[2222] L'«Orfeó Lleida Nova» del carrer Carme-Madalena

1918. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Hormiga de Oro», núm.10 (BNH).

En un dels claustres de la Casa de la Maternitat lleidatana, actual biblioteca pública de la ciutat, sota la direcció de Julià Carbonell.

1918. Julià Carbonell. L'Orfeó «Lleida Nova».

Fou un dels grans impulsors de la música i del cant coral a la ciutat d'ara fa cent anys. La guerra, amb les calamitats fetes per uns i altres, espantà les famílies de catalanistes conservadors i els abocà a les mans del nou règim dictatorial. Ell esdevingué el primer director de l'Orfeó Lleida Nova al 1915. 

1914. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 15 de desembre (BNH).

Ball al Centre Obrer patrocinat per l'«Arte de la Sastreria» (potser el gremi dels sastres o una gran botiga), amb actuació inclosa del «coro Lleida Nova». Sembla que era costum que els balls s'iniciessin amb actuació de cant coral. Per tant, la fundació de l'orfeó s'ha de remetre al 1914; si el «coro» no era ben bé encara l'orfeó, sí que en fou clarament l'arrel.

1915. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 3 de gener (BNH).

Entre les notícies vàries de la Lleida d'aquell dia de cap d'any, s'hi refereix la del ball als salons del casal de la Joventut Republicana lleidatana, amb actuació de l'orfeó a l'inici de la vetllada, sota direcció de Julià Carbonell. Prova que la formació coral ja rutllava des de feia algunes setmanes o mesos. 

1974. L'Orfeó «Lleida Nova». 

Joan Baptista Xuriguera (enllaç). 

L'intel·lectual menarguí recordava al cap dels anys la seua participació de jove en l'Orfeó Lleida Nova, als anys 20 del segle XX. Llavors a Lleida, n'hi havia dos més, de grups corals: La Violeta i la Paloma. El de 'Lleida Nova' s'hostatjava al local de l'Associació Cultural Catalanista (fundada per l'Enric Arderiu, gran prohom cultural de la tardana Renaixença lleidatana), al primer pis de l'edifici del començament del carrer del Carme, que donava directament davant la baixada de la Trinitat. Hi hagué una gran sala amb escenari, a on s'hi feien sessions de sarsuela i de teatre. Amb cafè i tot, i una gran terrassa posterior, «de tota l'amplada de la casa, que donava fins a la mateixa muntanya del castell». L'edifici fou tombat als anys trenta. 

Això que l'edifici tingués aquesta gran terrassa posterior que, aprofitant el desnivell des del primer pis, arribava fins al peu de la Seu, em fa pensar que potser s'hi ha confós el carrer Carme amb el carrer Madalena, així dit lleidatanament.

1974. L'Orfeó «Lleida Nova». 

Joan Baptista Xuriguera (enllaç). 

En aquest gran local, s'hi penjà una gran foto del «conjunt dels cantants, amb la senyera i el mestre... que prou tindria un metre de llargada i més de mig d'altura», amb el noi Xuriguera assegut a la filera del davant. Què no donaríem per retrobar aquesta imatge, oi? Aproximadament, hi comptava un centenar de cantaires. Escrivia llavors que «molt em plauria que algú en pogués escriure la història»: servidor no l'ha trobada: resta, per tant, com a feina encomanada a qui vulgui recuperar aquell tros de vida cultural lleidatana. 

 

Anys 2020. Cruïlla del Carrer Carme-Madalena, Lleida.

Des de la baixada de la Trinitat.

1917. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Diluvio», de 4 de juliol (BNH).

Actuacions de l'orfeó lleidatà a Reus i Tarragona per Santa Tecla.

1917. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 22 de maig (BNH). 

Concert de l'orfeó al teatre de 'La Paloma', seu de la societat coral més antiga de la ciutat, creada al 1878. La societat coral 'La Violeta' ho fora al 1895. 

 Sembla que tot i el «gran número de valiosos orfeonistas de esta capital a quines dirige el profesor señor Carbonell» la interpretació del repertori fou fluixeta, «sin duda, por falta de ensayos». Llavors, com moltes altres formacions corals nacionals, es preparava per participar a l'homenatge a l'Orfeó Català.

 

Anys 1950. Cafè Catalunya, Lleida.

A l'Avinguda de Catalunya, d'a on agafava el nom, a la cantonada amb l'actual carrer alcalde Costa, a peu de la carretera N-II que tombava per aquí, hi hagué el Cafè Catalunya. Havia estat la seu de la societat coral 'La Paloma' en el primer terç de segle. El teatre o gran sala potser era situat al primer pis, cosa freqüent en aquells temps. 

1917. L'Orfeó «Lleida Nova». «Els Orfeons de Catalunya», 

«La Publicidad», de 27 de maig (BNH).

L'Orfeó «Lleida Nova» entre els participants al primer congrés nacional d'orfeons a Manresa. 

1917. L'Orfeó «Lleida Nova». «Els Orfeons de Catalunya», 

«La Publicidad», de 27 de maig (BNH).

1917. L'Orfeó «Lleida Nova». «Els Orfeons de Catalunya», 

«La Publicidad», de 27 de maig (BNH).

Fotografia de Julià Carbonell com a director de l'Orfeó «Lleida Nova» al costat d'altres directors d'orfeons catalans.

1918. Els orfeons lleidatans «Lleida Nova» i «La Violeta».

Una pàgina de revista d'aquells anys, de la qual no en tinc referència exacta, ens resumeix la vida musical lleidatana d'ara fa cent anys pel que fa al cant coral. Una magnífica fotografia de «La Violeta» amb tots els xicots tocats de barretina i son director, Francesc Besa, juntament amb la coneguda imatge, l'única que n'hem trobat, de la societat «Lleida Nova» dirigida per Julià Carbonell. 

1918. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 17 d'agost (BNH).

Ressenya d'un concert de l'orfeó «Lleida Nova», amb estrena d'himne propi, original del director, Lluís Farrús, i amb un programa ple de cançons tradicionals i populars, tancat amb el «Cant de la Senyera» d'en Millet, «cantat amb gran entusiasme». I, és clar, «com a fi de festa cantaren 'Els Segadors', escoltant-los tothom a peu dret i acollint-los amb visques i grans aplaudiments».

1918. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 17 d'agost (BNH). 

Aquell mateix dia d'agost, sota presidència del Paer en Cap, Humbert Torres, es constitueix el comitè organitzador dels concerts que l'Orfeó Català havia de fer a la ciutat, «a beneficio de la construcción del pabellón para niños en el nuevo hospital proyectado por la Diputación provincial». Aquest nou hospital era el de Santa Maria, que substituiria a l'edifici històric del segle XV i avui seu de l'IEI. L'actuació de l'Orfeó Català constituïa tota una efemèride, i s'acabà fent al 1921,en una sonada arribada en tren a la ciutat. En el dit comitè, hi hagué els representants del món coral lleidatà d'ara fa cent anys: Ramon Cervera en nom de la societat coral 'La Paloma', Màrius Sol per la de 'La Violeta', Amali Prim per l'orfeó 'Lleida Nova', i Francesc Ferrés delegat de l'Schola Cantorum.

1908. Diari «Lleida Nova».

El nom de l'Orfeó, creat al 1914, ja havia sigut present a la vida cultural lleidatana, però com a nom d'un diari republicà i d'esperit nacional. La publicació arribava «amb gran ardiment, amb notables articles polítics contra els cacics lleidatans i contra els partits centralistes [espanyolistes]». El seu objectiu, que avui tornaríem a signar molts de nosaltres, era prou clar: «De la Lleida mare, decrèpita i tremolosa, trista i corferida per la ingratitud dels seus fills, volem fer-ne la mare Lleida, forta i arrogant, plena i redimida, la 'Lleida Nova'». El nom del nou orfeó no podia pas ser aliè al nom homònim d'aquest diari predecessor. 

1916. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Vanguardia», de 22 d'abril (LV). 

Condol de l'entitat per la mort d'Enric Granados durant la Gran Guerra.

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA). 

Constitució de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), organització política creada per Francesc Macià com a successora de l'Associació Nacionalista Catalana, i dissolta per integració a Estat Català al 1923. Després dels discursos, no hi faltà la interpretació musical d'aquest orfeó lleidatà, ja dirigit per Lluís Farrús. Entre altres, s'hi cantà la composició 'El nostre himne', amb música del director Farrús i lletra del poeta lleidatà Josep Estadella i Arnó. 

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Diluvio», d'1 de juliol (ARCA). 

La revetlla dels republicans catalanistes se celebrà aquell any a les instal·lacions del Camp d'Esports, recentment inaugurat, amb gran concurrència. L'orfeó 'Lleida Nova' hi feu actuació, al costat de l'audició de sardanes de la cobla La Principal de la Bisbal, amb gran èxit, «habiendo necesidad de repetir 'La Marsellesa', a petición de los concurrentes». 

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 15 d'agost (BNH). 

Actuació a Mollerussa.

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 14 d'octubre (BNH). 

Actuació a Juneda, al Foment Junedenc, malgrat la pluja persistent. 

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Ideal», d'11 d'octubre (BNH). 

El programa musical del concert a Juneda.

1920. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 19 de juny (BNH). 

Sortida dels membres de l'Orfeó a Poblet aquell començament d'estiu.

1927. Lleida, la Baixada de la Trinitat,

«Vida Lleidatana», núm.40 (MdC).

Dalt de l'antic carrer de la Pescateria, just a la secular cruïlla entre els carrers Major, Ma(g)dalena i Carme. Encara no hi havia cal Monrabà. Potser aquí, o ben a la voreta hi hagué l'edifici de l'orfeó Lleida Nova.

[608] L'Orfeó Català visita Lleida

[2221] El meu mapa de Ballester i Canals, «de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó»

 

1968-1971. Mapa dels Països Catalans, 

de Joan Ballester i Canals.

A la rerebotiga de la Llibreria Ballester, Públia de nom comercial, al Consell de Cent 231 de Barcelona, una colla de patriotes miraven d'espavilar el país, adormit sota la dictadura (espanyola i dels inevitables sequaços locals). La biografia de Joan Ballester la podem llegir amb una simple cerca internauta. Me'n sorprèn i admira la tenacitat, fermesa i consistència de les conviccions nacionals. Suposo que és perquè tot això ho trobo molt a faltar en les nostres oracions de cada dia, excepcions a banda. La classe mitjana, la societat del benestar, les despeses fixes al cap del mes, les llargues estones davant la pantalla per triar algun producte que podria comprar a la botiga del poble o barri... Tot això ha fet devaluar i afeblir compromís i acció. 

Aquella època, la de quan nosaltres érem petits, exigia una altra trempera, que homes com Ballester van saber interpretar amb sacrifici del present i il·lusió del futur. La iniciativa de publicar un mapa comarcal de la nació sencera en mostra la intel·ligent visió i jugada de mirada llarga amb què treballaven. No en va era publicista. Son amic Joan Fuster, definí la iniciativa com la més efectiva feta mai a favor dels Països Catalans. L'èxit editorial en portà una segona edició, al 1971. La meua. 

En aquells anys, i per raons de salut de ma mare, cada certs mesos el pare ens carregava a l'R-4 familiar i cap a Barcelona falta gent. Havia de portar la mare al metge. No ens estàvem pas d'hotel, sinó que posàvem a casa d'uns coneguts, parents llunyans en el temps, que a casa coneixien. En dèiem a ca la Pepita. Era la filla del matrimoni, Josep i Treseta, traslladat als anys 20 a Barcelona des dels orígens familiars garriguencs. Ell havia sigut mosso d'esquadra en temps republicans i es declarava maçó. Mot que feia tremolar de por els meus pares i jo, amb deu anyets i pocs més, no sabia pas per què. Tot i que venien de poble, s'havien convertit en senyors de Barcelona, elegants i educats. Ell havia servit a la guàrdia dels Mossos al Palau de la Generalitat i ens va ensenyar tots els racons de la Barcelona gòtica. Nosaltres els proveíem de pomes i d'oli. La Pepita exercia de secretària (o similar) dels Amics de la UNESCO, que organitzava activitats culturals i sortides pel territori amb clara intenció de retrobament entre la gent i el país.

En una d'aquestes sortides a les quals també els de casa ens apuntàvem, en alguna paradeta de fira que allà hi havia, hi vàrem trobar l'edició del mapa de Ballester. La Pepita, sense dubtar-ho, en va comprar un i me l'oferí com a regal: aquests són els colors de veritat del mapa del nostre país, per sota dels colors que pinten les fronteres dels mapes als llibres, em digué. I així va començar tot: vaig despertar a la consciència nacional i a conrear la veta política (de polis) que tots portem a dins. 

Devia córrer l'any 1974. Deu anys. Gairebé cinquanta després, el mapa de Ballester i Canals,

que a casa nostra és el mapa de la Pepita, continua presidint una de les parets de casa, en clara declaració d'intencions, segons el lema que ell mateix va encunyar: «De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó».

1976. Llibreria Joan Ballester i Canals, «AVUI».

Anunci de la llibreria Ballester a l'acabat de recuperar primer diari en català després de la guerra d'aquell segle passat. Sempre amb els Països Catalans com a guia. 

1976. Llibreria Joan Ballester i Canals, 

«AVUI», de 6 d'agost.

L'avís de Ballester i Canals que amb el possibilisme polític amb Espanya «no hi ha res a fer». Més de quaranta anys després, sabem altre cop que és veritat. Però no sabem com sortir-nos-en.

1986. Llibreria Joan Ballester i Canals, 

«AVUI», de 15 de juliol.

L'atemptat terrorista contra la llibreria de part de bandes espanyolistes era una mostra clara de la clarividència de les idees d'un Ballester llavors ja mort prematurament feia uns anys. La llibreria, durant el franquisme, ja havia estat objecte de dos atemptats. Mort el dictador, res no va canviar. Res no ha canviat: el règim del 78 és fill del seu pare. 

1968-1971. Mapa dels Països Catalans, 

de Joan Ballester i Canals (1813-1980).

En homenatge a la tasca i honor a la persona, al cap de quaranta anys del seu traspàs.

[274] Els Països Catalans acolorits del segle XVII

[2220] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (ii)

1840. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

El botxí es prepara per a l'execució mentre el mossèn prega per l'ànima de la condemnada al bell mig del cadafal. Als peus de l'entarimat, les forces de l'ordre, que suposem vigilaven el públic congregat. Perquè la intenció d'aquests càstigs era exemplaritzant, i, per tant, no tenien sentit si no es feien davant de les multituds. Tres vestes de la Congregació de la Sang amb el Sant Crist i les atxes enceses acaben de conferir el toc, avui esotèric, llavors pietós i expiatori, al dramàtic moment. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Havíem deixat la pobra Maseta amb el cadàver calent, amagat amb l'ajuda d'un oncle en un dels quartos de la casa. Llavors tocava netejar la sang, ara amb l'ajuda d'una neboda, «echando los trapos al común», o sia, a la comuna: aquell forat que hi havia en un racó o petit excusat i que deixava caure les defecacions a un corral. També s'hagué de rentar la roba, tota tacada, cosa que feu a casa de l'oncle. També es buscà una coartada, la Paula Peremateu, la minyona, que es presentà amb una canalla petita a les quatre de la tarda a treballar i a qui feu estar-se amb ella a dormir «al objeto de que pudiese haber alguno que declarase en su caso que nada había ocurrido».

A les dos de la nit, s'hi presenten el soldadet i l'oncle, Josep Miquel, per traure'n el mort, que l'havien tingut tot el dia amagat a la casa. L'homicida, la nostra Maseta, ho va reconèixer tot al judici, també la navalla, l'arma del delicte. I que els vidres de la vidriera de l'alcova s'havien trencat en el forceig «cuando su marido la llevaba arrastrando desde el balcón a la cama», a on la forçà. S'establí també que la Teresa tenia cartes de l'amant «ensartadas en un lío», o sigui, lligades amb un cordillet, però que les estripà totes.  

El tinent del rei (oficial de tropa espanyol) que acudí al lloc dels fets, declarà que tenia negocis i coneixia el marit, que havia rebut un avís i una carta del difunt en què se li demanava ajut i que s'hi presentés a casa: allà ja hi trobà, segons ell, la Teresa mig desmaiada d'ànim i banyada de sang a l'escala, i que allà, a on s'hi trobà Josep Miquel, descobriren llavors el cadàver, i foren testimonis de la confessió de la Teresa en calent. Per la seua banda, el cadet digué que aquella nit no havia pas sortit del quarter de la Seu Vella.

També reconegué el soldadet que el sabre l'havia comprat i era seu, que l'havia adquirit en l'acció de Maials, és a dir, en una de les escomeses més sangonoses entre reialistes i carlins en la primera guerra. 

Segons el sumari, la Maseta tenia 22 anys, 7 mesos i 7 dies «en el día de la perpetración del delito». La Maria Miquel, la neboda, 12 anys, 2 mesos i 20 dies. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

La minyona Paula Peremateu fou exculpada abans del judici, i l'amant i el tinent reial transferits a la jurisdicció militar «con testimonio del tanto de culpa». Però ves a saber si, per obra i causa de la companyonia i germania militar, se salvaren de severes conseqüències. La Maseta fou inevitablement condemnada al garrot vil. L'oncle a quatre anys de presidi, rebaixats a dos durant les apel·lacions per mor de «las causas morales que en cierto modo le obligaron a cometer el delito». La neboda, per ser de curta edat, fou apercebuda severament però no condemnada.

Acabats els tràmits de tots els recursos, només calia executar -mai tan ben dit- la sentència, però s'hagué d'anar allargant en el temps perquè a Lleida... no hi havia botxí. La Maseta hagué d'esperar, doncs, la fatídica circumstància que passés per la ciutat un «ejecutor... de Zaragoza por reclamación o exorto de esta Audiencia a la de Aragón». 

A la fi, a les 11 del matí de 16 d'agost de 1839, al cap d'un any de comès l'assassinat, fou ajusticiada al garrot vil. No se n'especifica el lloc, llàstima. Probablement en un cadafal fora el pont, allà on temps enrere hi havia hagut les forques en arribant al pont de la ciutat. S'hi podia congregar molta gent, cosa que interessava a l'autoritat per convertir l'execució en «escarmiento» de la població, i lluny de les cases dels prohoms i mandataris locals, com ara la plaça Sant Joan. La pobra Teresa s'hi captingué amb un «espíritu varonil», conclou la crònica.

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital
en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 
(Sol-Torres, UdL).
El ressò del parricidi, del judici i de l'ajusticiament fou tan gran a la nostra ciutat, que fins i tot se'n publicaren fulletons encara al cap d'un any. La vida i fets de na Teresa Guix era coneguda de tot lleidatà i hem de creure que se'n parlava a mercats i cafès i cases a totes hores. Aquest llibret de l'impressor Coromines passava de les 100 pàgines!, i no devia pas ser barat. I de ben segur que venut prou més enllà de la capital i comarques veïnes. Quin bon nas per al negoci!

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital
en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 
(Sol-Torres, UdL).
El to pamfletari del text és diàfan. La traducció al castellà, l'elaboració en el llenguatge i la construcció del relat mostren la intenció darrera del libel: moralitzant i cristianíssima. Sabem que el botxí s'anomenava Antonio González, i que fou perdonat de tot cor per la rea, tota plena de serenitat i conformitat. Aquesta catòlica conducta a l'hora d'enfrontar la fi degué calmar molts esperits sacsats per l'horror del parricidi i, també, degué anar bé com a catarsi espiritual col·lectiva d'una ciutat commocionada perquè una dona havia gosat matar son marit.

Executada la sentència de bon matí, a les tres de la tarda el cos de la condemnada fou llançat al Segre en compliment de la sentència, dins de la bota com era de llei, del qual en fou tret pels 'pietosos' membres de la Congregació de la Sang lleidatana, que feien d'homes bons en aquests casos d'execucions públiques. 

Llegiu-ne la sempre acurada i salerosa ressenya de Vidal Vidal, pp. 309-313 de la seua magna La Ciutat de l'oblit). 

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.
«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital
en 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 
(Sol-Torres, UdL).
La breu relació dels orígens de la rea: no era Teresa Guix de naixement, sinó que aquest cognom, com se sol fer encara ara en la major part d'Europa i Occident, li venia del marit per casament. Ara mateix, desconec el motiu pel qual aquest costum fou canviat a l'Estat (espanyol), i per això també a la Catalunya colonitzada d'aleshores, però segurament per la llei del registre civil de 1870, posterior als fets ací relatats, pel qual s'obligà a fer servir dos cognoms, de l'un i l'altre progenitors, segons costum de la noblesa (espanyola).

El cognom patern de la Maseta era Velasc. Son pare era Mas de segon, d'on sorgí el sobrenom familiar de Maset, que a dona o filla es convertí en Maseta. Com encara ara podem deduir de molts dels nombrosos noms de cases dels nostres pobles. Sa mare era Isabel Mir, de naixença. Fet i dit, na Teresa Velasc i Mir, singular casualitat amb qui aquestes línies escriu. O potser no: tal vegada una parenta llunyana d'aquells temps llunyans, qui lo sa!

[2219] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (i)

[2219] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (i)

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

L'execució al garrot vil consistia a estrangular o desnucar el reu per mitjà d'un collar de ferro que s'estrenyia per mitjà d'un caragol a la part posterior. Fou d'ús general a les execucions al llarg del segle XIX per la facilitat de fabricació, que qualsevol ferrer podia construir, i son reduït cost. Quan se n'hagué estès la pràctica, llavors la pena de penjat a la forca fou abolida per un decret del rei (espanyol) Ferran VII de l'any 1832.

1840. Lleida. Parricidi i execució al garrot vil.

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

La presència d'una gran bota o barril a sota de cadafal s'explica en nota a peu de pàgina en la darrera pàgina del relat periodístic. Enrere en el temps, el càstig per al parricida era de ser embotit viu dins un sac de cuiro per ser-hi devorat. Llavors ja només es llançava la bota a l'aigua un cop fet l'ajusticiament: «la práctica ha suavizado este rigor», sort!

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Parricidio horroroso en Lérida»,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Portada del diari barceloní que incloïa vuit pàgines de setze, la meitat del diari, dedicades al relat del parricidi descobert a Lleida al 2 d'agost de 1838, feia un any. Què va fer que el principal diari del país, passat tant de temps, es veiés en l'imperatiu de redactar una notícia tan llarga per a informació i/o entreteniment dels lectors? Doncs l'ajusticiament de la rea, una dona executada al garrot vil al 26 d'agost de 1839. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Al 2 d'agost de 1838, es produí l'assassinat del traginer Sebastià Guix a la parròquia de Sant Joan lleidatà. El cadàver fou trobat ensangonat davant de la porta de l'abadia o casa del rector, «vestido al estilo del país, en mangas de camisa... y envuelta la cabeza con una manta de mulas bastante usada que le cubría hasta media espalda». Tenia onze ganivetades, «entre ellas una en el cuello, y otra mortal de necesidad en la tetilla izquierda que le había pasado el pulmón». Sembla que era mort de feia algun dia i que havia estat portat i deixat allà.

Des de bon començament tot apuntava a la dona del difunt, Teresa Guix (amb el cognom agafat del marit), perquè segons els veïns «los consortes Guix no vivían bien por la licenciosa conducta de la mujer de la que se quejaba continuamente el marido». El reconeixement de la casa i habitació maritals van acabar de confirmar les sospites, atès que havia sigut netejada i rentada molt recentment. No s'especifica l'adreça del matrimoni, però sí que se'n diu el nom del propietari, que devia ser ben conegut en aquella Lleida d'aviat farà dos-cents anys.

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

«En el asiento del lugar común...», o sia, de la sala comuna de la casa, que devia fer de menjador i cuina tot alhora, allà on s'hi feia la vida de dia, s'hi va trobar a dins (car potser era com un escó del qual se'n llevava la fusta) «una navaja de resorte abierta y manchada de sangre... y tres pedazos de lienzo blanco empapados en sangre». No havien d'estar pas del tot malament de dinerons, car tenien minyona, de nom Maria Miquel, una neboda de 12 anys, edat d'anar a servir, que se'n deia.

La declaració de la xiqueta fou que a la matinada el matrimoni es discutia per raons econòmiques, atès que el marit no volia passar a la dona els diners que guanyava. El marit amenaçava sa dona amb la navalla. Quan per segona vegada acudí al dormitori, hi trobà «a la luza del velón [espelma], un hombre de mediana estatura, regordete... cadete de uno de los regimientos de la guarnición..., y con un sable en su mano derecha daba golpes a su tío que tenía también en la suya la navaja». El resultat de la trifulga fou tràgic, i l'oncle Sebastià caigué mort. 

1840. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Memorias sobre la joven leridana Teresa Guix, Maseta, ajusticiada en esta capital 3n 26 de agosto de 1839», Bonaventura Coromines, editor 

(Sol-Torres, UdL).

Cal suposar una certa exactitud en el gravat, atès que es tractava d'un fet arxiconegut del públic. Els ordes militar i religiós copen l'escena, en demostració dels poders socials que dominaven aquells temps. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

En despertar-se de son desmai, tia i minyona, sense saber ben bé què havia passat, provaren de posar-se al llit. No podent dormir la xiqueta, veié en alçar-se com sa tia netejava diligentment els rastres de sang de terra. Fins a les 3 de la tarda hi hagué el cadàver tancat en un quartet al darrere de l'alcova. A aquella hora, una amiga dita Paula Peremateu, van fer vida normal i se n'anaren a dormir. De nit, retornà l'assassí per emportar-se'n el cadàver i deixar-lo al lloc on fou trobat.

La minyona també declarà que la relació de l'assassí amb la viuda venia de lluny, i que «había oído decir que que dicho cadete obserquiaba a su tía». Per tant, sembla que l'assassí festejador era relativament jove o jove del tot. Es va fer identificar aquest cadet per mitjà de fer esperar la noia «en una casa junto al café del Teatro en donde solían reunirse los cadetes». De quin teatre es devia tractar, ja del que s'instal·là a l'antic convent dels Agustins després de l'exclaustració? O potser del pati de comèdies de darrere l'Hospital de Santa Maria? 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Efectivament es tractava d'un cadet de 20 anys! de la guarnició militar (espanyola) aquarterada a la Seu Vella. L'espasa del xicot tenia taques de sang, i ell mostrava una ferida a la part dreta de la barba, inflamada i infectada de pus, fruit potser d'una unglada, de la qual digué que era fruit de jugar amb un gosset. Examinat l'animal, es conclogué que no. «El cadete estuvo negativo en todos los hechos» i que coneixia el matrimoni Guix del 1837 quan arribà a la guarnició, però que no hi tenia tractes.

Durant la investigació, Paula Peremateu, l'amiga de la vídua desgrana com aquesta es va assabentar de la mort de son marit, «a cosa de las 6 de la mañana» que una veïna del segon les despertà, car l'amiga s'hi havia quedat a dormir perquè a casa seua hi feia una calor que no la deixava dormir, cosa que ja havia fet «otras veces en casos iguales». La viuda «prorumpió en amargo llanto dando fuertes gritos». Més endavant, aquesta testimoni corregí la declaració afirmant que no havia dormit amb la Teresa, que ho digué per por i que sabia que quan «la Teresa, según se decía, cuando vivía en la otra casa trataba un cadete llamado Alvarez». 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

També la minyona corregiria la primera declaració: l'havia feta pressionada per la viuda, que li havia manat de dir que s'havia desmaiat, quan en veritat havia ajudat l'assassí tapant la boca del marit amb les mans i amb la roba de la faldilla perquè no cridés «mientras el agresor le daba golpes con su misma navaja».

Per acabar-ho d'adobar, en retornar el cadet cap a quarts de dos de la matinada per mirar d'emportar-se el cadàver, ho feu acompanyat d'un assistent, que no era altre que el pare de la minyona Paula, en Josep Miquel, el qual era el forner a qui el cadet comprava «el pan de munición», o sigui, de cada dia. El pobre home ho confessà tot entre espasmes i desmais. 

1839. Lleida. Teresa Guix, parricida executada al garrot vil,

«Diario de Barcelona», 23 de setembre (ARCA).

Finalment, arriba el torn de la declaració de la viuda Teresa, que «en sus dos primeras declaraciones se mantuvo negativa», és a dir, que aguantà sa versió sense desmuntar-se. Però que finalment acabà confessant son crim, en legítima defensa, ja que el marit pretenia de matar-la amb una navalla quan l'obligà a anar-se'n al llit amb ell. Se'n salvà per mitjà d'una forta puntada en part molt dolorosa de l'home: «dió un puntapié a su marido en una parte muy delicada de cuyas resultas le dejó sin sentido», i s'apoderà de la navalla, que «se la clavó en el cuello y saltó de la cama». També explicà com el soldadet amb qui s'entenia l'ajudà a rematar el malferit.

Segle XIX. Garrot vil.

Aquesta eina de suplici consistia en una argolla de ferro, en aquest cas rectangular, que lligada amb la corretja a un pal s'anava estrenyent fins a causar la mort per estrangulació. 

(continuarà:)

[2220] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (ii)