[1514] La (tercera) carlinada a la Seu d'Urgell, més

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.
El teatre d'operacions del setge de la Ciutadella de Castellciutat, poc abans de la rendició al final de l'agost d'aquell any. Els gravats dibuixats per a la premsa periòdica eren aleshores excelsos, amb tots els detalls presos del natural.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.

«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

La ciutat de la Seu, entremig de l'horta del Segre en primer terme, i de la Valira al fons. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

S'escriu a la llegenda: (26) Montferrer. «Pueblecito donde estaban escondidos los carlistas el día en que entraron en la Ciudadela». Es refereix a la presa de la ciutat l'agost de l'any anterior. (6) Ciutadella. (7) Castell. (8) Turó del Corb, «atrincherado y artillado». (9) Fort o torre de Solsona, «reedificado y artillado por los carlistas». 

Més avall: (4) Riu Valira. (5) Unió de la Valira amb el Segre. (16) Camí de Castellciutat. (17) Castellciutat. (27) Trinxeres abans del pont sobre la Valira. (28) Portal construït pels carlistes. (29) «Retén carlista para guardar el puente». (30) «Tintorería», o sigui, probablement un assaonador de pells i cuir que devia fer servir l'aigua del riu.  (31) L'horta i masies a la vora de la Valira. (19) Pont de pedra sobre la Valira. A l'esquerra del tot del gravat, (18) El camí d'Arfa. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

Detalls dels turons fortificats dels voltants de la Seu, que evidencien sa importància estratègica com a cruïlla de camins de la Ribera d'Urgellet amb Andorra i cap a la Cerdanya i França.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

El fons de la vall amb les hortes i la ciutat, amb (11) Anserall i el camí d'Andorra a mitja alçada, a la dreta del gravat. A baix, (19) Pont de pedra sobre el tram final de la Valira. (2) Passeig fins a la ciutat, llavors amb els arbres tallats per qüestions de vigilància i de seguretat. (21) L'Hostal Riambau, a l'entrada de la població: «posada y panadería». (22) La Casa Magre. (15) El camí d'Andorra Valira amunt que sortia del poble pel costat del nou (12) Seminari. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

Detall de la població amb el (3) Riu Segre en primer terme. (14) Camí de l'Envestida. (20) Palanca de fusta sobre el Segre, sense sostre. (31) Les hortes i masies a la vora del Segre. La ciutat (1) era tota emmurallada, i s'hi aprecia ben bé el (23) Portal de Soldevila o Porta de Sant Agustí, i a la banda sud el (24) Portal de la Princesa. El (13) Camí de Puigcerdà marxa per la dreta cap a la Cerdanya, a prop de (25) l'antiga Posada de la Cerdanya.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

Detall de la ciutat de la Seu, amb el campanar romànic a la banda de dalt dominant la vila completament emmurallada encara. Davant del Portal de la Princesa (24), s'hi distingeix un esquadró format amb els oficials a cavall, i un vall excavat, probablement una trinxera de l'exèrcit assetjant.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

Detalls del Segre als afores de la vila, tot ple de xops al llarg de la riba, i del tram final de la Valira abans de desguassar-hi. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 18 d'agost.

El camí d'Andorra pujava pel costat del riu Valira, o bé calia pujar fins a Anserall i tirar per amunt. Al costat de la Catedral romànica, l'aleshores recent edifici del Seminari Conciliar destacaven a la part del capdevila.

El bisbe Josep Caixal va arribar el 1853 al Bisbat d'Urgell. Tres mesos després d'arribar a la diòcesi, va anunciar el seu propòsit de bastir un nou seminari a la Seu d'Urgell en substitució del que hi havia al col·legi de Sant Andreu. El 1858 s'obrí l'expedient canònic d'edificació. L'elegant edifici es va bastir de forma ràpida, per donar servei a tots els seminaristes que fins llavors havien estat dispersos per les cases rectorals, preceptories o sucursals foranes i famílies de la ciutat. Segons les males llengües, el bisbe Caixal va impulsar la construcció del nou seminari (1860) amb diners d'un tresor de l'església de Sant Domènec, que havia estat desamortitzada.

Els nois de la ciutat, fins a la introducció dels germans de les Escoles Cristianes (1910), acudien al Seminari, mentre que les noies estudiaven al Col·legi de les Monges. El seu ús com a centre d'educació, ple d'infants i de joves en època d'estudi, va decaure a mesura que les vocacions van minvar, però encara funcionava a ple rendiment als anys 1960-70. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 8 de setembre.

Josep Caixal i Estradí, Bisbe d'Urgell, que fou fet presoner de guerra al 26 d'agost, en la capitulació carlina de la ciutat. Exiliat a Roma, se li prohibí el retorn a l'Estat, i allà el Papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al Soli pontifici. A Roma hi morí, però fou enterrat a la Seu d'Urgell. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 8 de setembre.

Comunicat de la premsa governamental (espanyola) del «éxito feliz que habían alcanzado los sitiadores de la Seo de Urgel, hábilmente dirigidos por el bizarro general Martínez Campos: capituló la importante fortaleza después de un sitio de 30 días, en la tarde del 26 de agosto, y los defensores carlistas, hecha la entrega de los fuertes, quedaron prisioneros de guerra».

Un dels més il·lustres presoners fou el Bisbe de la Seu, Josep Caixal, vicari castrense de l'exèrcit carlista, del qual se'n fa una breu biografia i s'hi informa que «ha sido conducido a Alicante, en cuyo castillo ha dispuesto el Gobierno [espanyol] que permanezca prisionero». En aquest darrer viatge abans de l'exili creuà, doncs, tot el país de nord a sud.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 8 de setembre.

«Conducción de los prisioneros carlista de la Seo de Urgel a través de las montañas del Ampurdán». 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 15 de setembre.

En l'arribada a Barcelona de l'exèrcit alfonsí (espanyol), que havia aconseguit fer claudicar els defensors carlins de la plaça forta de la Seu d'Urgell, dos arcs de triomfs foren plantats per la municipalitat, un a la Rambla de Canaletes i l'altre davant de Capitania General (espanyola) al capdavall de la Rambla. Segons la nota de premsa, en el castellà periodístic de l'època, l'alegria popular fou incommensurable.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 8 de setembre.

Detalls dels presoners carlins, conduïts a Barcelona. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 15 de setembre.

L'entrada de les tropes (espanyoles) «vencedoras en la Seo», aconduint els presoners carlins, que hi serien posats en llibertat per indult reial.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 15 de setembre.

Detall de les tropes baixant per la Rambla i arribant a la Capitania General (espanyola) a la ciutat. Tots els carlins que varen lliurar les armes foren indultats: amb cavall i armes, 25 duros de l'època, a peus i amb fusell, 5 duros. No era una mala paga, i això i el poc futur de la revolta carlina van propiciar el desmantellament de les tropes carlines a Catalunya. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 15 de setembre.

Per als carlins més de la ceba i que no varen lliurar-se a les autoritats (espanyoles), van començar uns mesos de persecució, cacera i assassinats de part dels sipais o antics voluntaris republicans, els altres grans enemics acèrrims de la carlinada, enemics acèrrims i molt més ferotges amb els monàrquics carlins que els mateixos monàrquics alfonsins. 

[1513] La (tercera) carlinada a la Seu d'Urgell

[1513] La (tercera) carlinada a la Seu d'Urgell

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
El gravat d'un diari francès exemplifica l'ocupació de la vila de part de les tropes carlines al 16 d'agost de 1874 després d'un audaç cop de mà, i com són rebudes amb la benedicció del bisbe de la Seu, Josep Caixal i Estradé, en plena I República (espanyola). Les forces carlines eren comandades pel general Rafael Tristany i Parera, comandant general de l'exèrcit carlí a Catalunya. La Ciutadella de la Seu fou presa per sorpresa tot aprofitant que el gruix de la guarnició celebrava l'aplec de l'Ascensió a l'ermita de la Mare de Déu de la Salut de Bell-lloc.

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
El Bisbe Caixal de la Seu d'Urgell beneint l'entrada de les tropes carlines a la Ciutadella urgellenca. Aquell any prengueren també Vic, Manresa, Olot, el Vendrell, sense que el govern (espanyol) no hi pogués oposar resistència. Gairebé tota la Catalunya interior era domini carlí. El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya fou la jura dels furs, que Tristany jurà a Olot l'1 d'octubre de 1874, i es complí així, segons el decret de 26 de juliol de 1874 del pretendent Carles VII, el restabliment de la Diputació General de Catalunya abolida des del Decret de Nova Planta borbònic. La seu de la Generalitat carlina s'establí a Sant Joan de les Abadesses, des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña (en espanyol, segons el model de diglòssia sociolingüística imperant a l'època encara inicial de la Renaixença) des del desembre de 1874 al març de 1875 (viquipèdia). 

Al comandant Tristany el seguiria com a president el comandant Savalls, i tots dos esdevingueren els dos Presidents de la Generalitat perduts i oblidats encara que de facto qui feia les funcions executives fou Joan Mestre i Tudela, antic Paer en Cap de Lleida, ja que aquells altres s'ocupaven dels afers de la guerra. El pretendent reial (espanyol) Carles va dotar la Generalitat de sobirania fiscal, educativa (respectant les directius eclesiàstiques catòliques) i d'organització interior amb el nomenament i suspensió dels alcaldes dels municipis del país. També va preveure la creació d'una Reial Audiència de Catalunya (Dos Presidents de la Generalitat perduts i oblidats, Jordi Aragonès i Martínez, Revista Mirall, 2016).

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
Detall de l'exèrcit carlí de Catalunya, amb son comandant general, Rafael Tristany, a cavall (a l'esquerra i amb llarga barba), presidint la cerimònia de presa de la Ciutadella urgellenca.

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 30 d'agost.
«Castillos de Seo de Urgel ocupados por los carlistas el 18 del actual».

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 30 d'agost.

La imponent Ciutadella fortificada de Castellciutat, amb la Valira pacient als peus del poble a punt de desaiguar al Segre. 

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 30 d'agost.

Dos detalls de la fortificació que presideix la capital i els encontorns (alt)urgellencs. 

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 30 d'agost.

El castell de Castellciutat, amb l'antiga població que hi cresqué al seu costat, damunt les hortes de la Valira.

1874. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«La Ilustración Española y Americana», 30 d'agost.

El potent castell de Castellciutat, el complement ideal de la poderosa Ciutadella.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Al desembre de 1874, la proclamació d'Alfons XII com a rei (espanyol) reagrupà al seu voltant les forces conservadores, que s'abocaren a la contraofensiva, amb el general Arsenio Martínez de Campos com a cap de l'exèrcit alfonsí (espanyol) a Catalunya. Olot caigué al març de 1875, i la Seu al 26 d'agost després d'un duríssim setge, que van abandonar per manca d'aigua i sense possibilitats d'auxili. Al novembre, es donava per acabada la guerra. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Detall del gravat: (11) Montferrer, (2) Ciutadella, (4) Tossal o Turó del Corb, (5) Castell, (12) Línia de cobertura murallada, (3) Castellciutat, (9) Línia d'atrixerament, (10) La desembocadura de la Valira al Segre per la dreta. S'hi aprecia el pont sobre la Valira al seu tram final. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Detall de Castellciutat al centre del teatre d'operacions. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Detall de la Ciutadella i del castell de Montferrer.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Detall del pont sobre la Valira, amb l'edifici de l'assaonador i una mena de portalet cobert aixecat pels carlistes. Els rius baixaven prou encaixonats entre els marges riberencs. 

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Detall del gravat: (1) La ciutat de la Seu d'Urgell encara tota emmurallada i abaluardada, (8) El Seminari Conciliar, el gran edifici de la ciutat a l'època, aixecat al 1860 pel bisbe carlí Josep Caixal. A la sortida de la vila, s'hi veu el magnífic pont cobert de fusta sobre el Segre. (6) La Torre Solsona, (14) La república d'Andorra allà al nord.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Detall del majestuós pont de fusta cobert sobre el Segre a la sortida del portal de Soldevila o del Bisbe, que encarava directe cap a la palanca coberta. Al camí del pont de la Valira, un altre gran casalici, potser l'antic hostal Riambau.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.
«The Illustrated London News», 11 de setembre.
Detall del grup de bateries d'artilleria de l'exèrcit alfonsí (espanyol) disparant des de son quarter general als afores de la Seu, a la marge esquerra del Segre.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.

L'entrada triomfal del general (espanyol) Martínez-Campos a La Seu d'Urgell amb tota la parafarnàlia militaresca de l'època.

1875. La Seu d'Urgell a la Tercera Carlinada.

Detall del general entrant a la població i enfilant cap a la catedral romànica, al fons, sol al davant, a cavall i amb el barret militar saludant la gent.

[1514] La (tercera) carlinada a la Seu d'Urgell, més

[1148] Ciutat d'Urgell, segle XVIII

[1512] Esquirol: un catalanisme lèxic obrerista i cosmopolita

1916. L'etimologia del mot esquirol.
J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC.
Aquest article d'ara fa cent anys va voler recollir l'etimologia d'un mot d'alguna manera novellet en la llengua com ho era el mot esquirol en el sentit de rebenta-vagues. La industrialització de Catalunya, d'una part de, va provocar canvis lèxics, amb noves paraules i noves accepcions, molt transcendents en el si de la llengua. L'aparició del fenomen de les vagues, doncs, comportà la necessitat d'anomenar els qui les rebentaven.

Aquesta recent accepció del mot esquirol és prou primerenca; fou ja recollida per Marià Aguiló entre els materials del seu Diccionari que es publicaran a partir de 1915, però que foren recollits ben bé a cavall del canvi de segle, i l'explicava així: «Supòs que com a animal bosquetà i no domèstic». 

1916. L'etimologia del mot esquirol.
J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC.
«Si anem al terreny popular, aquestes explicacions prenen un marcat caient novel·lesc». Segons la gent de ram a l'època, s'originà un camí que hi hagué una vaga en una fàbrica de Sant Martí: «Durant una vaga a Barcelona, els vaguistes entraren en actitud violenta a una fàbrica on altres els substituïen. Aquests, davant del perill, saltaren per les tàpies de darrera. Uns vianants, al veure'ls al lluny despenjar-se, van dir: -Mireu-los, semblen esquirols!».

L'autor rebutja aquesta etimologia popular, però se n'empesca una altra no gaire menys sorprenent: «El veritable origen de esquirol (treballador no associat) l'havem d'anar a cercar en el nom dels habitants d'un poble de Catalunya», concretament a la parròquia de Corcó, dita popularment de l'Esquirol, prop de Manlleu, els llogarrencs de la qual han estat coneguts des de sempre com a esquirols.

S'hi explica com a l'any 1852 nasqué l'accepció obrera del mot, quan un fabricant de teixits de Manlleu envià a tallar les peces a l'Esquirol per estalviar alguns duros, o sigui, quan deslocalitzà part de la producció de l'empresa per rebaixar costos, dit en termes actuals. Llavors, els obrers de Manlleu començaren a escampar: «Ço que nosaltres no hem volgut fer, ho han fet els esquirols». La notícia fou presa de la publicació obrera El Socialista, signat per MRC a l'abril de 1915.

En francès, el canvi d'accepció del mot grève, vaga, també resseguí un camí ben curiós, i això és fet servir per l'autor per donar veracitat a la seua proposta lèxica.

1915. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila,
Diari «El Socialista», Madrid, 19 d'abril.
El diari madrileny nasqué com a setmanari portaveu del PSOE i tingué com a primer director Pablo Iglesias, el fundador del partit obrer (espanyol) al 2 de maig de 1879. Al 1912 es convertí en diari. Durant l'últim any de la Guerra d'Espanya, s'imprimí a Barcelona, fins que restà bandejat i perseguit pel nou règim franquista (espanyol).

1915. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila,
Diari «El Socialista», Madrid, 19 d'abril.
«¿Qué origen tiene la palabra esquirol, que... se aplica a los que traicionan las huelgas?». L'article posa nom al fabricant, Sr. Sala, i aclareix que l'anècdota tingué lloc abans que es coneguessin els telers mecànics.

1916. L'etimologia del mot esquirol.
J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC.
El mot esquirol «és un cas de Wanderwort (paraula viatgera)». Esbarriat de primer per totes les comarques industrials catalanes, després passà als països de parla castellana arreu del món: «Avui la significació social d'esquirol, és patrimoni de totes les nacions on el problema del treball s'agita», i posa un exemple en alemany i tot.

El mot com a nom d'animal també existí en espanyol, que el prengué de l'aragonès, però la primera edició del Diccionario al 1726 l'exclogué del repertori, condemnant-lo a l'ostracisme en la llengua estàndard dels nostres estimats veïns. 

1916. L'etimologia del mot esquirol.
J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC.
Altres mots d'origen prou curiós en l'argot obrer són boicot i sabotatge. O l'expressió gavatxa «chasse au renard», adoptada en espanyol fa un segle com a «caza del zorro».

1930 ss. L'etimologia del mot esquirol, DCVB Alcover-Moll.
S'hi recull l'accepció social o obrera, presa d'un setmanari balear publicat entre 1905 i 1916: «Guerra an ets esquirols...» i explica la mateixa història publicada a El Socialista. 

1985. L'etimologia del mot esquirol.
«DECLC», Joan Coromines.
El nostre savi lingüista posà fi als bonics però erronis contes etimològics precedents:
«L'ús d'esquirol per a 'trenca-vagues' ha tingut una gènesi controvertida. S'usava ja feia temps quan el registrà M.Aguiló (entorn de 1880-90) i Vogel (1911)...» Per al nostre mestre etimòleg, tant les històries de Sant Martí de Provençals com la de Santa Maria de Corcó «són casos típics de llegenda etimològica creada a posteriori (els etimologistes amb raó acullen sempre amb dubte tals històries no documentades)». Es decanta per una atribució directa del mot esquirol als obrers insolidaris a partir d'accepcions documentades com les d'«home insignificant, sense caràcter, aplicat pels obrers solidaris als confrares que s'ajupien a les exigències dels amos». En els escrits de la Renaixença existí un verb esquirolejar, 'anar d'una banda a l'altra sense raó', i l'adj. mallorquí esquirolenca s'empra en el mateix sentit.

[1000] Una nació sense estat, una llengua sense reforma lingüística?

[1511] Els Hostalets segarrencs del segle XVII

1668-69. Els Hostalets de Cervera, la Segarra.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi.

En segles reculats i al peu del camí ral de Barcelona i passada la Panadella, arribant ja a la plana segarrenca hi cresqué el poblet a redós, probablement, d'un petit hostal, o més d'un perquè el nom fou en plural. El topònim és usual al llarg del territori: Coromines en cita set, inclosos un a València i un altre a Mallorca, però s'oblidà dels Hostalets segarrencs.

1668-69. Els Hostalets de Cervera, la Segarra.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi.

Després de creuar tota la seca i alta Segarra, abans de saltar tota la Panadella, el viatger agraïa el repòs de l'hostal. Parada i fonda. La capella de Sant Jordi, amb torre-campanar adossada s'hi distingeix prou bé. Al fons, el castell del Timor, presidint l'encontrada. 

Homes i animals necessitaven refer-se de tota una jornada de viatge, a ritme de catric-catroc. Tant se valia la nissaga del viatger: els Médici florentins també hi sojornaren en el seu periple peninsular, cosa per la qual el més que modest llogaret restà retratat per a la posteritat. 

1668-69. Els Hostalets de Cervera, la Segarra.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi.

El poblet crescut al voltant de l'hostal, tancat amb un mur de tàpia amb una porta d'entrada en aquesta banda, davant de la creu de terme. Al segle XVII, doncs, el nucli era ja important. Potser cal Vallès i cal Balcells ja hi eren amb aquests mateixos noms. Fou en aquesta època quan de molts d'aquests nuclis se'n començà a dir Hostalets. Mossos i criats dormien a les palleres. Només els senyors tenien habitació.  

1668-69. Els Hostalets de Cervera, la Segarra.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi. 

Detall del castell del Timor, que té origen en un castell documentat a partir del segle xii, sobre el qual s'hi va edificar una masia del segle XVII o XVIII, habitada fins a la segona meitat del segle xx. A sota, la capella de Sant Jordi.

1668-69. Els Hostalets de Cervera, la Segarra.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi.

Tants establiments turístics requerien un suport logístic destacat per fornir-los de queviures de tota mena: verdures, aviram, corders i tocinos, llet... Això féu que el poblet anés desenvolupant-se a redós d'aquest negoci. Una bona oferta de places el feia un lloc idoni per a l'allotjament de grans seguicis com els de Cosme III de Médici. 

1668-69. Els Hostalets de Cervera, la Segarra.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi.

Detall de la creu de terme als afores del terme, i del mur de tàpia que encerclava el poblet, amb un parell de pallerets típics, amb el pal de paller ben visible que en sobresurt, tot i que dibuixats en l'estil rectilini del pintor florentí que viatjà per tot Europa com a xamberlà o camarlenc de sa altesa ducal. Entre el setembre de 1668 i el març de 1669 voltaren per la península provinents de França, embarcaren a Portugal cap a Anglaterra i Irlanda, i retornaren per Bèlgica i Holanda. Un magnífic tour per a un home il·lustrat que volia conèixer el món.

2021. Els Hostalets de Cervera, la Segarra.

Vista comparativa del poblet actual i el siscentesc. L'amic (virtual) Manuel Sànchez em fa arribar per correu tota la descripció del gravat i les localitzacions que s'hi poden encara reconèixer. S'hi mostra que es tracta clarament d'aquests Hostalets i pas els de l'Anoia, com servidor havia cregut primerament. 

«Pel que fa a la seva entrada [1511] Els Hostalets de l'Anoia del segle XVII... crec (com a mer aficionat) que es tracta d'Hostalets de Cervera. Tinc la sort de residir aquí des de fa una mica més d'un any i he reconegut parts d'aquest dibuix. No és estrany que la comitiva de Cosme de Medici fes una parada aquí, ja que era un punt important abans de pujar a Cervera o Tàrrega o, en direcció Barcelona, abans de ​​pujar a Montmaneu. Ja hi van menjar i hi van dormir aquí Cervantes, Felip II i moltes més personalitats... Tinc la sort de viure en un dels hostals que existien llavors, Cal Vallés».

Li agraeixo de tot cor la comunicació enviada i els materials tan ben exposats. A partir del seu avís, doncs, l'entrada passarà a dir-se [1511] Els Hostalets segarrencs del segle XVII. Aquesta rectificació m'omple de joia, ens enriqueix a tots plegats i demostra que el treball col·laboratiu és fructífer i imprescindible, oi?

 

[1108] La Lleida siscentista de Baldi, més