Seguidors

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe». 
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant», 
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.







Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20241128

[2626] Per la Catalunya del Vuit-cents: Vallès

 

1894. Llinars del Vallès.
«Lo Teatro Regional», de 17 de novembre (ddd-uab).
Lo roure gegantí del terme, amb una magnífica masia al fons.

1893. Barberà del Vallès.
«Lo Teatro Regional», de 30 de setembre (ddd-uab).
Lo camí ral, trillat i enfangat, l'antiga via romana de Barcelona a Manresa. Potser en més bon estat en aquells segles clàssics.
 
1894. Granollers (Lo Vallès).
«Lo Teatro Regional», de 21 de juliol (ddd-uab).

1894. Granollers (Lo Vallès).
«Lo Teatro Regional», de 21 de juliol (ddd-uab).
Tradició secular i modernor incipient.

1894. Llinars del Vallès.
«Lo Teatro Regional», d'1 de desembre (ddd-uab).
Un pedrot identificat com a altar cèltic en algun indret de la comarca.
No se identificar-lo.
v
1894. Castellar del Vallès.
«Lo Teatro Regional», de 22 de desembre (ddd-uab).
Vista del castell de Clasquerí a Castellar, a l'altra banda del riu Ripoll.

1895. Montornès del Vallès.
«Lo Teatro Regional», de 5 de gener (ddd-uab).
Un gran casalici a tocar de la vella ermita romànica.
1896. Canovelles (lo Vallès).
«Lo Teatro Regional», de 4 d'abril (ddd-uab).
Façana de l'església romànica de Sant Feliu.

1896. Sant Miquel del Fai (lo Vallès).
«Lo Teatro Regional», de 14 de març (ddd-uab).
Cascada del riu Rossinyol.
1896. Sant Miquel del Fai (lo Vallès).
«Lo Teatro Regional», de 14 de març (ddd-uab).
Portal de la rampa del Rossinyol al pas de la Foradada.

1896. Lo Montseny.
«Lo Teatro Regional», de 27 de juny (ddd-uab).
 La Vall de Santa Fe i pic de les Àguiles.

1896. Lo Montseny.
«Lo Teatro Regional», de 8 d'agost (ddd-uab).
Ermita romànica de Sant Marçal i pic de les Agudes.
 



[705] L'ermita de Sant Miquel del Fai

 

Posted by
Labels:

20241126

[2625] Teatres de BCN a la fi del Vuit-cents

 

1893. Teatres de BCN, lo Nou Retiro o Teatre Gayarre.
«Lo Teatro Regional», de 19 de setembre (ddd-uab).
Es trobava a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb la Ronda Universitat, al solar on anteriorment hi havia hagut l'estació primitiva de Martorell, que havia estat en funcionament entre 1854 i 1882. Un fet destacable és la rapidesa amb què es va dur a terme l'obra, ja que només van caldre 20 dies per aixecar l'edifici. 
Lo teatre disposava de les següents característiques: un vestíbul semicircular amb un cafè annex, platea de 20 metres d'amplada i 13 metres d'alçada, 16 llotges als laterals, capacitat per a més de 2.500 espectadors! 
Lo Teatre Nou Retiro es va inaugurar oficialment el 5 d'agost de 1889. La programació se centrava principalment en la representació de sarsueles i òperes. En la seva inauguració, s'hi va presentar la companyia que havia actuat amb èxit al Teatre Eldorado durant la temporada d'hivern anterior. Un fet tràgic va provocar un canvi en la història del teatre. Arran de la mort del famós tenor Julián Gayarre el 2 de gener de 1890, los nous propietaris van decidir canviar el nom del local a Teatre Gayarre. Sota aquesta nova denominació, el teatre va reobrir les portes al 10 de gener del mateix any amb la representació de l'òpera Faust. Finalment, lo teatre va l'any 1907 a causa de la urbanització de la Plaça Catalunya i la Rambla de Catalunya, que requeria la construcció d'edificis més espectaculars. Al seu lloc s'hi va alçar la Casa Agustí Manaut, que encara s'hi veu avui dia. (barcelofilia).
 
1896. Teatres de BCN, Teatre del Tívoli.
«Lo Teatro Regional», de 29 de febrer (ddd-uab).
La nova façana del teatre, inaugurada al 1890. Ignasi Elies esdevingué nou empresari dels Jardins del Tívoli, que existien des de 1849 al Passeig de Gràcia. Sota la seua direcció, es van produir canvis significatius: va aixecar-hi un petit escenari cobert amb una estructura rudimentària de fusta, per iniciar-hi activitats teatrals. Al 1875, va inaugurar lo segon Tívoli en una nova ubicació, a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Mallorca. Va transformar la programació del teatre, assegurant-se la col·laboració d'autors populars com Frederic Soler i Nicolau Manent, així com d'escenògrafs reconeguts com Francesc Soler i Rovirosa i Oleguer Junyent. Sota la seua gestió, lo teatre continuava sent una estructura d'estiu a l'aire lliure, construïda en fusta, on s'hi representaven diversos gèneres: comèdies, sainets, sarsueles, òperes i espectacles musicals. Gràcies a la seua visió empresarial, lo Tívoli es va convertir ràpidament en un dels teatres més populars de Barcelona. Amb els beneficis obtinguts, Elies va expandir el seu imperi teatral comprant lo Teatre Novedades i arrendant lo Teatre Circ Barcelonès. 

1896. Teatres de BCN, Teatre Romea.
«Lo Teatro Regional», de 6 de juny (ddd-uab).
Lo Teatre Romea, situat al Raval de Barcelona, va ser inaugurat al carrer Hospital núm. 49 al 18 de novembre de 1863 amb el nom de Teatre Català. Tenia un aforament de 1.600 espectadors! Posteriorment, va adoptar el nom Romea en homenatge a l'actor espanyol Julián Romea Yanguas. Es va construir al lloc on hi havia hagut lo convent de Sant Agustí, amb l'objectiu d'apropar-se a les classes populars i la petita burgesia.
Durant lo segle XIX, lo Romea es va convertir en un dels locals més importants de teatre en català. Frederic Soler (Serafí Pitarra) en va ser coempresari i director artístic des de 1870 fins a 1895, i hi va estrenar la majoria de les obres que escrigué. Fou escenari de les actuacions de grans actors catalans, com Enric Borràs i Margarida Xirgu. Al 1876, lo rei (espanyol) Alfons XII va assistir-hi a una representació de Lo ferrer de tall. A finals del segle, el 21 de desembre de 1897, lo Romea va ser un dels primers teatres a oferir sessions de cinema, exhibint projeccions de l'heliocinògraf de Baussuet, que projectava una mena de fotos animades. (bereshit).

1896. Teatres de BCN, Teatre del Circo Barcelonés.
«Lo Teatro Regional», de 13 de juny (ddd-uab).
La gran capacitat dels teatres, en aquest cas, cap als 2.300 espectadors!, era mostra de la popularitat del teatre en aquells anys finiseculars. Pensem que actualment lo TNC té cap als 900 seients. Inaugurat al 1853, calgué reconstruir-lo després d'un incendi al 1869. Disposava d'una platea convertible en pista de circ de terra premsada. Era emplaçat al núm. 20 del carrer Montserrat, entre la Rambla i lo Paral·lel.

1896. Teatres de BCN, Teatre de Novetats.
«Lo Teatro Regional», de 20 de juny (ddd-uab).
Al xamfrà de Passeig de Gràcia amb Casp, s'hi aforaven cap a 2.000 assistents. Amb escenari «molt a propòsit per a la representació d'obres de gran aparat». Lo primer Novetats, des del 1869, havia nascut al xamfrà amb Ronda de Sant Pere.

1896. Teatres de BCN, Teatre de la Gran Via.
«Lo Teatro Regional», de 7 de novembre (ddd-uab).
Ubicat al 318 de Corts Catalanes, inaugurat al 1888. De primer, no disposava de primer pis; en pic hi fou construït, l'aforament arribà als 2.000 espectadors. Fou un dels locals més populars de la ciutat, a causa d'una programació basada en sarsueles i, sobretot, «a l'econòmic preu d'un ral l'entrada general».

1896. Teatres de BCN, Teatre Circo Espanyol Modelo.
«Lo Teatro Regional», de 18 de juliol (ddd-uab).
Emplaçat al Paral·lel, llavors carrer Marqués del Duero, a tocar del carrer Nou de la Rambla, «és aquest teatro un lloc d'esbarjo especialment concorregut, al qual li dona especialment vida pròspera la barriada del Poble Sec». Perquè el teatre era una diversió de masses en aquells temps. Fou inaugurat al 1892 com a circ eqüestre, però amb l'afegiment d'escenari i platea quedà transformat en teatre l'any següent. La companyia dramàtica d'Enric Borràs en feu l'estrena, però de seguida la sarsuela, gènere de teatre musical imperant, va apropiar-se'l. Aconseguí lo favor del públic gràcies a la innovació de preus, que anaven baixant per actes.   

1896. Teatres de BCN, Teatre del Jardí Espanyol.
«Lo Teatro Regional», de 24 de juliol (ddd-uab).
En actiu des del 1870, també fou devorat per les flames. Es trobava al Passeig de Gràcia, 64. Sembla que en aquell final de segle passava per hores baixes, tot i l'aforament espectacular de vora 4.000 persones! Des del 1895 oferia «sarsuela catalana, tocant-se'n molt bons resultats», però la nova temporada del 96 lo canvi de gènere teatral va generar certes antipaties públiques, segons l'escrit. 
Molts teatres barcelonins havien nascut com a locals d'estiu, envoltats de jardins, a on les famílies podien trobar-hi esgambi en aquella ciutat industrial i sobrepoblada. A més, los empresaris sovint van afanyar-se a adjectivar-los com a «espanyol», per indicar la programació que s'hi feia i atraure lo visitant foraster. La pela era (és) la pela, cordons!
 



Posted by
Labels: ,

20241123

[2624] La Ribagorça de fa cent anys, 1932

 

1932. Beranui (la Ribagorça).
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
Congregació de gent de les valls ribagorçanes a Beranui, alguns dels quals havien fet fins a vuit hores de camí, per fer reclamació de la construcció d'una carretera.

1932. La Ribagorça.
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
Article del polític republicà i d'esquerres, Casimiro Lara Serrate, natural de Sarinyena, als Monegres. Hi explica l'abandó de la comarca ribagorçana, «el antiguo condado... entre los ríos Ésera i Noguera Ribargozana, al pie del macizo de la Maladeta... una faja de terreno abrupto, cuya anchura oscila enter veinte y treinta quilómetros, siendo su longitud desde el Aneto hasta Benavarri, superior a sesenta». Més enrere encara, en los temps de l'arribada dels romans a Hispània, era terra d'ilergets, que des del Segre s'escampaven fins als cims pirinencs, com ara el Llardana (>ilerdana, segons Joan Coromines).

S'hi denuncia la vida de «triste condición de lucha continua conta la Naturaleza y contra la miseria», en un territori d'una trentena de municipis a on encara no s'hi havia fet «ni una carretera, ni un camino vecinal». Bàsicament, les comunicacions seguien sent les mateixes que deu segles enrere, «aparte de las sendas milenarias». S'hi testimonia que en aquest racó de món «se sigue hablando como lengua vernácula el catalán».

1932. La Ribagorça.
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
Mapa de la Ribagorça.

1932. La Pobla de Roda (la Ribagorça).
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
Vista del carrer Major. Des d'allà s'iniciava el camí de ferradura riu Isàvena amunt per accedir a la part septentrional de la comarca. No n'hi havia d'altra. 

1932. La Ribagorça.
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
En destaca la bellesa natural, que no podia donar-se a conèixer per manca de vies d'accés. I hi afegeix un exemple: lo carter de Bonansa a la Pobla de Roda tenia 35 quilòmetres com a recorregut oficial, amb sou de 1.200 pta. a l'any. La població vivia molt disseminada en petits llogarrets: al partit judicial de Benavarri hi havia llavors 210 nuclis de població! Només a Cornudella de Valira es repartien en vuit poblets d'una seixantena de persones cadascun, per a un total d'uns 500 habitants. Els xiquets, matí i tarda, havien de recórrer uns quatre quilòmetres per anar i tornar a l'escola. Per camins de muntanya i barrancs que segons l'època de l'any baixaven crescuts: «estas pobres criaturas se llevan por toda comida para todo un dia, un trozo de pan más o menos duro y una sardina de cuba [arengada salada] o un trozo de bacalao crudo [badejo sec]». Tampoc a Benavarri, «ya en la zona de las carreteras», l'escola era en millors condicions. Des del poble d'Aneto a la farmàcia del Pont de Suert, calien cinc hores de camí. 
El diputat aragonés preparava un recorregut per la zona pirinenca per acostar la gent a la modernor i que els permetria veure sessions cinematogràfiques, sessions de ràdio i gramòfon i recepció de llibres.

1932. La Pobla de Roda (la Ribagorça).
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
L'escola de la Pobla de Roda, a l'edifici de Casa de la Vila, a on hi havia també el forn de pa. 

1932. Bonansa (la Ribagorça).
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
Los xiquets bonansins posen per al retratista. Probablement, la primera ocasió en què veien una càmera fotogràfica. 

1932. Cornudella de Valira (la Ribagorça).
«Estampa», Madrid, de 27 agost (HDH).
Veïns davant l'edifici de l'escola municipal. 


Posted by
Labels: ,

20241122

[2623] Lo monestir solsoní de Cellers

 

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).
La cripta del monestir exclaustrat.

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).
 
1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).
Pertanyent al bisbat solsoní, feia en aquells temps de casar del senyor rector. Emplaçat a la vall de Cellers, que s'aboca al Llobregós, el riu bregós de rubinades.

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).
Vista panoràmica des del sud-est. L'indret se cita ja al segle X, i és dedicat a Sant Celdoni i Sant Ermenter, de qui se'n guardaven les relíquies... Sembla que lo cenobi fora més tardà i als inicis només hi hauria hagut alguna activitat eremítica. 
Els noms de sants masculins, i encara no de Santes Maries, testimonia l'antiguitat de la devoció. Durant l'alta Edat Mitjana no hi hagué advocacions marianes. Fou cap a l'any mil quan l'Església, organització històricament masculina i masclista, s'empescà lo culte a les marededeus, i l'orde benedictí l'escampà arreu, com a part central de l'estratègia del control espiritual sobre les dones (aristocràtiques) i arma principal en la fèrria lluita de possessions territorials amb los senyors feudals. Passà el feudalisme, i altres períodes històrics, però les marededeus i lo sindicat eclesiàstic continuen...
 
1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
Mapa: «Catalunya Romànica» enciclopèdia.cat
Avui terme de Torà, però de l'antic municipi de Llanera. 

Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 
 


Posted by
Labels: ,

20241120

[2622] De Cervera, 1934

 

1934. Cervera, la Segarra.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).

1934. Cervera, la Segarra.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Fàbrica d'embotits local, pel que es veu amb especialitats importades.

1934. Cervera, la Segarra.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Tenia la ciutat uns cinc mil habitants ara en fa un segle.

1934. Cervera, la Segarra.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
L'important tràfic comercial de farratges a la localitat.

1934. Cervera, la Segarra.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
La fàbrica de pastes de sopa d'Enric Herrera, la fonda Jardí de la plaça Sant Miquel, amb cuina professional i tot, i calefacció, bany i telèfon. En competència amb l'Hotel Europa, que donava servei d'automòbil fins a l'estació, i calefacció central i telèfon a cada habitació.






Posted by
Labels: ,

20241119

[2621] D'Agramunt, 1934

 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
La magna i bella plaça porxada vuitcentista agramuntina del Mercadal.

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Brevíssim resum de la vila, que comptava llavors cap als tres mil habitants, «dedicats gairebé tots al conreu de la terra», regada pel Canal d'Urgell. 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
En l'aspecte industrial, no falta la cita a la indústria del torró: «no hi ha fira ni mercat a la província, per poc important que sigui, on no es vegin els simpàtics torronaires de la barretina morada».

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
S'hi menciona com a indústria nova, lo taller de motos de Joan Carulla, amb lo «seu nou tipus de moto 'Majestic', que supera en presentació i solidesa totes les construïdes fins a la data». A veure si en poguéssim aconseguir una foto!
Lo Sindicat Agrícola era indispensable en aquells temps i centre de l'activitat econòmica del poble, amb caixa rural i tot. 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
La societat recreativa «La Barretina», amb saló de ball i teatre. També hi hagué a la vila fàbrica de sabons i lleixius.

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Un servei de cotxes de lloguer de la marca Hispano-Suiza, magatzem d'estris agrícoles i de construcció, fàbrica de teixits de cotó, sastreria... Un poble com cal havia de tindre una mica de tot... a quilòmetre zero. Després de perdre-ho a la majoria de pobles i pobles del país, avui ho tornem a enyorar... 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Taller de maquinària agrícola de Josep Martorell, que tenia patentada una reu oscil·lant. Llavors, en aquest ram, calia donar servei de maquinària a les cavalleries i disposar-ne també per als nou tractors. 




Posted by
Labels: ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)