1893. Teatres de BCN, lo Nou Retiro o Teatre Gayarre.
«Lo Teatro Regional», de 19 de setembre (ddd-uab).
Es trobava a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb la Ronda Universitat, al solar on anteriorment hi havia hagut l'estació primitiva de Martorell, que havia estat en funcionament entre 1854 i 1882. Un fet destacable és la rapidesa amb què es va dur a terme l'obra, ja que només van caldre 20 dies per aixecar l'edifici.
Lo teatre disposava de les següents característiques: un vestíbul semicircular amb un cafè annex, platea de 20 metres d'amplada i 13 metres d'alçada, 16 llotges als laterals, capacitat per a més de 2.500 espectadors!
Lo Teatre Nou Retiro es va inaugurar oficialment el 5 d'agost de 1889. La programació se centrava principalment en la representació de sarsueles i òperes. En la seva inauguració, s'hi va presentar la companyia que havia actuat amb èxit al Teatre Eldorado durant la temporada d'hivern anterior. Un fet tràgic va provocar un canvi en la història del teatre. Arran de la mort del famós tenor Julián Gayarre el 2 de gener de 1890, los nous propietaris van decidir canviar el nom del local a Teatre Gayarre. Sota aquesta nova denominació, el teatre va reobrir les portes al 10 de gener del mateix any amb la representació de l'òpera Faust. Finalment, lo teatre va l'any 1907 a causa de la urbanització de la Plaça Catalunya i la Rambla de Catalunya, que requeria la construcció d'edificis més espectaculars. Al seu lloc s'hi va alçar la Casa Agustí Manaut, que encara s'hi veu avui dia. (barcelofilia).
1896. Teatres de BCN, Teatre del Tívoli.
«Lo Teatro Regional», de 29 de febrer (ddd-uab).
La nova façana del teatre, inaugurada al 1890. Ignasi Elies esdevingué nou empresari dels Jardins del Tívoli, que existien des de 1849 al Passeig de Gràcia. Sota la seua direcció, es van produir canvis significatius: va aixecar-hi un petit escenari cobert amb una estructura rudimentària de fusta, per iniciar-hi activitats teatrals. Al 1875, va inaugurar lo segon Tívoli en una nova ubicació, a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Mallorca. Va transformar la programació del teatre, assegurant-se la col·laboració d'autors populars com Frederic Soler i Nicolau Manent, així com d'escenògrafs reconeguts com Francesc Soler i Rovirosa i Oleguer Junyent. Sota la seua gestió, lo teatre continuava sent una estructura d'estiu a l'aire lliure, construïda en fusta, on s'hi representaven diversos gèneres: comèdies, sainets, sarsueles, òperes i espectacles musicals. Gràcies a la seua visió empresarial, lo Tívoli es va convertir ràpidament en un dels teatres més populars de Barcelona. Amb els beneficis obtinguts, Elies va expandir el seu imperi teatral comprant lo Teatre Novedades i arrendant lo Teatre Circ Barcelonès.
1896. Teatres de BCN, Teatre Romea.
«Lo Teatro Regional», de 6 de juny (ddd-uab).
Lo Teatre Romea, situat al Raval de Barcelona, va ser inaugurat al carrer Hospital núm. 49 al 18 de novembre de 1863 amb el nom de Teatre Català. Tenia un aforament de 1.600 espectadors! Posteriorment, va adoptar el nom Romea en homenatge a l'actor espanyol Julián Romea Yanguas. Es va construir al lloc on hi havia hagut lo convent de Sant Agustí, amb l'objectiu d'apropar-se a les classes populars i la petita burgesia.Durant lo segle XIX, lo Romea es va convertir en un dels locals més importants de teatre en català. Frederic Soler (Serafí Pitarra) en va ser coempresari i director artístic des de 1870 fins a 1895, i hi va estrenar la majoria de les obres que escrigué. Fou escenari de les actuacions de grans actors catalans, com Enric Borràs i Margarida Xirgu. Al 1876, lo rei (espanyol) Alfons XII va assistir-hi a una representació de Lo ferrer de tall. A finals del segle, el 21 de desembre de 1897, lo Romea va ser un dels primers teatres a oferir sessions de cinema, exhibint projeccions de l'heliocinògraf de Baussuet, que projectava una mena de fotos animades. (bereshit).
1896. Teatres de BCN, Teatre del Circo Barcelonés.
«Lo Teatro Regional», de 13 de juny (ddd-uab).
La gran capacitat dels teatres, en aquest cas, cap als 2.300 espectadors!, era mostra de la popularitat del teatre en aquells anys finiseculars. Pensem que actualment lo TNC té cap als 900 seients. Inaugurat al 1853, calgué reconstruir-lo després d'un incendi al 1869. Disposava d'una platea convertible en pista de circ de terra premsada. Era emplaçat al núm. 20 del carrer Montserrat, entre la Rambla i lo Paral·lel.
1896. Teatres de BCN, Teatre de Novetats.
«Lo Teatro Regional», de 20 de juny (ddd-uab).
Al xamfrà de Passeig de Gràcia amb Casp, s'hi aforaven cap a 2.000 assistents. Amb escenari «molt a propòsit per a la representació d'obres de gran aparat». Lo primer Novetats, des del 1869, havia nascut al xamfrà amb Ronda de Sant Pere.
1896. Teatres de BCN, Teatre de la Gran Via.
«Lo Teatro Regional», de 7 de novembre (ddd-uab).
Ubicat al 318 de Corts Catalanes, inaugurat al 1888. De primer, no disposava de primer pis; en pic hi fou construït, l'aforament arribà als 2.000 espectadors. Fou un dels locals més populars de la ciutat, a causa d'una programació basada en sarsueles i, sobretot, «a l'econòmic preu d'un ral l'entrada general».
1896. Teatres de BCN, Teatre Circo Espanyol Modelo.
«Lo Teatro Regional», de 18 de juliol (ddd-uab).
Emplaçat al Paral·lel, llavors carrer Marqués del Duero, a tocar del carrer Nou de la Rambla, «és aquest teatro un lloc d'esbarjo especialment concorregut, al qual li dona especialment vida pròspera la barriada del Poble Sec». Perquè el teatre era una diversió de masses en aquells temps. Fou inaugurat al 1892 com a circ eqüestre, però amb l'afegiment d'escenari i platea quedà transformat en teatre l'any següent. La companyia dramàtica d'Enric Borràs en feu l'estrena, però de seguida la sarsuela, gènere de teatre musical imperant, va apropiar-se'l. Aconseguí lo favor del públic gràcies a la innovació de preus, que anaven baixant per actes. 
1896. Teatres de BCN, Teatre del Jardí Espanyol.
«Lo Teatro Regional», de 24 de juliol (ddd-uab).
En actiu des del 1870, també fou devorat per les flames. Es trobava al Passeig de Gràcia, 64. Sembla que en aquell final de segle passava per hores baixes, tot i l'aforament espectacular de vora 4.000 persones! Des del 1895 oferia «sarsuela catalana, tocant-se'n molt bons resultats», però la nova temporada del 96 lo canvi de gènere teatral va generar certes antipaties públiques, segons l'escrit. Molts teatres barcelonins havien nascut com a locals d'estiu, envoltats de jardins, a on les famílies podien trobar-hi esgambi en aquella ciutat industrial i sobrepoblada. A més, los empresaris sovint van afanyar-se a adjectivar-los com a «espanyol», per indicar la programació que s'hi feia i atraure lo visitant foraster. La pela era (és) la pela, cordons!
