Seguidors

20241026

[2610] D'Aumatret o Almatret (ii)

 



Anys 1940-50. Almatret (lo Segrià).
Les primeres dècades de la postguerra. La imatge acolorida dona alegria a una vida del tot dura, misèrrima i asfixiant, com a tots los nostres pobles derrotats. L'expectació que va aixecar lo fotògraf entre la canalla fou màxima. 


Anys 1940-50. Almatret (lo Segrià).
Detalls del poble d'aquell temps: lo verd viu de les persianes de la imatge acolorida no era pas real. Si us en recordeu, més aviat eren d'un color verd fosc, envellit i apagat, més semblant a la primera de la dreta que no pas a les altres. 

Anys 1937-38. Almatret (lo Segrià).
Bitllet municipal del temps de la guerra.

1781-83. Almatret (lo Segrià).
«Atlante». Bernat Espinalt i Garcia (BDH).
1781-83. Almatret (lo Segrià).
«Atlante». Bernat Espinalt i Garcia (BDH).
Entre mitjan i final del s. XVIII, tenia la població 216 veïns, ço és, llars o focs, que devien fer uns 1.200 habitants aprox. La vila ja tenia cinc ravals o carrers enllà del poble vell, se'n citen l'ermita i l'únic pou d'aigua amb què s'abastien persones i animals: no pot deixar de referir-se l'autor (o informant) a les escales per les quals s'hi baixava. Només a tocar dels horts, algunes sínies en treien aigua per al reg. A banda la producció habitual d'hort i de secà, és curiosa la cita de l'anís, però no sabria dir si es tractava d'anet. 
Hi havia molí d'oli i fàbrica de vidre, que ha de ser la mateixa que la sempre se cita en parlar de la Granja d'Escarp, que s'hi assentà en temps de Carles III, rei espanyol, per poder aprofitar lo lignit per als forns. Sobre aquesta antiga fàbrica s'hi obrí al segle XIX i sota la propietat dels Girona, si no m'erro, la mina dita Guadalupe. Gràcies als lignits i les altes temperatures dels forns, els vidres eren d'alta qualitat. Hi treballaven nombrosos operaris, per la qual cosa s'hi feu també un oratori, no fos cas que a l'Església se li escapés el control d'aquest racó de món. 
La Torre de Roldan, a mig camí de Mequinensa, cridava l'atenció pels fossats plens d'herbassar i argelagues, que tapaven les argenteres o coves a la roca, de probables pobladors ibèrics.
La veïna Maials només comptava amb 32 veïns, o sia, cap a 200 habitants o encara no.

Almatret (lo Segrià).
El vell pou i els onze rentadors, de les onze famílies 'fundacionals' de la vila.
Foto: web municipal.

Anys 1940. Almatret (lo Segrià).
Temps de racionament.

1955. Almatret (lo Segrià).
Placa de matrícula de bicicletes de la postguerra, amb l'aguilot feixista espanyol 
al capdamunt. 

1956. Almatret (lo Segrià).
La gran diversió d'aquells anys: lo cinema. Lo No-Do, documental adoctrinador en les idees franquistes i espanyolistes, no hi podia faltar.

Anys 1950. Almatret (lo Segrià).
Les brodadores. (MdC-MónAgrari).

Anys 1960. Almatret (lo Segrià).
Los carrers de la segona meitat de la postguerra, encara per asfaltar, 
i la bandera del nostre país veí a l'ajuntament. 

Anys 1970. Almatret (lo Segrià).

Anys 1970. Almatret (lo Segrià).

Anys 1950. Almatret (lo Segrià).
Foto: Gómez-Vidal.
L'antiga torre de l'aigua, a tocar de les escoles.  

Anys 1970. Almatret (lo Segrià).
 Lo mercat dels dissabtes a la plaça Major.

Anys 1970. Almatret (lo Segrià).
 Lo mercat dels dissabtes a la plaça Major.

Anys 1970. Almatret (lo Segrià).
 L'entrada al poble amb una característica compartida amb tants i tants pobles ponentins: les granges, de tossinos o gallines, en primer terme sempre.


Anys 1920-30. Almatret (lo Segrià).
El camp experimental agrícola de Joan Casamajó, de 100 ha!, i que tingué reconeguda fama.

1920. Almatret (lo Segrià).
Centre Oficial de Camps d'Experiments Agrícoles, Joan Casamajó.
«La Gaceta Andaluza», 1920 (BDH).
L'empresa tenia seu al carrer Blondel de Lleida. 




Posted by
Labels: ,

20241013

[2609] D'Aumatret o Almatret (i)

 

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
La cursa de rucs a la Festa Major del poble, amb la sortida amenitzada per la banda musical local, gran expectació masculina i la Guardia Civil espanyola a primera fila, no fos cas. La cursa partida de la creu de terme de la plaça i les dones s'ho havien de mirar de segona fila, des de les portalades o balcons de casa.

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Avui se fan curses de cotxes i motos, llavors los animals eren lo mitjà de transport més popular. Actualment, les lleis de benestar animal impedirien un espectacle com aquest. La gent abarrota el carrer i s'atapeeix a finestres i balcons: tanta era l'expectació. La canalla petita volta barrejada entre la gernació i los gossos també, sense lligar. A les parets no s'hi beuen aquells antics plafons rodons que portaven una bombeta elèctrica al centre: potser ni la llum ni l'aigua havien arribat llavors a aquest racó de la província lleidatana. 

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Les portalades de fusta de les cases s'obrien cap a l'exterior. De seguida, de l'entrada se'n treien cadires per pendre la fresca i fer rotllana. La creu de terme de la plaça és d'estil renaixentista, del 1608. Llegeixo que «va presidir la plaça Major del municipi fins als anys 20 del segle XX, que va caure i va ser dipositada sota del campanar d’Almatret. Durant la Guerra Civil va ser treta, per l’escultor Apel·les Fenosa, per protegir-la dels efectes del conflicte, i es va dipositar al Monestir de Sant Cugat. Així i tot, mai no va tornar al seu lloc. Fa uns anys va ser descoberta davant de l’Església Sant Anna de Barcelona. Des d’Almatret es va reclamar ràpidament i, després d’algunes negociacions, la secretaria general del conseller primer de la Generalitat es va fer càrrec de la restauració i el bisbat de Barcelona va accedir a tornar-la... El dia 20 de desembre de 2005 la Creu de Terme va tornar a presidir la plaça Major, amb una gran expectació dels seus legítims propietaris, els veïns d’Almatret». (festacatalunya.cat)

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Detall de la plaça i del carrer Major, amb la creu com a centre de les activitats populars.

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
No ho acabo de distingir, però per alguns braços que s'hi veuen podria ben bé ser una sardana. Fixeu-vos en les faldilles: rigorosament fins als peus. Que la creu caigués no és estrany: ja era ben torta en començant lo segle.

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Una altra imatge del ball, sempre al peu de la creu.

1974. Almatret (lo Segrià).
Revista «Ciudad», Lleida, de juny (FPIEI).
L'alcalde d'Almatret, retratat pel pintor Miquel Viladric, en un llenç de mida natural. En Ton Pinar i Calderó hi fou immortalitzat amb lo seu millor vestit de vellut i lo bastó distintiu de la dignitat municipal.

1910. «L'alcalde d'Almatret», de Miquel Viladric.
 Los colors de la imatge no fan honor a l'original: la barretina musca o morada, vestit avellutat, armilla vermellosa de ratlles, faixa, calçons i espardenyes, tot embolicat dins la llarga capa. Destaca lo bonic detall del gat negre als peus. 

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Detall de la portalada de l'església parroquial barroca de Sant Miquel, amb les beates de torn acudint a l'adoctrinament.

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
En Lluís Marià Vidal fou un dels pioners de la fotografia a Catalunya. Les seues plaques solen ser sovint les primeres que se feren en nombrosos pobles i racons de Catalunya. Aquí lo tenim retratat a l'entrada d'una de les boques de mines de carbó del Baix Segre.

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Pel camí cap a l'Ebre i Riba-roja, amb una gran formació rocosa, segurament desapareguda. La dona porta lo càntir al cap i lo nen sota lo braç. L'Ebre revolta bona part del terme almatretà, però un pelet allunyat de la vila. Potser portaven farcells per anar a mercat.

1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Un detall del camí, amb la trilla d'algun carro, i de la formació rocosa singular.

Joan Coromines, «Onomasticon Cataloniae».
Lo nostre gran etimòleg hi recollí la pronúncia tradicional Aumatret, amb vocalització de la ele, que desconec si encara és viva. També un gentilici, probablement despectiu en els pobles veïns, que anomenaven matrussos als almatretans, també dits almatrets en algunes altres poblacions. Coromines testimonia com havia sentit a BCN que s'organitzaven grans caceres per baixar fins a Almatret, «entre gent de fusell i cartutxo», al temps de la postguerra, cap al 1955. L'etimòleg ho veu significatiu, car lo topònim remetria a una arrel aràbiga relativa a la caça, tot identificant lo lloc com a indret de cacera.



[2618] D'Aumatret o Almatret, iv


[2529] Club Futbol Artesa de Lleida, 1949 



Posted by
Labels: ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)