1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
La cursa de rucs a la Festa Major del poble, amb la sortida amenitzada per la banda musical local, gran expectació masculina i la Guardia Civil espanyola a primera fila, no fos cas. La cursa partida de la creu de terme de la plaça i les dones s'ho havien de mirar de segona fila, des de les portalades o balcons de casa.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Avui se fan curses de cotxes i motos, llavors los animals eren lo mitjà de transport més popular. Actualment, les lleis de benestar animal impedirien un espectacle com aquest. La gent abarrota el carrer i s'atapeeix a finestres i balcons: tanta era l'expectació. La canalla petita volta barrejada entre la gernació i los gossos també, sense lligar. A les parets no s'hi beuen aquells antics plafons rodons que portaven una bombeta elèctrica al centre: potser ni la llum ni l'aigua havien arribat llavors a aquest racó de la província lleidatana.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Les portalades de fusta de les cases s'obrien cap a l'exterior. De seguida, de l'entrada se'n treien cadires per pendre la fresca i fer rotllana. La creu de terme de la plaça és d'estil renaixentista, del 1608. Llegeixo que «va presidir la plaça Major del municipi fins als anys 20 del segle XX, que va caure i va ser dipositada sota del campanar d’Almatret. Durant la Guerra Civil va ser treta, per l’escultor Apel·les Fenosa, per protegir-la dels efectes del conflicte, i es va dipositar al Monestir de Sant Cugat. Així i tot, mai no va tornar al seu lloc. Fa uns anys va ser descoberta davant de l’Església Sant Anna de Barcelona. Des d’Almatret es va reclamar ràpidament i, després d’algunes negociacions, la secretaria general del conseller primer de la Generalitat es va fer càrrec de la restauració i el bisbat de Barcelona va accedir a tornar-la... El dia 20 de desembre de 2005 la Creu de Terme va tornar a presidir la plaça Major, amb una gran expectació dels seus legítims propietaris, els veïns d’Almatret». (festacatalunya.cat)
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Detall de la plaça i del carrer Major, amb la creu com a centre de les activitats populars.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
No ho acabo de distingir, però per alguns braços que s'hi veuen podria ben bé ser una sardana. Fixeu-vos en les faldilles: rigorosament fins als peus. Que la creu caigués no és estrany: ja era ben torta en començant lo segle.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Una altra imatge del ball, sempre al peu de la creu.
1974. Almatret (lo Segrià).
Revista «Ciudad», Lleida, de juny (FPIEI).
L'alcalde d'Almatret, retratat pel pintor Miquel Viladric, en un llenç de mida natural. En Ton Pinar i Calderó hi fou immortalitzat amb lo seu millor vestit de vellut i lo bastó distintiu de la dignitat municipal.
.jpg)
1910. «L'alcalde d'Almatret», de Miquel Viladric.
Los colors de la imatge no fan honor a l'original: la barretina musca o morada, vestit avellutat, armilla vermellosa de ratlles, faixa, calçons i espardenyes, tot embolicat dins la llarga capa. Destaca lo bonic detall del gat negre als peus.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Detall de la portalada de l'església parroquial barroca de Sant Miquel, amb les beates de torn acudint a l'adoctrinament.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
En Lluís Marià Vidal fou un dels pioners de la fotografia a Catalunya. Les seues plaques solen ser sovint les primeres que se feren en nombrosos pobles i racons de Catalunya. Aquí lo tenim retratat a l'entrada d'una de les boques de mines de carbó del Baix Segre.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Pel camí cap a l'Ebre i Riba-roja, amb una gran formació rocosa, segurament desapareguda. La dona porta lo càntir al cap i lo nen sota lo braç. L'Ebre revolta bona part del terme almatretà, però un pelet allunyat de la vila. Potser portaven farcells per anar a mercat.
1907. Almatret (lo Segrià).
Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC_MdC).
Un detall del camí, amb la trilla d'algun carro, i de la formació rocosa singular.
.jpg)
Joan Coromines, «Onomasticon Cataloniae».
Lo nostre gran etimòleg hi recollí la pronúncia tradicional Aumatret, amb vocalització de la ele, que desconec si encara és viva. També un gentilici, probablement despectiu en els pobles veïns, que anomenaven matrussos als almatretans, també dits almatrets en algunes altres poblacions. Coromines testimonia com havia sentit a BCN que s'organitzaven grans caceres per baixar fins a Almatret, «entre gent de fusell i cartutxo», al temps de la postguerra, cap al 1955. L'etimòleg ho veu significatiu, car lo topònim remetria a una arrel aràbiga relativa a la caça, tot identificant lo lloc com a indret de cacera.
