.jpg)
Les primeres dècades de la postguerra. La imatge acolorida dona alegria a una vida del tot dura, misèrrima i asfixiant, com a tots los nostres pobles derrotats. L'expectació que va aixecar lo fotògraf entre la canalla fou màxima.
.jpg)
.jpg)
Anys 1940-50. Almatret (lo Segrià).
Detalls del poble d'aquell temps: lo verd viu de les persianes de la imatge acolorida no era pas real. Si us en recordeu, més aviat eren d'un color verd fosc, envellit i apagat, més semblant a la primera de la dreta que no pas a les altres.
Anys 1937-38. Almatret (lo Segrià).
Bitllet municipal del temps de la guerra.
1781-83. Almatret (lo Segrià).
«Atlante». Bernat Espinalt i Garcia (BDH).
1781-83. Almatret (lo Segrià).
«Atlante». Bernat Espinalt i Garcia (BDH).
Entre mitjan i final del s. XVIII, tenia la població 216 veïns, ço és, llars o focs, que devien fer uns 1.200 habitants aprox. La vila ja tenia cinc ravals o carrers enllà del poble vell, se'n citen l'ermita i l'únic pou d'aigua amb què s'abastien persones i animals: no pot deixar de referir-se l'autor (o informant) a les escales per les quals s'hi baixava. Només a tocar dels horts, algunes sínies en treien aigua per al reg. A banda la producció habitual d'hort i de secà, és curiosa la cita de l'anís, però no sabria dir si es tractava d'anet.
Hi havia molí d'oli i fàbrica de vidre, que ha de ser la mateixa que la sempre se cita en parlar de la Granja d'Escarp, que s'hi assentà en temps de Carles III, rei espanyol, per poder aprofitar lo lignit per als forns. Sobre aquesta antiga fàbrica s'hi obrí al segle XIX i sota la propietat dels Girona, si no m'erro, la mina dita Guadalupe. Gràcies als lignits i les altes temperatures dels forns, els vidres eren d'alta qualitat. Hi treballaven nombrosos operaris, per la qual cosa s'hi feu també un oratori, no fos cas que a l'Església se li escapés el control d'aquest racó de món.
La Torre de Roldan, a mig camí de Mequinensa, cridava l'atenció pels fossats plens d'herbassar i argelagues, que tapaven les argenteres o coves a la roca, de probables pobladors ibèrics.
La veïna Maials només comptava amb 32 veïns, o sia, cap a 200 habitants o encara no.
.jpg)
El vell pou i els onze rentadors, de les onze famílies 'fundacionals' de la vila.
Foto: web municipal.
Anys 1940. Almatret (lo Segrià).
Temps de racionament.
1955. Almatret (lo Segrià).
Placa de matrícula de bicicletes de la postguerra, amb l'aguilot feixista espanyol
al capdamunt.
.jpg)
1956. Almatret (lo Segrià).
La gran diversió d'aquells anys: lo cinema. Lo No-Do, documental adoctrinador en les idees franquistes i espanyolistes, no hi podia faltar.
.jpg)
.jpg)
Anys 1960. Almatret (lo Segrià).
Los carrers de la segona meitat de la postguerra, encara per asfaltar,
i la bandera del nostre país veí a l'ajuntament.
.jpg)
.jpg)
Anys 1970. Almatret (lo Segrià).
Anys 1950. Almatret (lo Segrià).
Foto: Gómez-Vidal.
L'antiga torre de l'aigua, a tocar de les escoles.
.jpg)
Anys 1970. Almatret (lo Segrià).
Lo mercat dels dissabtes a la plaça Major.
Anys 1970. Almatret (lo Segrià).
Lo mercat dels dissabtes a la plaça Major.
.jpg)
Anys 1970. Almatret (lo Segrià).
L'entrada al poble amb una característica compartida amb tants i tants pobles ponentins: les granges, de tossinos o gallines, en primer terme sempre.
Anys 1920-30. Almatret (lo Segrià).
El camp experimental agrícola de Joan Casamajó, de 100 ha!, i que tingué reconeguda fama.
1920. Almatret (lo Segrià).
Centre Oficial de Camps d'Experiments Agrícoles, Joan Casamajó.
«La Gaceta Andaluza», 1920 (BDH).
L'empresa tenia seu al carrer Blondel de Lleida.
