[2602] Lo pronom més feble dels pronoms febles: lozi>elzi

L'acceptació de l'ús normatiu de lozi>lzi>elzi és un dels punts febles dels pronoms febles. Després de més de cent anys de l'establiment del sistema pronominal unívoc de formes i funcions que Fabra dissenyà, encara no sabem què fer-ne ni com explicar-nos que el sistema d'alguns dialectes de la llengua funcioni amb aquests lozi>elzi, veritable comodí pronominal que abasta del simple CI plural fins a la majoria de combines d'acusatiu amb datiu. Enormement fort i viu en la llengua oral. 

Sense ànim d'exhaustivitat, n'agafo exemples d'una pàgina d'exercicis:

—*Tothom diu que els conserges són antipàtics i jo no elzi trobo pas. Tothom diu que els conserges són antipàtics i jo no els hi trobo pas. 

—*Digues a l’encarregat que no pateixi per les cadires, que ja elzi arreglaré demà. Digues a l’encarregat que no pateixi per les cadires, que ja els les arreglaré demà.  

 

—*Alguns alumnes es queixen que els tutors no elzi donen prou orientació universitària. Alguns alumnes es queixen que els tutors no els donen prou orientació universitària. 

 

—*Aquí tens un prestatge buit per a les safates decoratives: posa'lzi, que hi queden molt bé. Aquí tens un prestatge buit per a les safates decoratives: posa-les-hi, que hi queden molt bé. 

—*Aquest any no convidaré els amics enviant-lozi un correu electrònic; elzi enviaré una carta convencional. Aquest any no convidaré els amics enviant-los un correu electrònic; els enviaré una carta convencional. 

—*Saps que als meus pares elzi agrada molt que vinguis a casa? Saps que als meus pares els agrada molt que vinguis a casa? 

—*La nena jugava amb uns mistos i la seva mare elzi va prendre. La nena jugava amb uns mistos i la seva mare els hi va prendre.

(Veg. una descripció exhaustiva dels casos a: Usos normatius i usos reals d’algunes combinacions binàries de pronoms clítics de tercera persona. Autora: Judith Vidal Gallego, UOC, 2016, enllaç). 

Al llarg del segle XX, no hem encertat en la descripció del cas perquè ens costa abandonar l'apriorisme normatiu: que cada funció ha de tindre un i només un pronom, cadascuna el seu. És la matematicitat cartesiana del sistema amb què lo Mestre sàviament aconseguí un sistema pronominal de pissarrí, però allunyat de la parla viva del català que ara (llavors també) es parla... És clar que el Fabra dels anys 1910 ja no era el de 1892... Aquell català que ara es parla finisecular s'hi deixà nombrosos llançols durant les bugades normativitzadores noucentistes...

Hem despatxat lozi>elzi al bagul de les incorreccions, perquè hem suposat o cregut que la parla popular és un error, ha d'estar equivocada; però si el pronom hi ha funcionat, i des de tants segles, algun mèrit deu tindre per als parlants. Mèrit ací vol dir alguna cosa a fer: missió, tasca, feina, paper, finalitat, objectiu. Perquè si no, els pobres parlants analfabets no s'han estat per brocs: han deixat les formes lingüístiques no servibles al bagul de la història. La llengua és cruel amb el punt inútil: en la fonètica evolutiva i en la morfosintaxi, i en qualsevol aspecte del sistema lingüístic, també en el subsistema pronominal.

D'altra banda, cosa ben sabuda i explicada a bastament per la gramàtica històrica és que la pèrdua o simplificació de les declinacions llatines conforma un dels trets fonamentals de l’evolució lingüística romànica. Només alguns subsistemes pronominals, el dels pronoms relatius i el dels pronoms personals, l’han mantinguda en l’essència, tot i que molt depurat i simplificat. No podien escapar-se a la tendència general de la llengua a aquesta reducció, que comença a operar-se ben matinerament, des del mateix moment del naixement de les llengües romàniques. Altra cosa és quan i com apareix en los registres escrits.

Malgrat l’abreujament o esquematisme del model resultant no declinat, la llengua no podia pas de deixar de dir ço que calia, o sia, se n’han pogut perdre les formes, se n’ha pogut reduir la morfologia, però no s’ha accedit pas a eliminar-ne les funcions, no se n’ha evaporat la sintaxi. Perquè açò és un sistema: quan un element es perd, un altre li agafa el relleu per tal de poder continuar comunicant i trasmetent la informació gramatical prevista i necessària. No cal que hi insistim, car la descripció de Saussure del funcionament del signe lingüístic és de primer de carrera, quan això s'explicava a la carrera...

És innegable que la persistència de l'ús de lozi>elzi ha sigut imbatible. Ha passat igual amb per/per a, que només els mestres i profes aconseguim distingir, o amb la a dels complements directes... entossudits a creure que la gent parla malament en lloc de considerar que si s'entén, potser la norma (sempre amb component de laboratori) hauria de ser una altra o, si més no, matisada o complementada. Cert és que els avatars socials i polítis del segle XX no ens van donar oportunitat per a la contemplació i revisió de la tasca normativitzadora, que tant havia costat i que tan aviat va ser posada potes enlaire per dictadors i més dictadors... Després, la Catalunya pujolista del règim de 78 només fou un recollidor de peces del gerro (lingüístic) trencat enmig de la gran onada immigratòria viscuda, i la Catalunya de nou-rics del XXI, la de les vacances exòtiques, de les segones residències i de les noves onades immigratòries sens fi, tot plegat ens ha deixat amb l'aigua al coll... millor no en dic res encara... ja ens vagarà. Tornem al fil.

L’estat del sistema pronominal oral, sempre o sovint considerat informal, que persisteix secularment malgrat la pressió de la llengua escrita normativitzada ara fa poc més de cent anys, l’he volgut recollir en el quadre següent, a partir del nostre dialecte nord-occidental. Per cert, que a la GEIEC (13.4.2.) s'hi escriu: «En els parlars orientals, en els registres informals, s’usa la combinació els hi en lloc del pronom de datiu plural els: Als pares no els hi hem dit res; Quan elles vindran, els hi agrairem la visita. Aquest ús s'està estenent als parlars nord-occidentals, en què tradicionalment no s'utilitza. Aquesta forma de datiu plural (els hi) s’evita en els registres formals: Als pares no els hem dit res; Quan elles vindran, els agrairem la visita». No, fills meus, no s'hi està estenent i sí que el fem anar: als parlars nord-occidentals ho fem des de sempre, secularment. Com és possible que imprecisions barcelonocèntriques com aquestes apareguin en una gramàtica oficial?

Aquest quadre no té pretensions d’exhaustivitat dialectal. Los diversos sistemes pronominals dialectals no solen ser purs, sinó que presenten formes secundàries, majorment variants fonètiques. Aquest quadre vol de manera simple i senzilla retratar la reducció del sistema pronominal casual i declinatori de la llengua (excepte en el valencià, com és prou sabut) d’una manera ben visual. Del sistema pronominal oral, s'entén...

			CV acusatiu= SN sense preposició  SN animat amb prep. a
			Acusatiu sg masc lo(el) /l/ /lo/ /lu/ /el/ /əl/	Acusatiu sg masc la /la/ /l/ /lə/ /lɛ/	Acusatiu  neutre ho /u/ /o/	Acusatiu no det., partitiu o quantitatiu ne(en) /n/ /en/ /ne/	Acusatiu pl masc los(els) /ls/ /los/ /lus/ /els/ /əls/	Acusatiu pl fem les /les/ /ləs/
CV datiu= SN animat amb preps.  a (per) per a	Datiu sg li /li/		Datiu sg +Acus.sg l’hi /li/	Datiu sg +Acus.sg l’hi /li/	Datiu sg +Acus.sg l’hi /li/	Datiu sg +Acus.sg n’hi /ni/	Datiu sg +Acus.pl los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/	Datiu sg +Acus.pl los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/
	Datiu pl   los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/		Datiu pl+ Acus.sg los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/	Datiu pl+ Acus.sg los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/	Datiu pl+ Acus.sg los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/	Datiu pl+ Acus.sg los-en els-en /lzen/ /elzni/ /elzin/	Datiu pl+ Acus.pl los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/	Datiu pl+ Acus.pl los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/

Hi he posat los colorets per tal que ens permetin identificar a cop d'ull el sistema ternari simplificat, en què els parlants han preferit la mínima expressió sintàctica o declinada per davant de la màxima claredat sintàctica que el sistema fabrià ens ha aportat. Hi he barrejat los casos del pronom NE per tal com són d'idèntica fàbrica i ens reforcen la idea d'un sistema ben dipostat i organitzat dels registres orals.

Faig un parèntesi. Una de les coses que més m'atrau d'aquesta qüestió és l'etimològica. Però com que en soc un autèntic principiant... no us la podré pas explicar. Només puc recollir ço que n'he llegit, que del demostratiu llatí ILLE en tenim los articles i els pronoms. De fet, sintàcticament, l'ús pronominal de l'article s'explica per l'habilitació pronominal de tot demostratiu (o adjectiu, de tot acompanyant del nucli nominal quan aquest nucli no hi és).

El cas, però, és que en català primitiu l'article derivà d'IPSE i així s'hi mantingué amb força, si més no als dialectes orientals, que el traslladaren a Mallorca. Al mateix temps que, en la conquesta de València, no li vàrem dur. De fet, en los dialectes nord-occidentals la presència de es/sa en els topònims (mots dels més antics que claven les arrels en segles reculats de dominació àrab i amb escletxes a la hispanoromana o romànica) és molt limitada. La conversió d'IPSE en pronom per a les funcions no existí. Segurament, aquest fet la condemnà. A mesura que ILLE es refermava com a pronom feble, l'article l'havia d'acompanyar. Perquè la llengua és un sistema, un mecanisme, un engranatge, i les peces no podien desencaixar en la ment dels parlants orals i analfabets.

Los derivats pronominals d'ILLE compliren amb la morfologia evolutiva en lo cas acusatiu lo(>'l>el), la, los(>'ls>els), les, i en el datiu singular li. Des dels orígens, però, ja saltava la sorpresa: del datiu ILLIS no se'n derivà un pronom lis. No n'hi ha gaires testimonis antics. Atenció: no confondre'l amb el modern lis, provinent de la pressió de l'espanyol en parlants d'aquest origen. O ara ja nadius catalans. És clar que el calc sintàctic de traslladar esp. le-les a cat. li-lis és evident, però el relatiu èxit d'aquesta incorporació entre els catalanoparlants de soca-rel potser també té relació amb una incorporació de regularitat del sistema. Quan el fa els, i la fa les, doncs li fa lis, sobretot perquè em diuen les normes ara, que tots hem anat poc o molt a estudi, que no pot fer lozi>'lzi<elzi, com ha fet tota la vida... Al DCVB, hi trobem: « é gran vitalitat en el llenguatge parlat de València, Alacant, Menorca i Alguer. La qual cosa pugan fer si ben vist lis serà, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). Vosaltres los qui un dia lis féreu tant d'ultratge, Ruiz Poes. 23. Dis-lis que vinguen (Fraga). Dona-lis això (Fraga, Men.). No lis convé fer açò (Al.).​»

Per què caram los catalans pirinencs de l'any mil no volgueren seguir la llei etimològica del datiu plural? Tothom entenem que, si no ho feren, fou perquè no n'hagueren menester. El sistema lingüístic no podia pas prescindir del datiu plural, però no li calia que fos una forma marcada o específicament etimològica. Al moment del pas del sistema declinatiu morfosintàctic del romànic al nostre, tota simplificació d'aquestes taules (mentals) declinatives, per petita o simple que fos, era benvinguda. Lo cas és, doncs, que la forma morfològica evolutiva i la funció sintàctica del datiu plural es deslligaren. S'abandonà l'ILLIS romànic i el criteri morfosintàctic declinatiu resultà derrotat.

Sembla, escric del que diuen los qui en saben, que s'aprofità per a la funció la forma de l'acusatiu los. S'imposà un loisme, però només en el plural. Lo trobem repetidament als textos medievals als verbs de dicció introductoris dels diàlegs: lo famós i recurrent dix-los: «él los dix ço que d’él ere a venir» (Batllori, XIII, Homilies, 3v, 7). Doncs amb ILLOS, de manera que s'imposà una autèntica igualtat semànticosintàctica pronominal entre acustiu i datiu, tot i que trencava la simetria amb el singular. Amb lo temps (o potser més aviat que tard), los parlants aprengueren a afegir-hi la marca /i/ del datiu singular, que els escriptors, sovint avesats al llatí, potser evitaren llarg temps. De manera que, tal com han descrit els experts des de les últimes dècades del segle XX: /l/ és lo morf de tercera persona (tant per al datiu com per a l‘acusatiu), /z/ és lo morf usual de plural i /i/ és lo morf de datiu. 

De tota manera, pensar que la forma analògica del datiu plural sorgí de la forma simple, crec que no té gaire solta. Més aviat cal deduir que fou a partir dels pronoms combinats, a on sí que hi havia el morf de plural. La meua tria és que s'originà a partir de les combines d'acusatiu plural amb datiu singular, s'entengueren a les combines d'acusatiu i datiu plurals tots dos, i acabaren per forçar la simetria amb lo simple datiu plural.

Fos com fos, la concurrència amb la forma locativa /i/ (hi), afavorí l'un i l'altre: lo pronom locatiu adverbial s'hi mantingué ben viu i no hi desaparegué, mentre que en valèncià la decadència en fou notòria. A les formes /li/, el morf /i/ de datiu (porta a la noia el paquet) no deixa d'incloure un cert factor locatiu, o bé també a dona l'adreça a l'Ajuntament (usat com a nom col·lectiu). O com s'escriu a la GIEC (8.2f), «En alguns parlars, a més, aquest pronom també pot representar un complement indirecte inanimat (§18.4.2.1a): Hi donen poc valor, a això». Al 18.4.2.1a, s'hi explica: «En certs casos, el pronom hi pot funcionar com a pronom de datiu en lloc de li o els. Trobem hi, per exemple, amb verbs ditransitius del tipus presentar, recomanar o lliurar, que poden seleccionar un complement directe animat, com ara M’hi van presentar, {al director/als directors}. Notem que en Me li van presentar o Me’ls van presentar no podem interpretar que li/els sigui el complement indirecte i me el complement directe (§8.4.3.5). Segons els parlars, també pot aparèixer hi representant el complement indirecte en casos com A la festa major, les colles de joves hi/li donen molta importància; Dona-li/hi corda, al rellotge; A aquest taller, hi/li sobren encàrrecs (§ 21.2.4). També hi ha altres verbs, com posar o dedicar, que poden admetre tots dos pronoms: Posa-hi/li sal, a l’enciam; A la segona proposta no hi/li dedicarem tant de temps. Amb tot, hi ha verbs que més aviat seleccionen el pronom li/els encara que el complement indirecte sigui inanimat, com proporcionar o concedir (Hem modernitzat la sala: aquest tipus de cadires li proporcionen tot un altre aire; Al llatí li concedien el dret a tenir gramàtica, però a les llengües populars no se’ls va concedir aquest dret fins més tard)».

Acabo. Per a l'ensenyament de pronoms febles a escoles i instituts (vist el fracàs o dificultats notòries del mètode actual), no fora adient i productiu començar pel sistema oral simplificat? O sia fent ús dels pronoms grocs, blaus i verbs, del sistema ternari desenvolupat genuïnament pels parlanst catalans al llarg dels segles? Proveu-ho, com servidor ho ha fet, i ja me'n direu què... Una certa tradició ens porta a escriure los hi<els hi separadament, però quan los deixeu escriure lozi>'lzi>elzi als exercicis, per marcar-ne l'ús oral, com a fase intermèdia per arribar a la substitució fabriana, funcionen de meravella. Res que no es pugui explicar a l'alumnat i res que no puguin entendre.  

[2456] Duràs-me (o el futur imperatiu)

Quinalafem.blogspot.com

[2601] La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà

 

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La Casa Porta fou una coneguda botiga de la Lleida del primer terç del segle XX, abans de la guerra. En concret, un negoci de perfumeria i merceria, que complementava el seu glamur amb una arquitectura singular. 

 

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La Casa Porta era regentada per Carme Ten, l'esposa del propietari de l'establiment, al xamfrà entre el desaparegut carrer Estereria i la Plaça de la Sal. L'establiment se renovà en aquella segona mitat dels anys 20 en un cert estil modernista retro. 

Anys 1910. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

Plaça Sant Joan, Lleida.

Preciosa imatge acolorida del reng del mercat. Encara no s'hi havia fet lo quiosc dels 4 Gats. Des del segle XVI, al carrer Estereria s'hi havien establert los sabaters, segons que explica Josep Lladonosa. 

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

Entrevista al propietari, però no pas a l'esposa: coses d'aquells temps (i encara una mica dels nostres). El projecte de renovació fou de l'arquitecte Argilés.

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

Els noms dels responsables dels diversos àmbits de treball: llavors encara se citaven persones, avui tot són noms d'empreses...

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La decoració de l'interior de l'establiment, no apte per a les butxaques de la majoria de lleidatans.

1930. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «L'Espurna», de 16 d'octubre (FPIEI).

Anys 1910-20. Lo carrer Estereria i la Plaça Sant Joan. Lleida.

Seguint la vorera de la plaça, hi començava lo carrer Estereria. Aquesta illa de cases s'enrunà durant la guerra, i fou desplaçada fins fer desaparèixer l'antic carrer, de manera que l'església quedava més a la vista. 

1931. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Diario de Lérida», de 16 de gener (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La Casa Porta era referència per als lleidatans, i els comerços del voltant s'anunciaven «frente Casa Porta». 

 

[2546] Lo moro de casa Guiu

Quinalafem.blogspot.com

[2600] Samfaina poemària (ix)

 

Joan Maragall, La ginesta (1907).

Josep Buldó, Amnistia (1976).

Jaume Agelet i Garriga, Lluna vella (1950).

Popular, Si el sol fos jornaler (2022, Alcarràs).

Ausiàs March, Si com la taur (segle XV).

Josep Espunyes, M'agrada ser al cafè les nits d'hivern.

Joana Raspall, Podries (1998).

Joan Salvat-Papasseit, Si en saps el pler (1922).

J.V, Foix, Em plau d'atzar (1947).

Havanera popular, Quan jo en tenia pocs anys.

Lildami, Al supermercat (2022).

Raimon, Societat de consum (1970).

Joana Raspall, Sant Jordi.

Pau Riba-Grup de Folk, La noia del país del nord (1963).

(adaptat de Bob Dylan, Girl from de north country).

Teresa Jassà, Caminant, escolta.

Calaceit.

Vicent A. Estellés, Assumiràs la veu d'un poble (1971).

Josep Vallverdú, El millor poema.

Josep Vallverdú, Petita flor (2009).

Víctor Balaguer, Les ones van i venen (segle XIX).

Antònia Vicens, Amazona (2017).

Manuel Folch i Torres, Vagant per Lleida.

Joan Baptista Xuriguera, El carrer de Cavallers.

V.B. Yeats, By the Salley Gardens (1889).

Josep Carner, Cançoneta incerta (1925).

[2384] Samfaina poemària (viii)

[2372] Samfaina poemària (vii)

Quinalafem.blogspot.com

[2599] INS Màrius Torres: teulada nova, feina antiga

 

2024. INS Màrius Torres, Lleida.

Foto: Jordi Pujol i Mercadé, febrer '24. 

Revista «Màrius», curs 23-24, enllaç.

Teulada nova, feina antiga

Josep M. Mir, antic alumne i professor Ins Màrius Torres

 

A cop d’ull, és una evidència: Lo Màrius manté en línies generals la mateixa factura de quan fou aixecat, allà a la mitat dels anys 50s del segle XX, després d’haver voltat per diferents emplaçaments al llarg i ample de la ciutat des que fou creat, al 1842 quan Lleida encara no havia començat a enderrocar les muralles que l’obririen a la modernor. Si no m’erro, de la mitja dotzena de desamortitzacions hagudes al llarg del segle XIX, la tercera de 1836 o de Mendizábal, fou la que alienà l’edifici del Roser de mans eclesiàstiques. Les desamortitzacions foren processos expropiadors de terres i bens improductius, majorment eclesiàstics, que els governs liberals (espanyols) d’aquella època aplicaren per aconseguir grans ingressos per a un erari públic més aviat magre, i per modificar a mida d’un estat aburgesat el sistema de propietat estamental  de l’Antic Règim. Lo cas fou que el vell i magne convent dominic, a on foren immolats centenars de patriotes lleidatans en la defensa de la ciutat contra l’invasor borbònic al 1707, anà a parar a mans municipals. La Paeria, que no sabia ben bé què fer-ne d’un edifici més aviat rònec i en males condicions, acabà per cedir-lo per a la construcció del primer institut provincial, del qual d’ací a menys de vint anys en celebrarem el bicentenari. Ep, que una celebració de dos-cents anys no la pot pas lluir qualsevol!

La institució educativa fou l’única de secundària a tota la província durant dècades i dècades. L’edifici conventual dels dominics ja no era en gaire bon estat i amb l’ús educatiu acabà empitjorant, fins al punt que cent anys després se n’hagueren de traure a cuitacorrents los alumnes, que foren portats a la planta baixa del petit gratacel de Crist Rei (l’edifici més alt de la ciutat d’aleshores, construït cap als anys 1927-28, allà a on ara hi ha el gran blog que en dèiem del Simago) i a les dependències de l’antiga Gota de Llet, a tocar del Mercat de Sant Lluís, no gaire més enllà a Blondel. La guerra va impedir-ne el trasllat a instal·lacions més decents i definitives, com l’antic casal de la família política del President Macià pels voltants de l’actual clínica Montserrat, que als anys 60s acollirà el primer col·legi Sant Jordi. Després de la guerra, reprengué a l’edifici de l’Escola del Treball fins que fou portat a unes instal·lacions noves, adequades i definitives, als afores de la ciutat, a la sortida de la carretera de Fraga, als peus de Gardeny, a on ja hi existia una pista esportiva d’Acció Catòlica, dels anys 20. Aquell edifici en forma d’E majúscula, amb laboratoris i sala de dibuix, biblioteca, gimnàs i gran sala d’exàmens, i encara més gran Aula Magna amb escenari teatral. Per cert, que aquest curs amb les obres que tenim en marxa, aquella vella, tan coneguda i temuda Sala d’Exàmens, als soterranis, ha desaparegut definitivament de les nostres vides, pas del nostre record. Ha calgut partir-la per fer-hi unes aules provisionals per encabir-hi per seguretat els alumnes de les aules del tercer pis, atès que s’està treballant a la teulada. La veritat és que va tindre un comiat d’ús espaterrant, perquè el curs passat els alumnes d’AES i de l’artístic hi vam fer pel Castaween aquell esplèndid Túnel del Terror… la millor fi per a aquella sala de tortures estudiantesques. 

Certament, hi hagué en temps republicans una gran unanimitat política a la ciutat per tal de demanar al govern de l’estat una ubicació nova i definitiva per al centre educatiu. Des dels carlins fins als republicans. Se’n manejaren diverses ubicacions, com la del xamfrà entre Ronda i la carretera d’Osca, a tocar del complex esportiu de la Joventut Republicana. La guerra, és clar, ho va tallar tot de soca-rel. Calgué esperar que passessin quinze anys de l’autarquia dictatorial perquè el nou institut fos una realitat. L’edifici era ben airejat amb grans finestrals perquè la llum il·luminés les aules ben bé. La façana principal donava de cara a la ciutat i des dels balcons podia veure’s la Seu… fins que l’especulació urbanística desenfrenada de la Lleida dels 70s va aixecar-hi dos enormes blocs tot just al davant i el va deixar tancat a les vistes de la ciutat. Només li restaren, que no és poca cosa, les vistes a l’horta i les de Gardeny, damunt la carretera. Que encara en gaudim. Els temps del postfranquisme portarien nous instituts a la província i a la ciutat, i noves necessitats educatives espacials. I també donaria nom de poeta a aquell institut ja més que centenari, sota la polèmica per la negativa inicial del darrer ajuntament franquista. Als anys 80s, los alumnes hi teníem, si me’n permeteu aquesta denominació, una aula externa, allà al davant mateix, dita Júnior. Des de fa uns anys cap aquí, abandonada dels alumnes per altres locals, ha esdevingut una segona sala de professors… fumadors.

Aquell edifici encara n’és l’actual, bé que sargit amb diversos pedaços, com l’adequació feta per acollir les necessitats de la (incomprensible, si més no per al professorat boomer) reforma educativa de finals de segle XX, la primera de les set o vuit que hem patit en trenta anys. Però aquesta d’ara serà la inversió més gran mai feta al centre. Més de cinc-cents mil euros… és molta pasta. L’altre dia em comentaven el conserge i el capatàs d’obra que aprox hi havia cap a les 50.000 teules per traure de les teulades, que fan sobre els dos mil metres quadrats. Teules de postguerra profunda, recuites en aquelles bòbiles en què el foc era fet amb fusta i la cuita més aviat escassa que no pas al seu punt. La feina del bobilaire era duríssima, car havien d’entrar dins al forn a deixar i recollir el material, amb lo foc encès dia i nit… La suada era contínua, hivern i estiu.

Això ha fet que amb el pas dels anys, unes set dècades després, la ceràmica es desgruni i s’esquerdi, tot provocant les temudes gotelleres. Ara tindrem una teulada nova, aïllant, apta per a la posada de les imprescindibles plaques solars que tant ens calen (vinga, Govern, que les volem aviat!), pagada pels fons europeus, i preparada per acollir durant tantes dècades com calgui noves generacions d’estudiants, de xics i xiques més diversos que mai, que han de conformar la Lleida del futur (potser ja una mica la del present i tot) si no oblidem mai mai, que la teulada nova, que la digitalització que avança, que els llibres de text cada cop més cars (i poc eficaços: d’això n’hauré de parlar en una altra ocasió), que les noves pedagogies i lleis que ens aniran embotint i altres novetats vàries, que tot això tan nou i modern no servirà de gran cosa si no conservem la part més essencial de l’educació, l’única que és capaç de generar aquella espurna de curiositat, d’emoció, d’interès, d’il·lusió en qui transmet i en qui rep: la interrelació humana, personal i directa, entre alumnes i profes, que no sempre és fàcil ni còmoda ni planera, que sempre hi ha moments que no l’acabem d’encertar, i que ens omple el cor de satisfacció per la feina ben feta quan la trobem. Que mai mai no hem de parar de perseguir, cadascú a la nostra manera. Una teulada nova per a una antiga, desprestigiada avui, sempre imprescindible feina d’educador.

[2482] Les peripècies històriques de la biblioteca de l'INS Màrius Torres

Quinalafem.blogspot.com