1955. Lo Cap del Moro de Casa Guiu, Lleida.
Revista «Labor», de 30 de juliol (FPIEI).
La foto de Ton Sirera del bust del Cap del Moro de Casa Guiu. L'edifici històric de la Plaça Sant Joan (llavors en feien dir de «España»), fou demolit aquell any. Si hagués perdurat, el bonisme imperant i el llenguatge políticament correcte (qui la dona, aquesta etiqueta?) ens n'haurien fet canviar la denominació, m'hi jugaria un sopar. I és que necessitem una esquerra realista, que toqui de peus a terra, a la terra de pobles i ciutats del país, lluny d'esquerres d'universalismes, llengua fina i minyona.
1981. Lo moro de Casa Guiu.
«Diario de Lérida», de 22 de març (FPIEI).
Article sobre estampes lleidatanes, o sia, indrets i elements típics de la ciutat. No hi podia faltar lo cap de moro de la famosa casa de la Plaça Sant Joan, en començant el carrer Estereria, «donde debajo de un largo balcón de un edificio, se había colocado una escultura en madera, pintada de negro, que representaba un salvaje que doblado de espaldas, parecía servir de apoyo al referido balcón». Sabem que al segle XIX ja hi era per diferents referències als diaris de l'època. Però no n'hem descobert l'origen veritable.
En aquell passeig tradicional pel carrer Major, que se'n deia fer la nòria, s'anava des de l'àngel de la façana del Peu del Romeu fins al Cap de Moro de Casa Guiu. Lo Baratillo era un dels elements de contemplació i també hi hagué Cal 95, un dels primers tots a cent, o tot a un euro, existents a la ciutat, perquè tot ço que hi despatxaven costava 95 cèntims. També fa referència el text al quiosc que existí fins ben bé els anys 90, diria, als porxos de baix, davant la casa d'Humbert Torres i família, a on durant la infantesa la mare m'hi solia comprar sempre el TBO. Sempre que anàvem a Lleida, que era de Pasqua a Rams, o no gaire més sovint. En els temps que recorda l'articulista, la paradeta era plena de revistoides del règim franquista (espanyol), i pel que recordo va acabar amb una plataforma tota amuntegada de revistes de destape, que potser les noves generacions digitals no saben què eren. Una pista: els adolescents, el nois vull dir, en compràvem alguna d'amagat de tant en tant.
1958. Lo moro de Casa Guiu.
Revista del «Centro Comarcal Leridano», BCN, de setembre (FPIEI).
De totes aquestes propostes castisses per al reconeixement de la lleidatanitat, quantes en sabrien el jovent actual? De la trentena i escaig d'elements, servidor (que té una edat i pujant) en desconeix pràcticament la meitat. «Si no arribes a deu, escolta, no ens enredis, no tens gaire més de divuit anys i et falta aires de Lleida». Però com fora la llista que faríem actualment?
1906. Lo moro de Casa Guiu.
«El Ideal», de 6 d'abril (FPIEI).
Un subscriptor de la Solidaritat Catalana en fa servir el nom per anonimat i lleidatanitat.
1907. Lo moro de Casa Guiu.
«El Ideal», de 25 d'agost (FPIEI).
En un romanço modern que fantasieja sobre una excessiva campanada de la Silvestra de la Seu Vella (la campana de les hores, també identificada com Eulàlia), entre altres elements castissos i lleidataníssims, s'hi cita —és clar— lo cap de moro de Casa Guiu.
[2497] Lo cap del moro de Casa Guiu (o 'fer la nòria' a la Lleida de postguerra)
Quina la fem? Canal Whatsapp
