Seguidors

20240512

[2581] Velles vistes ribagorçanes i pallareses de la casa Rellev



1930-35. El Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).
D'aquest fotògraf del barri de Gràcia barceloní, se'n conserven unes belles estereoscòpiques de paisatges pirinencs. 

Després de l'èxit que havia obtingut amb imatges sobre l'Exposició de 1929 a Barcelona, el fotògraf s'animà a fer diverses sèries fotogràfiques de paisatges catalans, unes estereoscòpiques que denominà Relleu. Com que les va ampliar amb paisatgisme de geografia espanyola, va denominar acabar per dir-ne, com a nom comercial, Rellev. Les continuà en la immediata postguerra (per tant, no li calgué exiliar-se i continuà amb les activitats professionals en el nou règim feixista espanyol), i «curiosamente en 1942 cambia de nuevo su marca rescatando la palabra RELLEU» (enllaç).

1930-35. Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs ().
Una mostra de les col·leccions d'estereoscòpiques.
«El fotògraf barceloní Josep Codina Torras – sota la firma RELLEV- va començar a publicar vistes estereoscòpiques amb motiu de les exposicions de Barcelona i Sevilla de 1929. Va arribar a editar 175 col·leccions de vistes de tota Espanya, cadascuna de 15 fotografies estereoscòpiques que va comercialitzar a principis dels anys 1940» (enllaç).

1930-35. El Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).
La passera sobre la Noguera Ribagorçana al Pont de Suert. Simplement, espectacular. 
Les quinze imatges d'aquesta sèrie abracen els pobles de la carretera del port de Perves, que comunicava el Pallars Jussà amb la Ribagorça, i es completen amb imatges de la vall de Boí. Fins a la construcció de l'N-230 a la postguerra, aquest pas per Perves i Llevata fou la ruta més avinent per arribar a la Ribagorça i saltar pel port de Vielha fins a la Vall d'Aran.

1930-35. El Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).
Els porxos mai no poden faltar a l'urbanisme pirinenc: el temps hi obliga.

1930-35. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona

1930-35. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Perves (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Perves (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Cadolla (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).



[2582] Velles vistes de la Vall Boí de la casa Rellev


Quina la fem? Canal Whatsapp



 

Posted by
Labels: , , ,

20240511

[2580] Dels toredans de Tor de Vallferrera



1730. La Vall Ferrera, el Pallars Sobirà.
«Carte générale des Monts Pyrénées, et partie des Royaumes de France et d'Espagne par le Sr Roussel ingénieur du roy». Autors: Claude Roussel (16..-1733, enginyer i cartògraf); François de la Blottière,  (1673-1739, enginyer i cartògraf); Antoine Coquart i  Delahaye, Jean-Baptiste, gravadors.
Els mapes gavatxos del XVIII s'obliden de retratar el poblet de Tor, entre Norís i Aós. El mapa està invertit, com era costum entre els cartògrafs parisencs. Per tant, hi trobarem la frontera andorrana a l'esquerra. 

1845. Tor (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
En aquells temps preautomobilístics, calia emprar tres dies per arribar de Lleida als confins de la Vallferrera. De clima fred i propens als «reumas agudos y crónicos, y muchas inflamaciones» per trobar-se emplaçat «en una pequeña llanura circuida de montañas muy altas, combatido por los vientos». De cinc cases i una esglesiola, dedicada a Sant Pere (com en la majoria de parròquies dels pobles de fa més de mil anys, l'advocació mariana encara no s'hi havia inaugurat, tot eren apòstols i sants barons...); hi havia algunes fonts ferruginoses, és clar, i s'hi ajuntaven un parell de torrents, el de Subjaent (interpreto) i el de la Rabasa, formant la Noguera de Tor vallferrerenca (divers del de la vall de Boí, doncs), que disposava de «cinco o seis puentes insignificantes» (suposo que vol dir més aviat passeres de fusta) fins a desguassar a la Noguera de Vallferrera.
Els camins d'alta muntanya, diu que eren en «muy mal estado». Com havies d'estar, si no. Encara hi estan avui. I és que fins a Tírvia ja hi havia 4 hores de traginer! Però tenien un parell de molins fariners: si més no, de pa no els en faltava. Hi inscriu cinc cases amb cinc veïns, i un total de 16 persones. 

1896. Tor (el Pallars Sobirà).
«Anuario Riera» (BDH).
Mala transcripció del topònim. A final del XIX, li assignaven 70 habitants. En contra del que pogués semblar, hi havia escola pública municipal per xiquets i per a xiquetes, que havien d'anar a classes separades. Hi havia, però, només una mestra, a la qual devia ajudar alguna altra jove del lloc. Cap botiga ni servei. Només els cinc propietaris que Madoz ja recollia que hi vivien: Cots, Montané, Riba P., Riba B. i Areny.

1908. Tor (el Pallars Sobirà).
«Anuario Riera» (BDH).
Deu habitants més en deu anys, al tombant del XIX al XX. 

Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae (enllaç).
La història del bisbe castellà de la Seu d'Urgell ens recorda el colonialisme persistent en què hem viscut aquests darrers segles. El topònim, segons Coromines, no prové de l'arrel llatina de torre, sinó com tantes altres d'aquells contorns d'una d'iberobasca amb el sentit de turó o indret elevat. 

1913. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
El poble és a més de 1.700 m sobre el nivell del mar, un dels més alts del Pirineu. No s'hi menciona la Noguera de Tor, però sí la de Vallferrera, una mica més avall, a on desguassen entre Alins i Àreu els torrents que s'ajunten a Tor.
«Malgrat lo reduït del veïnat i la proximitat amb Norís, forma districte a part degut a l'escabrositat del seu territori i lo allunyat que es troba de tota comunicació». Cap al 1920, hi consten uns 85 habitants. S'hi recull que al 1835 eren només 26. Els carabiners només s'hi estaven d'estiu, ja que «per la cruesa del temps, puix resulta considerable la seva alçària, durant l'hivern s'estableixen a Alins». Segons l'Spill manifest (segle XVI), «sobre lo lloc hi havia una bella torre rodona, molt fort i difícil d'expugnar», ja enderrocada.
És curiós l'escut del municipi vuitcentista.

1822. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario constitucional de Barcelona», de 8 de desembre (ARCA).
El Baró d'Eroles, durant la guerra dels absolutistes de la Regència d'Urgell, transitava per la Vallferrera. Va dormir en un «pueblecito infeliz», qui sap si fou a Tor en entrar des d'Andorra cap a la vall. El refugi andorrà, i pirinenc en general, era molt preuat en aquells temps.

1838. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Barcelona», de 20 de juny (ARCA).
Les topades per la Vallferrera amb les colles revoltades a la primera carlinada. Els capellans solien encobrir els carlins o posar-los a disposició sagristies i altres espais per dipòsit de munició, com fou en aquella ocasió el cas del mossèn de Tor. 

1878. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Barcelona», de 7 d'octubre (ARCA).
Una partida de bandolers, potser vells carlins de la darrera carlinada, assedegats de venjança i de diners. Com que no trobaren al «acaudalado vecino», van decidir deixar-li un missatge ben clar tot ferint la muller a totes dos cames. Cent anys abans que Carles Porta popularitzés els crims de Tor, la malícia ja rondava per aquells rodals.

1890. Norís, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Los Debates», Tortosa, de 14 de maig (XAC).
 Aquells topants de l'Alt Pallars eren indret propici per a la lladronícia, com aquest assalt a la rectoria de Norís.

1917. Alins, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Vilanova i la Geltrú», de 10 d'abril (XAC).
A la ciutat, t'hi pot xafar un cotxe, però a la muntanya també hi ha grans perills. A la Vallferrera def a cent anys, els hospitals eren molt, molt lluny...

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
L'arribada del règim del 78 postfranquista (espanyol) va destapar la caixa dels trons. La demografia havia fet figa, sobretot a l'hivern: «llavors sembla realment un poble de targeta posta nadalenca, però trist: sense el fum calent de les xemeneies, ni senyals sobre la blancor dels carrers». En aquells anys, el contraban amb la modernor botiguera andorrana era considerable. 

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
La possibilitat del desenvolupament de ressorts d'esports d'hivern «han despertat els interessos especuladors d'alguns grups econòmics» que van acabar per enfrontar les famílies copropietàries de la muntanya des de final del segle XIX: «cadascuna té aparentment el seu propi comprador especulador». Aquell estiu de 1978, segons l'autor de l'article, ja fou molt calorós a Tor, sequera a banda: «Reunions de veïns-compradors, fortes discussions, fins i tot s'ha donat a l'assumpte un cert aire mafiós: luxosos automòbils d'empreses de seguretat (com en les pel·lícules americanes), detectives femenines, etc.» La gran pregunta ja aleshores era «què hi ha al darrere de tot aquest affaire? Són realment diferents els grups interessats en la compra, o hi ha al darrere un home sol?... interessats a convertir Tor en un gran complex turístic internacional, una espècie de vedat privat per a la gent de peles».

1978. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
No ho sabria identificar ben bé, però les imatges podrien ser del poblet de Burg. 

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).
L'article denunciava un dels promotors-especuladors amb documents i noms i cognoms.

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).
Segons el text, a les reunions que liderava aquest personatge pels poblets de la vall, la joventut hi fou la gran i acèrrima opositora als plans urbanístics. Sí, aquella joventut pirinenca i catalana, formada en la implosió cultural dels seixantes i setantes (malgrat les brides del règim dictatorial espanyol) i que es va creure, vàrem creure, que arribaven temps nous, democràcia, llibertat... Plens d'esperança, de lluita, de canvi... i de candidesa i innocència. El règim del 78 ens colà un gran gol, amb la continuïtat disfressada del feixisme, però algunes jugades van sortir prou bé, ací i allà: aquella joventut va aturar la destrucció de la Vallferrera!  
La constitució dels primers ajuntaments escollits democràticament aquell any 79 va permetre de regular totes aquestes tensions especulatives. Però no va poder pas acabar-les durant les dos dècades que faltaven per tancar el segle XX. Però aixó ja són figues d'un altre paner, en concret, del paner de Carles Porta, oi?





[2578] La Vallferrera del segle XVIII

Quina la fem? Canal Whatsapp


Posted by
Labels: , , , ,

20240509

[2579] Recuperem la lleidatana Plaça de la Llibertat, més

 

Anys 1910-1920. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
Imatge acolorida de la plaça ara en fa uns cent anys. La Casa Melcior, d'estil modernista, fou aixecada cap al 1910. Des del l'obertura de Blondel amb la superació de la ciutat emmurallada, la plaça va quedar oberta al riu, que cada cop l'ha tingut més lluny: el carrer esdevingué carretera (per traure el trànsit del carrer Major) i la nova banqueta de postguerra deixà una distància considerable de la plaça a l'aigua. Tot i que, durant segles, en un racó hi havia hagut la baixada de la barca.

Anys 1910-1920. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
Una altra vista de la plaça d'abans de la guerra (del segle XX).

El Portal de la Barca i la plaça de Sant Francesc, Lleida.
2007. «Els carrers i places de Lleida a través de la història», 
Josep Lladonosa i Pujol, UdL/Paeria. Trad. de l'ed. cast., 1961. 
[Recull dels articles publicats al diari La Mañana durant una dècada].
Escriu l'ínclit historiador lleidatà, que des de la riuada de 1597, que va malmetre el pont, Lleida va disposar d'un servei de barques per ajudar al pas del Segre mentre el pont era inservible. El Portal de la Barca baixava fins a tocar de l'aigua des de l'Arcada de Castro i pel lateral de la plaça de Sant Francesc, després de la Llibertat. Aquest carreronet s'anomenà del Premsador.

El Portal de la Barca i la plaça de Sant Francesc, Lleida.
2007. «Els carrers i places de Lleida a través de la història», 
Josep Lladonosa i Pujol, UdL/Paeria. Trad. de l'ed. cast., 1961. 
A l'altre lateral del baluard hi hagué una mena d'edificis fortificats des del setge de 1648, des dels quals volia defensar-se aquell Portal i el Pont. Perduda aquesta funció, i després de la Guerra de Successió (cap al 1744), el local fou parcialment ofert als franciscans per instal·lar-se a la ciutat. Havien perdut el monestir extramurs a prop del camí de Montsó des dels setges patits durant la Guerra dels Segadors, en l'època de la nostra I República, la de Pau Claris. «L'Ajuntament també va aconseguir de part del governador [espanyol] la demolició del baluard. En el seu lloc, es va obrir una placeta que, en donar davant l'església de Sant Francesc, llavors en construcció, es va dir de Sant Francesc».
A tocar de la placeta i el portal de la Barca, hi hagué l'hostal de Josep Soler, apotecari. Els hereus, en algun moment, l'ampliaren amb cavallerisses tot ocupant part de la plaça. Això va provocar la intervenció de la Paeria per recuperar-ne l'espai, cap allà al 1780. Els amos de l'hostal van obtindre la compensació d'ocupar el carrer del Premsador, que desaparegué. A l'altra banda, l'austera façana de l'església franciscana es donà per acabada al 1777.

1865. La plaça de Sant Francesc o de la Llibertat, Lleida.
Josep Fontseré i Mestres, dins Atles de Lleida (segles XVII-XX).
Plànol vuitcentista, amb les oficines del Gobierno Civil al vell edifici dels franciscans. A la nova primera banqueta encara s'hi van fer unes escaletes per baixar al riu. 


El Portal de la Barca i la plaça de Sant Francesc, Lleida.
2007. «Els carrers i places de Lleida a través de la història», 
Josep Lladonosa i Pujol, UdL/Paeria. Trad. de l'ed. cast., 1961. 
Al segle XIX, els franciscans en foren exclaustrats al 1835, d'aquell edifici i església. També, afegeix Lladonosa, aquell mateix any va incendiar-se l'Hostal i va haver de ser enderrocat. Les partides carlines que rondaven per l'horta lleidatana motivaren la petició que a la plaça hi tornés a haver alguna mena de cos de guàrdia militar. 
Ja rondava pel cap dels mandataris de la ciutat la idea de remoure l'església de Sant Joan per disposar d'una gran plaça urbana. S'havia pensat de traslladar-ne el culte a l'abandonada de Sant Francesc. Es va tornar a obrir al culte un brevíssim període de temps, sense que Sant Joan s'hi traslladés i retornà al 1854 a caserna de l'exèrcit (espanyol).

1883. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«Lo Garbell», de 4 de novembre (FPIEI).
Balls de la Joventut Federal lleidatana, que tenia local al Centre Democràtic Federal, 
Plaça de la Llibertat, 2, 1r.

1890. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 19 d'agost (FPIEI).
La Farmàcia Central, davant la plaça de la Llibertat.

1898. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 16 d'agost (FPIEI).
Una professora de tall anglès i confecció al núm. 2 de la plaça de la Llibertat.

1899. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«El Ideal», de 5 de juny (FPIEI).
La direcció del diari republicà també a la plaça.
 
1903. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de setembre (FPIEI).
La unió dels gremis de perruqueres i barbers reunits en un dels locals de la plaça.

1905. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«La Comarca de Lleyda, setmanari catalanista, adherit a la Unió», 
de 16 de desembre (FPIEI).
Algun cop, el nom aparegué amb la b canviada... abans de la reforma ortogràfica fabriana.
 
1905. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«Lo Gat del Famades, setmanari humorístic ab ninots», 
de 30 de setembre (FPIEI).
O bé la plaça sense la ç... 

1905. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«El Pallaresa», de 27 de febrer (FPIEI).
La notaria del núm. 7 de la plaça.

1908. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 d'abril (FPIEI).
La rellotgeria Borràs, al núm. 3.

1913. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«La prensa», de 2 d'agost (FPIEI).
Una de les tradicionals botigues lleidatanes del segle XX: la botiga d'electricitat Baiget.

1914. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 17 d'abril (FPIEI).
Fotografia Llauradó.
 
La Plaça de la Llibertat, Lleida.
2007. «Els carrers i places de Lleida a través de la història», 
Josep Lladonosa i Pujol, UdL/Paeria. Trad. de l'ed. cast., 1961. 
La revolució republicana de 1868 comportà el canvi de nom, a Plaça de la Llibertat, que es mantingué fins a l'ocupació (espanyola) de 1938. 

1910 ca. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
Plànol de la ciutat de Lleida, F. de P. Morera i Gatell (FPIEI).
Detall de la plaça.

1916.  La Plaça de la Llibertat, Lleida.
«El Obrero Leridano», de 15 de maig (FPIEI).
La mani de l'1 de maig acabava a la plaça de la Llibertat, seu del Gobierno Civil (espanyol). Una manifestació en record dels tristos fets de Xicago. Probablement, una de les primeres celebracions a Lleida de la reivindicativa festa.

La Plaça de la Llibertat, Lleida.
2007. «Els carrers i places de Lleida a través de la història», 
Josep Lladonosa i Pujol, UdL/Paeria. Trad. de l'ed. cast., 1961. 
Des del 1861, a l'edifici de la caserna s'hi establí la Delegació d'Hisenda provincial, i l'església esdevingué magatzem de la Tabacalera, monopoli estatal (Espanyol). Recull el nostre historiador el fet que en la urbanització del lloc, s'hi trobà un mil·liari romà que indicava la distància entre Ilerda i Tàrraco. Era just a tocar de l'Arcada de Castro, que en època imperial fou porta d'entrada a la ciutat. La pedra mil·liar acabà perdent-se, malauradament. 
La sort de l'església canviaria novament al 1893, quan el bisbe Messeguer aconseguí de restituir-la al culte, sota l'advocació de Sant Pere.

Anys 1950. La Plaça de la Llibertat, Lleida.
Durant el règim franquista (espanyol), la plaça esdevingué novament —és clar— plaça amb nom de santoral cristià, s'hi feu l'edifici municipal de nova planta, i es rehabilità la malmesa església amb l'afegit de la portalada barroca de l'antic convent de l'Ensenyança de la plaça de l'Ereta, també destruït durant la guerra. La portalada provenia d'un altre antic convent, el de la Mercè, enderrocat cap al 1761 per causa de les obres de la Catedral Nova. Les monges de l'Ensenyança l'adquiriren per dignificar la seua església.

La Plaça de la Llibertat, Lleida.
2007. «Els carrers i places de Lleida a través de la història», 
Josep Lladonosa i Pujol, UdL/Paeria. Trad. de l'ed. cast., 1961. 
De la guerra fins avui, la història de la placeta ens és més propera. 
L'únic fet del qual Lladonosa no fa esment és la inhumació del descobridor lleidatà Gaspar de Portolà a l'Església de Sant Francesc al 1786. Una làpida que s'hi col·locà a la banda del carrer Major l'any 1970 ens ho recorda. 

Arribat el règim (espanyol)  del 1978, ningú se'n recordà de retornar a la Plaça el seu nom republicà, i s'hi ha mantingut fins avui el nom catòlic. Caldrà anar pensant com tornar-l'hi, el nom de Llibertat a la plaça, oi?

1512. Lo miracle de Sant Francesc a Lleida.
Saint Francis Heals the Grievous Wounds of One John at Lerida, plate two from Woodcuts from Books of the XVI Century, Hieronymus Höltzel, 
AIC—Art Institut Chicago (enllaç).
Aquesta xilografia és obra de l'artista alemany Hieronimus Höltzel. La inclusió d'aquesta referència en una primerenca edició impresa de la vida de Sant Francesc, confirma la fama i veracitat que es donà a aquest miracle durant el pas del sant per la ciutat al segle XIII. 



[1335] Monestirs lleidatans medievals, més


Quina la fem? Canal Whatsapp


Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)