1730. La Vall Ferrera, el Pallars Sobirà.
«Carte générale des Monts Pyrénées, et partie des Royaumes de France et d'Espagne par le Sr Roussel ingénieur du roy». Autors: Claude Roussel (16..-1733, enginyer i cartògraf); François de la Blottière, (1673-1739, enginyer i cartògraf); Antoine Coquart i Delahaye, Jean-Baptiste, gravadors.
Els mapes gavatxos del XVIII s'obliden de retratar el poblet de Tor, entre Norís i Aós. El mapa està invertit, com era costum entre els cartògrafs parisencs. Per tant, hi trobarem la frontera andorrana a l'esquerra.
.jpg)
1845. Tor (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
En aquells temps preautomobilístics, calia emprar tres dies per arribar de Lleida als confins de la Vallferrera. De clima fred i propens als «reumas agudos y crónicos, y muchas inflamaciones» per trobar-se emplaçat «en una pequeña llanura circuida de montañas muy altas, combatido por los vientos». De cinc cases i una esglesiola, dedicada a Sant Pere (com en la majoria de parròquies dels pobles de fa més de mil anys, l'advocació mariana encara no s'hi havia inaugurat, tot eren apòstols i sants barons...); hi havia algunes fonts ferruginoses, és clar, i s'hi ajuntaven un parell de torrents, el de Subjaent (interpreto) i el de la Rabasa, formant la Noguera de Tor vallferrerenca (divers del de la vall de Boí, doncs), que disposava de «cinco o seis puentes insignificantes» (suposo que vol dir més aviat passeres de fusta) fins a desguassar a la Noguera de Vallferrera.
Els camins d'alta muntanya, diu que eren en «muy mal estado». Com havies d'estar, si no. Encara hi estan avui. I és que fins a Tírvia ja hi havia 4 hores de traginer! Però tenien un parell de molins fariners: si més no, de pa no els en faltava. Hi inscriu cinc cases amb cinc veïns, i un total de 16 persones.
1896. Tor (el Pallars Sobirà).
«Anuario Riera» (BDH).
Mala transcripció del topònim. A final del XIX, li assignaven 70 habitants. En contra del que pogués semblar, hi havia escola pública municipal per xiquets i per a xiquetes, que havien d'anar a classes separades. Hi havia, però, només una mestra, a la qual devia ajudar alguna altra jove del lloc. Cap botiga ni servei. Només els cinc propietaris que Madoz ja recollia que hi vivien: Cots, Montané, Riba P., Riba B. i Areny.
1908. Tor (el Pallars Sobirà).
«Anuario Riera» (BDH).
Deu habitants més en deu anys, al tombant del XIX al XX.
.jpg)
Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae (enllaç).
La història del bisbe castellà de la Seu d'Urgell ens recorda el colonialisme persistent en què hem viscut aquests darrers segles. El topònim, segons Coromines, no prové de l'arrel llatina de torre, sinó com tantes altres d'aquells contorns d'una d'iberobasca amb el sentit de turó o indret elevat.
1913. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
El poble és a més de 1.700 m sobre el nivell del mar, un dels més alts del Pirineu. No s'hi menciona la Noguera de Tor, però sí la de Vallferrera, una mica més avall, a on desguassen entre Alins i Àreu els torrents que s'ajunten a Tor.
«Malgrat lo reduït del veïnat i la proximitat amb Norís, forma districte a part degut a l'escabrositat del seu territori i lo allunyat que es troba de tota comunicació». Cap al 1920, hi consten uns 85 habitants. S'hi recull que al 1835 eren només 26. Els carabiners només s'hi estaven d'estiu, ja que «per la cruesa del temps, puix resulta considerable la seva alçària, durant l'hivern s'estableixen a Alins». Segons l'Spill manifest (segle XVI), «sobre lo lloc hi havia una bella torre rodona, molt fort i difícil d'expugnar», ja enderrocada.
És curiós l'escut del municipi vuitcentista.
.jpg)
1822. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario constitucional de Barcelona», de 8 de desembre (ARCA).
El Baró d'Eroles, durant la guerra dels absolutistes de la Regència d'Urgell, transitava per la Vallferrera. Va dormir en un «pueblecito infeliz», qui sap si fou a Tor en entrar des d'Andorra cap a la vall. El refugi andorrà, i pirinenc en general, era molt preuat en aquells temps.
.jpg)
.jpg)
1838. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Barcelona», de 20 de juny (ARCA).
Les topades per la Vallferrera amb les colles revoltades a la primera carlinada. Els capellans solien encobrir els carlins o posar-los a disposició sagristies i altres espais per dipòsit de munició, com fou en aquella ocasió el cas del mossèn de Tor.
1878. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Barcelona», de 7 d'octubre (ARCA).
Una partida de bandolers, potser vells carlins de la darrera carlinada, assedegats de venjança i de diners. Com que no trobaren al «acaudalado vecino», van decidir deixar-li un missatge ben clar tot ferint la muller a totes dos cames. Cent anys abans que Carles Porta popularitzés els crims de Tor, la malícia ja rondava per aquells rodals.
.jpg)
1890. Norís, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Los Debates», Tortosa, de 14 de maig (XAC).
Aquells topants de l'Alt Pallars eren indret propici per a la lladronícia, com aquest assalt a la rectoria de Norís.
.jpg)
1917. Alins, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Vilanova i la Geltrú», de 10 d'abril (XAC).
A la ciutat, t'hi pot xafar un cotxe, però a la muntanya també hi ha grans perills. A la Vallferrera def a cent anys, els hospitals eren molt, molt lluny...
.jpg)
1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
L'arribada del règim del 78 postfranquista (espanyol) va destapar la caixa dels trons. La demografia havia fet figa, sobretot a l'hivern: «llavors sembla realment un poble de targeta posta nadalenca, però trist: sense el fum calent de les xemeneies, ni senyals sobre la blancor dels carrers». En aquells anys, el contraban amb la modernor botiguera andorrana era considerable.
.jpg)
1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
La possibilitat del desenvolupament de ressorts d'esports d'hivern «han despertat els interessos especuladors d'alguns grups econòmics» que van acabar per enfrontar les famílies copropietàries de la muntanya des de final del segle XIX: «cadascuna té aparentment el seu propi comprador especulador». Aquell estiu de 1978, segons l'autor de l'article, ja fou molt calorós a Tor, sequera a banda: «Reunions de veïns-compradors, fortes discussions, fins i tot s'ha donat a l'assumpte un cert aire mafiós: luxosos automòbils d'empreses de seguretat (com en les pel·lícules americanes), detectives femenines, etc.» La gran pregunta ja aleshores era «què hi ha al darrere de tot aquest affaire? Són realment diferents els grups interessats en la compra, o hi ha al darrere un home sol?... interessats a convertir Tor en un gran complex turístic internacional, una espècie de vedat privat per a la gent de peles».
.jpg)
.jpg)
1978. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
No ho sabria identificar ben bé, però les imatges podrien ser del poblet de Burg.
.jpg)
1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).
L'article denunciava un dels promotors-especuladors amb documents i noms i cognoms.
.jpg)
1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).
Segons el text, a les reunions que liderava aquest personatge pels poblets de la vall, la joventut hi fou la gran i acèrrima opositora als plans urbanístics. Sí, aquella joventut pirinenca i catalana, formada en la implosió cultural dels seixantes i setantes (malgrat les brides del règim dictatorial espanyol) i que es va creure, vàrem creure, que arribaven temps nous, democràcia, llibertat... Plens d'esperança, de lluita, de canvi... i de candidesa i innocència. El règim del 78 ens colà un gran gol, amb la continuïtat disfressada del feixisme, però algunes jugades van sortir prou bé, ací i allà: aquella joventut va aturar la destrucció de la Vallferrera!
La constitució dels primers ajuntaments escollits democràticament aquell any 79 va permetre de regular totes aquestes tensions especulatives. Però no va poder pas acabar-les durant les dos dècades que faltaven per tancar el segle XX. Però aixó ja són figues d'un altre paner, en concret, del paner de Carles Porta, oi?
