QUINA LA FEM?: [2429] Els últims rais, 1972

20221219

[2429] Els últims rais, 1972

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Aquell any es va reviure la baixada dels rais a la Pallaresa, entre el bosc de Llania fins al Pont de Claverol, davant mateix de la Pobla de Segur, uns cinc quilometrets més avall. No es feu pas amb mires propagandístiques turístiques, sinó etnogràfiques més aviat: reconstruir les seculars naus fluvials de transport de fusta, i recordar-ne els protagonistes, després que des d'inicis de segle XX l'ofici anés caient en l'oblit per la construcció dels pantans. Aquest fet donà la idea de fer-ne una festa, ara sí amb més intencions de promoció turística, que començà al 1979, en què al dissabte es preparen i munten els rais, i el diumenge se'n fa la baixada, en el mateix recorregut que aquell any 72.

Ara fa poques setmanes, al novembre d'enguany, la UNESCO ha declarat els raiers pallaresos com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, en una candidatura amb uns quants altres països europeus en què també n'hi ha o n'hi havia, de raiers: «...una candidatura conjunta d’Espanya, Alemanya, Àustria, la República Txeca, Letònia i Polònia. Aquest últim país encapçalava la candidatura, perquè té poques declaracions de la Unesco i era més susceptible d’obtenir-la». Desconec si en aquests altres països encara en tenen en actiu, de raiers. Al Pallars, és clar que no. Per tant, el reconeixement ha estat el d'una festa commemorativa de l'antic ofici desaparegut.

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Poc s'ho pensaven, la gent entusiasta d'aquell 1972, que no foren pas els últims rais, com donava a entendre el títol de l'article. Aquell dia plogué a la Pobla i se sorprengueren de «la curiositat amb què la població local acudí a presenciar el pas dels rais», senyal que el record dels rais era profundament viu entre els locals i aquella revifalla per un dia els reconnectava amb el propi passat.

Els quatre darrers raiers, del Pont de Claverol i de Coll de Nargó, foren els mestres de cerimònies per a la reconstrucció de les naus. L'article en detalla les operacions tècniques, des del bosc als primers trams de riu, en què les peces eren aconduïdes des del marge i menades amb ganxos. Tot tenia un nom, òbviament: els elements i estris, les operacions de manipulació i de construcció, els raiers segons les posicions de navegació... que foren salvats de l'oblit a partir d'aquella celebració.

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Els rais ja lligats s'aviaven riu avall, «essent de dues o tres tramades a la part superior de la Noguera, de tres a quatre aigües avall d'aquest riu o al Segre, i de cinc, sis i set i tot en arribar a l'Ebre». El cabal, l'amplària, la força de l'aigua de riu determinaven que com més aigües avall més tranquil·la era la navegació i més llargs els rais.

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Fins a Lleida el viatge solia durar entre dos dies i dos dies i mig. Després calia retornar al Pallars, amb les sogues, destral, estris varis i els rems. Sovint a peu! Per tant, només podien fer un viatge per setmana, fet que comportà en temps passats que hi hagués d'haver una bona colla de gent, d'homes, que fessin de raiers per tal de poder baixar fusta en quantitats importants.

L'article descriu la indumentària típica del raier, i, especialment, els coneguts com a calçotets de raier.

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Sembla que la feina de raier fou una feina ben pagada i això, juntament amb l'especialització tècnica requerida, feu que passés de pares a fills i que es concentrés en unes poques famílies de pobles comptats. La iniciació era a edat adolescent, i a la fi del primer viatge calia que el nou raier ja batejat convidés els altres.

L'article recull el testimoni del viatger il·lustrat Francisco de Zamora amb la visió dels rais i raiers de cap a la meitat del segle XVIII. En destaca que un dels homes es posava dins l'aigua per lligar la tramada. S'havia de ser valent, amb la gelor que té! També s'hi fa esment de la competència que van fer als traginers, per tal com aprofitaven la baixada per transportar-hi blat i ferro (de vegades també persones que no podien baixar en somera, perquè estaven malalts i havien de viatjar agitats). De manera que, en no haver-hi traginers de baixada, no hi havia transport cap a les terres del Pirineu i no hi podien pujar ni oli ni vi, o etc. El poc que s'hi pujava, doncs, anava molt buscat i car.

Sembla que l'ofici de raier havia donat plena ocupació a la gent de Pont de Claverol o de Coll de Nargó, a on, segons el cronista, hi feia falta gent i braços per treballar al tros.

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Tampoc no hi podia faltar el testimoni de Mossèn Cinto, que va conèixer la feina del raier quan encara era ben viva i autèntica, i que en va saber captar l'ànima i l'esperit, tot definint èpicament los raiers com a «fills del Noguera». Al poema hi descriu les diferents fases per les quals passava lo raier, des de cuer a davanter. Allò que més em sorprèn del text de Verdaguer és la referència femenina: «ma esposa és raiera» en un món d'homes. Una de dos: o bé és una hipèrbole poètica o bé descriu com a raiera la dona només pel fet de ser esposa de raier.

La primera musicació de la Cançó del Raier (enllaç) és datada del 1936, a càrrec de mossèn Josep Tàpies, organista de la Pobla (l'estic buscant per les xarxes, de moment sense èxit, per descobrir si és a l'origen dels acords de la famosa musicació de la Murga, que gairebé mig segle després, en versió folk, feu famosa la cançó, ara del tot desconeguda per les noves generacions.

Malgrat l'eufòria verdagueriana de poques dècades abans, a partir de la segona dècada del segle XX, amb la construcció dels primers pantans, començà el declivi raier, primer amb el de Sant Antoni, després amb el de Camarasa. Tot i que, s'ha de dir tot, la construcció d'aquests pantans preveié el pas dels raiers, l'un amb un canaló o petit canal i l'altra amb un túnel. El cas, però, és que els rais s'havien de desfer i refer a cada presa perquè les peces o troncs havien de passar-hi d'una en una! Les carreteres i els camions hi posaren el RIP definitiu cap als anys 30 del segle passat.