Seguidors

20240328

[2567] Joan Bergós: patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana


1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
L'expedició fluvial catalanista de Lleida a Torres de Segre al 1900, amb Joan Bergós com un dels impulsors d'aquesta manifestació catalanista.

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
S'escriu en aquest article, amb motiu de la defunció de Joan Bergós i Dejuan:
«En Bergós fou primer que tot catalanista... un home profundament tolerant i liberal; fou home de dretes, no pas, però, amb l'encarcarament, pobresa d'esperit i la incomprensió que pateixen les dretes a casa nostra; ho fou com ho són els homes de dretes més avançats de l'Europa d'avui, obert als corrents dels temps i al liberalisme polític i amb un destriament perfecte entre política, religió i clericalisme». 

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
De família arreladament carlista, un adolescent Bergós s'allistà per combatre: amb tretze anys, «cap a la tardor de 1872 -setembre-, aquell noiet emprenia una llarga caminada de tres dies fins a Casserres, prop de Berga... per unir-se a les forces d'en Rafel Tristany, que allavors operava entre la Segarra i el Berguedà... Pel setembre de 1873, el trobem als primers focs seriosos amb motiu del setge de Berga pels carlins... A tot arreu va lluitar com un home fet». Fou ferit al pit en l'assant a Manresa de 1874: «el guariment li imposà un parèntesi; al cap de pocs mesos, però, ja tornava a la lluita».

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
En acabar la darrera carlinada, en Bergós tenia 17 anys, i cap a finals de 1875 retorna cap a Lleida, i abandonà el carlisme. 

1906. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Pallaresa», de 30 de maig (FPIEI).

1910. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Diario de Lérida», de 30 de gener (FPIEI).

1912. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«La Prensa», de 13 de juny(FPIEI).

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Va dedicar-se llavors a la corredoria de comerç i les finances, i esdevé un defensor del catalanisme «en un ambient social ben advers, en el que hom deia grillats als catalanistes», i entre altres activitats «va ésser ell qui, cap al 1900, va posar la primera làpida en català al cementiri de Lleida malgrat la resistència de l'Alcalde Costa i del capellà del cementiri MN. Magí Fabregat, els quals exigiren que l'epígraf de la làpida fos modificat; en Bergós volia posar-hi
Catalans: pregueu pels morts amb la parla que els nostres avis lloaren a Déu.
Calgué substituir catalans per cristians».

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
L'agrupació musical La Pua, creada per Bergós al 1892.

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
L'època del tombant del segle XIX al XX fou de gran activisme, des de l'organització dels Jocs Florals fins a la constitució de la delegació a Lleida, al carrer Major 82, de la delegació de la Unió Catalanista, que tingué un setmanari tot: La Comarca de Lleida (1897, segona època: 1901).

Al 1900, un nou gobernador (espanyol) «va venir a Lleida disposat a menjar-se de viu en viu els catalanistes i arrencar de soca i arrel tot el que fos catalanisme... Per voler venjar l'anticatalanisme del governador, [en Bergós, l'Arderiu i en Roger de Llúria] volgueren fer un acte ben ressonant de catalanisme aprofitant el començament de segle: una excursió en barca pel Segre, amb bandera alçada des de Lleida a Torres de Segre». Un diumenge primaveral, doncs, des d'aigües amunt de la ciutat, aviaren la barca avall: «majestuosament pel mig del riu, varen passar per davant de la ciutat, alguns portaven barretina, tots cantaven a grans veus Els Segadors i donaven forts crits de Visca Catalunya Lliure!» Els qui passejaven per la banqueta, plena de gent en un assolellat matí dominical, «tothom amb els mocadors saludava als de la barca». Com que la residència del gobernador, al carrer Major, donava a la banqueta, ell mateix va poder presenciar l'espectacle: «des de casa seva veia la bandera com voleiava; els de la barca el saludaren amb gestos de menyspreu, es donava als dimonis; la policia s'enfangava per les vores del riu impotent per a fer-hi res; un escamot de la guardia civil va perseguir l'embarcació». Del procés resultant, l'Arderiu fou traslladat a Huelva, a l'exili funcionarial del cos d'arxius estatal. 

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Els expedicionaris de la manifestació catalanista fluvial de 1900 a Torres de Segre. Fixeu-vos en la canalla asseguda a primera fila: no fa gaires dècades encara, la canalla sempre anàvem entremig dels adults, fins que la pedagogia i societat de les darreres dècades van dir que no, que la canalla pot traumatitzar-se i que no cal ni que vagin a veure els padrins al llit de mort ni encara menys als enterraments. Ja ho estem pagant, ja. 
1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«La Comarca de Lleyda» (ArxiuPaeria).

1901. Jocs Florals de Lleida.
«Lo Campanar de Lleida, revista setmanal catalana il·lustrada», 
de 19 de maig (FPIEI).
Celebració al Teatre dels Camps Elisis de la festa poètica, sota la presidència de Jacint Verdaguer, i amb premi per a Joan Bergós.

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Dinar al Xop-Bot, quan aquesta associació tenia la seu a «on avui hi ha la caserna de la Guàrdia Civil». L'anglicisme lonx, de lunch.

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Participà en nombrosos mítings catalanistes en pobles i viles de les nostres comarques, i també com a impulsor de la Solidaritat Catalana al 1906.

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Amb la Banda Municipal de Música. 

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
A la segona dècada del segle XX, que va portar les esquerres republicanes a la Paeria, ell va continuar al capdavant de la conservadora Unió Catalanista a Lleida; per bé que ja no tingué el mateix ritme d'activitats que en dècades anteriors, aquells anys actuà com a patriarca del catalanisme i la Renaixença lleidatanes. Promogué «l'ús de la bandera barrada a l'Ajuntament», al 1915, ço és, la quadribarrada nacional. Al 1925, esdevingué president honorari del refundat Centre Excursionista de Lleida. «No va deixar mai d'actuar en la Protectora de l'Ensenyança Catalana». Emmalaltí al 1923 i ja no se'n recuperà. Tot i això, durant la primera dictadura (espanyola) del segle XX, encara donà mostres de resistència: «fou dels qui firmaren l'escrit adreçat al Sant Pare com a protesta de les col·laboracions que trobà la dictadura en part del clergat de Catalunya». 

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
En Bergós amb una colla d'amics a Butsènit. 

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Darrera fotografia d'en Bergós, del setembre de 1930, en una trobada amb Ventura Gassol.

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Número especial dedicat a la figura de Joan Bergós, pare. No confondre'l amb el fill, Joan Bergós i Massó, que fou reputat arquitecte. Que servidor sàpiga, encara no tenim al nomenclàtor de la ciutat un carrer dedicat a l'il·lustre pròcer lleidatà. 

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
L'enterrament de Joan Bergós. La comitiva fúnebre descendeix des de Sant Llorenç per Boters, amb el tradicional carro mortuori de tracció animal. A la comitiva, els homes anaven primer i les dones al darrere. 

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
El dol se solia acomiadar al Pont Vell, a on s'amuntegava la gent en comiats de grans prohoms lleidatans.

1931. Joan Bergós, patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana.
«El Joan Bergós polític», Salvador Roca i Lletjós,
«Vida Lleidatana», de 10 de gener (FPIEI).
Entrada del fèretre al cementiri municipal. 







Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , ,

20240325

[2566] La llengua que ara es parla? El cas del sufix —itzar/—isar (simplifiquem l'ortografia!)


El cas del sufix —itzar/—isar.

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», dins 
Estudis de Filologia Catalana. Dotze anys de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Secció Francesc Eiximenis, pàgs. 29-68, PAM, 1999 (enllaç).
De vegades, ocorre que tens una idea que balla pel cap i malda per verbalitzar-se de manera racional i ordenada, i van passant els dies i hom no acaba de trobar-ne el fil. Llavors, de sobte, topem amb un text, una reflexió, un estudi, un article que diu tot allò que volies dir —i molt més i tot. Aquesta és l'arrel de moltes de les entrades d'aquest blog, i de la d'avui. Un magnífic i minuciosament documentat article sobre l'adopció de la grafia tz per als mots que deriven de l'antic sufic grec —izein, adoptat en —issare en llatí clàssic, llatí popular —idiare > cat. —ejar (batejar...) i, més tard, nova reintroducció en llatí culte, ja bàsicamnet eclesiàstic, en —izare amb realització africada sonora. 

L'assimilació que la nostra llengua en feu dels descendents de l'africat —izare per via clàssica va vindre per la forma —isar (amb s sonora), amb uns pocs mots que mantingueren una forma —itzar, aquesta amb variades grafies al llarg dels segles. El cas és que la simplificació fonètica triomfà per golejada: «A Barcelona i a València, certament, s'hi han prodigat, i s'hi prodiguen amb més o menys presència, les formes en —isar (a la ciutat de València amb —s sorda, naturalment). Però a tota la resta de l'espai lingüístic l'ús no varia del que se'n fa en aquestes capitals... Al contrari, hi és més arrelat: al Rosselló, a la Catalunya occidental, al Camp de Tarragona, a tot València, a les Illes...» 
Afegeix encara l'autor:

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Arribats a l'època de la normativització, doncs, com pogué ser que les formes majoritàries i gairebé úniques en la llengua oral i escrita en —isar (suavisar, eternisar, organisar, autorisar, analisar, amortisar..., en un corpus de cap a les 250 paraules) fossin ortogràficament substituïdes per la forma culta —itzar, absolutament bandejada de la llengua que ara es parla en què es basà la reforma fabriana? Com fou possible un esguerro com aquest, rellevar una pronúncia simplificada i arrelada per un grup consonàntic culte (tz) sense correspondència en la llengua oral? 

Sempre que hom analitza el procés d'establiment de les nostres normes, els autors van amb peus de plom. Ningú vol tornar a despertar el fantasma de la Catalunya de les dos ortografies (enllaç) que es donà als anys 10 i 20 del segle passat, ara en fa cent anys. No hi ha dubte que l'èxit de l'empresa normativitzadora, a tot arreu, depèn de l'acceptació col·lectiva, encara maltractada en el nostre cas en certs sectors socials, territorials i polítics, dels quals ara no en faré pas la glossa. Aquesta cautela i prudència fa que la necessària revisió de les normes per a la posada al dia de la llengua del segle XXI sigui sovint evitada, si no anatematitzada.

L'autor de l'article parla de minúcia perquè vol donar a entendre que això no afecta el conjunt de l'obra normativitzadora. Hi estem d'acord. Però no és menys cert que deixa traspuar una manera de fer d'aquella Comissió Ortogràfica de l'IEC i els seus set famosos esborranys successius, una mica erràtica ací i allà, o potser no del tot científica (fet sempre adduït atenent als estudis de química del Mestre Fabra), perquè el cas que ens ocupa era documentat ad nauseam: 

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Rafanell constata també com totes les actes del I Congrés de la Llengua al 1906 optaren per la forma —isar, i ho remata així: «la dita realització [la culta en grup consonàntic] no en devia tenir res, d'espontània, de popular, i per tant heretada. Abans de la reglamentació del XX, la llengua viva d'arreu, inclosa la de Barcelona i la seva àrea d'influència, a penes es valia dels sufixos doctes derivats de —izare. Quan ho feia, però, no dubtava a articular-los amb [z]». 

Qui fou capaç de girar la truita? «La meua suposició apunta, doncs, a un sector '(re)generador de llengua' prou influent per induir... a un hàbit fonètic inusual. L'Església —o sigui, la trona, la catequesi i les oracions— tindrien tots els trumfos per ser els responsables d'aquest microcanvi lingüístic», atès que bona part dels mots en què començà foren paraules del camp semàntic, diguem-ne, religiós. Cita Joan Coromines per testimoniar que «encara en els anys 1915-25, en què quasi tothom es resistia a pronunciar amb —dz— aqueixos verbs: després aquesta pronúncia s'ha generalitzat a tots els verbs». El canvi tan ràpid, les NNOO s'aproven al 1913, hagué de tindre padrins molt influents i prestigiosos. Especialment, a partir de 1911, quan sorprenentment el mateix Pompeu Fabra sentencia la forma hereditària, la popular, la que ara es parla:

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Fixeu-vos en la finesa de l'autor per no desmerèixer el nostre gran Mestre. Considerar-lo no sotmès a les pressions del moment (que tantes n'hi hagué en la comissió ortogràfica, amb Mossèn Alcover al capdavant) no ens fa cap favor ni servei, perquè ens impedeix de posar-nos a la feina de renovació ortogràfica que els reptes lingüístics i socials del segle present ja ens demanen a crits. 

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
L'aprovació de les normes ortogràfiques coincidia en el seu tram final amb el triomf àlgid del Noucentisme entre els nostres intel·lectuals. Mort Maragall, tingueren via lliure per manifassejar en pro d'una llengua més culta i classicitzant que no pas la dels joves de l'Avenç finisecular que havien sigut. L'article de Rafanell permet de resseguir succintament les queixes reiterades que aquest punt de les normes provocà en part de la societat catalana de l'època, de la Catalunya de les dos ortografies. 

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Com afirma l'article l'autor, la història de la llengua no és res més que un altre capítol de la història de la societat que la parla, i es troba subjecta, per tant, a les mateixes o similars visions i missions de les classes socials (i els seus sequaços intel·lectuals) que la regeixen: «Vistes així les coses, la història de la llengua no deixa de ser res més que un capítol de la història de les societats o... el vessant lingüístis de la història de les societats».

Rafanell encara té temps per anotar com la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de l'IEC de 1990, es trau els polls de sobre amb la idea que —isar és un tret propi del valencià! Això dit per les màximes autoritats de la llengua, tot i els documents i estudis ja existents! En conclusió: anem a mal borràs. 

Cent anys i passo després de la normativització, el que hauríem d'esperar (i esperem encara) és (no diré una rectificació, que la història és la que és) un redreçament per a la millora del nostre sistema ortogràfic, per simplificar-lo i adequar-lo als temps i la realitat... abans que no sigui massa tard. Simplifiquem l'ortografia, s.u.p.!

1906. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Encara amb l'occità de bracet amb el català. 



[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)


Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: ,

[2565] Lleida, 1899

 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Al tombant del segle XX, la Renaixença havia arrelat en els diferents àmbits ciutadans, i l'apreciació del patrimoni local, tan maltractat per guerres i setges, n'era un dels aspectes més destacats. 
La imatge poderosa del tren que ix del túnel, esdevé símbol de la modernitat arribada feia 40 anys (al 1860).  El ferrocarril, com a xarxa de comunicació i de transport, fou una veritable revolució. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Número especial amb motiu de la Festa Major de maig.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Làpida de la Seu Vella, amb la data d'inici de les obres, al 22 de juliol de 1203.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).  
La Porta dels apòstols, tapiada i amb sentinella, i unes petites finestres al timpà del Judici final per airejar el segon pis que s'hi havia construït per mor de l'ocupació militar borbònica de 1707. N'havien desaparegut la Marededeu (del Blau) del trencallums i tots els apòstols dels laterals. La gran portalada gòtica esdevingué la principal del recinte, perquè era la porta que acollia la gent que hi pujava per les escales o grades majors que hi arribaven des del barri universitari. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Detall de columnes i capitells interiors.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Detall de capitells. Dels pocs que restaven a la vista. Molt quedaren amagats per les obres de tancament i construcció del segon pis al claustre i a la nau catedralícia, per convertir-les en caserna militar des de la qual l'exèrcit (espanyol) pogués dominar i atemorir els lleidatans.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
El pis superior a la nau de la catedral. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
La Porta dels Fillols. 
 
1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'explicació dels gravats: «La iglesia ha perdido lo menos el cuarto de su altura... El piso inferior está destinado a almacenes de artilleria». A dalt, hi havia els dormitoris. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'Hospital de Santa Maria podia acollir fins a tres-cents malalts. Construït al segle XV per l'arquitecte Andreu Pi, a qui s'atribueix el llegendari succés de la Marededeu del Blau. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'Església de Sant Joan s'aixecà per causa de la llegenda de la vinguda a Lleida d'Herodies i Salomé: «en memoria de este suceso se levantó el templo bajo la advocación del santo precursor en el mismo sitio» des del qual accediren al Sícoris per dansar sobre el gel i perdre-hi la vida «cercenándose la cabeza con los afilados cantos del hielo en castigo por haber sido la causante de la muerte de San Juan». L'Església gòtica s'havia tombat al 1868 i es refeu al seu lloc actual.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'Església del Sagrat Cor de Maria, que avui es contempla a l'avinguda Catalunya, però sense el campanar, tombat durant la guerra del segle XX. L'edifici s'havia aixecat sobre la base de la muralla medieval i del convent de Sant Antoni. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'antic Hospital encara en funcionament fins al 1915, amb les nombroses finestres i portes que hi havia a la façana. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'antiga Paeria, abans de la remodelació de finals dels anys 20, amb fanal de gas just a la porta principal i la plaça tota empedrada.


[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més


Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , , , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)