1924. Font de la Catedral o dels Tritons.
Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).
La Font de la Catedral rebé el nom del seu emplaçament a l'Almodí Vell. Després de la guerra, com que calia reconstruir els edificis del costat de la catedral, la font es reinstal·là al pati posterior de l'església, a sota mateix del Convent de Santa Teresa, a on s'hi quedà trenta anys, fins que al 1970 fou desmuntada i guardada en un magatzem. Al 2009, fou emplaçada com a decoració a la placeta del lateral del Mercat del Pla, just a tocar del Blasi, dels renomenats vermuts del qual fa de testimoni cada diumenge i festa de guarda. A la imatge s'hi veuen ben bé els tritons de damunt de cada pilar.
Quan Zamora passà per aquest carrer en la visita que feu a la ciutat, la font ja hi era, aixecada feia escassament un any, al 1788. Escru: «Zerca de la catedral, hay una fuente que la deve surtir el depósito de que hemos hablado», o sia, el gran dipòsit soterrat de l'anomenada per això mateix Plaça del Dipòsit. La inscripció que s'hi llegia, diu: «Reynando Carlos III, año de 1788/ Del expolio de la mitra de Lérida/ Por la salud y comodidad de sus vecinos».
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
El tercer dia d'estada a la ciutat, dia 21 d'octubre, va començar amb visita a l'única impremta de la ciutat, suposem que descomptant l'episcopal. En destaca una bona botiga de carnisseria i peixateria, emplaçada a tocar de la «muralla vieja que empieza en Castillo, fuera de la qual estan las minas de los Baños». Diria que fa referència a l'antiga muralla des de la Porta Ferrissa, a la plaça de la Sal, que pujava fins a la Seu. Hi degué haver unes fonts d'on s'omplien els antics banys.
La carnisseria escorxava una trentena de corders i dos o tres vaques diàries per alimentar la població de la ciutat. Ja no hi havia conreu d'arròs a l'horta, i l'autor confirma que dins la ciutat hi habitaven els pagesos i llauradors, cosa que provocava certs inconvenients, sobretot a l'hora d'anar cap al tros (a punta de dia) i de tornar-ne (a la posta de sol), i diu que prefereix que els treballadors del camp visquin als masos de l'horta.
Destaca la pobra oferta educativa de la ciutat. Potser per això, o potser pel caràcter de les lleidatanes, diu que «la mugeres estan malcriadas» i punt. Curiós testimoni. En canvi, molta oferta conventual però pocs frares. Diu que «todos estan reedificando sus casas», o sia, es confirmaria un període de certa prosperitat a la ciutat, cosa que lliga amb el que sabem del mandat del Governador Blondel. Fins s'havia refet el «mesón» o hostal de Sant Francesc, que s'havia cremat no feia gaire.
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Hi havia un parell d'escoles amb uns dos-cents xiquets que hi anaven. La ciutat les subvencionava, però també havien de pagar les famílies. Però l'educació eran antiquada «sin método por malos libros y por mal carácter».
L'Hospital de Santa Maria és «un edificio grande y bastante cómodo». Tenia el pati del darrere llogat per al joc de la pilota i també hi havia un «coliseo gracioso... por su espalda da al río y así está bien ventilado». O sia, un pati de comèdies.
No gaire lluny hi havia l'escorxador, que era «una pieza quadrada sostenida de quatro pilares, dejando en medio una gran claraboya, tiene alrededor sus colgaderos con sus escurridores abajo por donde pasa el agua del pavimento enlosado». Sembla, doncs, que prou ben equipat. L'abundància d'aigua feia que no fes tant de tuf com devien fer en altres llocs.
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
L'antiga portalada de l'església de Sant Antoni destacava entre un conjunt conventual «miserable». Allà a prop, l'hostal de Sant Lluís era un edifici aïllat, amb bones quadres i coberts per als carruatges, de recent construcció llavors. La proximitat del riu el proveïa d'aigua abundant. Ara bé, «en Lérida se necesitan cisternas porque en ocasiones el agua del río viene turbia». El Marquès de Blondel aviat hi posaria remei amb la conducció d'aigua de Pinyana, el dipòsit i les fonts.
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
El viatger testimonia també la castellanització de l'església lleidatana en aquell final del segle XVIII: «en el obispado de Lérida de resultas de un sínodo se acordó predicar y rezar en castellano». Els bisbes forasters (espanyols) van complir amb la seua doble feina: religiosa i colonialista. Una mica com els jutges actuals del poder judicial espanyol a Catalunya i resta del país.
De l'església gòtica de Sant Llorenç se'n destaca, és clar, el retaule de pedra amb la vida i figura del sant. Hi havia certa devoció a un Crist dit trobat.
Cap a la part de Sant Martí, «la antigua universidad sirve de quartel... está en el llano de los Gramáticos». Per aquells topants s'hi havia format una plaça que «ha de servir para mercado de animales», probablement a Camp de Mart.
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
A la plaça dels Gramàtics, hi havia dos fàbriques de sabó i s'hi estava fetn el dipòsit de la distribució d'aigua a la ciutat. També se'ns anomena el «Almacén de Trigo del cabildo hecho en 1607», o sia, l'edifici de la Panera. De l'església romànica de Sant Martí, llavors usada com a magatzem, se'n fa un apunt historicollegendari: «pues de ella salió la mayor población para Valencia» en el temps de la conquesta de Jaume I. Diu l'autor que «si sus cercanías vuelven a poblarse, devería habilitarse».
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
De la parròquia de Sant Andreu, «no hay cosa digna de memoria». Tampoc s'hi valora la fàbrica del convent dominicà, o sigui, del Roser: «es todo nuevo, no vale nada», encara que «pasa por el mejor de Lérida, es casa rica». No millora l'apreciació del convent de l'Ensenyança, a la plaça de l'Ereta.
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Del convent de Santa Clara i de les carmelites descalces no n'és millor l'opinió. Allà mateix hi hagué l'antiga casa dels jesuïtes, expulsats tots just feia trenta anys de l'Estat (espanyol), i que s'adequà com a seminari tridentí, que perdurà fins a la construcció fora muralla del nou Seminari Conciliar cap a la darreria del segle XIX. No gaire lluny, al carrer Tallada, hi hagué el Palau Episcopal, quan fou eliminat de l'antic emplaçament al turó de la Seu des del 1707.
De la Catedral Nova, se'n diu que «su situación no es buena».
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Repàs dels béns destacables de la Catedral Nova lleidatana. De fet, la van haver de fer allà a on van poder dins els límits murallats de la ciutat, mentre Sant Llorenç en feu les funcions durant una colla de decennis. Conseqüència de l'apropiació de la vella, de catedral, per part de la militarada ocupant de la ciutat i el país.
1789, octubre. Lleida.
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Finalment, s'hi esmenta la capella de Sant Jaume del Peu del Romeu. Hi havia l'arxiu dels Gallart, «bienhechor de las Iglesias de Lérida por lo qual casi en todas ellas se ven los gallos de sus armas». Llavors ja s'hi feia la processó dels fanalets la vigília de Sant Jaume.
Al quart dia, el viatger abandona la ciutat en direcció a Torre-serona. Encara dedica una frase a anotar que «en el camino me digeron que 40 años atrás havia en Lérida 7 prensas y en día hoy 65». Sembla que l'arribada de l'arbequina va marcar una època al camp lleidatà.
.jpg)
1924. Font de la Costa del Jan.
Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).
La font originària s'emplaçà a la Placeta de Sant Francesc, i es proveïa d'aigua, com totes les de la ciutat, del dipòsit del Pla de l'Aigua, avui Plaça del Dipòsit. Hi perdurà gairebé un segle, fins al 1884, quan la Paeria la traslladà, en part, a la Costa del Jan. A la Costa del Jan, a la font, se li afegí una escultura, i així es podia veure ara fa cent anys, segons observem a la fotografia. Al 1960, per la caiguda d'un mur adjacent, la font restà malmesa i fou refeta, però de nova creació. Algunes peces del peu, guardades en algun magatzem municipal, foren aprofitades per a la font nova de Ramon Berenguer IV, quan es refeu al 1968 la plaça de davant l'estació.
