[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja

 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

No només tenim noms de colors relacionats amb flors, sinó també amb fruits, com el carabassa, actualment transformat en taronja. Sembla que els costums alimentaris han variat al llarg d'aquest darrer mig segle, i la taronja ha desplaçat la carabassa en la denominació del color. A la plana lleidatana, no es deia d'altra manera: no som país de taronges, sinó d'hortolans i, per tant, de bones carabasseres. Potser el retorn, com a moda dietètica, del consum de sopes i purés de carabassa, ajudarà una mica a la recuperació del nom del color, carabassa vs. taronja. En canvi, no crec pas que lo Castaween mos ajudi gaire.

No tinc ni trobo gaire informació sobre l'abast de tots dos termes en la nostra llengua com a denominadors del color. El dibuix bàsic dialectal diu que el mot carabassa és més propi dels parlars occidentals, també del tarragoní i del balear, mentre que el mot taronja fora més aviat freqüent en la resta de dialectes orientals. Com a noms de fruita, són mots que remunten als mateixos orígens de la llengua literària. No tinc referències de quin fou primer per al color o si tots dos han tingut un desenvolupament paral·lel com a nom del color. 

Joan Coromines, DECLC en línia.

Etimològicament, els orígens del mot carabassa han estat sempre borrosos fins que Coromines va establir que fora un mot preromà ibèric amb una base *carapaccia/*calapaccia, «d'on les formes fraternes cast. calabaza, i port. cabaça». Aquesta «vella base hispànica, estranya al llatí i a l'indoeuropeu,... va designar cobertes vegetals, tèxtils o animals, a manera de closca, i eles éssers protegits per aqueixes dures cobertes, incloent-hi la tortuga». D'on sorgirien, per designar l'animal, calàpet (cast. galápago) i port. carapaça, cast. caparazón per designar-ne la coberta. 

Carabassa >carbassa «en català oriental, però amb la segona a conservada en els altres dialectes, incloent-hi el valencià, el balear, tota la Conca de l'Ebre, gran part del centre del català occidental i algunes localitats extremes dins el rossellonès i el català orientals: carabassa en el Conflent i Camp de Tarragona; en canvi, diuen carbassa al Pallars Superior (Tor, Tavascan, Braní, Aiguavella), Tamarit de Llitera i Franga (AlcM), però carabassa a Lleida, Bellpuig i les Borges Blanques».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

592.Carabassa (enllaç).

Distribució dialectal de la pronúncia del nom de la cucurbitàcia.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

L'etimologia de taronja remunta a «l’àrab turunga que designà altres citrus, i a València també la taronja, d’origen indopèrsic en àrab. Primera documentació: toronja, c.1270; taronja, c.1330, Muntaner». L'evolució fonètica del mot taronja ha set molt més llarga i complexa per mor de la vocal de la síl·laba inicial (taronja, teronja, toronja, turonja, tronja) i de la consonant darrera (palatal o africada, sorda i sonora), cosa que dona al mot una àmplia llista de variants al llarg i ample dels territoris catalans.

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

596.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la vocal inicial. La forma toronja sembla predominant en la llengua medieval, segons Coromines, tot i que taronja ja es documenta en Muntaner, que relata com «l’any 1274, els reis de Castella, rebuts per Jaume I "a la ciutat de València --- jocs --- anar ab armes — ab carretes per la Rambla, e batalles de taronges e encortinaments"; també a la coronació d d'Anfós el Benigne a Saragossa, on Muntaner pren part amb la delegació valenciana, ens descriu la batalla de taronges que forma part d’aquelles festes». Afegeix el nostre savi que aquestes citacions són «passatges de gran importància històrica, en tant que proven que 36 anys després de la conquesta de la capital valenciana, ja hi havia a l’Horta, collita copiosíssima de taronges, que permetia balafiar-les en grans i luxoses "batalles"; evidentment, doncs, conreu ja practicat en gran pels moros valencians, desmentint l’afirmació que ha circulat que aquesta fruita havia estat portada a Europa de l'Índia pels portuguesos. El que ja pot ser veritat, i sembla ser-ho, és que els portuguesos, a primers del s. xvi, en portaren uns tanys que, empeltats, convertiren una vella mena de taronja més àcida, en la dolcíssima moderna».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

630.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la palatal postconsonàntica.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

Pastanagues i moniatos també comparteixen color amb carabasses i taronges. Només conec el cas del lleidatà que fa servir pastanaga per al color, i reservat al cas del cabell, sinònim de panotxa, per indicar un color molt pèl-roig. 

Mapa lingüístic del mot carabassa o taronja (mapologies.com).

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(mapologies.com).

En les llengües europees, la majoria de romàniques i eslaves han adoptat formes derivades dels orígens sànscrits i perses del mot taronja, en variants com fr., angl. orange, cast. naranja, port. laranja, it. arancione, que bàsicament coincideixen amb el nom del fruit a tot arreu. Hi ha la curiositat del fruit i color carabassa o taronja designats com a portugal: expandits des del nord d'Itàlia cap a Grècia i Romania en el segle XVI. El domini de mars i continents dels portuguesos en aquell segle dels descobriments provocà que el fruit (o noves varietats) hi fos més conegut i preuat, amb adopció del nom dels portadors. Curioses ziga-zagues que té l'etimologia, oi? 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(enllaç)

Pintures de les piràmides egípcies. 

1889. Toulouse-Lautrec.

Molin Rouge.

1895. Frederic Leiton.

Flaming June.

El color carabassa és considerat un color vitalista i energètic. Els egipcis l'usaren per al color de la carn en les pintures de les piràmides. I els artistes moderns per representar l'esplendor de la vida, com Leiton, o la fogositat de la carn, com les ballarines, per dir-ho finament, parisenques del Lautrec. En canvi, per als hare-krishna budistes representa un estadi d'il·luminació... En aquest món nostre, no saps mai a on és la veritat...

Per acabar, un parell de frases fetes. L'una, aquella de donar carabasses, tan usual en els meus anys joves i ara en vies d'extinció, tant en l'àmbit amorós com en l'escolar... També cal afirmar, per a qui sigui fidel amador d'aquest color, que si t'agrada el carabassa, l'amor hi passa. Amb taronja les rimes són més complicades: esponja, monja, canonja...

 [2551] Dels colors del rosa

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2556] Lo Carnestoltes lleidatà d'abans i lo ball del sandó

 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

El tradicional i enorme envelat que cada any es plantava a la plaça Sant Joan durant la celebració del Carnestoltes. 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

Les dictadures (espanyoles) del segle XX suprimiren sempre lo Carnestoltes: no podien sofrir tanta irreverència i tanta màscara. A l'envelat, s'hi feia una sessió de ball de disfresses de tarda per a la canalla, que hi acudien vestits de mil maneres, de pallassos a fades. Una de les nits, s'hi feia el ball de societat, «al que concurrían todos los jóvenes matrimonios de las mejores famílias». Tota la resta de dies, «de cuatro de la tarde hasta la madrugada, bailes continuos, y a la salida 'del de las siete' era un torrente humano que se desbordaba...» Sens dubte, una festa del tot popular i multitudinària: «sonaba el garrotín y el sandó y se hizo popular Antonio Hernàndez Sabaté, con sus composiciones...» Hi havia viatjants que decidien fer parada i fonda a la ciutat durant els tres dies carnestoltencs. Però l'article acaba topant amb la realitat de la postguerra: «Hoy queda tan solo el recuerdo de lo que parecía permanente».

1932. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Revista «Occident», febrer (FPIEI).

Aquell any no s'aixecà el tradicional envelat. Però no hi mancaren les celebracions carnestoltenques, «llocs on l'alegria i la joventut podran manifestar-se amplament»: hi hagué balls de disfresses al Círcol Mercantil, al Casino Independent, al Casino Ferroviari, al Casino Principal, a la seu de Joventut Republicana i a les de les societats corals La Paloma, La Violeta, L'Alegria, «i encara en algun altre local... Una nota que cal remarcar és l'interès que posen les entitat respectives en la decoració dels locals». Certament, hi hagué balls per a tots els gustos, que els lleidatans triaven —és clar— en funció de la classe i ideologia socials.

Segle XVIII. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

En aquest llibre-monument a la ciutat que és aquesta obra d'en Vidal, hi trobem algunes referències a aquesta festa tradicionalment arrelada, amb arrels als segles medievals. Al segle XVIII, hi trobem una primera prohibició de la festa (1753) a instàncies episcopals, cordons d'Església, sempre manifassejant! Quatre anys després, el governador liberal Josep de Sentmenat l'autoritza de nou «a condició que no fossen exhibides disfresses religioses». L'absolutisme del rei (espanyol) Ferran VII tornà a la prohibició. A poc a poc, al llarg del segle XIX, la festa s'anirà reprenent, i «la xerinola prequaresmal es tornarà a reprendre amb molta força i esplendor, ara ja a la plaça de Sant Joan».

 

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Les ordenances municipals de 1866 estableixen diverses regulacions de la celebració, com ara que no es pot fer broma ni disfressa de jutges, militars i capellans, els tres grans estaments de l'Espanya canyí. Els disfressats no podien portar armes ni s'hi podia llençar cap mena d'objecte, fossin confits o fossin pastissos o altra mena de projectils. «I si s'esdevé que en plena barrila passa el viàtic, els emmascarats s'hauran de traure respectuosament la careta o retirar-se».

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

El ball típic del Carnestoltes lleidatà fou lo sandó: «una tonada lleugera i apegalosa, la qual acabava de sobte en sonar un cop de bombo, i aleshores els ballarins havien de restar quiets i rígids, en la posició exacta que el cop els havia sorprès, sense moure ni una pestanya. Durant un minut es mantenien les postures més impossibles que provocaven la hilaritat dels espectadors, fins que un nou cop avisava de la represa del ball...»

Un altre dels balls típics carnestoltencs foren els balls d'americanes, o sia, lletres al ritme d'havanera, en què l'Agustinet de la Portella va sobresortir.

Segle XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

L'havanera de Rufea, de Salvador Revés, en Teta.

1892. L'havanera de Rufea.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

L'havanera de Rufea sembla que fou prou popular, ja que era cantada al 1892 pels carrers lleidatans pels músics de la societat La Pua. A veure si poguéssim escatir-ne la lletra en algun diari o revista d'aquells temps... 

...

1886. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

Una ressenya de les festes carnestoltenques lleidatanes del moment, una festa més que popular: el ball del Cafè Suís: «la concurrencia, numerosa y escogida; los disfraces, preciosos»; el del Cafè de l'Univers: amb regals per a les millors disfresses; el ball de l'envelat de Sant Joan: «un hormiguero, un burdel, la libertad omnímoda, la alegría sin trabas, el abigarrado conjunto de siempre, y un buen negocio para el municipio», el dels senyors Comtes de Torregrossa (enllaç): amb magnífics vestits i esplèndid bufet. 

 

1889. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 3 de març (FPIEI).

Els detractors de les festes de Carnestoltes sempre han existit. Aquest article provava de denigrar-ne la celebració: «se pasan las horas haciendo el oso desde el Moro al exteatro y viceversa». Els disfressats, doncs, ja feien la nòria, que és nom que es donà al recorregut que a la postguerra feien els xics i xiques les tardes dels diumenges (des d'Estereries fins a l'antic convent dels agustins, que havia sigut teatre i que s'havia cremat al 1876, emplaçat a la futura cantonada de Cavallers amb Blondel). La desbarrada contra els balls de l'envelat és majúscula: «saturnal carnavalesca..., baile con la locura de una pasión sin freno..., frenesí de la orgía..., música provocativa..., apetito de la carne..., báquica fiesta..., círculos dantescos indefinibles..., paroxismo de un placer bestial..., gritos de la carne..., fuego de la voluptuosidad...» Ni el Papa de Roma ho hauria descrit tan vívidament i nítida. La ferocitat de l'atac era signe d'una cosa: el gran arrelament de la festa entre els lleidatans.

1915. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«El Ideal», de 16 de febrer (FPIEI).

Lo ball de la Pinyata era organitzat per la Joventut Republicana. El pregoner en feia pregó en comitiva pels carrers de Lleida, amb carrossa inclosa. 

1982. «Lleida, cançons populars», 

Orquestra Maravella, Discophon.

Cors De L'Assoc Celler.

Fotografia– Toni Prim.

Piano – Lluís Payà.

Productor – L'Envelat.

Vocals – Jaume Oró, Joan Enric Rodés (Lo Marquès de Pota).

Assessorament: Joan Bellart (Capità Armats De La Sang).

A1. Lleida, Lluís Payà.

A2. Lo Aeroplano, popular.

A3. Lo Pepe Flores, popular.

A4. L'Americana de l'Envelat, popular.

A5. Lo Castell de Lleida, Lluís Payà.

B1. Garrotins Lleidatans, popular.

B2. Lo Miliciano, popular.

B3. Lo Sandó, popular.

B4. Churchill-Churchill, popular.

B5. Cançó del Caragol, Lluís Payà.

    

[2061] L'envelat del Carnestoltes a la Plaça del Mercat lleidatana

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2555] Era Val d'Aran de 1878

 

1878. Arties, era Val d'Aran.

 (Arxiu General d'Aran)

La casa fortificada de la família Portolà, avui encara dempeus a tocar del Parador.

1880. El Portilló, era Val d'Aran. 

El molló fronterer del Portilló, aprofitant la rocassa.

1878. La Forcanada, era Val d'Aran. 

La gran muntanya (2.882 m) vista des del Coll dels Aranesos, entre el Cap deth Hòro i el mall de l'Artiga, en el límit entre la Val d'Aran i la de Benasc. Encara s'hi mantenia una glacera a l'estiu. 

1880. El pont sobre el riu Nere, Vielha, era Val d'Aran. 

1880. El Pic de l'Estany de Mar, era Val d'Aran. 

1881. Absis de l'Església de Betren, era Val d'Aran. 

1878. Capella de Sant Andreu, 

prop de València d'Aneu, el Pallars Sobirà.

1879. Coll i Pic del Montardo, era Val d'Aran. 

1881. Llac de la Restanca, Valarties, era Val d'Aran. 

1878. Salardú, era Val d'Aran. 

1878. Salardú, era Val d'Aran. 

1881. Pic de Colomers, era Val d'Aran. 

Cabana a la part meridional del port, refugi de pastors.

1881. Pic de Colomers, era Val d'Aran. 

1879. Tredòs, era Val d'Aran. 

1878. Unha, era Val d'Aran. 

La casa renaixentista de Çò de Brastet.

1878. Llac de Saboredo, vall de Ruda, era Val d'Aran. 

1880. Gorja del riu Malo, era Val d'Aran. 

L'arc de l'arriu Malo, al massís de Beret.

1880. Camí del Port de la Bonaigua, era Val d'Aran. 

1881. Ruïnes del castell, Benòs, era Val d'Aran. 

Potser de l'antic Castell-lleó, es Bordes, que va dependre de Benòs quan les primeres bordes van fer-s'hi.

1881. Vilamòs, era Val d'Aran. 

1881. Arròs, era Val d'Aran. 

1880. Església de Bossòst, era Val d'Aran. 

1881. Gola de Cledes, Bossòst, era Val d'Aran. 

1881. Foneria de les mines de Cap de Güèrri, 

Vall de Toran, era Val d'Aran. 

Maurice Gourdon (1847-1941).

(calaix.gencat.cat).

«Naix al 1847 a Nantes, França. Després d'un viatge pels Pirineus, s'enamora de la serralada i fixa la seva residència a la vila francesa de Luishon. Al 1872, coneix a Eugène Trutat i a Fabre, amb els quals fa nombroses excursions de caràcter científic. Amb Trutat n'estudia les glaceres, particularment la de la Maladeta.

«Gourdon és membre del Club Alpí Francès des de la seva creació al 1874. Explora les muntanyes de la zona de Luishon, a on realitza les primeres escalades del Mail Pintrat, Mail Planet i Pic Noir (aquest cim ha estat rebatejat amb el nom de Pic Gourdon) i els vessants del Pirineu de Catalunya, d'Aragó i d'Andorra. Entre 1874 i 1881, Gourdon visita la Val d'Aran, i prova d'això són les fotografies i dibuixos que fa durant aquest període de diversos llocs, pobles i edificis civils i eclesiàstic de l'Aran.

«Com a geòleg va fer l'inventari de tots els blocs erràtics d'era Val de Larboust, testimoni de l'extensió de la glacera d'Oo. En les seves investigacions va descobrir importants vetes de minerals. La seva col·lecció de 1.300 minerals es conserva al Museu de Nantes. Com a arqueòleg va estudiar els cromlecs, els menhirs i els alineaments de la muntanya d'Espiau i diverses estructures tumulàries al Plan de Beret a la Val d'Aran.

«Com a museòleg va ocupar el càrrec de conservador del museu que havia creat el seu amic de Toussaint Lézat a Luishon. Com a fotògraf va fer nombroses preses de gran qualitat amb una càmera fotogràfica de gran format (negatius de 18x24). Algunes d'elles les dibuixarà posteriorment a llapis i tinta en làmines, àlbums i quaderns. Fa litografies panoràmiques de la serralada de Luishon. La major part de la seva obra gràfica es conserva al museu d'aquesta ciutat. La seva obra escrita compta amb uns 170 títols: relats d'excursions, botànica, mineralogia, geologia, arqueologia...

«Maurice Gourdon mor al 1941 a la vila natal de Nantes, dos anys abans havia fet l'últim pelegrinatge al seu estimat Luishon».

[2536] De Canejan i la Vall de Toran, més

Quina la fem? Canal Whatsapp