.jpg)
Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.
Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).
Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).
El tradicional i enorme envelat que cada any es plantava a la plaça Sant Joan durant la celebració del Carnestoltes.
Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.
Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).
Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).
Les dictadures (espanyoles) del segle XX suprimiren sempre lo Carnestoltes: no podien sofrir tanta irreverència i tanta màscara. A l'envelat, s'hi feia una sessió de ball de disfresses de tarda per a la canalla, que hi acudien vestits de mil maneres, de pallassos a fades. Una de les nits, s'hi feia el ball de societat, «al que concurrían todos los jóvenes matrimonios de las mejores famílias». Tota la resta de dies, «de cuatro de la tarde hasta la madrugada, bailes continuos, y a la salida 'del de las siete' era un torrente humano que se desbordaba...» Sens dubte, una festa del tot popular i multitudinària: «sonaba el garrotín y el sandó y se hizo popular Antonio Hernàndez Sabaté, con sus composiciones...» Hi havia viatjants que decidien fer parada i fonda a la ciutat durant els tres dies carnestoltencs. Però l'article acaba topant amb la realitat de la postguerra: «Hoy queda tan solo el recuerdo de lo que parecía permanente».
1932. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Revista «Occident», febrer (FPIEI).
Aquell any no s'aixecà el tradicional envelat. Però no hi mancaren les celebracions carnestoltenques, «llocs on l'alegria i la joventut podran manifestar-se amplament»: hi hagué balls de disfresses al Círcol Mercantil, al Casino Independent, al Casino Ferroviari, al Casino Principal, a la seu de Joventut Republicana i a les de les societats corals La Paloma, La Violeta, L'Alegria, «i encara en algun altre local... Una nota que cal remarcar és l'interès que posen les entitat respectives en la decoració dels locals». Certament, hi hagué balls per a tots els gustos, que els lleidatans triaven —és clar— en funció de la classe i ideologia socials.
.jpg)
Segle XVIII. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
En aquest llibre-monument a la ciutat que és aquesta obra d'en Vidal, hi trobem algunes referències a aquesta festa tradicionalment arrelada, amb arrels als segles medievals. Al segle XVIII, hi trobem una primera prohibició de la festa (1753) a instàncies episcopals, cordons d'Església, sempre manifassejant! Quatre anys després, el governador liberal Josep de Sentmenat l'autoritza de nou «a condició que no fossen exhibides disfresses religioses». L'absolutisme del rei (espanyol) Ferran VII tornà a la prohibició. A poc a poc, al llarg del segle XIX, la festa s'anirà reprenent, i «la xerinola prequaresmal es tornarà a reprendre amb molta força i esplendor, ara ja a la plaça de Sant Joan».
.jpg)
Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Les ordenances municipals de 1866 estableixen diverses regulacions de la celebració, com ara que no es pot fer broma ni disfressa de jutges, militars i capellans, els tres grans estaments de l'Espanya canyí. Els disfressats no podien portar armes ni s'hi podia llençar cap mena d'objecte, fossin confits o fossin pastissos o altra mena de projectils. «I si s'esdevé que en plena barrila passa el viàtic, els emmascarats s'hauran de traure respectuosament la careta o retirar-se».
%20(1)%20(1).jpg)
Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
El ball típic del Carnestoltes lleidatà fou lo sandó: «una tonada lleugera i apegalosa, la qual acabava de sobte en sonar un cop de bombo, i aleshores els ballarins havien de restar quiets i rígids, en la posició exacta que el cop els havia sorprès, sense moure ni una pestanya. Durant un minut es mantenien les postures més impossibles que provocaven la hilaritat dels espectadors, fins que un nou cop avisava de la represa del ball...»
Un altre dels balls típics carnestoltencs foren els balls d'americanes, o sia, lletres al ritme d'havanera, en què l'Agustinet de la Portella va sobresortir.
%20(1)%20(2).jpg)
.jpg)
Segle XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
L'havanera de Rufea, de Salvador Revés, en Teta.
1892. L'havanera de Rufea.
«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).
L'havanera de Rufea sembla que fou prou popular, ja que era cantada al 1892 pels carrers lleidatans pels músics de la societat La Pua. A veure si poguéssim escatir-ne la lletra en algun diari o revista d'aquells temps...
...
1886. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).
Una ressenya de les festes carnestoltenques lleidatanes del moment, una festa més que popular: el ball del Cafè Suís: «la concurrencia, numerosa y escogida; los disfraces, preciosos»; el del Cafè de l'Univers: amb regals per a les millors disfresses; el ball de l'envelat de Sant Joan: «un hormiguero, un burdel, la libertad omnímoda, la alegría sin trabas, el abigarrado conjunto de siempre, y un buen negocio para el municipio», el dels senyors Comtes de Torregrossa (enllaç): amb magnífics vestits i esplèndid bufet.
1889. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
«Diario de Lérida», de 3 de març (FPIEI).
Els detractors de les festes de Carnestoltes sempre han existit. Aquest article provava de denigrar-ne la celebració: «se pasan las horas haciendo el oso desde el Moro al exteatro y viceversa». Els disfressats, doncs, ja feien la nòria, que és nom que es donà al recorregut que a la postguerra feien els xics i xiques les tardes dels diumenges (des d'Estereries fins a l'antic convent dels agustins, que havia sigut teatre i que s'havia cremat al 1876, emplaçat a la futura cantonada de Cavallers amb Blondel). La desbarrada contra els balls de l'envelat és majúscula: «saturnal carnavalesca..., baile con la locura de una pasión sin freno..., frenesí de la orgía..., música provocativa..., apetito de la carne..., báquica fiesta..., círculos dantescos indefinibles..., paroxismo de un placer bestial..., gritos de la carne..., fuego de la voluptuosidad...» Ni el Papa de Roma ho hauria descrit tan vívidament i nítida. La ferocitat de l'atac era signe d'una cosa: el gran arrelament de la festa entre els lleidatans.
1915. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
«El Ideal», de 16 de febrer (FPIEI).
Lo ball de la Pinyata era organitzat per la Joventut Republicana. El pregoner en feia pregó en comitiva pels carrers de Lleida, amb carrossa inclosa.
.jpg)
1982. «Lleida, cançons populars»,
Orquestra Maravella, Discophon.
Cors De L'Assoc Celler.Fotografia– Toni Prim.Piano – Lluís Payà.Productor – L'Envelat.Vocals – Jaume Oró, Joan Enric Rodés (Lo Marquès de Pota).Assessorament: Joan Bellart (Capità Armats De La Sang).
A1. Lleida, Lluís Payà.A2. Lo Aeroplano, popular.A3. Lo Pepe Flores, popular.A4. L'Americana de l'Envelat, popular.A5. Lo Castell de Lleida, Lluís Payà.
B1. Garrotins Lleidatans, popular.B2. Lo Miliciano, popular.B3. Lo Sandó, popular.B4. Churchill-Churchill, popular.B5. Cançó del Caragol, Lluís Payà.
Quina la fem? Canal Whatsapp
