[2550] Record dels vells republicans lleidatans

 

1904. Republicans lleidatans.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», desembre de 1929 (FPIEI).

L'entusiasme dels republicans lleidatans a començament del segle XX, en una manifestació de benvinguda a la Plaça de la Llibertat (ara Sant Francesc, que potser podríem pensar a canviar-li el nom, oi?) davant la casa de Manuel Perenya, diputat a les Corts (espanyoles), a on posà el senyor Nicolás Salmerón, vell republicà (espanyol), tercer president de la I República (espanyola) al 1873. Quan visità Barcelona aquell any, de tornada feu parada a Lleida, gràcies a la línia ferroviària. 

A diferència de cent anys després, aquell primer republicanisme català anà del bracet de l'avenç del republicanisme espanyol. Avui, en canvi, amb els republicans espanyols minvats o taciturns (a l'espera eterna d'un referèndum al seu Estat sobre república o monarquia), el republicanisme català ha emprès lluita pròpia i decidida per la llibertat d'una República Catalana. 

1904. Republicans lleidatans.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», desembre de 1929 (FPIEI).

La imatge és sens dubte històrica, amb Salmerón saludant des del balcó als republicans lleidatans que omplien la plaça. Això no impedí que aquell dia també se fes bugada i es pengessin els llançols al balcó a cal Perenya. 

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», desembre de 1929 (FPIEI).

1904. Republicans lleidatans.

«La Publicidad», d'1 d'octubre (FPIEI).

L'estació plena de republicans lleidatans, amb passeig triomfal de l'il·lustre visitant des de l'estació fins a casa Perenya, segons la crònica. Salmeron feu un breu discurs a la multitud que s'agombolà sota el balcó i s'abraçà amb en Perenya, com a símbol de fraternitat amb tots els republicans de Lleida. «El recibimiento dispensado al Sr. Salmerón califícase de colosal». A la tarda, míting al teatre dels Camps Elisis. Bona part del discurs del polític de la Unión Republicana se centrà en la separació de poders en un Estat laic, i va donar suport als projectes del Canal de Tamarit (d'Aragó i Catalunya) i al ferrocarril de la Noguera Pallaresa. 

1904. Republicans lleidatans.

«La Publicidad», d'1 d'octubre, edició de la nit (FPIEI).

L'endemà, el diputat Manuel Perenya acompanyà Salmerón de visita al castell (la Seu Vella, llavors encara militaritzada), «y otros sitios de la población». A la tarda del dia 1, el polític espanyol ja partí cap a Saragossa. A l'estació lleidatana, «esperaban más de dos mil personas», a les quals en sortir el tren, Salmerón i seguici «saludan desde las ventanillas», i conclou la ressenya periodística que «el viaje del gran pensador, un éxito inmenso».

1904. Republicans lleidatans.

«Diario de Lérida», de 30 de setembre (FPIEI).

La crònica del diari monàrquic de la ciutat fou brevíssima. El míting fou de «propaganda republicana». A la nit, banquet d'honor a deu pta. per barba a la Fonda Espanya.

 

1904. Republicans lleidatans.

«Diario de Lérida», d'1 d'octubre (FPIEI).

Una breu referència en demèrit de la visita.

1904. Republicans lleidatans.

«Diario de Lérida», d'1 d'octubre (FPIEI).

El míting als Camps Elisis, segons aquesta petita crònica, «fue otro fracaso para los republicanos de Lérida. Los forasteros hicieron en todo el primer papel». Es refereix als oradors, entre els quals diversos republicans espanyols, alguns dels quals «distinguiéndose por sus ataques al clero». 

1904. Republicans lleidatans.

«Diario de Lérida», de 3 d'octubre (FPIEI).

Dos dies després de la partença de Salmerón de Lleida, el diari n'inclou una breu ressenya, i descriu així el trajecte en carro fins a l'estació: «a todo el trote de los caballos que arrastraban el landó, recorrió el trayecto des de la plaza de San Francisco a la estación de ferrocarril», com retratant un fugida d'amagat. 

Cent anys després, cada dia podem constatar que la premsa espanyolista i monàrquica no ha evolucionat gaire. 

1904. Lleida.

Vista de la banqueta de la ciutat en una postal d'aquell temps, quan encara s'escrivien per davant. Probablement, la imatge era del fotògraf Victorià Muñoz, que en feu tota una sèrie, de vistes lleidatanes, per a la casa editorial espanyola Hauser y Menet.

1860. Republicans lleidatans.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», desembre de 1929 (FPIEI).

«Els primers demòcrates lleidatans, estol d'homes ardits i integèrrims, que en aquell temps de reacció posaren la primera pedra del nostre liberalisme». Al 1868, triomfava la Gloriosa, la revolució que portaria al primer canvi de règim, de monarquia a república, a l'Estat (espanyol). La foto mostra aquests lleidatans, metges, advocats, petits empresaris (tots homes, llavors encara no hi havia dones en política, que no s'hi incorporarien fins a la II República amb el sufragi universal), numerats per a reconèixer-los. Els citarem com a homenatge:

Francesc Palau

Gaspar Rubiol

Pere Pérez

Albert Camps

Josep Soler

Pere Mias

Marià Pérez

Agustí M. Alió

Josep M. Gras

Miquel Ferrer

Martí Castells

Francesc Camí

Josep Camps

Ramon Castejon

Francesc Ribes

Carles Mostany

1890. Republicans lleidatans.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», desembre de 1929 (FPIEI).

La nova generació de demòcrates lleidatans: «Penya de professionals lleidatans que es reunien a la farmàcia que el Sr. Blàvia tenia al carrer Major tocant a Sant Jaume, i que malgrat les seves essencials diferències ideològiques convivien perfectament interessant-se per les coses de la ciutat, degut a la tolerància que floreix quan en l'ambient públic es respira aquell pregon sentit de liberalisme tradicional de què pot fer gala Lleida». Fins i tot, hi començava a haver veus més tolerants dins l'Església, que podien compartir conversa amb liberals i republicans. A Lleida, el republicanisme nasqué entre les classes mitjanes i de professionals liberals, pas com a moviment obrer.

Josep Torres

Francesc Banyeres

Mossèn Pellisé

Josep M. Vicens

Miquel Viladric

Manuel Perenya

Josep M. Porqueras

Antoni Blàvia

Joaquim Banyeres

 

1900. Republicans lleidatans.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», desembre de 1929 (FPIEI).

Alguns dels joves lleidatans que participaren en la fundació de l'Associació Escolar Republicana a Barcelona:

M. Tarragó Romeu

Pere Mias

Humbert Torres

Alfred Perenya

R. Pla i Armengol

Marcel·lí Armengol

1910. Republicans lleidatans.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», desembre de 1929 (FPIEI).

Els joves de la redacció del setmanari satíric Poticràcia, «d'esperit liberalíssim»:

R. Palacín

J. Esplugues

Francesc Mercé

Sebastià Ramells

Eliodor Calatayud

Adelf Benet

J. Bellart

Juli Perenya

1904. Balaguer.

[2320] Rafel Casanova, monument

st

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2549] Lo vell Pont romà de Lleida

 

1954. El Pont Vell romà de Lleida.

Josep Lladonosa, «La más antigua descripción del puente de Lérida», 

«Labor», de 27 de gener (FPIEI).

Dibuix del pont romà medieval, recreat per l'artista L. Montull.

1954. El Pont Vell romà de Lleida.

Josep Lladonosa, «La más antigua descripción del puente de Lérida», 

«Labor», de 27 de gener (FPIEI).

Detall recreat del pont lleidatà medieval, amb el campanar de l'antic Sant Joan al peu de la Seu Vella.

1954. El Pont Vell romà de Lleida.

Josep Lladonosa, «La más antigua descripción del puente de Lérida», 

«Labor», de 27 de gener (FPIEI).

El vell pont de pedra de la ciutat, que fou arrasat per l'avinguda de 1907, ja no era el ver pont de l'època romana. Havia sofert més d'una profunda intervenció, probablement fruit de sengles riuades, i al tombant del segle XIX al XX en conservava només alguns fonaments, que es perdrien en fer el nou pont de ferro desplaçat una miqueta avall al costat del vell de pedra.

Al 1210, el rei Pere I va prohibir-ne l'edificació a sobre (a l'estil del Ponte Vecchio florentí, per entendre'ns) i també instava a no edificar a l'areny i al Cappont, per tal que les avingudes de les aigües no hi trobessin impediments ni obstacles que les fessin pujar de nivell i poguessin inundar la ciutat. En aquells temps, l'areny major era una gran esplanada i autèntica illa, car un braç menor del riu cap als afores, cap al convent de Sant Agustí, hi feu necessari un altre pont pràcticament fins al segle XVII o XVIII. 

En aquell segle XIII, els ferrenys fonaments petris del pont encara eren els originals romans, i segons la lectura del document custodiat a l'Armari de Privilegis de la Paeria a què al·ludeix l'historiador Josep Lladonosa, podria haver sigut una construcció a mig camí entre el Pont del Diable de Martorell i el d'Alcàntara lusità, a parer de l'il·lustre historiador.

1998. El Pont Vell romà de Lleida.

Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit».

«Saxem ingenti quem pons amplectetur arem hiberus passarus aquas».

La citació de Lucà, ara en fa poc més de dinou segles, sobre el riu Segre que «amb ses grans arcades l'abraça escamarlat un pont de pedra que resisteix les pluges hivernenques, segons la versió de Llorenç Riber». El verb escamarlar és un derivat de cama, i vol dir escarranxar-se. O sia, interpretem poèticament que vol dir ben ample de cap a cap, i capaç d'aguantar les riuades, problema sempre principal dels ponts dels nostres rius pirinencs fins al segle XX.

 

1860. Charles Clifford. Lo Pont Vell de Lleida.

La primera fotografia de Lleida del fotògraf reial de la reina (espanyola) Isabel II fou dedicada al nostre auster però magne pont. Que ja no era, després de refet en diferents ocasions al llarg de l'Edat Moderna, de la factura de l'original romà.

1870 ca.—1907. Lo Pont Vell de Lleida.
Al cap de vuit o deu anys d'aquella primera imatge del pont lleidatà, la riuada se n'havia emportat els arcs de la part de ciutat, substituïts per un entramat de fusta (després de ferro, per causa d'una altra avinguda), i tampoc ja no hi romanien ni el gran edifici del cos de guàrdia que hi hagué a l'entrada de Cappont, ni les casetes dels burots que en cobraven l'impost de pas. 

No tinc la referència d'aquestes dues fotos estereoscòpiques, de com era el nostre pont al tombant del segle XIX al vintè.

1870 ca.—1907. Lo Pont Vell de Lleida.

Imatge de l'arxiu de la revista «Ciudad», publicada a l'ocutbre de 1953. S'hi veu el detall del tram de ferro del pont anterior a la riuada de 1907. Al fons, l'esplanada de la plaça Cabrinety (futura Plaça de la Pau del gobierno civil espanyol) encara no era guanyada al riu. En primer terme, una rastellera de canyes i el pescador retratat amb barretina i tot.

[2425] L'illa de Mallorca lleidatana: l'areny de Cappont

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2548] Dels colors del lila

 

Flor de lilà.

De color lila, a on l'amor s'enfila.

Mapa lingüístic del mot del color lila o violeta (mapologies.com).

Mapa lingüístic del mot del color lila o violeta 

(mapologies.com).

El nom del color lila, també dit violeta en la nostra llengua catalana, és indissociable del nom de la flor, la viola. El color prengué el diminutiu en la majoria de les llengües europees i en gairebé totes color i flor s'anomenen igual, d'on que el mapa sigui monocolor.

Altres flors li van fer concurrència, com ara malva o mauva, o el més general lila, de les flors del lilà, o el poc usual entre nosaltres morat, a partir de les mores d'esbarzer. Gens usat habitualment, tenim el porpra i l'adjectiu corresponent purpuri, de l'antic grec en què anomena un peix d'aquest color, del qual se n'extreia un colorant molt apreciat i car en l'antiguitat. De manera que el seu rar ús s'associà al luxe i autoritat imperial romana i bizantina, i d'aquí passà a la cardenalícia, un altre element que l'Església s'apropià dels seus predecessors en el govern terrenal d'Europa. Encara hi ha, també de l'antic grec ion (de color violat), iode com a nom d'un element químic, i el derivat iodur, i també ió, ionosfera, en referència a les radiacions purpúries dels gasos i de la matèria mínima.

Modernament, el lila ha esdevingut el color del moviment feminista, diuen que a partir d'un dels colors que varen fer servir les primeres sufragistes. 

Del mot lila, Joan Coromines (DECLC).

El nom del lilà vingué a través del francès, i és de documentació moderna, encara que present i viu a tot el domini lingüístic. Probablement, del francès d'escampà a la majoria de llengües europees a partir del segle XVII. 

Del mot viola, Joan Coromines (DECLC).

Viola fou durant segles el nom general de la flor, tot i que en diminutiu era preferit per «les criatures, les domes i homes que festegen, o crien, o parlen en to manyac o falaguer; els poetes de propensió afectiva...» com el mateix Llull.  

Del mot porpra, Joan Coromines (DECLC).

En canvi, el nom del color fou generalment porpra: «ha estat sempre la forma dominant» des dels orígens de la llengua medieval.

Flors de mauva, o malva.

Allà a on crien les flors de mauva, ço és el cementiri, ja no hi ha mals. Doncs per això assegura el refranyer que la malva de tots mals salva.

Del mot porpra a Tirant lo Blanc,

 Joan Coromines (DECLC).

Reconstitució d'un poema prosificat de Joanot Martorell, que Coromines refà «amb escassos retocs, i suprimint-hi algunes breus interpolacions que hi feu Galba per empeltar-hi la seva postissa erudició». És la veu de la «suprema dolor de Carmesina» davant la mort del seu estimat, «quaranta-tres hendecasíl·labs perfectes en aquest capítol 472, on la mà barroera de Galba només ha fet retocs en 19 paraules de les 400 i tantes d'aquests versos».

Del mot porpra a Tirant lo Blanc,

 Joan Coromines (DECLC).

Afegeix en nota el mestre aquest altre apunt sobre les versificacions de Martorell prosificades a l'obra impresa de Galba al 1490: a més de la part dels cabells de Carmesina (cap. 320, indicada per Riquer), i de les frases satíriques de Plaerdemavida (cap. 442, indicades de Coromines), un parell de versos, cap 245.

Trobem també en l'obra de Martorell i en altres del seu temps, des de Muntaner a Jacme Roig, la paraula malvasia, llavors sovint malvesia, agafada del nom propi Malvasia, «forma romàntica de la ciutat grega de Monembasiam en la costa sud-est de Morea (Peloponès). Mot usat per a la designació del vi i la vinya d'aquell empelt: «malvezia es pronuncia encara al Priorat (on en fan avui amb les vinyes pròpies, Vilella Alta, 1935)». Mot derivat de malva, nom de la planta i secundàriament del color, que és el que el dugué a donar nom del vi. 

Violetes o violes, flors de violetera.

[2452] Dels colors del blau

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2547] Ports i rades del segle XVIII

 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Alacant.

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  

L'incipient port alacantí, i la ciutat emmurallada, amb els edificis principals ben destacats. També un bon molí atossalat, i a la banda meridional diverses torres de guaita, atès que fins aleshores les incursions des del nord africà eren freqüents.

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Eivissa.

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  

El port natural format al Cap de Salines, entre les illes d'Eivissa i Formentera. La ciutat vella emplaçada sobre l'istme, i els molins, sempre elevats respecte del nivell del mar, no hi falten. 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Palma de Mallorca.

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  

El potent moll del port de la capital mallorquina, amb molins a banda i banda fora de la ciutat emmurallada. La torre de Llatzeret, per a les quarantenes, en direcció a Porto Pi. 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Alcúdia i Pollença

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  

Les badies d'Alcúdia i Pollença, ports naturals al nord de l'illa mallorquina. La ciutat d'Alcúdia, damunt de l'istme, i els molins que no hi falten. Pollença, a l'interior, vigilava la badia amb una forta torre de guaita.

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, 

Badia de Sofa o del Delta de l'Ebre.

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  

Als peus del Montsià o muntanya de la Ràpita, la badia dels Alfacs, llavors dita de Sofa. Al sud, el poble d'Alcanar i Amposta no gaire lluny del mar, amb lo Delta a mig formar. El mapa potser en retrata l'estat una mica anterior. 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, 

Badia de Sofa o del Delta de l'Ebre.

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  

Detall dels Alfacs, amb les salines i l'illa de la torre de Sant Joan.

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, 

Barcelona.

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  

El castell de Montjuïc amb la torre de senyals i el santuari de la Madrona a mig camí de la porta de la muralla. Al moll, l'antiga llanterna o far, i enllà de la Porta de Mar, el nou barri de la Barceloneta.  

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX.

«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée / dont 40 ont été derniérement publiés par Jean Joseph Allezard ancien capitaine de marine et plusiers des autres corrigés», Livourne (Livorno) (MdC).  

Recull de plànols de 1623 ports de la Mediterrània, una obra essencial per als pocs capitans de vaixell, tots militars, d'aquell temps. Publicat als inicis del segle XIX, recollia la vista dels ports del segle anterior. Sempre se n'hi podien cartografiar més, de rades i ports, però especialment s'hi troba a faltar el de Maó, llavors recentment retornar a l'ocupació espanyola després d'un segle d'ocupació anglesa. 

[814] Rada de Saufa, Soffa, Zoffa

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2546] Lo moro de casa Guiu

1955. Lo Cap del Moro de Casa Guiu, Lleida.

Revista «Labor», de 30 de juliol (FPIEI).

La foto de Ton Sirera del bust del Cap del Moro de Casa Guiu. L'edifici històric de la Plaça Sant Joan (llavors en feien dir de «España»), fou demolit aquell any. Si hagués perdurat, el bonisme imperant i el llenguatge políticament correcte (qui la dona, aquesta etiqueta?) ens n'haurien fet canviar la denominació, m'hi jugaria un sopar. I és que necessitem una esquerra realista, que toqui de peus a terra, a la terra de pobles i ciutats del país, lluny d'esquerres d'universalismes, llengua fina i minyona.

1981. Lo moro de Casa Guiu.

«Diario de Lérida», de 22 de març (FPIEI).

Article sobre estampes lleidatanes, o sia, indrets i elements típics de la ciutat. No hi podia faltar lo cap de moro de la famosa casa de la Plaça Sant Joan, en començant el carrer Estereria, «donde debajo de un largo balcón de un edificio, se había colocado una escultura en madera, pintada de negro, que representaba un salvaje que doblado de espaldas, parecía servir de apoyo al referido balcón». Sabem que al segle XIX ja hi era per diferents referències als diaris de l'època. Però no n'hem descobert l'origen veritable. 

En aquell passeig tradicional pel carrer Major, que se'n deia fer la nòria, s'anava des de l'àngel de la façana del Peu del Romeu fins al Cap de Moro de Casa Guiu. Lo Baratillo era un dels elements de contemplació i també hi hagué Cal 95, un dels primers tots a cent, o tot a un euro, existents a la ciutat, perquè tot ço que hi despatxaven costava 95 cèntims. També fa referència el text al quiosc que existí fins ben bé els anys 90, diria, als porxos de baix, davant la casa d'Humbert Torres i família, a on durant la infantesa la mare m'hi solia comprar sempre el TBO. Sempre que anàvem a Lleida, que era de Pasqua a Rams, o no gaire més sovint. En els temps que recorda l'articulista, la paradeta era plena de revistoides del règim franquista (espanyol), i pel que recordo va acabar amb una plataforma tota amuntegada de revistes de destape, que potser les noves generacions digitals no saben què eren. Una pista: els adolescents, el nois vull dir, en compràvem alguna d'amagat de tant en tant. 

1958. Lo moro de Casa Guiu.

Revista del «Centro Comarcal Leridano», BCN, de setembre (FPIEI).

De totes aquestes propostes castisses per al reconeixement de la lleidatanitat, quantes en sabrien el jovent actual? De la trentena i escaig d'elements, servidor (que té una edat i pujant) en desconeix pràcticament la meitat. «Si no arribes a deu, escolta, no ens enredis, no tens gaire més de divuit anys i et falta aires de Lleida». Però com fora la llista que faríem actualment? 

1906. Lo moro de Casa Guiu.

«El Ideal», de 6 d'abril (FPIEI).

Un subscriptor de la Solidaritat Catalana en fa servir el nom per anonimat i lleidatanitat. 

1907. Lo moro de Casa Guiu.

«El Ideal», de 25 d'agost (FPIEI).

En un romanço modern que fantasieja sobre una excessiva campanada de la Silvestra de la Seu Vella (la campana de les hores, també identificada com Eulàlia), entre altres elements castissos i lleidataníssims, s'hi cita —és clar— lo cap de moro de Casa Guiu.

 

[2497] Lo cap del moro de Casa Guiu (o 'fer la nòria' a la Lleida de postguerra)

Quina la fem? Canal Whatsapp