[2548] Dels colors del lila

 

Flor de lilà.

De color lila, a on l'amor s'enfila.

Mapa lingüístic del mot del color lila o violeta (mapologies.com).

Mapa lingüístic del mot del color lila o violeta 

(mapologies.com).

El nom del color lila, també dit violeta en la nostra llengua catalana, és indissociable del nom de la flor, la viola. El color prengué el diminutiu en la majoria de les llengües europees i en gairebé totes color i flor s'anomenen igual, d'on que el mapa sigui monocolor.

Altres flors li van fer concurrència, com ara malva o mauva, o el més general lila, de les flors del lilà, o el poc usual entre nosaltres morat, a partir de les mores d'esbarzer. Gens usat habitualment, tenim el porpra i l'adjectiu corresponent purpuri, de l'antic grec en què anomena un peix d'aquest color, del qual se n'extreia un colorant molt apreciat i car en l'antiguitat. De manera que el seu rar ús s'associà al luxe i autoritat imperial romana i bizantina, i d'aquí passà a la cardenalícia, un altre element que l'Església s'apropià dels seus predecessors en el govern terrenal d'Europa. Encara hi ha, també de l'antic grec ion (de color violat), iode com a nom d'un element químic, i el derivat iodur, i també ió, ionosfera, en referència a les radiacions purpúries dels gasos i de la matèria mínima.

Modernament, el lila ha esdevingut el color del moviment feminista, diuen que a partir d'un dels colors que varen fer servir les primeres sufragistes. 

Del mot lila, Joan Coromines (DECLC).

El nom del lilà vingué a través del francès, i és de documentació moderna, encara que present i viu a tot el domini lingüístic. Probablement, del francès d'escampà a la majoria de llengües europees a partir del segle XVII. 

Del mot viola, Joan Coromines (DECLC).

Viola fou durant segles el nom general de la flor, tot i que en diminutiu era preferit per «les criatures, les domes i homes que festegen, o crien, o parlen en to manyac o falaguer; els poetes de propensió afectiva...» com el mateix Llull.  

Del mot porpra, Joan Coromines (DECLC).

En canvi, el nom del color fou generalment porpra: «ha estat sempre la forma dominant» des dels orígens de la llengua medieval.

Flors de mauva, o malva.

Allà a on crien les flors de mauva, ço és el cementiri, ja no hi ha mals. Doncs per això assegura el refranyer que la malva de tots mals salva.

Del mot porpra a Tirant lo Blanc,

 Joan Coromines (DECLC).

Reconstitució d'un poema prosificat de Joanot Martorell, que Coromines refà «amb escassos retocs, i suprimint-hi algunes breus interpolacions que hi feu Galba per empeltar-hi la seva postissa erudició». És la veu de la «suprema dolor de Carmesina» davant la mort del seu estimat, «quaranta-tres hendecasíl·labs perfectes en aquest capítol 472, on la mà barroera de Galba només ha fet retocs en 19 paraules de les 400 i tantes d'aquests versos».

Del mot porpra a Tirant lo Blanc,

 Joan Coromines (DECLC).

Afegeix en nota el mestre aquest altre apunt sobre les versificacions de Martorell prosificades a l'obra impresa de Galba al 1490: a més de la part dels cabells de Carmesina (cap. 320, indicada per Riquer), i de les frases satíriques de Plaerdemavida (cap. 442, indicades de Coromines), un parell de versos, cap 245.

Trobem també en l'obra de Martorell i en altres del seu temps, des de Muntaner a Jacme Roig, la paraula malvasia, llavors sovint malvesia, agafada del nom propi Malvasia, «forma romàntica de la ciutat grega de Monembasiam en la costa sud-est de Morea (Peloponès). Mot usat per a la designació del vi i la vinya d'aquell empelt: «malvezia es pronuncia encara al Priorat (on en fan avui amb les vinyes pròpies, Vilella Alta, 1935)». Mot derivat de malva, nom de la planta i secundàriament del color, que és el que el dugué a donar nom del vi. 

Violetes o violes, flors de violetera.

[2452] Dels colors del blau

Quina la fem? Canal Whatsapp