1895. Estàtua de Rafel Casanova, Saló de Sant Joan, BCN.
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa», pàg. 32 (ARCA).
Il·lustració de l'almanac anual que començà a publicar-se a partir de 1889. El setmanari havia nascut al 1872 i de seguida obtingué el favor del públic lector barceloní, pels seus continguts satírics, republicans i anticlericals. Amb l'Almanac se n'ampliava l'oferta, car era un volum de petit format però de més de 200 pàgines, totes plenes de composicions i il·lustracions de tota mena.
En aquesta imatge, s'hi pot distingir la inconfusible silueta de l'estàtua erigida en honor al nostre prohom Rafel Casanova, emplaçada al Saló de Sant Joan, juntament amb unes quantes altres estàtues de personatges històrics nacionals per motiu de l'Exposició de 1888, no gaire lluny de l'antic Palau de Belles Arts (enderrocat al 1942). Allà hi romangué fins al 1914, el bicentenari de l'Onze de Setembre, quan fou traslladada a la Ronda de Sant Pere, des d'on presideix d'aleshores i fins avui, tot i que retirada durant el llarg parèntesi del període feixista (espanyol), la commemoració i el record anuals als màrtirs que defensaren la ciutat de l'assalt borbònic.
1895. «Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
(ARCA).
Portada de l'Almanac, publicació en forma de calendari que sovint s'acompanyava d'informacions agrícoles, meteorològiques, festes i fires. A més, en el cas de l'Almanac de L'Esquella, farcit de tot de referències culturals i artístiques, històriques i literàries. Un model de publicació que cada final d'any prestigiava l'empresa editora i fornia grans dosis d'entreteniment lector als compradors. Llavors pel mòdic preu d'1 pesseta. No tan assequible per als obrers i treballadors. Un model de publicació que les modernes empreses editores actuals no han aconseguit de reproduir amb l'èxit que tingueren fa cent anys i més. Habitualment presenten molta globalitat i poca tradició. Però aquella globalitat la podem trobar arreu: allò que les faria úniques, particulars i pròpies serien les arrels fondes, els costums varis, les nostres pàgines viscudes... però això fa pobre entre nosaltres, emmirallats en la voràgine globalitzadora, en una prova fefaent del nostre provincianisme intel·lectual, característic d'altra banda dels períodes de substitució lingüística i cultural.
