1919. Oroners (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Arcos Bas, fotògraf de Fuerzas y Riegos del Ebro.
(Arxiu Comarcal de la Noguera).
El llogaret d'Oroners fou sebollit a les aigües del pantà de Camarasa al 1920. El poble medieval era un pèl més amunt, al peu del castell d'Oroners i de l'ermita del Remei, emplaçats en un punt estratègic de l'extrem oriental de l'espadat de la Serra de Montclús, a les envistes de Sant Oïsme de la Baronia, riu avall, en sortint del gran doble meandre que la Noguera Pallaresa hi fa. Sembla que ben aviat, entre els segles XI-XII, el poble fou traslladat més avall, més a propet del riu, sempre a la marge dreta. Potser una pesta, potser una ràtzia, o qui lo sa.
El fotògraf oficial de l'empresa constructora en volgué deixar constància per a la posteritat. Hi apreciem l'església de Sant Salvador, i el llogaret de cases arraulides a dessota, a tocar dels prats i hortes més adjacents al riu. Òbviament, es convertí en poble desaparegut sota les aigües, un altre dels molts que la cobdícia de governants i empreses elèctriques soterraren per sempre més sense pietat. El terme depengué de Fontllonga, i a partir de 1970, de Camarasa. Destaquen amb claredat els marcs de les portalades i finestres pintats de calç, segons costum de l'època, i alguns tancats que feien de pletes per al bestiar.
1845. Oroners (la Noguera d'Urgell). «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz. |
El poblet jussà es trobava a poca distància de les aigües de la Noguera, ja al trencant del vessant amb les terres més fondes de la vall. Hi havia 30 cases i diverses fonts d'aigua bona. Però només 5 veïns, o sia, cinc llars, amb poc més de 25 persones. Hi passava el camí que pujava cap als Terradets, «de estado regular». Això permetia que la diligència que hi circulava de Balaguer per amunt hi deixés la correspondència tres cops per setmana. Disposà de dos molins!, un de fariner i un altre d'olier. A la vora del riu, és clar.
1920. Oroners (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla (AFCEC-MdC).
L'aigua anava omplint el pantà de Camarasa, i ja arribava al peu de les cases. Riu amunt, en un turó elevat del marge esquerre del riu, la torre del castell de Sant Oïsme de la Baronia és ben reconeixible. Actualment, quan pugueu per la carretera del Doll de l'altre costat de pantà, si l'aigua és prou escassa, encara en veureu les runes.
La foto, si us hi fixeu prou bé, era ben artística: les cases del poble es reflectien a les aigües manses de l'embassament. Probablement feta des d'una barca, fet que tenia la seua dificultat en aquells temps.
1920. Oroners (la Noguera d'Urgell).
Foto: anònima (patrimoni.cat)
Una altra preciosa imatge de l'aigua que ja inundava les cases, amb Sant Oïsme ben visible, i el majestuós Montsec tapant la vista al nord. No llegeixo bé el nom del fotògraf, però la data és d'octubre de 1920. A l'esquerra, hi observem l'absis de Sant Salvador.
1913. Sant Oïsme de la Baronia (la Noguera d'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Foto: Lluís Marià Vidal.
Vista
La imatge era, si no anterior, uns quinze anys anterior a l'edició de l'obra, de cap als voltants del canvi de segle. En aquella data, se'ns diu que hi habitaven 75 estadants, el doble dels que cita Madoz. Potser la veritat era en el terme mitjà, atenint-nos al nombre de cases existents.
1980-91. Oroners, la Noguera d'Urgell.
«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.
El topònim és documentat en text del segle XI com a Aroneners, però ja al segle següent s'havia intercanviat la vocal inicial per metàtesi. L'ètim en fora el terme HARUNDINARIOS, del llatí clàssic HARUNDO,-INIS, amb el significat de canya, i que vindria a identificar l'emplaçament d'un gran canyissar a la vora del riu.
Anys 1970-80. Oroners (la Noguera d'Urgell).
(Fototeca.cat).
La cinglera en què hi ha, a l'esquerra, les runes del castell, i a la dreta (ben bé al centre de la imatge) l'ermita troglodítica del Remei, o sia, a redós de les parets de la balma. A aquella alçada hi hagué el primer poble medieval.
Anys 2010. Oroners (la Noguera d'Urgell).
La imponent cinglera i les restes de castell i ermita des de la carretera del Doll, segons el senyor Google Maps.
2015. Oroners (la Noguera d'Urgell).
Les restes del castell i de l'ermita, segons imatge de la Viquipèdia.
«A sota, el poble jussà va viure tranquil·lament la seva història. Fins i tot, degué tenir una certa població ja que, antigament, les esglésies de l’Ametlla del Montsec i de Sant Just —també un poble “perdut”— depenien de la de Sant Salvador d’Oroners. Sis focs al segle XIV, diuen el fogatges; trenta edificis amb setanta-sis habitants de fet i setanta-set de dret, diu Ceferí Rocafort a la Geografia General de Catalunya, just els anys en què degué abandonar-se. Tot començà a acabar-se quan el 1917, la Canadenca inicià les obres de la presa de Camarasa per embassar, un cop més, la Noguera Pallaresa abans de la seva unió amb el Segre, als Dos Rius, a Camarasa. Oroners estava condemnat, gairebé a la cua de l’embassament però situat massa arran de riu. La seva horta, el seu mitjà de subsistència, quedà totalment inundada; una història entre èpica i desoladora que ja narrà J. Carner-Ribalta el 1941, a Sícoris, la seva biografia d’un riu català. […]
«Oroners quedà deshabitat a partir d’aquella data i els habitants s’escamparen pel territori, un fet gens insòlit a les nostres terres i especialment a la Noguera, on malauradament hi ha molts exemples de pobles negats pels embassaments de les dues Nogueres o del Segre. Ara, les aigües juguen a ensenyar el que queda del poble. Quan passes per la carretera del Doll i mires la serra, sempre és una incògnita saber què s'hi veurà. Quan l’embassament és baix apareixen els esquelets de les cases, sense sostres, quatre o tres parets dempeus, escalonades al vessant, fetes de pedra del país, senzilles. Quan és ple, amb prou feines si s’intueix que hagués existit altra cosa en aquell entorn que el casalot i l’església sota la cinglera, tossuts i bells».MASVIDAL, Cristina. “Dos pobles perduts. Oroners. La Noguera” a CORTADELLAS, XAVIER, PUJADÓ, JUDIT (Coord.) (2014). “Els pobles oblidats. Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya”. La Bisbal d’Empordà: Edicions Sidillà, p. 195-196. (patrimonioblidat.cat).
