 |
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort. Foto de l'autor. La immensa i formidable bassa per abeurar el bestiar del poble de les Garrigues baixes històriques, a on l'autor de la foto hi veia l'espill de la silueta de les cases i campanar, i els porxos de la magna galeria de Casa Cornadó. |
 |
| 1913. Llardecans (el Segrià). «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort. Un ca a l'escut heràldic dinovesc ens descriu la força que tingué la comprensible però falsa etimologia popular Llar de cans, que es convertí en armes parlants i tot, com en molts i molts altres pobles, com ara Camarasa. |
 |
| 1913. Llardecans (el Segrià). «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort. Mai ningú hauria pensat que el poble era al Segrià. A velocitat de carro, hi havia a set hores de Lleida. Fins a la construcció de l'Eix de l'Ebre, el poble quedava apartat de la ruta a la Granadella i Flix. A partir de llavors, crec que devia ésser a finals dels 80, Llardecans s'ubicarà a peu de carretera. Moltíssims masos disseminats pel terme, més de 500!, que eren refugi per a les famílies quan arribava l'època de collir aulives. Ara fa cent anys, hi havia més de 1.300 habitants, cinc-cents més que a data corrent. Més d'un terç de la població, doncs, ha estat el preu que la despoblació de la segona meitat del segle XX hi ha deixat. La manca d'aigua de reg en fou la gran responsable, a l'arribada de la 'vida moderna', que exigia uns altres estàndards de vida als quals la gent jove no va voler renunciar. Al primer cens del nostre país hi figuren 22 focs, cap als 140 llardecanencs-ques, i al 1831, 450. O sigui, que en els cent anys del decenni dels 20 del segle XIX fins al del XX, triplicà sa població! El miracle de l'arbequina i del treball ingent de la gent de la terra: realment extraordinari. Com per estar-ne orgullós, de les nostres Garrigues! |
 |
| 1913. Llardecans (el Segrià). «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort. Foto de l'autor. Detall de la bassa del bestiar, amb escales d'accés i tot, sobre la qual despunta sempre la silueta del campanar per sobre dels grans casalicis. Situada fora de l'antiga vila closa medieval, ara ha esdevingut la preciosa plaça del poble. Ara fa cent anys, quan el poble ja tenia «aigua conduïda», del pou obert al 1797, es maldava per dessecar-la a causa del perill de paludisme que podia comportar. |
 |
| Anys 2020. Llardecans (el Segrià). Foto: Ajuntament. La plaça de l'antiga bassa, completament colgada i del tot urbanitzada pels quatre cantons, ara dita dels Arbres. |
 |
| 1913. Llardecans (el Segrià). «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort. L'església és barroca, que és l'estil característic i propi de les nostres comarques ponentines, que encara no hem gosat a revalorar. Disposa de bell campanar, «de pedra picada. Des de lo punt a on està emplaçada, serradet amunt, se troba la part de població que havia sigut fortificada; per això, se'n diu vila closa», arremolinada als peuets de l'antic castell. Disposaven d'escoles municipals i d'una de privada i tot per a xiquetes. Les 14 premses de biga, les 6 d'hidràuliques i un molí fariner, expliquen el gran salt econòmic i demogràfic del poble a partir del segle XIX. |
 |
| 1913. Plànol de Llardecans (el Segrià). «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort. Plànol de «Fills de Tomàs i Cia». L'església parroquial s'aixecà fora del clos medieval de la vila, i dels primers carrers se'n digué Major (1), de Loreto (2) i de la Presó (3), probablement en alguna dependència de la casa de la vila, i de la Vila Closa (4). Del camí cap Lleida en sorgí el seu allargassat carrer (5). El pou divuitesc (15) del 1797 proveí d'aigua el poble sense haver de dependre de la pluja, que era la que omplia la gran bassa, que quan s'abuidava en períodes de sequera, devia fer gran impressió. Per això calien les escales per baixar-hi a omplir els càntirs. |
 |
| 1913. Llardecans (el Segrià). «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort. Plànol de «Fills de Tomàs i Cia». A la gran majoria de carrers de 'l'eixample' i raval del poble, se'ls donà nom de sants, i que ara resten com a relíquia, mai tan ben dit, d'un temps tenebrós de por, misses, rosaris, professons i pecats, venials i mortals. |
 |
| Anys 1950-60. Llardecans (el Segrià). El vell pou de la població, aixecat a les acaballes del segle XVIII, indica que algun il·lustrat s'escarrassà a trobar una solució al problema, de ben segur sovintejat, de l'aigua escassa, en anys de poca pluja i estius abrusadors. A la foto, s'aprecia bé la volta de la mina. Al seu davant, hi degué haver una petita bassa per al proveïment de la gent. Això permeté de separar l'aigua de consum humà del de l'animal, però a canvi, pobres dones!, d'anar a omplir els càntirs una mica més lluny. |
 |
| Anys 2010. Llardecans (el Segrià). Les residualles actuals del vell pou, majorment colgat, retallades sobre el verd dels sembrats, com si fos un altre arc d'Adà llardecanenc. |
