 |
| 1920 ca. Llardecans (el Segrià). La fàbrica de sulfur per a l'extracció d'oli de la pinyola, el residu orgànic que resta després de la premsada de l'auliva. Amb tants molins, una fàbrica d'aquestes devia treballar amb abundància de matèria primera. Ran de camí, s'hi observa l'antic pou divuitesc que proveïa d'aigua la població, i al davant, crec, la bassa quadrada feta de muret de pedra. |
 | ||
1845. Llardecans (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
L'apreciació sobre el clima és prou exacta: a l'estiu, calor calor i a l'hivern, fred fred. Les 125 cases que hi havia al poble eren de pedra o bé de la tradicional tàpia, però totes «con escasas comodidades, y varias calles desempedradas en su mayor parte». I atenció: «una plaza donde se reunen los vecinos los días festivos a bailar y otras diversiones». Com que la gran bassa encara es feia servir per a l'abeurament de l'animal, aquesta plaça devia ésser la de l'església de Loreto. de Pascual Madoz. Sembla que el secretari municipal aprofitava que sabia de lletra per traure's un sobresou com a mestre de l'escola municipal de xiquets, amb 40 bordegassos. Tot plegat pel destacat preu de 2.100 rals! pagats a través de la contribució, i se n'emportava dos terços del pressupost municipal. S'hi fa esment de les dos basses, la gran i a tocar de la vila vella per als animals, i la nova al costat de la font, als afores, per a les persones. Com a agregat, al municipi hi ha «el [término] rural de Adá que dista cerca de una hora». Les pedreres no proporcionaven pedra de gaire bona qualitat. La presència dels cultius tradicionals de secà es complementava amb el de vinya. Llavors, encara només dos molins d'olis dels més de deu que hi haurà en començant el segle XX. Per a moldre el gra per a farina del pa, calia desplaçar-se a altres pobles «de la ribera del Seo... y algunas veces hasta Lérida». Desconec la referència al Seo, si no és una errada per Segre. Dels coneixements d'etimologia del topònim, no cal ni parlar-ne.
|
 |
| 1908. Llardecans (el Segrià). «Anuario Riera» (BDH). La festa major grossa era la del 15 d'agost, i la petita, la d'hivern, per Sant Antoni. La informació de l'anuari és un pèl més completa, i s'hi enclouen l'escola de la Sagrada Família per a xiquets i xiquetes, sempre separats, els dotze, sí 12!, molins d'oli, inclosos els de les societats 'La Aceitera' i 'La Unión', els forns de pa, la fàbrica de sulfur... però no pas la farmàcia, cosa curiosa, oi? També hi podem veure els principals càrrecs de l'ajuntament. L'impuls del poble de fa ara una mica més de cent anys crec que es veu bé en el fet de disposar de doble línia escolar, la pública, habitualment per a les famílies més justes econòmicament, i la privada, per a les pubilles i hereus de les adinerades. En molts dels nostres pobles, del reg i del secà, això feu que hi hagués de manera habitual aquesta distribució social, d'interessos enfrontats, i que arribaria als temps republicans amb exacerbació de postures, actituds i fets, i fins al drama de la guerra (espanyola), que ens obligà als catalans a posicionar-nos en un cantó o un altre i enfrontar-nos entre nosaltres. Quan el que necessitàvem, com encara ara, era i és la nostra pròpia República. |
 |
| Anys 1970. Llardecans (el Segrià). Fototeca.cat La bassa nova de la font del 1797, als afores del poble, encara en funcionament i una miqueta més enllà de les escoles velles. Observem, al mur de pedra, els graons per baixar-hi i, al fons, les escales. |
