1861. Agramunt, Pont de pedra del Canal d'Urgell.
«Reseña de la Obra del Canal de Urgel. SA Canal de Urgel», BCN, 1861.
Abans que la riuada de Santa Tecla del 1874 se l'emportés, l'aqüeducte agramuntí original (1857) del canal d'Urgell sobre el Sió presentava aquest aspecte. De l'Urgell i les Garrigues al Priorat i Camp de Tarragona aquella rubinada causà més de 500 morts.
Encabat, fora substituït pel reconegut pont de ferro, amb estructura de bigues d'acer reblonades, uns quants anys abans que fessin servir la mateixa tècnica per a la Torre Eiffel parisenca. De l'antic, se n'aprofitaren les peanyes i poca cosa més. Tanta és la força de les rubinades (o rovinades) del Sió, com modernament i no fa gaires anys, amb tristor ho hem tornat a comprovar.
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).L'eminent poeta, metge i polític lleidatà republicà signa aquesta crònica. Llavors encara no tenia trenta anys, i estava a punt de començar la seua carrera política, primera a la Joventut Republicana lleidatana, després al Partit Republicà de Lerroux, del qual n'arribà a ser ministre de Treball (1933-34) en època republicana (espanyola).
Aquell dia, sembla que l'Estadella i els seus companys ja n'estaven tips de la gatzara carnestolenca, i decidiren anar-se'n fora vila, d'excursió. Entre altres, amb en Pereña, l'Herrera, l'Arderiu, els germans Izquierdo, que també començaven a ser coneguts en l'ambient cultural i polític de la ciutat. Agafaren, doncs, el tren fins a Tàrrega, ben matinet: «—Que retiren o es lleven? —va preguntar-nos una verdulera grossa amb la qui va entrepussar un dels nostres, bon punt sortíem dels perxes de baix». En Manel Herrera, equipat com a fotògraf, semblava que anés disfressat als ulls d'un vailet, que s'amagava un petard (la ceba) a la mà. Els perxes o perxis són els porxos de la Plaça de la Paeria, dit en popular lleidatà.
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).El tren permetia aquestes sortides d'un dia als confins de la plana urgellenca, tot i que de Tàrrega calgué agafar la tartana. Amb el bon humor que portaven, fa l'efecte que el camí se'ls feu raonablement curt. La primera impressió de la vila: «Agramunt té... un caient melancòlic. Se respira en ell una mena d'aire que sap a antigor, a pàtina del temps». Sobretot, hi anaven a remenar patracols i paperots als arxius municipal i eclesiàstic. Els amics agramuntins, amb l'apotecari Viladot al capdavant, els forniren «un esplèndid, suculent banquet» i un acompanyament constant.
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).A la plaça gran, la de l'Ajuntament, els forasters s'adonen d'una gran singularitat: «és ampla, espaiosa, però observo que ni una sola casa té vidres als balcons». Era per causa de la festa: «Aquí, per Carnaval, fem un ball molt sui generis... Entre la gent que s'està a la plaça i la gent ocupa els balcons se lliuren verdaderes batalles...» Però pas de flors o caramèlos, com diu el lleidatà, sinó de taronges i confits... de ges!
Ges és el terme dialectal nostre per al guix: «Fonètica: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella). Etimologia: del grec-llatí gypsu, mat. sign.», s'escriu al DCVB.
Els costums singulars que els pobles van anar creant pel Carnestoltes antigament, contrasten amb una més gran uniformitat de la festa avui, més basada en la disfressa que no pas en el joc. Potser algun erudit local ha explicat en algun paper com van sorgir aquests projectils de ges agramuntins, que podien arribar a ser grossos com a taronges. Diria que més que no pas de ges en pols, devia tractar-se de boles toves de ges pastat amb aigua, prou consistents per fer-se anar de bala o d'obús, segons la mida, però que no causessin gaire dany en el receptor. Només una superba empastifada, que altrament marxava en rentar la peça de roba.
Tot i això, la consistència d'alguna de les boles havia de ser prou considerable per tal d'arribar a trencar un vidre, ni que fos vidre d'aquell prim d'antany. La disputa de projectils anava de dalt a baix, però també a la inversa: per això els veïns de la plaça desmuntaven els vidres de les finestres balconeres. Quina previsió, i quin estalvi, i quina feinada! També afirmaria que la matèria primera devia ser abundoseta i fàcil d'obtindre al llarg i ample del terme. Com hi ha món, i com deia la padrina, qui menja sopes se les pensa totes.
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).Visita a l'església parroquial agramuntina.
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).Després, unes horetes més a l'arxiu municipal.
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).Entre altres documents, la ratificació de la concessió dels costums i llibertats del municipi de 1253. Aquesta renovació «concedeix també de Paeria i l'elecció de paers i estableix que aquests púguen imposar bans i fer comú o cosdevila». Fou atrogada pel Comte Àlvar d'Urgell a 6 de desembre de 1277.
Retornats al carrer, els sorprèn l'esclat de llum i de festa carnestolenca, «amb músics que toquen, màscares que dansen i es paren a reposar als graons de l'iglésia... Tot en un munt!» Sagrat i profà en festiva barreja. Greu contrast entre el 'silenci eloqüent' dels pergamins i el 'soroll buit' de la festa, oxímorons que delaten la percepció poètica de l'autor.
I la batalla de ges que ja s'havia engegat: «Los confits de ges queien sobre els nostres caps, i els de tothom, com una pluja maleïda. Que la floc la costum! I fugírem del ball». L'experiència de la pluja de ges no fou, doncs, gens complaent. Quant de temps feia que perdurava aquella bel·licosa tradició? S'anà apagant durant la primera dictadura (espanyola) del segle XX? Refifà als temps republicans? Només és certa una cosa: restà suprimida per la ventada moralment immunda del feixisme a partir del 39.
Els nostres excursionistes, després d'un tombet pels carrers antics de la vila, van concloent: «muntàrem de nou la tartana i de la tartana al tren, retornant a mitjanit a les nostres llars», havent fugit d'un carnaval per anar a parar a un altre.
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
1930 ca. Agramunt. Pont romànic.
Postal, probablement dels anys 30 del segle XX, en què veiem el magnificent pont medieval amb tots dos ulls encara sobre l'ampla llera, i el potent tallamar al mig, ben necessari en temps de rubinades, per evitar que troncs i grans pals impactessin de ple al pilar. I així ha anat la cosa, durant ja gairebé vuit-cents anys! Temps era temps, fou el pont principal de la vila, el pont del vell camí cap a Tàrrega, fora muralla, per bé que ara ha quedat ben bé dins del nucli urbà, tot donant entrada a la característica Plaça del Pou.
