Seguidors

20190618

[1992] La banqueta tallada del Canal d'Urgell a Bellpuig, 1908

1910 ca. La banqueta del Canal d'Urgell, Bellpuig d'Urgell.
La preciosa banqueta, amb els plataners ben jovenets encara, al pas pel terme de Bellpuig. La passera de ferro li donava en aquest lloc un aspecte paradisíac, com de jardí japonès, oi? En el detall s'aprecien els figurants, que testimonien l'ús de la banqueta com a lloc de passeig i d'esbarjo de la vila. O si més no, per a la gent benestant.

Escrigué en Valeri Serra: «Aquell bocí de Canal que va del Piló al Pont del Camí de Sant Martí és avui per avui un passeig de Bellpuig insubstituïble». Potser la imatge en reflectia aquest trosset.
1908. La banqueta del Canal d'Urgell, Bellpuig d'Urgell.
«Els arbres del Canal d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
«La Veu de Catalunya», 9 d'abril (ARCA).
El nostre folklorista urgellenc fa una sentida denúncia de la tala dels plataners en una part de la banqueta del canal. De manera molt gràfica comença dibuixant la imatge que oferien als viatgers que arribaven a l'Urgell des dels ermots segarrencs: «ja no els veurà els arbres del Canal en hermosa ratlla verda que encintava l'oasi del Pla d'Urgell. Ja estan aterrats arreu, arreu».

Aquest inici impactant segueix amb la descripció plàstica del paisatge resultant en el mateix moment del desastre: «Estesos pel caixer que donen pena, veuríeu els canots ajaguts, i el brancam afeixegat en piles. Torts i drets, prims i gruixuts, tots han sigut arrasats a flor de terra, i allí queden estesos els plàtans al costat dels olms, les freixes vora els aubis, els xops tocant als sàlzers». Arbres abatuts a l'espera que a la primavera, quan es torna a donar l'aigua al Canal, hi fossin llançats perquè el corrent se'ls endugués a la serradora de Mollerussa o les Borges. L'autor se'n dol amb l'ànima d'aquesta pèrdua, igual que tants bellputgencs i bellputgenques que s'hi contaren els amors passejant-hi per l'ombra tot deixant-lo gravat en l'escorça del molts dels arbres: «aquelles llegendes escrites en la pela dels aubis i els monogrames tallats a punt de ganivet, se n'aniran Canal avall emportant-se'n els fulls de més d'una història d'amor».
Anys 1900-1910. Església de Sant Nicolau, Bellpuig d'Urgell.
La magna graonada que porta fins dalt l'Església de Sant Nicolau. A l'esquerra, la casa de la vila i a la dreta, edificis de particulars que amb els anys, foren enretirats deixant l'escala lliure per aquesta banda, que és tal com actualment podem apreciar l'escena i que s'ha anomenat carrer de l'Església. És molt singular aquesta disposició de les tramades de graons ara a la dreta, ara a l'esquerra. Al peu de l'escala, l'antiga font siscentista, actualment desplaçada un poc més avall, en un racó dels porxos del cap de la Plaça de Sant Roc. Un xiquet fou afegit de figurant a l'escena i ens dona la proporció grandiosa de tota l'escalinata.
1919. Estació del ferrocarril, Bellpuig d'Urgell.
Postal d'ara fa justament cent anys de l'estació de ferrocarril de la línia de Lleida a BCN per Manresa. Si llavors un dels factors de progrés de la vila, que justificava la seua exhibició en una postal, actualment un calvari per als pocs, cada cop menys, usuaris. En cal el traspàs de la titularitat de tota la línia per convertir-la en un autèntic eix vertebrador de la Catalunya central i de Ponent.
Anys 1920. El Canal d'Urgell, Vilanova de Bellpuig.
El portentós aspecte del Canal d'Urgell una mica més avall de Bellpuig, ja al terme de Vilanova, amb l'aspecte paradisíac que també degué oferir a la banqueta bellputgenca abatuda per la Casa Canal i que denunciava en aquell article de 1908 en Valeri Serra i Boldú. Els arbres s'hi veuen molt jovenets i disposat de la manera original: una filera en un marge i dos fileres en l'altre, que és per on transitava el canalista que vigilava el canal i els torns de reg. Cada uns quants pocs quilòmetres de canal, crec que entre cinc, sis o set, hi hagué una caseta, la casa on hi vivia la família de canalista, la funció del qual era recórrer a peu, sota l'ombra dels plataners, els marges del canal per detectar-ne les fuites i fer-ne la conservació. En cas de trenca, i per via telefònica, la primera a les terres lleidatanes, es comunicava el fet a la Casa Canal a Mollerussa per tal d'iniciar les reparacions pertinents. 
Anys 1920. El Canal d'Urgell, Vilanova de Bellpuig.
Detall del magnífic aspecte del Canal, que donava vida als camps urgellencs, i salvació per al despoblament d'aquestes nostres terres. Sense l'aigua per al reg, tots els nostres padrins i padrines haurien fet cap a la capital, a treballar i a servir, i molts de nosaltres avui no hi hauríem pogut créixer ni viure-hi.

Passats cent anys, encara cal estar molt a l'aguait per a la defensa i conservació de la banqueta, i associacions com els Amics i Amigues de la Banqueta o L'ADPN La Banqueta de Juneda s'escarrassen a salvar aquest patrimoni natural de l'avarícia tradicional de la Casa Canal, sempre a punt per segar-ne els arbres a la més mínima. Aquest 2019, però, un tomb en el lideratge de la Casa Canal, amb el nou president escollit després d'anys de predomini dels grans terratinents, sembla que reorienta la sensibilitat de la Casa Canal en favor de la preservació de la Banqueta, la regeneració dels quilòmetres destruïts durant anys, i, a més de l'ús agrícola i ramader indispensable de l'aigua, la reorientació de la banqueta de tots els Canals d'Urgell com a lloc natural d'esbarjo i integrat en la vida diària dels nostres pobles. Diuen que s'hi arribaran a plantar fins a 300.000 arbres. Molt d'encert, endavant!