[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera

1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
El traçat de la N-II, quan encara no tenia aquest nom, la gran carretera que uneix el mar amb la Terra Ferma catalana, i d'allà cap a Espanya, transformada en carretera (de terra) a mitjan segle XIX, ço és, ben esplanada i eixamplada, per facilitar el trànsit de carros i carruatges. L'obra corresponia a l'Estat en aquell període de domini espanyol sobre la terra nostra, i remunta al camí immemorial cap al ponent ibèric (Caesaraugusta) de la calçada romana que travessava tot Catalunya per la Panadella.

La llegenda del mapa explicava el color groc per al nou traçat, que en alguns punts adreçava el vell camí ja de temps existent. A més, s'hi marcaven els límits dels termes municipals de tots els pobles per on havia de transcórrer. Els ponts per sota dels quals baixava aigua tot l'any eren pintats de blau-verd, i aquells que es farien sobre rius i barrancs que s'eixugaven bona part de l'any es dibuixaren sense color.

La llarga història de la calçada, camí i carretera, ara també desdoblada en autovia, és paral·lela al desenvolupament econòmic del país. També a la història política, car el tram català d'aquesta via estatal, fou el darrer on aquell Estat invertí a final del segle XX per convertir-la en A2, tot i tractar-se del tram més poblat i econòmicament més viable i necessari de tots. És lo que té ser colònia.

Recordo un any, quan era profe a Tàrrega, que vaig passar a buscar a l'ínclit professor Sebastià Serrano pel seu poble, Bellvís, per a una inauguració del curs al setembre. Llavors acabàvem d'estrenar l'A2 i ens congratulàvem de l'obra. Li vaig dir: amb aquesta facilitat d'anar amunt i avall, ara sí que s'ha fet realitat la Catalunya-ciutat dels noucentistes, oi, professor? Es va quedar rumiant un instant i em respongué: és cert, però no és d'asfalt sinó d'esperit que cal reomplir el país.

1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall dels tres plecs. Com s'hi pot ben veure, l'orientació geogràfica és invertida, amb l'orient a l'esquerra i a la dreta el ponent, als límits de l'Aragó. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX a la sortida de BCN.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
La carretera en sortint de les muralles de Barcelona. S'hi observa com el nou traçat tallava pel dret i en lloc d'encarar cap a l'Hospitalet i Cornellà  per la Bordeta, trencava ja a la Creu Coberta en direcció a Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, a on es retrobava amb el camí ral, que prosseguia Llobregat amunt.

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Pont de Molins de Rei.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
El Llobregat era creuat entre Molins i Pallejà per un grandiós pont originari de l'època del rei (espanyol) Carles III, l'únic al darrer tram del riu en sortir de Montserrat. El pont tenia quinze arcades, però de manera sorprenent només se n'hi dibuixen dotze, potser per falta d'espai. El canvi de color a les tres arcades finals podria ben bé indicar aquest tall. 

Segle XVIII. El Pont de les Quinze Arcades, de Molins de Rei.
La forta riuada de 1971 se l'emportà avall, i ja fou refet de nou en nou. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Martorell.

«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).

Pel marge dret del riu amunt, la carretera arribava a la cruïlla del pont del Diable, travessava Martorell i abandonava el Llobregat, tot retallant el vell camí passant més al sud (a la part de dalt del mapa) per encarar cap al Bruc. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Bruc.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
El pas pel Bruc ha sigut el gran obstacle de la carretera durant segles, llavors travessat més al sud, per Capellades, a diferència de la carretera del segle XX ençà. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: La Panadella.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent.

La Nacional II a la Panadella.
(Imatges sobre rodes, enllaç). 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Cervera.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent. El vell camí passava pel poble de Montmeneu, però ja el nou desviarà un poc més al sud i d'allà avall fins a les planes segarrenques. A Cervera, el nou traçat evitarà el pas per dalt la ciutat i retallarà també per sota de la Curullada, més a prop sempre de l'Ondara, que no creuarà fins passat Tàrrega, al pont de Vilagrassa. 

Al llarg del traçat hi trobem Vergós, Cervera prou ben perfilada, la Curullada, Granyanella i nombrosos masos prop del riu i la vella carretera, algun dels quals devia fer les tasques de fonda i hostal.

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Tàrrega.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de la carretera al seu pas per Tàrrega i per damunt del riu Ondara, que deixarà tot just abans de Vilagrassa per empendre camí cap a la bassa d'Anglesola. S'aprecia bé com la nova carretera endreça les torteres del vell camí. A Tàrrega, s'hi assenyala la capella dalt del tossal de Sant Eloi. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX. Bellpuig.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de Bellpuig, per a on la carretera entrava a la vila. Amb el segle XX entrat, vingué que es tallà pel dret, tal com ja feia un dels vells camins, que «se han formao los biajeros [viatgers] para evitarse el lodo», o sigui, que l'altre camí vell devia tindre alguna raconada, a la sortida del poble, que el riu Corb inundava d'aigua i el feia intransitable. Efectivament, tot aquest tram fins a Golmés és una seqüència de dos llargues rectes, excepte al gual que travessa pel Corb, allà a on ara hi ha l'entrada de l'autovia de Castellnou.  

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Mollerussa.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Per alguna cosa se'n diu Plana d'Urgell, cosa que permeté que la carretera pogués dibuixar-se ben recta, com s'ha mantingut fins avui. El dibuix la situà fora de Mollerussa, però la realitat ens diu que hi passà per dins, penosament les dos o tres darreres dècades per l'excés de trànsit, fins a començament dels 90, quan s'hi inaugurà el tram de l'A-2. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de la carretera des dels Alamús i Moredilla fins a Lleida. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
L'antiga arribada a Lleida es feia més per dalt, gairebé a l'alçada dels actuals Mangraners, i es baixava cap a la ciutat pel 'Mesón de Perales'. Lleida hi apareix tota encerclada de les velles muralles, el Cappont encara no hi existeix. La N-II travessava el Pont Vell (i únic), passava per sota l'Arc del Pont, portal principal de la ciutat, i torcia esquerra avall pels carrers Major i Sant Antoni, per sortir fora muralla per aquesta porta occidental de la ciutat. Allà encara calia que la carretera travessés el torrent que baixava de la Mariola, i pels peus de Gardeny encarava cap a Fraga. 

A la cruïlla del camí de Butsènit, se n'apartava i no hi baixava, es mantenia per dalt, i anava marxant més o menys paral·lel a la sèquia de Pinyana pel son costat dret. Com encara.

1964. La Nacional II a Lleida.
La recta de la carretera a les envistes de la nostra ciutat, a l'alçada de l'antiga fàbrica de la Cros, just abans del cementiri. Veiem com al fons, torcia cap a la dreta, al vell 'Hotel Condes de Urgel', encarava per l'avinguda de les Garrigues, a mig fer encara, per entrar pel Pont Vell, seguir per Blondel i pujar fins al carrer Acadèmia per sortir de la ciutat. Cap a final d'aquella dècada s'obriria l'Av. de Madrid i a començament de la següent s'hi faria la circumval·lació i el nou pont dels instituts. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de la carretera fins al terme de Soses, al límit de la ratlla de l'Aragó allà a la Serra Pedregosa, tota dreta en contrast amb els tombs que des d'Alcarràs feia el tram darrer de la 'secla' de Pinyana.

La carretera Nacional II.
He estat remenant la xarxa una estona a la cerca d'un antic punt quilomètric, un d'aquells mollons de pedra amb la caputxa roja i el número del quilòmetre. Llàstima, m'hagués plagut tantíssim poder acabar amb aquella imatge, encara típica de la Nacional II de la nostra infantesa, quan amb l'R-4 de casa ens n'anàvem fins a Barcelona.

[730] Els dipòsits de la Campsa a Lleida, 1964