1900ca. Cementiri de l'església de Sant Martí, Lleida.
Desconec l'autor de la fotografia, esplèndida, de l'església de Sant Martí, que després de l'enderroc de les muralles deixà oberta aquesta magnífica perspectiva. Lluïa ja la portalada romànica que el bisbe Meseguer va comprar al 1893 per 375 pta. de l'època a la parròquia del Tomillo, poble de Peralta d'Alcofea, a la província d'Osca i bisbat de Lleida des de segles enrere. En primer terme, podem observar-hi la paret de tàpia amb la capterrera ben acabada que en tancava l'antic cementiri. Des de la construcció del Garrut (1809), a la partida de l'Horta de Palauet, els cementiris de les esglésies lleidatanes foren clausurats.
1898. Lo Garrut, Lleida.
«El Pallaresa», 1 de novembre (FPIEI).
El dia de Tots Sants, el diari aprofita per fer una breu història del cementiri lleidatà, que llavors estava a punt de fer noranta anys. Lo Garrut va servir per tancar els fossars de les parròquies de l'interior de la ciutat, per raons higièniques declarades... i urbanístiques inconfessades. El nou cementiri ja no fora de propietat eclesiàstica, sinó municipal.
1898. Lo Garrut, Lleida.
«El Pallaresa», 1 de novembre (FPIEI).
El cementiri nou disposava de «un pequeño lugar cerrado que sirve para el enterramiento de fetos y niños que mueren sin recibir el sacramento del bautismo», segons costum de les creences més tradicionals (filles de la Contrareforma integrista i que perduraren per segles), comunes a l'església catòlica d'aquells temps. El departament primitiu del Garrut es denominà de Sant Cristòfol, a tocar del camí vell dels Mangraners. Allà hi hagué la fossa comuna de més de 200 lleidatans afusellats pels gavatxos en els temps de dominació sobre Catalunya, entre 1810-13, «siendo gobernador el déspota general Henriot». Al cap de poc més d'un segle, també fora fossat per als afusellats del terror anarquista de 1936 i per als del terror feixista de 1939. La dignificació de l'espai arribaria amb la Llei de Memòria Històrica, aprovada pel Govern tripartit d'esquerres entre 2003-10. Per als detalls d'aquesta actuació al departament de Sant Cristòfol, veg. Fosses per a les víctimes).
L'autor de l'article periodístic es fa ressò del lloc d'enterrament de la Teresa Guix, la Maseta, «que sufrió la terrible pena de muerte al garrote vil. El crimen que expió dió motivo a una verdadera leyenda popular que condensó en un tema de poesias don E. Freixa». Altres 'il·lustres' sebollits que hi repassa són el diputat a Corts (espanyoles) Francesc Perpinyà, assassinat pel cèlebre bandoler Lo Parrot al 1846, o el conegut metge i prohom de la Renaixença lleidatana amb la introducció dels Jocs Florals a la nostra ciutat, el doctor Lluís Roca i Florejacs, finat al 1882. Des dels anys 60 del segle XIX, disposava de fosses comunes amb làpida identificativa d'obertura i tancament per als qui s'hi havien d'enterrar perquè no podien pagar-se un nínxol, i així «al menos pudieran las famílias de los pobres conocer el sitio donde reposan los restos de sus deudos».
Fins al 1891, lo Garrut lleidatà no disposà d'un espai arreglat de cementiri neutre, ço és, per inhumar tots aquells qui no professaven la religió catòlica i que, en aquells temps (i encara en els nostres segons alguns) no podem pas haver sigut bona gent. Aquest recinte no havia ni de tindre comunicació amb la resta del cementiri «y tiene su entrada en el camino o carrerada que va de la carretera de Barcelona a Vilanoveta». L'espai era «sencillo, serio y espacioso», o sia, mínimament digne i agençat. Fins aleshores, l'indret destinat a aquests finats al Garrut era un bocí descuidat i «impropio... que mereció el justo calificativo de Corralet».
Durant el segle XIX, doncs, a Lleida, del cementiri neutre, laic o aconfessional, sempre poc o gens cuidat, se'n digué popularment lo Corralet.
1860. Lo Garrut, Lleida.
«Efemerides leridanas», Josep Pleyan de Porta,
Josep Pleyan recull l'efemèride local de la històrica arribada del primer tren a la nostra ciutat, a l'estació provisional de la Vilanoveta, «sita más arriba del Garrut». L'expectació dels lleidatans fou colossal. Dels vius, és clar. Perquè els qui sojornaven lo Garrut van perdre la pau eterna: d'ençà d'aquell any sentiran per sempre més els xiulets de les màquines de ferrocarril. Després, a partir de mitjan segle XX en endavant, arribaria també el batibull incessant del trànsit automobilístic de la cruïlla de les Tres Carreteres.
1888. Lo Garrut, Lleida.
Del Garrut fins a l'entrada a la ciutat, des de l'arribada del tren, calia travessar la via per un pas a nivell si hom volia entrar-hi pel vell camí de Granyena, cosa que va comportar més d'un ensurt als conductors dels vells carros.
.jpg)
1888. Lo Garrut, Lleida.
Les obres d'agençament de lo Corralet del Garrut lleidatà, per a «ensanche y y adorno del cementerio neutro o sea del corralet, como lo llaman generalmente».
.jpg)
1889. Lo Garrut, Lleida.
L'antiga fonda del Garrut, destruïda durant la Guerra del Francès, l'havien ocupat els trinitaris, però aviat un altre establiment hi va sorgir: a tocar del cementiri era un bon lloc per a la gent de mal viure.
1891. Lo Garrut, Lleida.
Xiulets policials per avisar del foc i l'alcalde davant dels bombers per un incendi en un paller a prop del Garrut.
.jpg)
1891. Lo Garrut, Lleida.
La sèquia de Fontanet era travessada per la via fèrria (encara ho és avui). Sembla que era un lloc que els soldadets (espanyols) de la guarnició de la Seu Vella aprofitaven per refrescar-s'hi durant les acalorades tardes d'estiu. Eren jovenets i sense esme, és clar, i s'hi remullaven ben nuets, a pèl a pèl, de manera que des dels vagons de tren els podien guipar.
.jpg)
1892. Lo Garrut, Lleida.
Robatori a la fonda del Garrut, lloc de mala gent per a l'època.
1907. Lo Garrut, Lleida.
Lo Garrut era punt de referència inconfusible al terme de la ciutat.
1918. Lo Garrut, Lleida.
Sementals cedits de franc per l'Estat a l'Ajuntament per tal de millorar la població equina lleidatana. El corral se situà a l'Hosta del Cementiri, dit vulgarment del Garrut, i posava els animals a l'abast dels qui tinguessin eugues a Lleida o pobles del voltant cavalls, previ reconeixement veterinari.
.jpg)
1998. Lo Corralet, Mequinensa.
«Onomàstica mequinensana en l'obra de Jesús Moncada»,
Revista «Ilerda Humanitats» (FPIEI).
Aquest terme de corralet aplicat al cementiri dels desnonats del catolicisme no devia pas ser estrany a altres pobles de les comarques de Ponent.
1914. Lo corralet, Bellpuig.
«Lo Pla d'Urgell», 7 de novembre (FPIEI).
Diu que el cementiri, descurat i desatès, semblava un corralet. No diu pas un corral de bestiar, sinó que sembla que el nom fa referència al no-lloc dels no catòlics. Quina vergonya més gran hi podia haver?
[2389] Lo Garrut o el nou cementiri lleidatà
[2220] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (ii)
