Segle XVI. Pantalone, Commedia dell'Arte.
L'epònim que originarà el terme pantalons.
Llengua catalana.
Mapa dialectal dels mots calçotets, calçons, calçoncillos.
En la llengua medieval, el mot calçons començà a fer-se concorrent amb calces, bragues, sobretot per a les que no s'amagaven sota vestit o túnica, eren d'una sola peça (cintura i cames, més o menys llargs) i romanien a la vista, hi hagués o no peça íntima al davall. Probablement, diuen, nasqueren com a denominació de les calces-bragues més amploses i abombatxades, més grans. D'on que el diminutiu inicial (sufix -ó, com nasó, reietó...) acabés paradoxalment amb significat augmentatiu (per això calçots en algunes zones dialectals, també aplicat als ceballots pel sentit de funda i rima en -ots). El mot calçons (sovint en plural per allò de les dos cames) es documenta cap a final del segle XV. Durant segles, segons la moda, els baixos s'hagueren d'ajustar a la cama.
La història resumida dels calçons (els prepantalons, si se'm permet el mot), cada cop més usuals des de finals de l'Edat Mitjana, fora que «a la França de les acaballes del segle XVIII el calçó havia esdevingut un símbol de l'aristocràcia, atès que les classes populars urbanes ja vestien pantalons llargs de tipus modern; no és casual que, en el marc de la Revolució Francesa, els membres de l'esquerra popular s'autodesignessin sans-culottes (‘sense calçons')... Pels volts de 1815, en concloure el cicle de guerres de la Revolució i napoleòniques, es produí la síntesi que marcaria la indumentària euròpida de llavors ençà: model anglès per als homes, i francès per a les dones. Això comportà, arreu, el desplaçament dels calçons per part dels pantalons llargs, com ja s'havia produït primer a França i tot seguit a Anglaterra. Es pot dir, doncs, que l'enfonsament de l'Antic Règim comportà la fi dels calçons tradicionals. I aquest canvi vestimentari precedí i tot el de l'estructura sociopolítica: en medis urbans era un fet consumat pels volts de 1820, fins i tot allà on persistia l'absolutisme de base feudal. La substitució afectà també, amb ritme més lent, la versió popular dels calçons usada en medis rurals, de la qual són testimoni, per exemple, els calçons de bufes mallorquins i els saragüells del País Valencià i les Terres de l'Ebre, que encara hi eren el vestit quotidià en el darrer quart del segle xix» (viquipèdia). Amb la generalització dels pantalons, els calçons romangueren fidels al seu sentit originari de calça curta.
Amb la introducció dels pantalons, i sobretot a l'hivern, els homes s'acostumaran a portar uns calçons de llana per dins per combatre el fred (en espanyol, coneguts com a marianos). Al llarg del segle XIX i sobretot als inicis del XX, el costum es farà popular, i també apareixeran uns calçons interns més curts per a l'estiu. Aquesta peça de vestir íntima, més retallada, que anirà sota els pantalons, s'anomenarà amb el diminutiu calçotets, derivat de calçots, que ja era un terme per referir-se als calçons curts al segle XVII. La novetat del substantiu, arribada en temps de fragmentació regional dels nostres països, no triomfà pas a tots els dialectes. En rossellonès i balear, s'hi deixà el mot antic, calçons, ara canviat a ús interior. En altres, s'hi afegiren construccions adjectivals: calçons blancs, calçons de davall. L'ús valencià majoritari de calçonsillos (variant cançonsillos) no és normatiu (calçotets, Dicc. AVL). Per als detalls dialectals, veg. mapa a l'Atles Lingüístic de Veny, enllaç.
Segle XVI. Carles V d'Habsburg, de Tizià.
El conegut retrat del rei hispànic, amb calces o bragues vistes per dessota l'armadura, gairebé a punt d'esdevindre calçons.
Segle XVI. Felip II, de Tizià.
La mateixa moda per a pare i fill.
Segle XVI. Sebastià I de Portugal, de Cristovao de Morais.
Els calçons del rei portuguès, sense faldera o arnès a sobre.
Segle XVI. Enric VIII d'Anglaterra.
Encara la moda dels calçons no hi havia arribat.
Mapa dialectal dels mots pantalons i calçons.
El terme pantalons és un epònim, o sia, un mot creat a partir d'un nom propi, com ara dantesc, pírric, guillotina o watt. Prové de Pantalone, un dels personatges arquetípics de la Commedia dell'Arte, el qual duia uns calçons llargs en aquell segle XVI venecià en què la moda a Europa eren els calçons fins al genoll. Tornaven a ser com les calces o mitges d'antany (la moda sempre torna, oi?), abans que es partissin en dos peces. Modernament, s'ha estès i acceptat normativament l'ús del singular pantaló (DIEC2, i no pas pantalon), en general poc popular.
Pantalone representava un vell i rec mercader venecià, i era la imatge del poder econòmic dins del grup dels vechhi (vells), juntament amb el Dottore (intel·lectual) i el Capitano (militar). Vestia amb màscara negra de llarg nas i barbeta o perilla blanca, però sobretot amb uns característics calçons llargs arrapats, dels peus fins a la cintura, a on s'hi lligaven, sense cap altra peça que els tapés o s'hi sobreposés. Al segle XVII, segle d'or de la Commedia, aquestes obretes van representar-se per tot el continent, i coincidint amb l'allargament dels calçons a França i Anglaterra, aviat la nova peça n'agafà el nom. Ja des del XVIII i XIX, els pantalons esdevingueren una peça de vestir comuna entre els homes. Encara més, un senyal iniciàtic del pas del xiquet al noi. Car la canalla solia portar, com servidor en la seua tendra infància, pantalons curts amb llargs mitjons de llana (amb dibuix de rombes) hivernals fins que, en el pas a l'adolescència (en el meu cas la fi de l'EGB i el salt a l'institut), s'estrenaven els primers pantalons llargs. Els meus primers eren de pell de prèssic i d'un blau elèctric, inoblidables. Els segons, és clar, uns texans, que no era roba que agradés la mare, massa nova i poc genuïna. Cal afegir que, als anys 70s ja molts nens companys meus portaven pantalons llargs a primària.
Als 70s i 80s, doncs, la nostra canalla abraçà del tot els pantalons llargs i així continuà durant el final de segle. Només ens posàvem pantalons curts per fer esport, per anar a jugar o per anar al tros, a l'estiu, s'entén. Com que aquest era el meu cas, estiu rere estiu, la meua familiaritat amb els pantalons curts era absoluta. Això feu que me'ls posés també com a peça d'arreglar. No era fàcil de trobar-ne a les botigues, però algun n'hi havia. Així fou com, un estiu del 89 em vaig presentar a les meues oposicions: tothom hi anava de pantaló llarg en aquella llarga fila d'entrada a la sala, mentre passàvem per davant el tribunal per ensenyar la documentació. Quina gran sorpresa arribà al meu torn: d'entre els centenars de persones d'aquella enorme sala, només el president del tribunal i un servidor anàvem amb pantalons curts i sandàlies! L'empatia fou instantània i això fou l'empenta definitiva per a l'èxit en aquella convocatòria. Mai no he oblidat l'ampla rialla de complicitat, de benvinguda, de bona sort, que em va fer. Després, cap al canvi de segle, aquella raresa s'anà convertint en moda, i d'aleshores ençà els pantalons més o menys curts, des de pirates fins a shorts, s'han instaurat en la moda masculina.
Òbviament, avui el mot pantalons és d'ús universal en la nostra llengua, però en l'ús tradicional les àrees laterals van restar fidels a les antigues denominacions. També en l'àrea del català septentrional de transició (veg. Atles lingüístic del domini català, enllaç), la pervivència del tradicional calces fou notòria. També en la fraseologia tradicional, sempre conservadora, hi trobem un conegut augmentatiu pejoratiu de calces: calçasses, dit en temps dominants del patriarcat (o sia, fins avui mateix) de l'home que es deixa governar per la dona (o també pels amics o les opinions d'altri). Al DCVB s'hi escriu: «Home mancat d'energia, que es deixa dominar per altres, especialment per sa muller; cast. calzonazos». La nostra frase testimonia la pervivència llarga del terme calces com a identificador i concorrent de calçons, terme més tardà (s. XV).
En la fraseologia popular, ben sabut és a casa de cadascú qui ha/pot dur els calçons (balear) o bé portar els pantalons, o si aquesta tasca es pot condividir entre la parella de casa. Els culots ciclistes o esportius no són recollits al DIEC2. Òbviament del francès, coulottes (pantalons), derivat de cul, és clar.
European Worl Translation:
trousers (pantalons). Enllaç.
Els pantalons, com a nom, van expandir-se per tot el sud europeu. Entre les romàniques, el portuguès, llengua lateral, apartada del centre innovador europeu, va romandre fidel al terme antic (com els nostres rossellonès, balear i alguerès). Mapa estatal, no lingüístic, del traductor automàtic del Google.
Llengua catalana.
Mapa dialectal dels mots falda, faldilla, faldeta.
«Des de l'Edat Mitjana, i fins dels orígens, apareix sovint, i en fonts literàries, sigui en la forma primitiva falda, sigui en la vocalitzada fauda... i en totes quatre accepcions més corrents: a) faldons de la vestidura o armadura de l'home, b) faldes o faldilles de dona, c) la falda: part íntima i protectora de persona asseguda, d) aplicació orogràfica». L'accepció de peça de vestir es troba, doncs, en tots els clàssis i fins a Martorell (Tirant, cap.277): «...la hora que jo seré certa de la mort del meu esposat Tirant, en aquella hora me daré la mort: e pres un canivet e amaga'l entre les faldes». Continua en Coromines explicant que en aquest significat «aviat tendí a ser més i més substituït per formacions diminutives».
Segueix: «Com a nom de la peça de vestir femenina, no es trigà a sentir l'avantatge d'introduir un mot o forma un poc diferent: va ser sobretot un derivat diminutiu, que fou faldetes o faldilles... aquest, format amb el més especialitzat i castís sufix -illa de —ICULA... És possible que ja comencés a circular aquest diminutiu en la llengua parlada medieval, tenin en compte que des dels catalans va passar a Sicília». En la llengua escrita, citat en «docs. de 1515, 11517, 1523... però de més a més en una munió de textos no pas recents, i provinents de les zones més diverses dins el nostre domini, i de les més apartades de Castella». Resta prou clar, doncs, que faldilla no ha sigut pas mai un castellanisme: «En textos de llengua castellana faldilla només es documenta raríssimament, i és significatiu que sigui en un inveratari aragonès». A més, el mot va esdevindre molt productiu de derivats propis: faldellí, faldilló, faldiller, faldilleta, faldillots...
1985. Faldilla (DECLC).
Vist per a sentència: prou de dir que faldilla no és un mot propi!
Llengua catalana. Mapa lingüístic de falda, faldilla, faldetes.
Joan Veny, Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català (1964-78).
Veg. detalls dialectals (enllaç).
.jpg)
European Worl Translation:
skirt (faldilla). Enllaç.
Sense dubte, la faldilla és un dels termes referits a les peces de vestir que més diversitat de noms presenta en les llengües d'Europa. Les dones vestien des d'antic amb una roba que els penjava del coll i les espatlles, de cap a peus, una mena de túnica més o menys ben tallada. Només els homes podien ensenyar les cames (i així va restar tradicionalment entre els clans escocesos —kilt— o també a Grècia). Diuen les webs ací i allà que els fràncics (alta edat mitjana, per tant), s'inventaren de doblegar-la o plegar-la per la cintura quan feia calor, i que l'arrel germànica que usaren fou FALDA, que era el verb que volia dir plegar, doblegar. D'aquells pobles del nord ens arribà a nosaltres als orígens de la llengua, i d'ací cap a l'interior peninsular: en castellà l'agafaren del català o occità (Coromines, DCEC).
Quan la peça prengué autonomia i es partí per la meitat, subjectada només a la cintura i vestida pels peus, calgué manipular-ne el nom, i començaren a sorgir-ne els derivats diminutius. Com que això quallà cap als inicis de l'Edat Moderna, els dialectes catalans seguiren patrons derivatius no unificats per mor —com hem dit altres cops— de la situació sociolingüística i geopolítica dels nostres diversos territoris nacionals. Trobem falda en Llull, però faldilla ja al segle XVI, faldeta en territoris laterals, a on el genuí però poc productiu sufix -illa no hi arribà potser amb tanta força. Al País Valencià majorment seguiren fidels al nom primigeni.
Afegeix Coromines sobre faldetes: «De vegades té un ús més aviat afectiu... posant de relleu una peça de vestir íntima (no la noble de la dona ben vestida)... quan en el Tirant ens mosten com entrà per la cambra la princesa, que venia de la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domàs blanc... per la gran calor que faïa (cap. 131)». Més endavant diu que «se sent faldetes en algun punt del Pla d'Urgell, del Priorat, del Matarranya i del Migjorn valencià». Consti el meu apunt personal de no haver sentit faldetes ja mai de petit ni per l'Urgell ni les Garrigues.
Al rossellonès, la moda parisenca dels segles moders hi acabà imposant el corresponent francesisme. Al llarg dels segles, la moda n'ha portat de tota mena, però, això sí, sempre llargues fins a terra. Però als anys 60, la minifaldilla, per sobre del genoll i cada cop més amunt, va canviar la història del vestir, de la dona i de la humanitat sencera.
Llengua catalana.
Mapa dialectal del mot sostens.
Per a altres detalls dialectals, veg. Veny, ALDC (enllaç). Malgrat l'evidència lingüística popular i majoritàra, al DIEC2 encara no hi tenim inclòs el mot sostens. Hi figura només sostenidors, el mot culte, suau, púdic. El singular sostén, és més castellanisme que res i de fa pocs decennis. Essent mot modern, del segle XX ben entrat quan s'introdueix entre nosaltres, la influència de les llengües estatals és prou clara: francesisme en rossellonès, italianisme en alguerès, als inicis castellanisme a la resta, però ben adaptat des de sempre a la fonètica dialectal corresponent. Fou la peça que rematà de mort la fatídica cotilla, que durant tants segles havia subjugat les dones, i que havia donat lloc a la coneguda expressió per lluir s'ha de patir.
.jpg)
Els bikinis més antics mai representats, en aquesta representació ludicoesportiva de les dones a la palestra, pas a la platja encara. Haurien de passar més de 1.800 anys perquè tornessis a la moda. Diria que fou un dissenyador francès a qui se li acudí a mitjan 60s, en temps de proves atòmiques americanes a l'atol·ló de Bikini, a les Illes Marshall, relacionar la paraula més bèl·lica i popular del moment amb la peça de bany de dos parts (prefix bi-, que no és al topònim, però hi coincideix), adaptat ortogràficament biquini entre nosaltres (però per què obligar al dígraf o és que la K no és una lletra del nostre abecedari d'ortografia natural?). Després, el nom fou usat per denominar un entrepanet calent de pa tou de motllo de pernil dolç amb formatge partit en dos.
I és que en la moda tot torna, sobretot si és per retallar, disminuir, escurçar, que són els signes d'un cert alliberament femení. Ara no ho sembla, però tot s'allargarà novament. Perquè hem quedat que tot torna, oi?
