Segle XII. Frontal d'altar de Sant Vicenç d'Espinelves, Osona.
Detall dels Mags.
La moda feudal fou fins als temps del romànic austera, sòbria, monòtona i tot: vestits llargs i amplosos que amagaven el cos de l'home i de la dona. A partir de la baixa Edat Mitjana, de l'explosió del comerç, de l'afecció de la burgesia a imitar la classe noble, la moda comença la cursa vers l'estilització contínua de la figura humana. Un procés que serà llarg i tortuós, que no culminarà fins al segle XX, especialment per a les filles d'Eva, que diuen aquells de la religió, uns dels més acèrrims adversaris de tota aquesta evolució.
Amb els aires del gòtic, la roba masculina comença a escurçar-se, i a deixar veure les mitges o calces (segons el dialecte), sovint agafades amb lligacama. Les dones continuaran tapades fins baix i s'iniciarà la diferenciació de vestimenta entre tots dos gèneres. A la imatge, podem veure-hi les lligacames de Ses Magestats els Reis d'Orient, de Gaspar i Melcior, a més a més ben brocades o ornades de pedres precioses o fils d'or i argent, com les de Baltasar. Les mitges o calces sovint eren solades, o sia, incorporaven una sola de cuiro per permetre de caminar millor (veg. La moda cortesana medieval al MEV). Això potser era convenient a les sales de palau, però fora d'allà socs o esclops, sabates o botes eren indispensables, segons les tasques de cadascú. Les calces podien ser de llana o lli, de seda per als patricis, de colors diversos o, fins i tot, amb un camal de cada color.
A les dones, amb vestit o túnica fins als peus, no els en calgué. Hauran de passar segles perquè les mitges amb lligacama siguin cosa de senyores! També per als pobres: «En la Edad Media el uso de medias estaba restringido a los nobles, mientras que el villano iba con sayo solo, largo hasta la rodilla...» (Coromines, DCEC). Queda clar que la moda dels rics no pot pas mai ser la dels pobres... al mateix temps.
Segle XII. Pintures de Santa Maria de Taüll, la Vall de Boí.
Baltasar llueix un camal de les calces de cada color, d'or l'una, de gules l'altra. Per al Mestre pintor, tot un detall d'elegància reial.
Llengua catalana.
Mapa dialectal dels mots calces i mitges.
La gran dispersió dialectal en la nomenclatura de les peces de vestir de la part inferior del cos, de cintura per avall, per entendre'ns, es deu al fet que l'evolució de la moda, a partir de la fi de l'Edat Mitjana, coincidís amb el període històric de trencament regional del nostre domini lingüístic. Els segles de la Decadència (com a mi m'agrada anomenar-los), del XVI al XVIII, van comportar, encara que no pas la desaparició de la Corona pròpia, sí la fi de la dinastia i dels models lingüístics unificats que la Cancelleria difongué constantment durant els segles anteriors. La ràpida castellanització de les classes dirigents i la diglòssia imperant amb la llengua de la cort hispànica, van fer sovint que en els nostres dialectes els mots que designaven nous objectes no es poguessin formar a partir del mateix patró o que mots existents prenguessin accepcions diverses.
Això ocorregué precisament amb els mots que es referien a l'evolució del calcer o calçat. Als orígens llatins, entre els romans, CALCEA> calça eren les mitges que cobrien peu i cama, però pas la cuixa, i ja era un derivat de CALCEUS> sabata, al seu torn provinent de CALX, CALCIS> taló. O sia, quan la pell que cobria el peu (o sabata) s'estirà per amunt, cap a les cames, sorgiren les calces.
Així passà a la nostra llengua «i calces ja apareix en Llull i Desclot: 'els almogàvers en les cames porten unes calces de cuiro'», llegim al DECLC de Coromines, «on es tracta d'una peça de vestir que s'ajusta a la cama, no a la cuixa». Segueix el nostre ínclit etimòleg: «Els romans, que antigament no portaven mitges ni calces, n'aprengueren l'ús dels germànics, i les anomenaren amb un derivat... del nom que entre ells designava el calçat». Resta prou clar, doncs, que entre els primers parlants de la nostra llengua, el mot calces (sovint en plural, perquè tenim dos cames, oi?) fou l'únic i etimològic per a aquesta peça de vestir que portaren... els homes!
La moda, però, mai no s'atura, com sabem prou bé: «Amb l'evolució posterior de la moda, les mitges en els segles medievals es van anar portant cada vegada més llargues [més altes, caldria dir] fins a convertir-se en una peça de vestir que cobria des dels peus fins a la cintura, però van seguir aplicant-los el nom antic». O sia i simplificant: els nostres moderns pantalons (salvant les distàncies) foren dits primerament calces en aquells segles. Aquesta terminologia ha perdurat fins avui en algunes expressions concretes: quan portem pantalons curts encara diem que anem de calça curta: «s'aplicarà als pantalons curts de la indumentària de l'home del camp, cosa encara ben coneguda en català occidental en el primer terç del nostre segle [XX], tant al sud com al nord». Només hi afegirem que ha perdurat fins al segle XXI, per tal com als pobles de la plana ponentina encara s'hi sent, ho diem i en vestim, de calça curta.
No ho diem en plural, perquè el mot calces va canviar de significat en alguns dels dialectes amb el temps. Tal com veiem al mapa, bàsicament a la meitat sud i insular, calces manté el significat original, mentre que a la part nord (central, rossellonès i nord-occidental sense el tortosí) perdé aquest sentit (perquè s'especialitzà en un altre), i fou substituït per mitges. Perquè com continua Joan Coromines: «quan, en el segle XVI, aquesta peça va dividir-se en dues parts, la que cobria l'abdomen i part de les cuixes va continuar portant el nom de calces, i la resta prengué el nom de calcetes, calcilles i mitges calces, el qual s'abreujà a mitges». Afegirem només: abans i tot, almenys entre l'alta noblesa: la prova en són les calces dels mags d'Espinelves, encara que potser en aquella data no era un costum gaire estès. Diria que si l'anònim pintor en va fer ostentació, devia creure que era un toc de distinció i refinament de la nova moda.
Les mitges calces es van anar generalitzant, però en arribar als segles decadents de l'Edat Moderna, quan la llengua ja no disposava de model unificat o estandarditzat, doncs l'evolució semàntica diferí entre els dialectes: només tingué lloc als territoris de la Catalunya estricta, amb el Rosselló inclòs encara, és clar. Podem deduir també que la innovació sorgí de les classes adinerades de ciutat, del Cap i Casal sobretot, i que s'estengué pels territoris de sa influència directa. Les Illes i el País Valencià, igual que encara passa avui, es relacionaven més fortament amb la Cort central hispànica que no pas amb l'antiga capital, residència dels reis catalans.
«Modernament en català ha quedat fixada en termes que, en el País Valencià, s'anomenen calces [com en la llengua medieval] allò que el Principat es coneix per mitges. Calces amb aquest valor arribava a la fi del segle passat [Coromines es refereix al XIX], encara fins a Tortosa i la Ribera d'Ebre... fins al Matarranya». Atenció: com sempre explico, la representació sobre el mapa només té intenció instructiva visual, genèrica i esquematitzant, sense que això vulgui dir que no hi puguin haver —que segur que hi són— de valentes particularitats, ací i allà. I curiositats de l'etimologia: amb el pas dels segles, les calces, que nasqueren per cobrir la part de baix, deixaren aquesta accepció i acabaren designant la peça que cobreix la part de dalt, a Catalunya.
Per altra banda, calces, bragues també s'havien usat en els temps dels cavallers medievals per designar la part de l'armadura que cobria la cintura i els engonals, fetes de malla de ferro, és clar: Calces de ferro són donades a cavaller per tenir segurs sos peus e ses cames (Llull, Cavalleria, 24, DCVB); Tirà-li una punta d'atxa e donà-li en l'engonal e nafrà'l, car no portaven bragues de malla (Martorell, Tirant, c. 73, DCVB). També eren interiors, car al seu damunt hi anaven la faldera o la cuixera, o la gambera, si eren malles fins als peus.
Llengua catalana.
Mapa dialectal dels mots calces i bragues.
Vegem ara què va passar amb la part de dalt quan les calces o mitges es partiren en dos peces. Doncs que el mot original, calces, que als dialectes del sud i insular va restar per a la part inferior, al Principat va romandre per a la part de dalt. Amb el pas dels temps i de la moda, les calces anaren esdevenint pantalons. Llavors, potser ja entre finals del segle XVIII i cap als inicis del segle XIX, el mot calces restà lliure i els parlants van aprofitar l'avinentesa per designar (metonímicament, per contacte) la nova peça íntima, ara només femenina. Igualment, en valencià i balear, el mot originari braga, bragues va ressituar-se en el mateix sentit quan pantalons li prengué l'objecte de referència. Després, per pudor moral, sorgiren calcetes i braguetes, per tal com el diminutiu sembla menys feridor a les orelles púdiques. Encara que, cal dir-ho, la tendència incessant a la disminució de les mesures tèxtils d'aquestes peces ha fet del tot necessaris tals diminutius, oi?
Braga, bragues foren els mots habituals en la nostra llengua medieval. Els dialectes del Principat, el barceloní (dins el central) més innovador com a resultes de la seua condició de capitalitat lingüística del país (el nord-occidental per veïnatge dins del mateix àmbit social i administratiu) remogué els usos medievals a partir dels segles moderns, tot a partir del fet que les mitges calces es quedaren en mitges (les inferiors), i aleshores les calces (les superiors) arraconaren les bragues. Foren denominacions per a peces interiors, sempre sota túnica o vestit.
El mot bragues prové del llatí BRACCAE, calçons que vestien els pobles germànics. Per als romans, les bragues eren una peça gens viril, que se solia lligar amb un cordó a la cintura i arribava a cobrir les cuixes. Ells, els romans, preferien d'anar sempre a cama descoberta. Als qui les usaven, sovint mercenaris gals o germànics que feien d'auxiliars de les legions, els anomenaven despectivament bracatus. A la caiguda de l'Imperi Romà, però, aquestes tribus guerreres bàrbares s'apoderaren de tot Europa i imposaren d'aquesta manera la moda de les braccae, que llavors sí que esdevingueren un atribut ben masculí.
Òbviament, de braga>bragueta, que podem definir com l'obertura frontal dels pantalons, antigues bragues o calçons. La moda d'incorporar aquest tall s'escampà aviat des del segle XIX, car facilitava enormement, després de segles, les immediates necessitats de micció masculines: permetia de traure's la titola evitant haver-se d'abaixar els pantalons, cosa sempre prou compromesa per a un home. Començà a tapar-se amb botons, però amb l'arribada de la cremallera i els texans cap a la meitat del segle XX, el seu ús esdevingué universal, inclosos els pantalons femenins. La bragueta, però, es remunta a les acaballes dels temps medievals, quan per evitar les fortes pressions que sobre els genitals masculins operaven els calçons, s'hi desenvolupà una mena de tapeta frontal, sovint usada com a butxaca.
Segle XV. Retaule de Santa Eulàlia, Bernat Martorell.
La túnica oberta deixa enlaire les bragues o calces del botxí.
Segle XV. Llibre d'Hores de Carles VIII de França.
A l'hora de la trilla o batre, amb la calor les pallofes que s'introduïen entremig de la roba eren insuportables. Per això, els pagesos es tapaven de dalt a baix, sense una escletxa. Una altra solució, poc plausible en una tasca sovint pública a les eres, fou despullar-se, com el pagès de la imatge, en samarreta i bragues o calces. Ella, ben escotada... però amb mocador al cap.
(enllaç).
Llengua catalana.
Mapa dialectal dels mots calcetí i mitjó.
Quan es trenca o parteix, doncs, la peça de vestir que anava del peu a la cintura, les mitges calces, també se'n partí el nom: mitges per aquí, calces per allà. El fet lingüístic divergent fou afavorit per la manca als segles moderns, del XVI ençà, de models lingüístics unificats en la nostra llengua. O encara pitjor: esquerdats dialectalment per mor de la nova situació històrica i política del país, sota la monarquia absolutista, espanyola de llengua, dels Habsburg primer, dels Borbons després, dinasties totes minoritzadores de les llengües peninsulars que no fossin el castellà, i que acabaria en prohibició de l'ús oficial de la llengua nostra en entrant al segle XVIII.
Passaren els segles, i la moda no s'aturà. Tornà a arribar el temps de reduir les mitges dels uns i les calces dels altres. En nasqueren llavors els diminutius corresponents: de mitja en derivà mitjó, mitjons, i de calça en sorgiren calcetí, calcetins. La primera documentació de mitjó és del segle XIX (1840), tot i que Coromines admet que ha de ser «certament molt anterior» i «que ha restat estrany al balear i al valencià» i també en algun altre racó de la nostra geografia: «Notem que mitges arribà des d'antic als nostres Pirineus centrals, però designant allí (Cardós i Vall Ferrera..., Vall de Boí encara 1969 els vells) una espècie de mitjons».
Del derivat calcetí, no n'està ben convençut, car en diu «de genuïnitat ben dubtosa», a través del mot calceta (mitja petita). En tot cas, a hores d'ara, en la nostra llengua ja és un mot ben afermat i consolidat (i normatiu). En castellà el mot calcetín es documenta al 1884 i Coromines afegeix (DCEC) que calceta, en la nostra llengua veïna, té un sufix poc usual i que probablement derivava de calzatero, agafat del cat. calçater (qui fa calces), aquest darrer ja documentat al XV. O sia que, paradoxes de la semàntica, calcetí podria ser un castellanisme del català que prové d'un catalanisme anterior del castellà.
Però a mi, per explicar-me per què no hi hagué una derivació calceta>*calcetó a imitació de mitja>mitjó, em fa patxoca imaginar que del calzino italià en pogués sorgir el calcetí valencià, amb forta sonoritat de la i: al segle XV i encara després, bona part de la moda renaixentista arribava a la Península des de Nàpols via València. Llavors, no tindríem castellanisme en valencià, sinó valencianisme modern en castellà!
D'altra banda, notem com a l'alguerès i al rossellonès, dialectes laterals i allunyats (geogràficament i administrativa) dels altres, ja no hi arribaren les innovacions. La geopolítica dominà sobre la dialectologia. De manera que continuaren fidels als noms antics.
Amb l'aparició de mitjó, el mot mitges anà perdent pistonada. Fins que acabaren dins la moda femenina quan les faldilles començaren a aixecar-se i, lentíssimament, a escurçar-se, a partir del segle XIX. D'altra banda, en començar el segle XX, quan el futbol començà a arrasar com a esport, el terme s'especialitzà en les que portaven els jugadors, però amb diminutiu. De petit, sempre en dèiem les mitgetes.
Mapa lingüístic d'Europa: sock (mitjó o calcetí).
Entre les llengües romàniques, s'imposen els derivats de CALCEUS, com el calcetí valencià i balear (que al mapa no hi són ben pintats). Destaquen, però, els extrems de la Romània lingüística: el portuguès i el romanès. L'un amb un derivat de PES>peu, peúga; l'altre amb un mot, ciorap, agafat del turc, com en moltes de les llengües eslaves balcàniques veïnes. Les llengües germàniques, en canvi, són les més homogènies etimològicament en aquest cas.
