1865. Lleida, diligències.
«El Ilerdense», de 22 d'octubre (FPIEI).
Una diligència de mitjan segle XIX, com les que arribaven i marxaven de Lleida en aquell temps. Sovint feien parada a la plaça Sant Francesc, a tocar del carrer Major, a on hi havia les principals fondes de la ciutat, que sovint feien d'expenedores de bitllets, consigna de maletes i sala d'espera.
El salvatge oest americà fou domesticat a cop de diligència. No és el cas de Lleida, l'oest català. Però les comunicacions sempre han esdevingut un puntal en el desenvolupament social i econòmic de les ciutats. Lleida tingué i té la sort de trobar-se enmig del camí de la nostra capital cap a l'interior espanyol. També en pateix la desgràcia, perquè sovint fou la porta d'entrada dels embats de la fúria bèl·lica que d'allà ha pujat cap a Catalunya al llarg dels segles.
Els carruatges o cotxes de diligència foren inventats o, potser més ben dit, establerts de manera efectiva cap al segle XVIII a Europa. Solien disposar sempre de quatre rodes i anar compartimentats. Se'n deia així perquè era un transport amb diligentia llatina, o sia, cura o puntualitat. Aviat l'expressió s'escurçà i de complement del nom passà a nom principal i únic del servei, que té com a propòsit i meta un trànsit amb perseverança i promptitud.
1865. Lleida, diligències.
«El Ilerdense», de 22 d'octubre (FPIEI).
A partir del 1860, el ferrocarril arribava a Lleida des de Barcelona. Un poc més tard, s'obria pas cap a Saragossa. Per aquest motiu, s'instal·laren a la ciutat serveis de connexió amb altres localitats del territori. Com després també passarà amb l'arribada de l'AVE. Aquest darrer tren, però, arribà primer de Madrid i calgué esperar una mica perquè ens connectés amb la capital. Signe dels temps?
De Lleida a Vimbodí, amb parades als pobles si calia, s'hi invertien quatre hores i mitja. En sortia una cada matí en cada direcció, al preu de 24 rals. No era pas barata als temps que corrien. Això si hom volia anar resguardat de l'aire. En modalitat cupè, o sia, al costat o darrere del cotxer, amb el pit al vent, un parell de ralets més barat. Des de Tàrrega, parada del ferrocarril, també s'oferien serveis cap a Montblanc (i cap al Pirineu). No consta en l'anunci l'empresa concessionària de les línies.
Segle XIX. Lleida, diligències. Galera catalana.
Una típica diligència de mitjan segle dinovesc, en la qual podem apreciar els seients de berlina, que eren a sotacoberta del tendal.
Segle XIX. Lleida, diligències. Galera catalana.
Una galera entrant per la Rambla barcelonina. Els tres espais a tres preus eren interior, berlina i cupè.
Anys 1900. Tàrrega. Carrer del segle XX.
Foto Roisin.
Un nom ben trobat per al carrer de davant la línia fèrria. Avui això és inaudit. Llavors, la tendència era apropar el tren i les estacions al poble tant com fos possible. Per això, amb el temps, les línies van quedar a l'interior, quan els pobles saltaren les vies i cresqueren a l'altre costat. A Tàrrega, en sortir de l'estació hom trobava la gran Fonda Espanya, molt coneguda pels burgesos barcelonins que s'atansaven al balneari de Vallfogona de Riucorb. Segons l'anunci de 1865, però, aquesta línia de diligència feia parada a la Fonda de Magí Roca, que diria que era la Fonda de l'Univers del Pati o Plaça del Carme, dita de F.Macià als anys republicans. Els Roca eren de família traginera i oferien servei de lloguer de carruatges i, amb el temps, administració de cotxes de línia cap al Pirineu i altres localitats. A Tàrrega, al tombant de segle i començament del XX hi hagué fins a cinc fondes: la Fonda Univers, la Fonda l'Estació, la Posada, la Fonda Aleix i la Fonda Espanya.
Anys 1900. Tàrrega. Pati o plaça del Carme.
A peu del vell camí ral, als edificis blancs del fons, hi hagué la Fonda Univers targarina.
1908. Castellonroi, «Anuari Riera».
No totes les rutes es feien en diligència, però. Des dels poblets més petits, el transport es feia en tartanes, que eren carros més senzills i amb molt mala suspensió, de catric-catroc, que feien el viatge molt més incòmode i fatigós. O encara en els pobles pirinencs, amb camins sovint poc transitables, se feia amb mula directament, acompanyat de traginer. No era gaire fàcil per a les senyores (riques) d'acomodar-s'hi, amb la roberiada que portaven de vestit.
1815. Primera línia de diligències a Catalunya.
Inaugurada l'1 de març, trigava entre deu i onze hores per anar de Reus a Barcelona. El tren la va matar. El cotxe quasi mata el tren. L'avió quasi als trens. Quin serà el pas vinent?
1824. Diligència de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 3 de març (ARCA).
Pocs anys després, sembla que la capital ja era connectada amb bona part del país. Les fondes i posades feien d'estació.
1856. Diligència de Lleida.
«Diario de Barcelona», d'1 de maig (ARCA).
Línia diària des de la capital del país.
1877. Diligència de Lleida.
«Guía-Cicerona de Lérida», Josep Pleyan i de Porta.
La diligència era per a les línies o rutes als pobles, els cotxes (de cavalls, és clar) n'eren els taxis. Ja l'esplanada de la plaça Cabrinety feia de parada en aquells temps, i ho continuà fent amb els cotxes de línia de l'Alsina Graells fins després de la guerra, fins als anys 70, quan es construí l'estació d'autobusos a Blondel. Des del segle XIX, doncs, era lloc ideal per descarregar els passatgers: just entrant pel pont (únic) de la ciutat i sense complicar-s'hi més la vida. Altres feien parada a les fondes de la ciutat, com també els 'cotxes' que hi feien el servei interior, com de taxi, que diguéssem. Allà a on hi havia gent i ebullició de negoci.
1900 ca. Diligència de Lleida-Fraga.
Arribada (o comiat) a Fraga d'una senyorassa i família, amb minyona inclosa. Els sotracs del carruatge, però, no se'ls podria estalviar.
1939. «Stagecoach».
La cinta de la gran epopeia d'aquest mitjà de transport, pioner a l'Oest americà.
Remireu-la, de franc, a Goita què fan ara! (VOSC).
