[1347] L'Europa de les catedrals (ix)

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Offenburg / Offenburg.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Offenburg / Offenburg.

Ciutat de l'estat federat de Baden-Wüttemberg, limita amb Estrasburg. Situada a la vora occidental del riu Kinzig, que naix a la Selva Negra per esdevindre afluent del Rin.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Braunschweig/ Braunschweig o Brunswig.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Braunschweig/ Braunschweig o Brunswig.

 Ciutat de la Baixa Saxònia, a tocar del riu Oker, que connecta amb la Mar del Nord per mitjà de l'Aller i Weser. Fou un important centre comercial de l'interior germànic medieval, membre de la Lliga Hanseàtica des del segle XII fins al XVII. 

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt München/ Munic.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt München/ Munic.
La capital històrica de la Baviera, estat unificat des del començament d'aquell segle XVI. La ciutat va viure un Renaixement florent, i es convertí en un dels focus de la Contrareforma catòlica contra les idees luteranes. A la imatge, el pont de fusta sobre el riu Isar i les agulles de les torres civils i religioses del Cinc-Cents.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Leipzig/ Leipzig.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Leipzig/ Leipzig.
Ciutat de la Saxònia germànica. Ja l'any 1539 la Reforma hi fou introduïda per Luter i Justus Jonas, i el seu afermament anirà en augment al llarg del segle, tot i alguns repunts bèl·lics. La classe mitjana, comercial i benestant, dominava la ciutat, i per això els editors d'aquest atles hi degueren de tindre un bon punt de venda. En aquell segle XVI, els diaris es publicaven ja sis cops a la setmana: són els més antics del món. El gravat ens mostra els ponts d'entrada a la vella ciutat emmurallada. Com tantes altres ciutats alemanyes, patí el càstig dels bombardejos aliats, i bona part del nucli antic resultà enrunat, amb més de 6.000 morts. D'ací la importància d'aquestes antigues vistes.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Speyer/ Espira.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Speyer/ Espira.

Ciutat de l'estat federat de Renània-Palatinat, de fundació romana, al costat del Rin, una de les primeres on la pagesia es va aixecar, cap al 1525, contra els delmes imposats per les autoritats religioses, i on el luteranisme s'imposà al llarg del segle.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Landshut/ Landshut.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Landshut/ Landshut.

L'esplèndid espàrrec de la catedral de la ciutat, que es mantingué catòlica en aquells temps convulsos de guerres de religió entre cristians al cor d'Europa.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Jena/ Jena.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Jena/ Jena.

Ciutat de l'interior alemany, a la riba del riu Saale. En aquell segle, els barris extramurs havien ja desbordat les antigues muralles. S'hi observa el típic pont amb cases als costats a l'entrada del nucli vell. La reforma protestant hi arribà ben aviat, al 1523, de la mà del propi Martí Luther. Cap a meitat d'aquell segle va fundar la universitat, que es convertirà en un dels pols de progrés per a la ciutat de la Turíngia, amb una gran indústria editorial.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Königsberg/ Kaliningrad.

1595. «Theatrum Vrbium», Abraham Saur, Frankfurt 

(Franctfort am Mann), Bayerische Staatsbibliothek.

Die Stadt Königsberg/ Kaliningrad.

Kaliningrad és el nom rus (des de 1945, en honor de Mikaïl Kalinin, revolucionari bolxevic, d'origen pagès, fundador de Pravda i membre vitalici del PCUS), de l'antiga ciutat prussiana oriental de Königsberg, fundada pels cavallers de l'Orde Teutònic al segle XIII. Fou sempre un port fluvial molt important. La ciutat primitiva era situada en una illa del riu Pregel, que connectava amb les ribes per cinc ponts. Durant la II Guerra Mundial resultà molt afectada pels bombardejos aliats i per l'ofensiva soviètica, que destruïren bona part del centre històric.

[1292] L'Europa de les catedrals (viii)

[1346] Viatge al Baix Segre, 1908

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

La ressenya comença pel Baix Segre, amb indicació de la barca de Torres de Segre que permetia als carruatges de passar a la banda dreta del riu i enllaçar amb el camí de Fraga. La barca de la Granja també permetia «guanyar el riu per medi de la barca que transporta a Escarp, en l'aiguabarreig mateix del Cinca (102 metres sobre el nivell del mar)».

Es descriu la marge esquerra del Segre, des d'Albatàrrec fins a Torres, «vorejant en el trajecte l'hermosa horta que rega la important sèquia de Torres», i fins a la Granja d'Escarp. 

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

«La Granja és molt coneguda per les mines de carbó i ciment que s'han vingut explotant fins quatre o cinc anys endarrera. El pas de la barca es troba a un quart i mig del poble. En substitució de la que se'n va emportar la riuada d'octubre, avui n'hi ha una altra formada de dues ajuntades per la plataforma i de gran capacitat».

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

Allà, «se veu l'enorme recolzada que formà el riu, enduent-se'n bona partida del terme en sa destructora avinguda del 22 d'octubre de 1907, lo que motivà com a mida de defensa que es construïssin per l'Estat uns dotze o catorze murs de penetració, espuntadors o pedrets, com allí els anomenen, de 30 a 40 m de llargada, i fets de grans pedres esgraonats en el lloc de més perill. A càrrec del poble i amb les subscripcions públiques, se n'han construït set de més petits en altres llocs igualment amenaçats per la corrent».

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

Les barques les va pagar la Diputació... de Barcelona! El funcionament era prou senzill: «De part a part de riu hi ha tirada una sirga de fils d'acer de 33 mil·límetres de diàmetre, de la qual pengen dues carrutxes (corrioles) enforcades, a on va estacada la barca. A les carrutxes, ferro d'enforcament i cadena que ferma les barques per la proa, se les anomena cataldo».

S'hi fa referència a l'enrunat monestir d'Escarp: «el nom se li ha donat per ésser en aquell punt espadats els marges riberencs, accident que en altres llocs és conegut per riba o ribast».

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

«Per posar-la en marxa, el barquer gira el govern (timó) de les barques, i amb una altra sirga més prima que també va de banda a banda del riu, a un metre damunt de les plataformes, un home fa un petit esforç per girar les proes cap al costat que vol dirigir-se, i la mateixa corrent fa caminar ben de pressa els bastiments».

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

La façana principal del monestir d'Escarp «mira al riu, i el campanar, que encara resta en peu, es de planta quadrada i poligonal de la teulada en amunt de l'enrunada església», de les primeries del segle XIX, tot i que la fundació es remet a temps del Conqueridor o de son pare el Catòlic. Des de l'exclaustració era propietat particular.

Del monestir d'Escarp passem al de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya, «que havia pertangut a l'orde dels Trinitaris calçats». Se'n fa una resumida descripció.

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

Un dels arcs gòtics de l'església del monestir d'Avinganya.

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

L'estat d'abandó en aquells temps queda descrit quan veiem la capella de la Marededéu del Remei «convertida en llenyer».

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

«Ja d'antic existia en aquest lloc una torre i casa forta anomenada d'Avinganya, de la qual en féu donació D. Pere de Bellvís», amb assistència del rei Pere I a la consagració de l'església al 1202, «essent el primer monestir que fundà Sant Joan de Mata en la Corona d'Aragó». Entre 1236 i 1529 fou monestir femení. Ocupat novament per religiosos després d'un fort episodi de pesta, fins a l'exclaustració de 1835, «iniciant-se allavors la seva ruina. La creu de terme que s'aixeca a l'entrada de Seròs encara és coneguda com la creu d'Avinganya».

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

La creu gòtica d'Avinganya, a l'entrada del poble de Seròs.

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

De Seròs diu que no ha «d'anotar-se en tot el poble cap detall digne de tenir-se en compte, puix [que] el palau del Marquès d'Aitona ni les altres cases distribuïdes en carrers ben desembarassats i amples places, res de particular ofereixen». Tenia Seròs en aquells anys 2.681 habitants, «a dues hores de Fraga i a cinc i mitja de Lleida, «amb qual capital hi ha establert servei de carruatges, sortint una tartana de bon matí, que retorna a la tarda».

D'Aitona, se'n fa esment del castell, a on «estigué pres, tal vegada en una de les dues torres que encara resten en peu, el desgraciat Príncep de Viana, tant benvolgut dels catalans com avorrit del seu pare Joan II, el qual trobant-se a Lleida en plenes Corts el 2 de desembre de 1460, ordenà [que] fos aquell detingut i traslladat a Aitona, sens dubte per por que el llibertessin [alliberessin] els lleidatans, defensors sempre de les bones causes». A veure si l'Alcalde Ros en pren nota i corregeix el rumb.

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

A Aitona, «hi trobem... una creu de terme dintre de la vila, i un exemplar del més extremat barroquisme en la fatxada de la seva església, amb totes les desproporcions i contrasentits imaginables: serà de tan mal gust com es vulgui, però és una pàgina ricament presentada d'un període del nostre art en plena decadència».

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

La toponímia com a reflex de la «llarga dominació dels alarbs» a les nostres comarques, «a on deixaren una bella mostra de la seva civilització amb la ben disposada obra del canal que des del Segrià s'allarga per darrere Lleida fins a Soses», o sia, la sèquia de Torres.

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

Breu referència a Alcarràs, «vila coneguda per les seves aigües clorurat-sòdiques». Pujant cap a Lleida fins a la Creu del Batlle i l'ermita de Butsènit, es pot apreciar «en tot el recorregut des de Seròs l'esplèndida horta estesa per la canal del riu».

Acaba l'article amb un parell d'aclariments sobre les poblacions de Torrebesses i Sarroca. De la primera, se'n fa referència de l'antiga església romànica, i de la segona la torre del castell que restava dempeus, i l'elogi als membres del CEL, Centre Excursionista de Lleida, que aquell mateix any havien començat a publicar el seu butlletí.

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

La Plaça de Sant Joan lleidatana, en clixé de Juli Soler, a començament del segle XX, amb la Seu Vella dalt del turó, llavors amb els arcs tapiats per causa de l'ocupació militar espanyola.

[1034] Viatge a les Garrigues, 1908

[1345] «Ai, que ve es marrèco!» o el cosí menorquí del Marraco lleidatà

1907 ca. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93, 1930 (UdL, Sol-Torres).
La maqueta en guix del primer Marraco, obra d'Artur Renyé, sobre un dibuix de Pere Soldevila. Fou construïda cap al febrer de l'any 1907, tal com s'explica en la ressenya. A ells, homes de formació de plena Renaixença, es deu que l'encarnació de la por infantil lleidatana fos feta a imatge i semblança d'un drac, com en la celebrada llegenda de Sant Jordi.

Potser tampoc la decisió no fos aliena a la tradició de les festes de Corpus de la ciutat, que a l'any 1671, per disposició del Capítol catedralici, mostraren un drac construït «como el que había antes de las guerras (de Felipe IV) [la guerra dels Segadors], para dicha procesión en memoria, dicen, del que mató el conde de Barcelona en la montaña de Montserrat. Con esto es regular que hubiese también otras representaciones», segons recull Villanueva en el seu Viaje literario. Ja abans o a primeries del segle XVII, doncs, hi havia alguna mena de representació de la lluita contra el drac, símbol i encarnació del mal i del pecat, incorporada a les processons del Corpus nascudes al segle XVI.

L'existència de la paraula és molt més antiga que no pas la seua representació a l'inici del segle XX. Sorprenentment, però, la idea i la paraula del Marraco lleidatà tenen una cosina germana a l'illa de Menorca, fent realitat aquella màxima del valencià Joan Fuster que concloïa que la «meua pàtria és allà on m'aixeco i sento bon dia», o la de l'etimòleg Joan Coromines, que sentia pregonament i viva aquesta unitat quan retrobava paraules de la llengua en extrems ben allunyats dels quatre cantons de la terra.

El cas és que l'etimologia del mot té a veure amb la paraula marrec, que primitivament significava anyellet o xai (com a diminutiu de marrà, mascle de l'ovella). Escriu en Coromines: «D'aquí deu provenir el... terme familiar -més o menys despectiu- per a xicotet, bordegàs». A Menorca existeix marrèco (amb e oberta), «homo magre, arrufat, per fer por als al·lotets: Ai, que ve es marreco!» 

Al DCVB, en FdB Moll descriu marreco com a «moracot, personatge imaginari amb el nom del qual es fa por als infants (Menorca)... Mira que vindrà es marreco!». Sembla que la similitud amb moraco, moracot, també hi afegí el seu granet de pànic, atès que l'amenaça sarraïna havia quedat gravada des de segles en el subconscient popular. Curiosament, per definir l'entrada del mot, no fa referència al nostres estimat marraco lleidatà, sinó a un altre cosí, en aquest cas valencià: «personatge imaginari que s'anomena en voler fer por als nens (Maestrat)».

Amb l'afegitó de la o, marreco fóra un augmentatiu i despectiu de marrec, que no hi ha res millor per fer entendre als xiquets-es una cosa que posar-los exemples d'ells mateixos, però en aquest cas una mica més crescudet per tal que els pogués fer creure, una mena de germanot gran o cosí fort i sense miraments per indicar-los la conducta correcta. D'ací a ésser entès com una fera o bèstia en l'imaginari infantil només hi havia un petit pas. En lleidatà, a més, hi hagué conversió de la vocal tònica en a (també en valencià septentrional), per assimilació amb la pretònica, i això va deixar el nom més temut de la canalla lleidatana com a marraco, que encara sonava més fort i esfereïdor.

1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
La cercavila de la Festa Major de maig: la banda tocava a la Plaça de la Paeria en honor als gegants: «al sortir la Faraona hi hagué un esclat de picament de mans que es repetí en aparèixer el Faraó». Era l'any 1906 que s'estrenaven.

Una colla de lleidatans, a saber, en Miquel Agelet, en Magí Morera i Galícia, lo metge Inglés, lo Morlius, en Galceran, en Carrera, i l'autor de la ressenya, el metge Pere Castro Vicén, tots de la corda republicana, «després de molts dies quan la ciutat estava ataubada pel sol de l'istiu, una bona nit ens reunírem al reservat dels Camps Elisis per celebrar l'èxit dels gegants amb un sopar...»

1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
«...el Salvador (majordom municipal) n'era mestre d'aquestes coses i d'allí sortí la idea de donar cos a la bèstia que servia a Lleida per espantar les criatures i fer-les dormir quan no tenien son... 'Si no dorms, t'agafarà el Marraco... ningú sabia què era, el nom sol espantava i nosaltres decidírem convertir-lo en cosa palpable: faríem un marraco i les criatures lleidatanes sabrien a què atenir-se».

Així arribà el febrer de l'any 1907, i l'avís que en una altra reunió «després de sopar al Cuartelillo dels bombers a prendre cafè, tractarem de l'assumpte del Marraco». Una reunió seriosa d'en Morera arquitecte, l'Artur Renyé, en Màrius Sol, l'Eduard Andreu, el majordom municipal, en Soldevila i ell mateix, en Pere Castro. S'hi presentà un dibuix de part d'en Soldevila «de lo que creia que havia d'ésser la fera. L'Artur Renyé s'encarregà de construir la maqueta i als pocs dies començà la tasca».

1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).

Una imatge fantàstica d'un acte de la festa major: l'enlairament d'un globus captiu des de l'esplanada de Cappont. 

1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).

El xassís sortí «d'un cotxe de morts donat de baixa... En Sol, que entenia d'automòbils, s'encarregà del dispositiu de la direcció, i peça a peça, costelles, cap i cua, férem tota la carcassa de fusta, i el Renyé s'encarregà de recomplir-lo d'escaiola». Pocs dies abans de la Festa Major «estava la bèstia en disposició d'abandonar la caverna i sortir a la llum, i decidírem treure'l a les dotze de la nit per portar-lo als Camps i allí, amagat entre els arbres del reservat, pintar-lo i donar-li els últims retocs». Però, ai las, «quan arribàrem al Pont no quedava del 'marraco' més que l'esquelet de fusta; tot el guix s'havia desfet deixant blanca la ruta que fèiem».

Per refer-lo, es va acordar de reconstruir-lo de paper d'estrassa: «febrosament treballant dia i nit, la del nou de maig quedava llesta la fera». Així doncs, a la fi, el dia 10 de maig de 1907, a tres quarts de dotze del migdia, se sentí per primer cop a la ciutat el crit: Fugiu, que ve el Marraco!, «entre l'espant de les criatures que omplien el pont». Llavors, «traient foc pels nassos i bramant esfereïdor, sortí el Marraco de Lleida camí de la Paeria...»

1908. Lo Marraco, Lleida.

Retall del programa de la Festa Major de maig, que anuncia la cercavila de gegants, capgrossos i del Marraco, juntament amb una nova parella de gegants japonesos.

1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).

«La llengua de la fera era una palanca de fusta de dos metres de llargada per quaranta centímetres d'amplada, forrada de baieta roja, i servia per agafar les criatures i engolir-se-les; després quedaven a terra i no passava res, mes unes sortien rient i unes altres plorant, perquè quan eren a la panxa de la fera es trobaven amb les cares dels homes que la conduïen, que eren sis i en mànegues de camisa, que feien més por als menuts que el mateix marraco». O sigui, que aquella primera bèstia, sí que s'empassava la canalla. Però és clar, «al cap de tres dies ja no feia por a ningú».

L'any següent, al 1908, «el pintaren de roig. Semblava que l'havien espellat. El dia del pregó es trencà una roda...» davant l'alfòndec on s'hi quedà, «convertint-se en un cau de rates». Cap a les acaballes dels anys 1920, quan la Paeria es trobava en obres, i la casa de la Gota de Llet en feia les funcions, aquell primer Marraco fou convertit en llenya per cremar-hi a la caldera de la calefacció.

1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).

La fira de bestiar del maig a l'esplanada del Camp de Mart, amb el campanaret romànic de Sant Martí al fons, en una vista de la ciutat que perdurava des dels temps medievals. 

1910. Casa de l'Aigua de les Basses, Alpicat.
Quan les Basses només eren això, basses o dipòsits d'aigua per a la ciutat de Lleida, hi tenia lloc una trobada de bicicletes, llavors en ple auge com a disciplina esportiva. En primer terme, hi veiem un tàndem i tot. El doctor Pere Castro és el primer de la tercera fila a l'esquerra, mudat amb corbatí i sense barret (tot i que no s'aprecia gaire bé). La foto fou obra de Ramon Masià, i altres lleidatans il·lustres quedaren immortalitzats: eren la colla dels joves republicans lleidatans, vertaders regeneradors i transformadors de la Lleida de començament de segle XX, fins que la ferum pútrida del feixisme (espanyol) ensorrà «la ciutat d'ideals que volíem bastir». Ara esperem altre cop que l'esperança de la nova República ens hi acondueixi finalment.

Per a una biografia del metge lleidatà, Pere Castro i Vicén, veg. aquest enllaç. Fou regidor de la Paeria al 1917, al costat del seu amic i alcalde republicà, també metge, Humbert Torres.

1907-08. Lo Marraco, Lleida.

Atenent a les informacions del Dr. Pere Castro, el primer Marraco només tingué dos anys de vida. Per tant, aquestes fotografies s'han de remuntar a alguna d'aquelles dos festes majors o alguna altra diada festiva de les dos o tres que al llarg de l'any permetien la sortida de la cercavila de gegants i capgrossos, i de la nova temible fera lleidatana. Altres informacions diuen que la bèstia sortí als carrers de manera esporàdica fins cap allà al 1912 o 15. 

1907-08. Lo Marraco, Lleida.

Meravellosa fotografia centenària: lo Marraco en alguna cantonada del carrer Major de Lleida per menjar-se les criatures. M'agradaria localitzar l'autor del magnífic retrat. En companyia de la Faraona, la geganta que es veu al costat, lo Marraco trau fum pels queixals. Als balcons, veiem els blancs llençols amb què s'engalanaven els balcons durant la Festa Major de maig.

1907-08. Lo Marraco, Lleida.

La imatge, de la qual també n'estic buscant l'autor, mostra de manera esplèndida com la bèstia es menjava les criatures amb una gran boca oberta. Un pobre gos escanyolit al centre de l'escena. Els balcons engalanats amb els llençols, en una plaça que no acabo d'identificar.

1935. Joan Amades, Les diades populars catalanes,
vol. II, Ed. Barcino (MDC).
El nostra gran folklorista recollí la informació del present article de Pere Castro, segons la nota 3 de la pàg.69. Inclogué lo Marraco entre el variat bestiari de Corpus en la nostra tradició. De moment, no he trobat en els escrits de son mestre urgellenc, Valeri Serra i Boldú, cap referència a la temuda bèstia, fenomen pròpiament local.

Anys 1940. Lo Marraco, Lleida.
Un segon Marraco fou construït després mateix de la desfeta de 1939: mentre el feixisme (espanyol) afusellava els grans, el Marraco es menjava els petits. Un joc de paraules que no fa riure, perquè fou una crua realitat. 
Aquest Marraco, doncs, també s'empassava la canalleta per la boca, cosa que ara faria les delícies del Síndic de Greuges. La carreta era transportada a pes per una quadrilla d'homes, com una mena de pas de Setmana Santa. Perdurà fins al 1951.

Anys 1940. Lo Marraco, Lleida.
Les datacions de les fotografies que es troben a la xarxa són molt variades. Però crec que totes aquestes pertanyen al primer Marraco de postguerra, amb els laterals coberts de faldons (sovint rojigualdos, no fos cas) i la boca molt baixa per poder empassar-se bé el xiquets i xiquetes que no es portaven bé.

1957. Lo Marraco, Lleida.
S'estrena el tercer Marraco del segle XX, que amb diferents retocs, sobretot per les riuades de 1982 i una remodelació de 1993, serà el que arribarà, tan fresc i feliç ell, fins al segle XXI, en què més que mai cal algú que pugui per uns fugaços moments retornar la canalla al lloc que els pertany en l'escala familiar i social, que no és el de despòtic reietó/ona de la casa (perdoneu, però algú ho havia de dir). 

1957. Lo Marraco, Lleida.
Aquest marraco sobre rodes té la boca ja molt més alta perquè no menja xiquets ni xiquetes pel carrer, només els espanta. En aquesta darrera imatge el veiem baixant per l'Avinguda de Catalunya, quan encara la N-II passava per dins la ciutat i allà tombava cap a l'esquerra, cap al carrer Acadèmia per enfilar fora vila en direcció a Fraga, segons que mostren els cartells indicadors de la cantonada.

Anys 50. Lo Marraco, Lleida.

1957. Lo Marraco, Lleida.
El Marraco contemporani es presenta amb un acoloriment brillant i potent, amb verds per a la pell, taronges per a la panxa i rojos per a les urpes, ulls, morros i nas. Com que ja no es menja a ningú, la boca no està tan oberta i li han crescut els ullals. En realitat, ara sembla més que rigui que no pas que rugeixi. No fos cas que fes massa por i l'arribessin a denunciar...

Un segle de Marraco, ple de vicissituds per a la pobra bèstia des d'aquell 1907 en què sortí per primera vegada als carrers de la ciutat, ara tan canviats. Un segle que reflecteix l'evolució dels valors socials i culturals de la nostra ciutadania, enmig de greus sotracs històrics, i que ara mateix s'eixamplen, globalitzen i mobilitzen. De mòbil, vull dir: aviat, per tant, caldrà fer-ne l'app perquè la canalla s'hi connecti... i pares i mares puguin continuar la tradició en la brega diària: afanya't, menja, dorm... que si no, vindrà lo Marraco!

[1280] Lo Marraco, lo Innocent, les matraques i altres costums religiosos lleidatans del segle XVI