1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Esplèndida panoràmica a contrallum del Segre crescut i arribant als peus de les cases del Cappont. Encara no hi havia cap embassament als rius del Pirineu, i les pluges de tardor o el desglaç primaveral solien acabar de manera sovintejada en fortes avingudes. Probablement, o sense el probable, la primera riuada retratada de la ciutat, obra d'aquest pioner de la nostra fotografia, enginyer de mines de professió. Per això, la imatge mostra una presa elevada, perquè fou feta des del pis de l'oficina governamental de mines que hi hagué en un dels edificis entre la Paeria i la plaça Sant Francesc. El Cappont era tot una horta fins als turons de la Bordeta, al fons.
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 31 de maig (BDH).
Crònica del desbordament del Segre del 24 de maig d'aquell any, ben just acabada la festa major, que «lo recordaran con horror y espanto los vecinos de esta ciudad». S'hi diu que el riu s'esbarrià fins a un quart de llegua horta endins, cosa que equival a un quilòmetre o més. El dia 21 «apareció por la parte de Aragón una nube enteramente negra, que estendida por la ribera del Segre, despidió acompañada del levante una manga de agua». L'endemà la pluja continuava i el riu creixia, «pero sin extralimitarse de su gran cauce, cuyas avenidas son frecuentes... con el deshielo de las nieves». La precipitació recollida al llarg del curs del riu i la suma del desgel feien témer a la tarda del dia 23 una enèsima riuada a la ciutat. Efectivament, «a las tres de la madrugada de ayer [dia 24], impelida por las murallas de esta ciudad, traspasó inmediatamente la huerta convirtiéndose en un torrente con tal velocidad que arrasaba las casas y descuajaba los árboles». Els masos de pagesos i les cases d'estiu d'alguns rics lleidatans van restar, doncs, arrasades.
Les muralles de Lleida, en efecte, encara no havien estat enderrocades, cosa que no passaria ben bé fins a partir de 1860. Serviren, durant segles, per protegir la ciutat dels embats recurrents de les aigües sicorianes, ves per on. Amb els mitjans del seu temps, no eren pas carallots les gents del passat.
Però riu amunt, a la punta de l'aleshores nou passeig de Fernando (pel rei espanyol), que s'acabava sense estació, el corrent cabalós penetrà pel camí i tombant la paret de la muralla «inundó inmediatamente el paseo, jardín y casas inmediatas, temiéndose que el puente por cuyos ojos apenas daban paso a las aguas se hundiese». Les cases de la part més baixa de la ciutat, les que feien de muralla al riu, des de la Magdalena fins al carrer Major, van negar-se sense respectar ni particulars ni oficines del govern, com les de la plaça Sant Francesc, amb els dipòsits de sal contigus, que també foren afectats. La ciutat entrà en alarma quan va fer-se córrer que l'església d'aquesta plaça podia caure d'un moment a l'altre. Calgué que un parell d'arquitectes locals verifiquessin l'estat de l'edifici i de les oficines adjacents: no caurien, però se n'ordenà l'evacuació, especialment dels calés que el governador civil (espanyol) allà hi tenia d'impostos i taxes vàries. Perquè l'aigua continuava pujant, tant que saltà per la muralla de Sant Francesc i hi tombà la garita del cos de guàrdia.
Davant la difícil situació, el senyor Bisbe ordenà que a la tarda hi hagués rogatives a tots els temples de la ciutat «para implorar la Divina clemencia». Era el que el catolicisme imposava en aquelles dates. Els pobres pagesos afectats eren els qui havien rebut la pitjor part de l'embat de les aigües i estaven desesperats perquè ho havien perdut tot, «que con lágrimas en los ojos esponían su piedad y el tormento que les ocasionaba sus desgraciadas familias».
El riu Cinca també baixava ben a l'ample, i s'havia endut el pont de Montsó. A Fraga, els cotxes de correus i diligències no gosaven passar pel pont, i restaven aturades a la posada que hi havia als afores, al marge dret del riu, ja que la ciutat vivia encara aturonada al costat esquerre. També a Balaguer i riberes del Segre riu amunt els danys foren notoris. Però sense cap mort, que se sabés fins aleshores.
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
Crònica de l'endemà de la crescuda sicorina, una més al llarg dels segles, abans que al segle XX els pantans en frenessin l'avinguda, al riu i als seus afluents. Segons la notícia, les aigües van enviar «en más de un cuarto de hora» l'horta lleidatana. Vol dir que tenien una extensió que s'allargava terra endins un quart d'hora de caminar, entre mig i un quilòmetre.
«Las murallas de la ciudad amenazan ruina». A base de segles, la força de les aigües que hi anaven a xocar les devia haver castigat summament. I aquell barri per a on entrà l'aigua, pel Carme i la Magdalena, moltes cases s'hi trobaven en perill de desplomar-se. La gent es carregà els estris més vitals al damunt i començaren a traure'ls cap a llocs més segurs, Lleida amunt. El carrer Major, amb els edificis més oficials i governatius en aquella època, també en fou afectat en bona proporció.
Diu que s'hi feren pregàries per a la minva de l'horrorosa inundació i que es manà que la il·luminació es mantingués encesa tota la nit. Diria que encara no hi havia llums de gas (o si n'hi havia, la xarxa n'era minsa), i que s'havia de tractar de fogueres: eren per evitar el pillatge durant les hores fosques nocturnes. Sembla, doncs, per les exclamacions del cronista, que es tractà d'una de les avingudes més fortes del riu en aquell segle. En vindrien altres, com la de 1866, que s'emportà una part del pont, que fou substituïda per un entramat de fustes. I la de 1907, que se l'endugué definitivament i donaria pas al pont de ferro de 1911. L'altra avinguda desastrosa per al pont fora al 1938, però aquest cop no fou culpa de l'aigua, sinó del foc. Del foc bèl·lic de la dinamita.
1853. Balaguer, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
També a Balaguer l'embat de les aigües va causar estralls aquell 2 4 de maig, «día de susto y consternación» per la inundació de bona part de l'horta balaguerina. Amb tanta força que si dura una mica més «hubiera arrastrado en su corriente toda una calle de casas, la más dilatada del pueblo», o sia, el carrer del Pont. Això sí, que no faltés: durant tota la tempesta, les esglésies exposaren el Santíssim per a les pregàries oportunes dels fidels. A Lleida, l'embat encara fora més gran: caldria sumar-hi les aigües recollides de la Ribagorçana a Corbins.
1853. Montsó, crescuda del Cinca.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
El gran pont penjant de Montsó, recentment estrenat feia només tres anyets, fou tombat per la força de les aigües del Cinca en aquella avinguda del 24 de maig d'aquell any. Feia un any, al 1852, que el riu s'havia endut el pont penjant de Fraga, del mateix constructor barceloní, Casa Clavé i dirigits per l'enginyer Pindullers (Pere Andrés de Puigdollers). Casualitat o mala construcció? No ho sabrem ja mai.
1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Detalls d'una crescuda del Segre a final de segle XIX, probablement la primera retratada. Vistes a l'exigu Cappont existent encara llavors.
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
L'avinguda de les aigües vingué acompanyada de 36 hores de pluja seguida, amb una gran tromba huracanada d'aigua a la matinada del 23 al 24, quan les aigües començarien a pujar. La força del vent durant la nit s'emportà alguns plataners del passeig de Ferran. Les aigües crescudes esbarriaren els troncs i rais estacionats a tocar del pont. L'amplada del riu arribà a 1200 vares, quan la llera habitual que cobria el pont vell no devia passar de 150. La crescuda durà tot el matí del 24, fins a migdia, i tota la Lleida baixa restà negada de les aigües, des del carrer Magdalena fins al mercat de Sant Lluís. La plaça de la catedral es convertí en una bassa i per passar calia transitar per l'interior del temple.
El pont vell aquest cop resistí, però aviat claudicaria, tretze anys després. Diu la crònica que des dels temps de Blondel, al 1787, la ciutat no havia patit una tan gran crescuda.
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
Les greus conseqüències en foren la desaparició dels horts, la pèrdua de collites, l'aviament de fusta de les serradores, la destrucció de la presa de la sèquia de Torres, que agafava l'aigua una mica riu amunt del pont. El revellí o fortificació triangular al cap del pont, arrasat, i l'edifici del cos de guàrdia a la plaça de Sant Francesc, desaparegut. Les oficines de la hisenda governativa, de correus i de l'estanc estatal de tabacs a l'antic convent de l'església d'aquesta plaça, negades completament.
Les inundacions d'aquella primavera també es reproduïren als rius Anoia i Llobregat i Besós. En aquest darrer cas, el primer camí de ferro, ben just inaugurat feia quatre o cinc anys, restà intransitable. A Molins, temeren que el Llobregat no s'emportés aquell grandiós pont que el creuava, la barca d'Olesa per travessar-lo anar a parar al mar amb un carro i el carreter a dins.
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Ressenya de les destruccions del temporal a Catalunya. La muralla de la ciutat feia que les aigües s'haguessin d'expandir cap a les hortes del Cappont per força.
1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Després del Cinca i el Segre amb les Nogueres, vindria la crescuda de l'Ebre. La ciutat de Tortosa en patiria els estralls més forts als barris de la part baixa, i la gent hagué de desallotjar les cases. El soroll de les aigües era espantós.
1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Detalls de les destrosses causades per la sortida de mare de l'Ebre a Tortosa en aquell espisodi de pluges i desgel primaveral. S'hi descriuen els tràfecs per traure la gent de casa seua amb barques, car els carrers eren inundats. Al poble de Benifallet, «más de la mitad del pueblo... ha desaparecido».
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A poc a poc, tota la premsa estatal (espanyola) s'anava referent a les inundacions de Lleida. Potser alguns diaris hi enviaren corresponsals, altres anaven refent amb castellana prosa la descripció dels fets i la situació creada.
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A cada article, sempre coneixen algun detall nou o altre. Com ara que els cabals de la hisenda pública inundada, de la plaça Sant Francesc, es dipositaren a la Catedral. Cal creure perquè consideraren que era un lloc de confiança. O que la Paeria convocà els lleidatans a processó, al vespre, amb espelmes i tot: era una manera socialitzada i comunitària d'aconduir la frustració de la gent, fer catarsi espiritual i desviar la fúria cap a la voluntat divina, i que ningú no prengués mal. A més, hi hagué èxit de comunicació amb el Senyor, «pues se notó que desde que salió la procesión general de rogativa comenzó a amenguar el río». Ves que bé, oi?
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 9 de juny (BDH).
A més de l'horta lleidatana de Fontanet, les destrosses sovintejaren en els pobles riberencs del Segre riu amunt. Molts dels ponts en quedaren afectats, la muralla de la ciutat de Lleida des de Ferran fins a Sant Antoni restava en estat precari, a mercè de futures avingudes d'aigua.
1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España», de 10 de juny (BDH).
A la premsa dinovesca era freqüent que un diari inclogués copiat de cap a cap un article d'un altre diari, citant-ne la font. No només una referència, sinó tot l'article sencer!
1853. Lleida, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Detalls històrics de les inundacions de l'Ebre a Tortosa, d'entre 25 a 30 pams (per tant, entre 5 i 6 metres) vuit vegades entre 1468 i 1787. I quatre vegades fins a la meitat d'aquell segle XIX.
1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Repàs cronològic als fets desgraciats d'aquella pujada d'aigua de l'Ebre i dels moments d'angoixa i desesperació viscuts: «Neptuno era el dueño absoluto de Tortosa».
