 |
1851. Lleida.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. |
 |
| 1851. Lleida, acte sacramental de la Colometa. «Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. L'autor vol donar notícia a son germà de «algunos ritos anticuados de esta iglesia... Uno de ellos y muy célebre era la celebración de la venida del Espíritu Santo», segons consta en una deliberació capitular de 1518, «quod vulgo dicitur La Colometa in memoriam illius Spiritus Sancti in Mariam Virginem sacratissimam, ac Christi Redemptoris Matrem et Apostolos missionis». Es representava la baixada de l'Esperit Sant dins la seu lleidatana (llavors encara no vella). «Usóse en todo el siglo XV, en que solían pagarse ochenta sueldos al que dirigía la m´quina. También consta el gasto de almuerzo y merienda a los que representaban los Apóstoles, sobre quienes bajaba la paloma». |
 |
| 1851. Lleida, la festa del bisbetó o lo innocent. «Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. La supressió de la festa al 1518 provocà les queixes dels fidels lleidatans, fins al punt que el capítol catedralici «tuvo que revocar esta constitución el año siguiente 1519, sábado, en la vigilia de Pentecostés, mandando que en el día siguiente se practicase dicha representación, y en adelante quedase a disposición del Capítulo o continuarla o mandar que hubiese sermón en su lugar». Com que aquella mateixa tarda el nou sagristà no havia fet els preparatius corresponents, fou multat amb 30 sous, perquè no havia fet petar els «tronadors, alias coets, de la Colometa». Constata també l'autor que «en una consueta de esta iglesia, que vi en Roda, manuscrita en el siglo XIV, se establece el rito del Obispo de los niños in secundis vesp. S. Johannis Evangelistae», o sigui una festa del bisbetó, tan freqüent al llarg i ample del país, des de les catedrals de Perpinyà i Elna a la de Palma, passant per Girona, la Seu d'Urgell, Barcelona, Vic o València. Per un dia s'escull per mitjà d'un entremès, en clau d'humor i festiva, un minyó per exercir de bisbe, la màxima autoritat que presidirà totes les celebracions d'aquella jornada. Aquesta festivitat burlesca fou prohibida pel Concili de Barcelona de 1566, ja en plena Contrareforma religiosa catòlica, apostòlica i romana. |
 |
| 1851. Lleida, lo Marraco a les processons del Corpus. «Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. La festivitat perdurà tot al llarg del segle XVI, i era dita de Lo Innocent, i havia passat a celebrar-se després de Nadal, en la vigília o dia dels Sants Innocents. Per a la festa, «se guardaba en lo antiguo en la sacristía mitram pro pueris y annulum puerorum, como dice un inventario de 1544, y en otros de 1581 se lee que de las capas usadas solían hacer otras pequeñas pro scolaribus». Uns altres ritus característics de la diòcesi lleidatana foren els del Sant Drap, el Cant de la Sibil·la la Nit de Nadal, «y del Evangelio Liber generationis, que se cantaba despues de los maitines, como en los de la Epifanía el otro Factum esta autem cum baptizaretur, etc. y otras cosas de esta clase comunes a todas las iglesias de esta provincia». «La fiesta del Corpus no estaba aun aquí introducida en el año 1500 ni los dos siguientes, cuando entre los días feriados para la universidad no se cuenta este entre los muchos que prescriben sus estatutos». No se'n fa menció fins al 1540 amb la solemne processó corresponent. En les gran festivitats, com Sant Joan, Sant Pere i Santa Maria, «se solía acordar que se corriesen toros... mandando hacer barreras», és a dir, correbous en el sentit tradicional que encara es conserva a les terres ebrenques. Els orígens del Marraco lleidatà són testimoniats l'any 1671, quan en data 20 de desembre el Capítol de la Catedral manà que per a la propera festivitat del Corpus «se hiciese un Drac como el que había antes de las guerras (de Felipe IV) [la guerra dels Segadors], para dicha procesión en memoria, dicen, del que mató el conde de Barcelona en la montaña de Montserrat. Con esto es regular que hubiese también otras representaciones». És a dir, que probablement, ja abans del segle XVII hi havia alguna mena de representació de la lluita contra el drac, símbol i encarnació del mal i del pecat, incorporada a les processons del Corpus nascudes al segle XVI. |
 |
| 1851. Lleida, les matraques de Setmana Santa. «Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. El costum de vetllar el Monument del Dijous Sant és testimoniat al bisbat lleidatà cap a finals del segle XV. Com que l'endemà, Divendres Sant i dia de la crucifixió de Jesús, no hi haurà missa, el sagrari és vetllat en vigíla fins a la Resurrecció del cos de Crist. Fou una festa molt arrelada després de la darrera guerra, per mor del nacionalcatolicismo espanyol. La meua mare m'explica com, a Alcoletge, la vetlla es feia sempre entre una dona gran i una noia, com això donava ocasió per sortir de casa a hores intempestives per anar a la vetlla i com, segons la vella que et tocava, t'explicava coses de la vida o t'amargava els pensaments. «Más antiguo es el uso de las matraques o tenebres en los días de Semana Santa, de cuya construcción y uso con mazoles hay ya memoria en 1362 cuando se compusieron las viejas». |
 |
| 1851. Lleida, les processons. «Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. Costum encara viu a mitjan segle XIX era encapçalar les processons amb un fanal. De manera que «delante del estandarte llevan un farolón grande de hierro con labores muy menudas. Aludirá a que no falte luz en este acto sagrado». I si no, ni mai. |
