[328] Platges verges de Peníscola

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Meravellosa làmina acolorida de l'original. La vila arremolinada al voltant el castell sobre la roca de l'istme. Una plaça estratègica, ja que l'alçada dels canons mantenia a distància els vaixells enemics. De manera que el mateix Jaume I hagué d'abandonar-ne el setge del 1225, la primera acció en la conquesta valenciana, i esperar fins al 1233, després de la conquesta mallorquina.

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
L'istme que amb el pas dels segles s'omplirà d'hotels i banyistes, llavors només tenia unes poques cases de pescadors (3), una font d'«agua dulce» (8) a tocar de la Porta Nova (6), per on s'accedia al passeig de la muralla (7) i fins arribar al conegut i sempre misteriós Bufador (10), «abujero por donde sale el agua quando sube la marea».

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
El particular toc del dibuixant Palomino, a l'estil del còmic modern. Els carrerons que van retombant fins arribar al castell, des de la muralla i passant per l'Església Major (1) i de la Mare de Déu de l'Ermitana, llavors recentment construïda en estil barroc a principi del XVIII, com a agraïment dels botiflers borbònics a la resistència al setge austriacista. 

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
Detall de la roca on s'assenta la vila: «situada... en una piedra que avanza hacia el mar, separada de la tierra firme por una legua de la tierra baja, de modo que parece isla» (Madoz).

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
El castell templer del segle XIII que acollí al començament del XV l'anomenat Papa Luna, Benet XIII, el papa aragonès de la família dels Luna, defensat i abandonat per Vicent Ferrer. Amb sa destitució i son empresonament a Peníscola, començava a resoldre's el Cisma d'Occident de l'Església Catòlica. Diuen que la seua tossuderia a aferrar-se al càrrec originà la dita castellana de «mantenir-se en sus trece».

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
Detall dels vaixells i de com els canons els mantenien a ratlla.

1786. Peníscola. Gravat de Palomino dins «Atlante...».
Detall de l'escut de Peníscola... i de l'aguilot franquista del nostre estimat país veí.

1849. Peníscola.   
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz, tomo XII. 
Descripció de la situació de la vila, de l'església i dels castell, «plaza de armas de segundo orden, segun el arreglo vigente», però amb escola de nens i també de nenes.

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
Descripció de passejos i fonts, amb una aigua excel·lentíssima, «proveyéndose mut a menudo de ellas los marineros para el abasto de los buques, con motivo de conservarse muchísimo tiempo incorruptas».

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
Història antiga. Ben llarga: la medieval la passarem de pressa, de pressa, no fos cas...

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
Defensa de la «ñ», sense ni esmentar la llengua del país, i ràpid resum d'història medieval i moderna, tan escassament aprofundida en comparació a l'antiga de la pàgina anterior. «Felipe V premiando los padecimientos y servicios prestados durante este sitio, hizo nobles a todos los que habían sido del ayuntamiento»: botiflers elevats de rang.

1849. Peníscola. «Diccionario... », de P. Madoz, tomo XII. 
La plaça de Peníscola, però, no resistí més que onze dies al setge del Mariscal Suchet, durant la Guerra del Francès.

[320] Fraga, segle XVIII

[327] Sant Jaume d'Alcoletge

Segle XV. Sant Jaume, del pintor Jaume Ferrer II, tremp sobre fusta. 
Provinent de l'Església parroquial d'Alcoletge, i conservat al Museu Diocesà de Lleida. De petit jo, als anys 60, ja no era al poble. Diu la descripció museística:
«Taula on es representa l'apòstol sant Jaume com a pelegrí, amb el bordó [bastó] a les mans i les petxines al barret. Va vestit amb una capa de color blau fosc que a l'interior és marró vermellós. L'artista representa el sant amb tots els elements identificatius d'aquells que pelegrinaven a la seva tomba. En aquest cas, se'l representa descalç i amb un llibre a la mà esquerra. El rostre barbat emet serenitat i sobrietat, caràcter seriós i convicció.
Es troba situat en un enrajolat i davant d'una arquitectura poligonal en forma de capella en la qual es veuen unes finestres geminades. A la part superior apareix una decoració vegetal daurada, gofrada i amb treball de burí. La representació de la perspectiva és plenament intuïtiva, amb diversos defectes visuals que limiten la visió de profunditat».

Segle XV. Sant Jaume, del pintor Jaume Ferrer II, tremp sobre fusta. 
El bastó amb una cantimplora de carabassa. Si la taula és gòtica, però l'església és neoclàssica, què ens cal deduir? Que anteriorment a l'actual església, una altra n'hi hagué on es conservà una peça d'aquesta categoria, ja que es tracta del pintor del Retaule de la Verge dels Paers? L'antiga església fou destruïda durant la Guerra dels Segadors, quan el poble fou arrasat per les tropes que hi campaven durant el setge de Lleida de 1646?

També podríem suposar una certa puixança local al segle XV que permetés al poble de pagar-se un encàrrec al notori i anomenat pintor lleidatà, o fins i tot uns orígens familiars dels Ferrer pintors al «carrer» d'Alcoletge. Com a poble de jurisdicció de Lleida, els allí nascuts eren lleidatans. D'ací deu vindre la consideració que ens tenien els pobles veïns, de gent presumida i que vol lluir, quan ens deien que «els d'Alcoletge porten barret».

Tot segurament fou més simple: amb l'ocupació militar espanyola de la Seu Vella l'any 1707, moltes de les peces foren reubicades en parròquies de la diòcesi, i la taula de Sant Jaume de la capella del sant de la Seu Vella, anà a parar a Alcoletge, mentre que la similar de Sant Julià anà a parar a Aspa, al palau episcopal. Primer, doncs, fou la taula, i després vingué l'església barroca, fos perquè l'anterior quedà mig desfeta o fos perquè no n'hi havia.

Anys 2000. Alcoletge, església de Sant Miquel 
(foto festacatalunya.cat).
La nova església fou construïda entre el 1765 i el 1773 en l'estil neoclàssic del moment, tot i que amb alguna reminiscència abarrocada. És un edifici sobri de tres naus, amb creuer amb cúpula. La reconstrucció de l'església marca un moment àlgid en la història del poble. Després que fos destruït i despoblat durant les anades i vingudes dels exèrcits de la Guerra dels Segadors, el segle XVIII marca la recuperació econòmica de la vila. A banda de l'edifici religiós, la construcció de la «Secleta», derivada de Fontanet, mostra l'afany dels alcoletgencs per prosperar en aquells decennis de «pax borbònica» del XVIII: tot i que espanyolitzant per totes bandes, la pau permeté la recuperació econòmica a tot Catalunya.

Anys 2000. Alcoletge, església de Sant Miquel.
Portalada de l'església, amb un cert treball ornamental, que malgrat ser simple té un punt abarrocat, gens menyspreable per a l'època. No fou dedicada a Sant Jaume, sinó al patró tradicional de la població.

Anys 2000. Alcoletge, església de Sant Miquel.
Detall del nou Sant Miquel que presideix la portalada, després que la vella imatge fos tombada durant la guerra del 36.

2013. Alcoletge, església de Sant Miquel.
Vista del campanar i l'església a l'entrada del poble, des de la placeta de la Creu.

[315] Alcoletge, cel alegre

[326] El Borbó al Pirineu durant la primera dictadura

1924. Pallars. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC). 
El «pintoresco Coll de Gats», la ruta pallaresa del Borbó. La visita a Catalunya es feia tan sols vuit o deu mesos després del cop d'estat autoritzat de Primo de Rivera, la primera dictadura espanyola que el nostre país va sofrir el segle passat. Segons diuen alguns, similar a l'intent de cop del nét d'aquell rei l'any 1981, però que no li va sortir bé, amb el tret per la culata, vaja.

1924. Pallars. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
El Borbó de visita a les instal·lacions hidroelèctriques del Pirineu.

1924. Pallars. Visita del Borbó Alfons XIII (EEC núm. 16).
La visita a les instal·lacions de Cabdella. Fixeu-vos en «l'autobús» aparcat a la dreta de la imatge.

1924. Vall d'Aran. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
El toc infantil de manual a l'arribada a Vielha. La dèria dels Borbons per aquest racó de Pirineu ja ve de l'època d'aquell reial dictador.

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
Tots al carrer a Vielha per «tributarle una ovación».

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
Berenar a Salardú, que això de ser rei és molt cansat i fa vindre gana.

1924. Vall d'Aran. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
La taula parada a Salardú. Saludant des del balcó consistorial de Vielha «después de inaugurar la lápida conmemorativa de su visita».

1924. Vall d'Aran. Visita del Borbó Alfons XIII (foto Solé).
Perspectiva de la plaça porxada de l'ajuntament de Vielha, encara existent.

1924. Vall d'Aran. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
Caricatura dels botiflers que es donaven cops de colze per posar-se al costat del Borbó dictador de començament del segle XX.

1924. Manresa. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
La perillositat de les carreteres de l'època per a uns «carros» que corrien massa en comparació als que estiraven les mules.

[321] Borbó de dictadura a Lleida

[325] El castelló del riu Farfanya

1660 ca. Castelló de Farfanya. Gravat del Cavaller de Beaulieu, Les plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogna (Europeana). 

La vall del riu Farfanya fou en altres segles un punt estratègic cabdal per a l'accés des de l'oest cap a Balaguer i cap a la plana lleidatana. Per això hi hagué un «castelló», segurament ja d'origen sarraí. Al segle XVII aquest petit castell s'havia convertit en una autèntica fortalesa.

1660 ca. Castelló de Farfanya. Gravat del Cavaller de Beaulieu. 

La vila al peu del turó, amb un castell enorme amb palauet inclòs i l'Església de Santa Maria. A la vila, el campanar de l'església de Sant Miquel. S'hi observen unes esveltes i altes torres civils, prova de la puixança del lloc.

2002. Castelló de Farfanya (foto Segre). 

Actualment, encara dempeus l'església i les restes de la muralla i alguna torre. A la dreta, l'arbreda ressegueix el riu.

1660 ca. Castelló de Farfanya. Gravat del Cavaller de Beaulieu. 

A l'una i l'altra banda de la vall (est i oest), dos torres de vigilància, derruïdes pels efectes de la Guerra dels Segadors.

1660 ca. Castelló de Farfanya. Gravat del Cavaller de Beaulieu. 

El riu Farfanya fluint cap al sud (d'esquerra a dreta de la imatge), amb un petit pont que porta a l'ermita amb hort tancat. Al tossal de la dreta, la forca per als ajusticiats.

1845. Castelló de Farfanya.   «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.   

«Hay 250 casas de 50 palmos de altura poco más o menos, y de muy mala distribución interior...».

1845. Castelló de Farfanya.   
«Diccionario geográfico...», de Pascual Madoz.   
«la torre de los... Batlles... Se llama así... por haber en su cúspide una piedra en la que coinciden los cuatro términos de Gerg, Castelló, Os y Vilanova de las Avellanes, en cuto punto se dice pueden comer juntos en una mesa los respectivos alcaldes cada uno dentro de su jurisdicción».

[312] Agramunt emmurallada

[324] Setge de BCN, 1714

1714. Setge de Barcelona durant la Guerra de Successió: «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», edició París ca. 1750 (BNE).
El Cap i Casal de Catalunya, Barcelona, assetjada per l'exèrcit francès, i fumejant de les explosions d'artilleria. S'han obert bretxes a la muralla de Llevant, i les onades de soldadesca gavatxa s'afileren per entrar dins la ciutat. Un Comte d'Harcourt es destacà en la Guerra dels Segadors, però no me'n sona que cap figurés en la de Successió; potser doncs, es tracta d'una confusió del dibuixant, que volgué homenatjar la casa dels comtes d'Harcourt a mitjan del XVIII, quan la memòria dels fets heroics dels antics membres començava a confondre's. Algun benvolgut lector-a ja em rectificarà s.u.p.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Esplèndid gravat acolorit, que ens mostra l'sky-line de la ciutat de finals del Sis-cents i començament del XVIII. Tot i que aproximat, ens dóna l'aire general de la ciutat. Les torres de les esglésies s'aixequen per damunt de l'atapeïda trama urbana, arremolinada de cases i més cases rere la muralla.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
A l'angle de llevant de la muralla de mar, la torre de Sant Joan no pogué contindre els embats de l'artilleria, i els gavatxos anaven avançant entre els diferents nivells de trinxeres al Baluard de Santa Clara. Després de l'ocupació i fins a son enderrocament durant la revolució de 1868, els ocupants borbònics i botiflers locals la destinarien a presó dels patriotes catalans. 

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Dirigint l'assalt des d'un turó elevat i allunyat del foc enemic. Era com un videojoc però en directe. Enlloc de realitat virtual, hi havia virtualitat real.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Detall dels cistells per carregar, transportar i traure la terra de les trinxeres que s'excavaven per apropar els canons a les muralles; a l'esquerra, s'aprecien les boles irregulars dels canons, mentre un soldat jau a terra mort de cansament.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Detall d'un baluard enfonsat i de l'evacuació de ferits.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
La posició dels assaltants era desavantatjosa i s'exposaven amb molta facilitat al foc dels defensors. 

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
La Torre de Sant Joan amb què es protegia la part oriental de la muralla de mar de la ciutat.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Els seculars molins de la ciutat al rec comtal als afores de la ciutat.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Detall de la catedral barcelonina, vista des de llevant.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
La fumera s'empara de la ciutat.  A la dreta veiem com les cases alçaven petites torretes d'un o dos pisos damunt l'edifici per accedir a la llum i l'aire.

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Detall de Santa Maria del Mar. 

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Les torres de les esglésies sobresortint a l'horitzó; potser la de Santa Caterina, a la dreta, enderrocada al segle XIX. 

1714. «Prise de Barcelonne par les francois aux ordres de Mr. le Comte d'Harcourt», ca. 1750.
Detall de l'atapeïda trama urbana de la ciutat. 

[305] «Plan de la ville de Barcelone»