[2233] «Als voluntaris catalans que lluiten per la llibertat», 1916, més

1916. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

«Iberia», núm. 168, de 15 d'abril (ARCA). 

La premsa de l'època se'n feu gran ressò, dels voluntaris catalans. És el principal pou d'informació sobre aquest capítol honorable de la nostra història. Certament, i malgrat els vicis i virtuts humanes que cadascun com a persona degueren mostrar, l'esperit de sacrifici els honora. Si ara el nostre esperit fos així de fort i decidit, potser altrament ens aniria la història. Potser.

1918. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

«L'Intransigent», de 22 de novembre (ARCA). 

Malgrat la neutralitat oficial (espanyola), ben secundada per la nostra classe dirigent nacional, que en feu gran negoci com a proveïdors de tota mena, les classes mitjanes nacionalistes i republicanes donaren tot son suport a les nacions aliades. Segons l'escrit d'aquest diputat nord-català a l'assemblea francesa, prop de deu mil voluntaris catalans deixaren la vida en els camps i trinxeres en defensa de la llibertat. Deia que França no ho oblidaria. França, precisament, que prohibí per primer cop al 1700 l'ús oficial de la llengua. Que li ho preguntin al Manuel Valls, oi?

1917. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

«Iberia», núm. 109, de 5 de maig (ARCA). 

Un escrit patriòtic de tres voluntaris des del camp de batalla de la Valbonne. 

1918. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

«Iberia», de 6 de juliol (ARCA). 

Breus biografies publicades a la premsa dels voluntaris catalans. Si tinguéssim constitució d'Estat, i pas d'Estat-ut (que rima amb tururut), en tindríem una bona sèrie televisiva o pel·lícula, oi?

Josep Playan Alvarez (Facebook)

Administrador/a

  · Ahir a les 17:03 

Aquest 11 de novembre [2020] voldria retre homenatge al meu avi Josep Playán i Tersol Voluntari Català a la Gran Guerra. Entre la correspondència que va seguir amb la seva mare durant els 4 anys que va passar al front i a les trinxeres, vaig escollir una de les seves darreres cartes, punyent, eel front de guerra estant, en què brilla la seva profunda desesperació. Data del 17 de juliol de 1918. 

La meva estimada mare,

Han passat diversos dies des que us vaig escriure, però en aquest moment encara tinc una feina tan gran que no trobo ni un minut per donar-vos les meves notícies. La zona s’ha tornat una mica més tranquil·la i és a l’hora del crepuscle, ja que el sol s’ha fet menys aclaparador, que vinc a xerrar amb vosaltres.

A prop meu, entre els arbres, un poble en ruïnes desdibuixa els fantasmes dentats de les seves cases a la vegetació, i els llamps canviants del sol ponent il·luminen brillants llums en aquest contrast de colors. El rugit apagat dels avions, a l’orella el d’un mosquit contra el qual lluito, un germà inferior que comparteix amb mi el perill de molestar-me, com el Boche, l’escorça breu d’un canó escampat en el silenci, són les úniques coses que pertorben la majestuosa resta de la terra, cansada del seu treball inútil d’una temporada.

Allà com a altres llocs, l'home ha destruït l'obra de l'home; el seu odi, tot tombant-ho, va engendrar el caos, però la vegetació sobreviu a la cultura i, més indulgent, la natura cura les ferides de la terra desembocada. Què més us puc dir? La meva ànima, també, és el color del crepuscle: ha perdut les roses fresques de la seva infantesa i s’ha marcit per conservar la vostra França.

Encara sóc el teu fill, molt afectuós, que et besa tendrament,
Pitus.

«Fotografia del meu avi amb els seus companys catalans de la Legió Estrangera en algun lloc del front occidental», (Josep Playan Àlvarez).

«L'estelada de Verdun. Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial»,

Felip Solé (2014, 90').

S'hi explica un detall significatiu de la mentalitat francesa: els voluntaris catalans van rebre queixes dels francesos per parlar català entre ells, amb l'argument que se'n reien i no els podien entendre. No sé si en cent anys ja passats aquesta mentalitat ha avançat gaire. 

[2232] «Als voluntaris catalans que lluiten per la llibertat», 1916

[2232] «Als voluntaris catalans que lluiten per la llibertat», 1916

1916. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Bandera en honor dels soldats catalans que van allistar-se al 1r Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa per poder combatre a les trinxeres d'Europa amb els aliats. Mentre Catalunya i resta dels nostres països, dins l'Estat (espanyol) colonial que els dominava, romanien oficialment neutrals, per mor del lucre econòmic que se n'obtenia, alguns joves valents es decidien a lluitar, i potser morir, per la llibertat europea. Malgrat que França fos (sigui encara) l'altra dominadora colonial del nord del nostre país, «la Marsellesa» era cantada al sud a ple pulmó i forta emoció com a cançó de lluita revolucionària per a un nou ordre social més just i equitatiu. 

De ben segur que les motivacions de cadascun per allistar-s'hi eren ben diverses, potser fins i tot inconfessables en aquest o aquell cas. Fos com fos, no els podem negar l'honor i la glòria. Amb motiu del centenari de la Gran Guerra van publicar-se'n articles i algun llibre. Però no recordo si hi hagué un nostre acte d'Estat per remembrar-los. Quan anem per bona part d'Europa, ens sobten a places i jardins anglesos i francesos aquells monuments amb tot el llistat de noms dels morts d'aquell poble. Per a record de les generacions futures. 

No conec els detalls del monument que se'ls dedicà al 1925 al cementiri del Poblenou, prop de la tomba de Jacint Verdaguer. La dedicatòria diu, en francès, 

AUX SOLDATS DE FRANCE / ET AUX VOLONTAIRES / D’ESPAGNE MORTS POUR LE / TRIOMPHE DE LA JUSTICE / ET DE LA LIBERTE

i fou inaugurat pel rei (espanyol) Alfons XIII, en plena dictadura primo-riverista i de sotmetiment de la nostra nació. Però que l'ofrena provingués d'un Borbó de dictadura es contradiu categòricament amb l'esperit d'aquells homes que van donar sa joventut per la llibertat, oi? 

En altres latituds, aquests fets haurien originat documentals i pel·lícules. No entre nosaltres. La nostra TV3, principal empresa inversora cinematogràfica del país, no ho creu convenient. Tampoc revisar mil i un episodis de la nostra història que s'ho mereixen. Això sí, invertim en pel·lis que no es graven en la llengua del país i que hi han de ser doblades, que es roden fora del país o que no ensenyen més que ambients urbanites barcelonautes, amb (gairebé) total oblit de planes, valls, mars i muntanyes de la nostra geografia de Salses a Guardamar...

1916. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

La foto històrica de la bandera del Comitè de Germanor. 

1915. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Si no la primera, que sempre costa de dir, sí una de les primeres. L’11 de setembre del 1915, la Unió Catalanista va lliurar la bandera, ara al museu, als voluntaris catalans allistats a la Legió Estrangera, en aquells dies de permís a Barcelona. La seva popularitat va créixer després que Francesc Macià l’adoptés el desembre del 1918 com a distintiu del seu partit Estat Català. 

1919. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Certificat en honor als voluntaris catalans de la Gran Guerra que el Comitè de Germanor els va expedir a la tornada. La fama i reconeixement als veterans es va mantindre uns pocs anys. A la fi, va anar apagant-se i mai més els hem honorat públicament. És cert que el segle XX no ens va ser gaire benigne, nacionalment parlant, i també és cert que França colonitzava -i encara ara- el nord del país. Però els voluntaris lluitaren per una idea abstracta, universal i perenne: la llibertat. 

1915. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

L'himne combatent dels voluntaris catalans, redactat pel poeta Apel·les Mestres (1854-1936), en protesta per la invasió alemanya de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil (espanyola). Apel·les Mestres va morir el 19 de juliol de 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona, just abans que la guerra esclatés del tot (catorze.cat). 

 

1918. «No passaran!», de Josep Simont Guillén.

«L'Illustration», de 8 de gener, núm. 3.905, pàg. 9.

L'artista del Poble Sec, establert a París, va ser un assidu il·lustrador de la revista parisenca durant els anys de la guerra, amb uns dibuixos plens de força emotiva (enllaç).

1917. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

«D'ací D'allà», d'agost i setembre, núms. 8 -9, pàg.

1988. «No passareu», Xavier Ribalta.

La versió del targarí de l'himne, ferma, serena i esborronadora.

1920 ca. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Homenatge als voluntaris al monument del soldat desconegut de París.

1917. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Les xifres dels voluntaris catalans que s'allistaren a la legió estrangera francesa, i que combatria a primera línia en diverses accions de la contesa, com la mítica ofensiva de Verdum, ballen segons les fonts, i es fan difícils de calcular. Sembla que foren uns quants milers. En tot cas, el punt essencial no n'és la quantitat, sinó l'esperit de patriotisme i de llibertat amb què se sacrificaren. 

[2233] «Als voluntaris catalans que lluiten per la llibertat», 1916, més

[2231] Centenari del velòdrom lleidatà republicà, 1920

 

1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana al Camp d'Esports. 

Diari «El Ideal», Lleida, de 15 de maig.

Curses ciclistes al velòdrom per la festa major de maig d'aquell any, en el qual s'inaugurà aquesta instal·lació esportiva, juntament amb les piscines. El camp de futbol ja s'havia inaugurat al 1919. 

1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana al Camp d'Esports. 

Diari «El Ideal», Lleida, de 15 de maig.

Durant aquella festa major, el velòdrom «rebrà la seua consagració amb una gran cursa de bicicletes», amb corredors de tot Catalunya. La velocitat que els ciclistes hi agafaven a les peraltes «amb la inclinació deguda» rondava els 60 km/h. La pista tenia una cinta de 8 m. a la banda dels jurats i de 6 a l'oposada. S'hi feren tres curses, la local de 5 km, la regional de 12,5 km i la nacional d'una hora donant-hi tombs. Els premis eren prou suculents: fins a 60 pta de l'època per al primer i 200 per a l'equip guanyador.

Les instal·lacions del Camp d'Esport llavors eren ben bé als afores de la ciutat. Per això, des de davant de la seu de la Joventut Republicana lleidatana, al casal encara espoliat de Blondel, «hi haurà un complet servei d'autos». Ara que «per als qui vulguin fer el camí a peu, la carretera serà regada». Per evitar la pols. 

S'hi van aixecar dos grans tribunes, als extrems de la recta principals. Hi hagué preus per a tots els gustos: de pelouse amb cadira a 2 pta, seient de tribuna a 1 o de grada a 0,5. 

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana,

Camp d'Esports, Lleida.

L'espectacular i moderna instal·lació ciclista per a gaudi del jovent lleidatà.

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Detall de les corbes peraltades i de l'enjardinat interior.

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Vista de la recta principal, amb el pont que permetia el pas del públic a l'interior, a la gespa de la pelouse.

Anys 2010. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Les instal·lacions de la JRL foren expropiades pel nou règim dictatorial (espanyol) de 1939. Se n'acabà l'edat d'or. Retornades a la ciutat, per bé que no als legítims propietaris, el velòdrom no ha recuperat l'antiga esplendor que li donà el ciclisme, el primer i més popular dels esports lleidatans a l'inici del segle XX.

2011. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

La lenta decadència del velòdrom lleidatà al cap de cent anys de la inauguració. 

[2230] La Font de l'Aiguardent lleidatana i el tren de la Pallaresa

 

Anys 1910-20. L'anisete del Ferrocarril Noguera Pallaresa, 

la Pobla de Segur (el Pallars Jussà) (Europeana).

El desig per la construcció del ferrocarril que pujaria Pallaresa amunt era tan enorme que fins i tot va donar nom a una de les begudes més populars del moment, l'anís. El que feien a la fàbrica de licors de Borrell i Ribera de la Pobla de Segur mostra un tren de vapor en sortint d'un túnel a la vora del llac de Sant Antoni, al més pur estil dels cartells de les principals destinacions turístiques europees de l'època. El toc humorístic, per no dir-ne etílic, n'eren les ampolles eixint a raig de la fumera de la màquina.  

Segle XV. La Font de l'Aiguardent, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

A Lleida hi hagué una anomenada Font de l'Aiguardent, no pas perquè n'isqués anís a raig, sinó per trobar-se al costat d'una petita destil·leria al carreronet sense sortida d'orígens medievals a on s'hi instal·là la fàbrica de licor. Abans que s'imposés el nom popular, se'n deia Font de Cardona, de fonaments quatrecentistes, oidà! Els blanquers del barri la feien anar en els obradors d'adobar pells, i probablement devia rajar de filtració o conducció feta des del Noguerola, o potser d'un pou. La gent dels carrers veïns hi anaren a buscar l'aigua amb càntirs durant segles. 

En algun resum sobre les fonts lleidatanes s'identifica amb la Font del Governador a la Baixada de la Trinitat. Però com que allà mateix s'hi escriu que el governador (espanyol) Blondel la va fer construir a Gardeny, en l'estil neoclàssic del moment, doncs òbviament no pot pas tractar-se d'aquesta font medieval de l'Aiguardent. Al 1973 s'ubicà a l'emplaçament actual (viquipèdia). 

La Font de l'Aiguardent es faria popular amb aquest nom des que al segle XVIII, al costat d'on rajava, s'hi instal·lés una modesta fàbrica d'esperits de vi. Al segle XIX, cap al 1885, la casa era propietat de Joan Almacelles, que hi produí l'Anís del Noguera Pallaresa, després d'una de les primeres assemblees que la societat lleidatana hagué de celebrar per impulsar el projecte ferroviari fins a França fins a començar a fer-lo realitat a començament dels anys 1920, arribant a Balaguer, i fins a la Pobla després de la guerra, al 1951. Perquè mai no ha arribat a França ni sembla que ningú tingui intenció d'acomplir el projecte inicial, els primers treballs topogràfics del qual, cap al 1892, foren signats pel capità Francesc Macià i Llussà. 

Que bo que fora trobar algun anunci d'aquest anís ferroviari lleidatà, oi?

1912. L'Anís Pallaresa, Balaguer.

Que curiós! Sembla que l'exemple de lligar anís amb tren va escampar-se ací i allà. També a Balaguer en trobem un cas: l'Anís Pallaresa de la fàbrica Pallàs, amb un preciós tren de vapor fumejant a l'etiqueta, diria de cap als anys 1910, època d'inici de les primeres obres d'esplanació de Lleida a Balaguer. Va guanyar i tot, una medalla a la fira barcelonina de 1912.

1944. Font de l'Aiguardent, Lleida.

Mariano Olives Roca, «Lérida en la primera mitad del siglo XIX», 

Revista «Ilerda» (FPIEI).

L'aigua de la font era de bona qualitat, però desaprofitada. Un petit assaonador o adobador de pells se'n feia profit al segle XIX. 

[1120] Les primeres passes de la Noguera Pallaresa