1916. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).
«Iberia», núm. 168, de 15 d'abril (ARCA).
La premsa de l'època se'n feu gran ressò, dels voluntaris catalans. És el principal pou d'informació sobre aquest capítol honorable de la nostra història. Certament, i malgrat els vicis i virtuts humanes que cadascun com a persona degueren mostrar, l'esperit de sacrifici els honora. Si ara el nostre esperit fos així de fort i decidit, potser altrament ens aniria la història. Potser.
1918. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).
«L'Intransigent», de 22 de novembre (ARCA).
Malgrat la neutralitat oficial (espanyola), ben secundada per la nostra classe dirigent nacional, que en feu gran negoci com a proveïdors de tota mena, les classes mitjanes nacionalistes i republicanes donaren tot son suport a les nacions aliades. Segons l'escrit d'aquest diputat nord-català a l'assemblea francesa, prop de deu mil voluntaris catalans deixaren la vida en els camps i trinxeres en defensa de la llibertat. Deia que França no ho oblidaria. França, precisament, que prohibí per primer cop al 1700 l'ús oficial de la llengua. Que li ho preguntin al Manuel Valls, oi?
1917. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).
«Iberia», núm. 109, de 5 de maig (ARCA).
Un escrit patriòtic de tres voluntaris des del camp de batalla de la Valbonne.
1918. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).
«Iberia», de 6 de juliol (ARCA).
Breus biografies publicades a la premsa dels voluntaris catalans. Si tinguéssim constitució d'Estat, i pas d'Estat-ut (que rima amb tururut), en tindríem una bona sèrie televisiva o pel·lícula, oi?
La meva estimada mare,
Josep Playan Alvarez (Facebook)Administrador/aAquest 11 de novembre [2020] voldria retre homenatge al meu avi Josep Playán i Tersol Voluntari Català a la Gran Guerra. Entre la correspondència que va seguir amb la seva mare durant els 4 anys que va passar al front i a les trinxeres, vaig escollir una de les seves darreres cartes, punyent, eel front de guerra estant, en què brilla la seva profunda desesperació. Data del 17 de juliol de 1918.
Han passat diversos dies des que us vaig escriure, però en aquest moment encara tinc una feina tan gran que no trobo ni un minut per donar-vos les meves notícies. La zona s’ha tornat una mica més tranquil·la i és a l’hora del crepuscle, ja que el sol s’ha fet menys aclaparador, que vinc a xerrar amb vosaltres.
A prop meu, entre els arbres, un poble en ruïnes desdibuixa els fantasmes dentats de les seves cases a la vegetació, i els llamps canviants del sol ponent il·luminen brillants llums en aquest contrast de colors. El rugit apagat dels avions, a l’orella el d’un mosquit contra el qual lluito, un germà inferior que comparteix amb mi el perill de molestar-me, com el Boche, l’escorça breu d’un canó escampat en el silenci, són les úniques coses que pertorben la majestuosa resta de la terra, cansada del seu treball inútil d’una temporada.
Allà com a altres llocs, l'home ha destruït l'obra de l'home; el seu odi, tot tombant-ho, va engendrar el caos, però la vegetació sobreviu a la cultura i, més indulgent, la natura cura les ferides de la terra desembocada. Què més us puc dir? La meva ànima, també, és el color del crepuscle: ha perdut les roses fresques de la seva infantesa i s’ha marcit per conservar la vostra França.
Encara sóc el teu fill, molt afectuós, que et besa tendrament,
Pitus.
«Fotografia del meu avi amb els seus companys catalans de la Legió Estrangera en algun lloc del front occidental», (Josep Playan Àlvarez).
«L'estelada de Verdun. Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial»,
Felip Solé (2014, 90').
S'hi explica un detall significatiu de la mentalitat francesa: els voluntaris catalans van rebre queixes dels francesos per parlar català entre ells, amb l'argument que se'n reien i no els podien entendre. No sé si en cent anys ja passats aquesta mentalitat ha avançat gaire.
