[2232] «Als voluntaris catalans que lluiten per la llibertat», 1916

1916. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Bandera en honor dels soldats catalans que van allistar-se al 1r Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa per poder combatre a les trinxeres d'Europa amb els aliats. Mentre Catalunya i resta dels nostres països, dins l'Estat (espanyol) colonial que els dominava, romanien oficialment neutrals, per mor del lucre econòmic que se n'obtenia, alguns joves valents es decidien a lluitar, i potser morir, per la llibertat europea. Malgrat que França fos (sigui encara) l'altra dominadora colonial del nord del nostre país, «la Marsellesa» era cantada al sud a ple pulmó i forta emoció com a cançó de lluita revolucionària per a un nou ordre social més just i equitatiu. 

De ben segur que les motivacions de cadascun per allistar-s'hi eren ben diverses, potser fins i tot inconfessables en aquest o aquell cas. Fos com fos, no els podem negar l'honor i la glòria. Amb motiu del centenari de la Gran Guerra van publicar-se'n articles i algun llibre. Però no recordo si hi hagué un nostre acte d'Estat per remembrar-los. Quan anem per bona part d'Europa, ens sobten a places i jardins anglesos i francesos aquells monuments amb tot el llistat de noms dels morts d'aquell poble. Per a record de les generacions futures. 

No conec els detalls del monument que se'ls dedicà al 1925 al cementiri del Poblenou, prop de la tomba de Jacint Verdaguer. La dedicatòria diu, en francès, 

AUX SOLDATS DE FRANCE / ET AUX VOLONTAIRES / D’ESPAGNE MORTS POUR LE / TRIOMPHE DE LA JUSTICE / ET DE LA LIBERTE

i fou inaugurat pel rei (espanyol) Alfons XIII, en plena dictadura primo-riverista i de sotmetiment de la nostra nació. Però que l'ofrena provingués d'un Borbó de dictadura es contradiu categòricament amb l'esperit d'aquells homes que van donar sa joventut per la llibertat, oi? 

En altres latituds, aquests fets haurien originat documentals i pel·lícules. No entre nosaltres. La nostra TV3, principal empresa inversora cinematogràfica del país, no ho creu convenient. Tampoc revisar mil i un episodis de la nostra història que s'ho mereixen. Això sí, invertim en pel·lis que no es graven en la llengua del país i que hi han de ser doblades, que es roden fora del país o que no ensenyen més que ambients urbanites barcelonautes, amb (gairebé) total oblit de planes, valls, mars i muntanyes de la nostra geografia de Salses a Guardamar...

1916. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

La foto històrica de la bandera del Comitè de Germanor. 

1915. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Si no la primera, que sempre costa de dir, sí una de les primeres. L’11 de setembre del 1915, la Unió Catalanista va lliurar la bandera, ara al museu, als voluntaris catalans allistats a la Legió Estrangera, en aquells dies de permís a Barcelona. La seva popularitat va créixer després que Francesc Macià l’adoptés el desembre del 1918 com a distintiu del seu partit Estat Català. 

1919. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Certificat en honor als voluntaris catalans de la Gran Guerra que el Comitè de Germanor els va expedir a la tornada. La fama i reconeixement als veterans es va mantindre uns pocs anys. A la fi, va anar apagant-se i mai més els hem honorat públicament. És cert que el segle XX no ens va ser gaire benigne, nacionalment parlant, i també és cert que França colonitzava -i encara ara- el nord del país. Però els voluntaris lluitaren per una idea abstracta, universal i perenne: la llibertat. 

1915. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

L'himne combatent dels voluntaris catalans, redactat pel poeta Apel·les Mestres (1854-1936), en protesta per la invasió alemanya de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil (espanyola). Apel·les Mestres va morir el 19 de juliol de 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona, just abans que la guerra esclatés del tot (catorze.cat). 

 

1918. «No passaran!», de Josep Simont Guillén.

«L'Illustration», de 8 de gener, núm. 3.905, pàg. 9.

L'artista del Poble Sec, establert a París, va ser un assidu il·lustrador de la revista parisenca durant els anys de la guerra, amb uns dibuixos plens de força emotiva (enllaç).

1917. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

«D'ací D'allà», d'agost i setembre, núms. 8 -9, pàg.

1988. «No passareu», Xavier Ribalta.

La versió del targarí de l'himne, ferma, serena i esborronadora.

1920 ca. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Homenatge als voluntaris al monument del soldat desconegut de París.

1917. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-18).

Les xifres dels voluntaris catalans que s'allistaren a la legió estrangera francesa, i que combatria a primera línia en diverses accions de la contesa, com la mítica ofensiva de Verdum, ballen segons les fonts, i es fan difícils de calcular. Sembla que foren uns quants milers. En tot cas, el punt essencial no n'és la quantitat, sinó l'esperit de patriotisme i de llibertat amb què se sacrificaren. 

[2233] «Als voluntaris catalans que lluiten per la llibertat», 1916, més

[2231] Centenari del velòdrom lleidatà republicà, 1920

 

1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana al Camp d'Esports. 

Diari «El Ideal», Lleida, de 15 de maig.

Curses ciclistes al velòdrom per la festa major de maig d'aquell any, en el qual s'inaugurà aquesta instal·lació esportiva, juntament amb les piscines. El camp de futbol ja s'havia inaugurat al 1919. 

1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana al Camp d'Esports. 

Diari «El Ideal», Lleida, de 15 de maig.

Durant aquella festa major, el velòdrom «rebrà la seua consagració amb una gran cursa de bicicletes», amb corredors de tot Catalunya. La velocitat que els ciclistes hi agafaven a les peraltes «amb la inclinació deguda» rondava els 60 km/h. La pista tenia una cinta de 8 m. a la banda dels jurats i de 6 a l'oposada. S'hi feren tres curses, la local de 5 km, la regional de 12,5 km i la nacional d'una hora donant-hi tombs. Els premis eren prou suculents: fins a 60 pta de l'època per al primer i 200 per a l'equip guanyador.

Les instal·lacions del Camp d'Esport llavors eren ben bé als afores de la ciutat. Per això, des de davant de la seu de la Joventut Republicana lleidatana, al casal encara espoliat de Blondel, «hi haurà un complet servei d'autos». Ara que «per als qui vulguin fer el camí a peu, la carretera serà regada». Per evitar la pols. 

S'hi van aixecar dos grans tribunes, als extrems de la recta principals. Hi hagué preus per a tots els gustos: de pelouse amb cadira a 2 pta, seient de tribuna a 1 o de grada a 0,5. 

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana,

Camp d'Esports, Lleida.

L'espectacular i moderna instal·lació ciclista per a gaudi del jovent lleidatà.

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Detall de les corbes peraltades i de l'enjardinat interior.

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Vista de la recta principal, amb el pont que permetia el pas del públic a l'interior, a la gespa de la pelouse.

Anys 2010. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Les instal·lacions de la JRL foren expropiades pel nou règim dictatorial (espanyol) de 1939. Se n'acabà l'edat d'or. Retornades a la ciutat, per bé que no als legítims propietaris, el velòdrom no ha recuperat l'antiga esplendor que li donà el ciclisme, el primer i més popular dels esports lleidatans a l'inici del segle XX.

2011. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

La lenta decadència del velòdrom lleidatà al cap de cent anys de la inauguració. 

[2230] La Font de l'Aiguardent lleidatana i el tren de la Pallaresa

 

Anys 1910-20. L'anisete del Ferrocarril Noguera Pallaresa, 

la Pobla de Segur (el Pallars Jussà) (Europeana).

El desig per la construcció del ferrocarril que pujaria Pallaresa amunt era tan enorme que fins i tot va donar nom a una de les begudes més populars del moment, l'anís. El que feien a la fàbrica de licors de Borrell i Ribera de la Pobla de Segur mostra un tren de vapor en sortint d'un túnel a la vora del llac de Sant Antoni, al més pur estil dels cartells de les principals destinacions turístiques europees de l'època. El toc humorístic, per no dir-ne etílic, n'eren les ampolles eixint a raig de la fumera de la màquina.  

Segle XV. La Font de l'Aiguardent, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

A Lleida hi hagué una anomenada Font de l'Aiguardent, no pas perquè n'isqués anís a raig, sinó per trobar-se al costat d'una petita destil·leria al carreronet sense sortida d'orígens medievals a on s'hi instal·là la fàbrica de licor. Abans que s'imposés el nom popular, se'n deia Font de Cardona, de fonaments quatrecentistes, oidà! Els blanquers del barri la feien anar en els obradors d'adobar pells, i probablement devia rajar de filtració o conducció feta des del Noguerola, o potser d'un pou. La gent dels carrers veïns hi anaren a buscar l'aigua amb càntirs durant segles. 

En algun resum sobre les fonts lleidatanes s'identifica amb la Font del Governador a la Baixada de la Trinitat. Però com que allà mateix s'hi escriu que el governador (espanyol) Blondel la va fer construir a Gardeny, en l'estil neoclàssic del moment, doncs òbviament no pot pas tractar-se d'aquesta font medieval de l'Aiguardent. Al 1973 s'ubicà a l'emplaçament actual (viquipèdia). 

La Font de l'Aiguardent es faria popular amb aquest nom des que al segle XVIII, al costat d'on rajava, s'hi instal·lés una modesta fàbrica d'esperits de vi. Al segle XIX, cap al 1885, la casa era propietat de Joan Almacelles, que hi produí l'Anís del Noguera Pallaresa, després d'una de les primeres assemblees que la societat lleidatana hagué de celebrar per impulsar el projecte ferroviari fins a França fins a començar a fer-lo realitat a començament dels anys 1920, arribant a Balaguer, i fins a la Pobla després de la guerra, al 1951. Perquè mai no ha arribat a França ni sembla que ningú tingui intenció d'acomplir el projecte inicial, els primers treballs topogràfics del qual, cap al 1892, foren signats pel capità Francesc Macià i Llussà. 

Que bo que fora trobar algun anunci d'aquest anís ferroviari lleidatà, oi?

1912. L'Anís Pallaresa, Balaguer.

Que curiós! Sembla que l'exemple de lligar anís amb tren va escampar-se ací i allà. També a Balaguer en trobem un cas: l'Anís Pallaresa de la fàbrica Pallàs, amb un preciós tren de vapor fumejant a l'etiqueta, diria de cap als anys 1910, època d'inici de les primeres obres d'esplanació de Lleida a Balaguer. Va guanyar i tot, una medalla a la fira barcelonina de 1912.

1944. Font de l'Aiguardent, Lleida.

Mariano Olives Roca, «Lérida en la primera mitad del siglo XIX», 

Revista «Ilerda» (FPIEI).

L'aigua de la font era de bona qualitat, però desaprofitada. Un petit assaonador o adobador de pells se'n feia profit al segle XIX. 

[1120] Les primeres passes de la Noguera Pallaresa 

 

[2229] La primera clínica d'estètica lleidatana, 1921

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Un consultori mèdic d'ara fa cent anys, a la Plaça de la Sal. Al gran edifici de la Caixa de Pensions lleidatana, al primer pis, hi hagué la consulta del Dr. Arqués. Actualment, encara hi ha una oficina bancària, de l'entitat successora del primitiu mont de pietat lleidatà. Però l'edifici, diria que cap als anys 80, es va refer de nou en nou. No en van respectar ni l'artística façana. El mal d'ulls que provoca mentre passeges pel carrer Major és indescriptible: una mostra de l'arquitectura que mai no hagués hagut de ser, però que ha sigut massa sovint. I encara és. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Article dedicat al nou i modern consultori dedicat a les malalties i estètica femenines d'un jove doctor. El signa el doctor Amali Prim, poeta i cronista oficial de la Paeria.   

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Fotografia del Dr. Arrufat al seu despatx amb finestra a la Plaça de la Sal. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El consultori era al primer pis i per l'ampla escala s'hi pujava amb comoditat, sense que calgués fer ús de l'ascensor de què gaudia el majestuós edifici.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

L'ascensor, que molt pocs edificis lleidatans de l'època podien lluir, i l'elegant sala d'espera, tota decorada. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El mobiliari del 'boudoir', o saleta de massatge estètic i medicinal, i toilette per a les clientes, amb fina decoració femenina, d'estil Lluís XV, «de suau to vermell». Quins tractaments s'hi oferien? Contra l'obesitat i les arrugues a la cara, i «totes les aplicacions modernes de l'art d'embellir la dona». Probablement, el primer centre estètic lleidatà, balnearis a part. A més, s'hi feien les consultes d'obstetrícia i  «curació dels trastorns i malalties pròpies de la dona».

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El 'boudoir' femení amb mobiliari Lluís XV. El gal·licisme 'boudoir' (de 'bouder', guardar-se) per referir-se a una petita estança de la casa, primer interior i sense finestres, després adequada a usos personals femenins, saltà a la fama amb l'obra del Marquès de Sade (1740-1810) titulada La Philosophie dans le boudoir, dedicada a converses íntimes amb dones. La mala reputació de la saleta no va importar a les classes altes a l'hora d'adoptar-lo i popularitzar-lo, i d'allà va passar a totes les altres llengües. Entre nosaltres, el terme no va subsistir més enllà de la guerra. Avui ningú no sabria pas què és això del 'boudoir'.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

La gran banyera per al relaxament de la clientela amb hidroteràpia. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

A part dels massatges manuals, s'hi oferien massatges per corrent elèctric, tota una modernor en aquells temps. La kinesioteràpia o cinesioteràpia és la branca primitiva de la fisioteràpia.  

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Aparell per a l'aplicació de corrents elèctrics per a massatges i rehabilitacions de moviment.

 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Vista parcial del quiròfan del centre mèdic. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Se'n destaca els aparells d'esterilització, molt important en aquella època i encara ara per a la prevenció d'infeccions, i «la magnífica instal·lació d'hidroteràpia (banys de pila -higiènics i medicinals-, dutxes, raigs, pluja, etc).» Les imatges ens mostren una altra vista del quiròfan i de la sala de banys.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Vista de la dotació del quiròfan. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El Doctor Arqués tenia llavors 26 anys. Va doctorar-se en medicina als 20! Desconec si era un fet habitual o es tractà d'un estudiant prodigiós. Durant aquells sis anys fins a instal·lar-se a la nostra ciutat, desenvolupà tasques acadèmiques universitàries a Barcelona.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Tota una colla de metges i farmacèutics anunciats en aquest número de la revista. L'hospital públic més aviat era un espai de beneficència, però la sanitat privada era prou florent en la Lleida d'ara fa cent anys: raigs X, tractaments antisífilis, reducció d'hèrnies, electroteràpia...  Per als qui se la podien pagar, és clar. Passat un segle, ara no parem de dir fàstics de com de malament es gestiona la sanitat pública. No en tenim mai prou, i ho volem tot de franc, oi?

 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El doctor Amali Prim i Seguí (1878-1937), prohom de la Renaixença lleidatana, fundà i fou el primer director del quinzenal lleidatà. Heus aquí per què, en els números publicats, els anuncis mèdics predominen sobre tots els altres. Veiem el quadre de preus publicitaris, diria que no gaire barats a l'època. L'administració s'ubicava al desaparegut carrer Estereria, entre la plaça Sant Joan i la de la Sal. 

[793] La Lleida de Reparaz