[2228] Nadal amb barretina

Anys 60-70. Nadal amb barretina.

Temps fa, en els dies de la nostra infantesa, amb el país lluitant per traure's el jou de la dictadura (espanyola i dels seus acòlits locals), hi havia encara la tradició d'escriure's cartes postals nadalenques. Després i actualment substituïdes per mails, whats, insta, i gifs animats de tota mena. Nadalencs, això sí, i alguns de ben bonics i encertats enmig de legions de mems i rucaldats vàries inacabables. Antigament, és a dir, fa entre quaranta i cinquanta anys, la part de les rucaldats ens l'estalviàvem, perquè les postals calia franquejar-les i trametre-les per correu ordinari, l'únic existent. 

Les postals nadalenques, esdevingudes tradició, van originar tot un vast apartat d'especialitat en el món de la il·lustració. Aquelles figures, sovint de cara de pa rodó, cabells rossos, i ulls tendres (als antípodes dels nens famèlics de la postguerra), van omplir-nos el cap d'una visió feliç i bondadosa del Nadal. Sense gaires regals: els justos i necessaris, roba, mitjons, un abric o anorac fins i tot, i només un joguet (pels Reixos). Sí, aquell Nadal de la nostra infantesa, quan només fèiem cagar el tió sense ulls ni cara una sola vegada, i a sobre només cagava quatre mandarines i para de comptar. Avui segur que fora objecte de denúncia al Síndic de Greuges per anar contra els drets dels infants!

Enguany em plau de recuperar algunes d'aquelles postals, la dels xiquets amb barretina. El cas és que aquesta darrera setmana, amb la boira plana, vaig decidir anar-me'n xino-xano fins a la feina ben cofat amb la barretina de llana del Ripollès que tinc, comprada ja fa uns quants anys en una petita parada de la fira de Santa Llúcia. «Més calenta que aquesta, no en trobaràs pas cap altra!», em digué amb un mastegat accent tancat el paradista. «Com les dels pastors de tota la vida!» Creient com soc, vaig acceptar-ne la veracitat de les elogioses afirmacions i la vaig adquirir a mòdic preu.

És la peça que he fet servir per cobrir-me el cap en les fredes, gèlides i tot, sortides hivernals de senderisme. I que encara porto. A fe de Déu, que el vell paradista ripollenc tenia raó: aquella llana piquenta t'escalfa la closca fins a fer-te-la suar! Amb una mica de caloreta fa angúnia, però en aquells ambients congelats de desembre o gener no hi ha res millor per fer passar els tremolins que sentir la picassor de la llana, oi?

Durant el meu lleidatà passeig de la setmana passada, doncs, barretina al cap, sembla que es va crear certa sensació. La gent em mirava. De primer, pensava que era perquè no duia posada la indispensable màscara que ara ens tapa boca i nas, com aquelles bufandes de quan érem minyons. Cosa que em passa cada dia, això de deixar-me la màscara i haver de tornar a casa. Per això me'n reparteixo unes quantes de recanvi estratègicament per butxaques i bosses. 

Però no, aquest cop portava la mascareta acolorida ben agafada a les orelles. Miraven la barretina. En entrar al vestíbul del centre escolar, l'admiració del públic anà en augment. La conserge em digué que feia anys i panys que no n'havia vista cap. Vaig explicar-los les gràcies de la tan calentona peça i anomení insistentment el pedigrí de la llana. Després, en passar per davant de secretaria, vam repetir la jugada, els uns admirant-se'n, servidor argumentant com un ver pastor. Un dels secretaris em confessà que l'última persona que havia vist amb la barretina al cap pels carrers de Lleida era un drapaire que anava sempre estirant un carretó de cartró pel Pont Vell. Jo també el recordava. En aquell moment no sabia si m'ho deia encomiàsticament per la valentia de lluir-la, o més aviat com a blasme per tal gosadia contrària a tota moda del segle.

Perquè... per què me n'hauria de fer vergonya de portar barretina, una peça tradicional i secular, per places i carrers lleidatans, a més de senders i tresqueres pirinenques, per a on ja fa anys i panys que l'hi porto? Avui la moda no és lliure i oberta? La gent llueix barrets peruans, malais o de la sabana, ponxos, mocadors, bufs de tota classe, i anoracs noruecs i tot!, i servidor no hauria d'escalfar-se el cap de la millor i més simple manera en temps de freds hivernals? Com hi ha món, que n'haurem de veure de coses si hem de morir de vells, oi?

En honorança, doncs, als barretinaires del món, aquest recull de postals plenes de barretines, amb els millors i joiosos desitjos nadalencs. Sigueu-me feliços.

(Em sap greu no poder esplaiar-me més bé en el treball artístic dels il·lustradors: Ferràndiz, Vernet, Constanza... A ells, que posaren tendresa a la nostra infantesa, allà a on siguin, també els dedico aquest post).

(L'inevitable i indefectible futbol, l'opi popular substitutori de la religió, que en Marx assenyalava abans que s'inventés, que no sembla que s'acabi en aquest segle XXI).

Bon Nadal 2020.

[520] Estrenes nadalenques

[2227] Lo Pes del Rei, pesador dels pesos

 

1912. Lo Pes del Rei, Balaguer.

Revista «La Falç», núm.2, de 15 de febrer (FPIEI).

Que els bancs roben, que els botiguers roben, que els governs roben, que els reis roben... són veritats cregudes com a escolanets per la ciutadania d'ara i de tots els temps, passats i futurs. És un dels nostres trets col·lectius més definitoris. Creiem sempre que el veí que té responsabilitats s'enriqueix il·lícitament o, si més no, s'aprofita de la seua posició per fer-ne negocis privats lucratius. És clar que els polítics, empresaris i reialesa vària d'aquests darrers decennis s'han encarregat de demostrar-nos-ho sense descans. Pel que es veu, encara no en descansen. 

Allò que molts desconeixem és que aquest tret de psicologia col·lectiva no és tan sols aplicable al nostre veí, sinó que esdevé el nostre propi espill de conducta. No ens estendrem, però, a fer-ne cap disquisició psicològica. L'existència de mecanismes seculars, pouats en els segles de l'Antic Règim, de control de pesos i mesures bé que ho prova. Hom no podia pas fiar-se dels pesos de les balances i romanes, i, per això mateix, l'existència de l'oficina del Pes del Rei.

A cada vila i ciutat gran el servei "oficial" del Pes del Rei hi era present, especialment als caps de vegueria, després de la Nova Planta dits de corregiment. Les romanes, balances i pesos hi eren afinats i marcats per tal com comprador i venedor tinguessin seguretat en el pes que se'ls mostrava. 

A Balaguer, en començant el segle XX, encara era activa. Desconec en quina mesura era encara un servei públic i de qui depenia, tot i que no crec pas que fos un servei municipal. L'encarregat del control dels pesos n'era el Martí Baiget, comprador de fruita i cereals. O corredor, com ell mateix s'hi defineix en l'anunci. O sia, que voltava per masos i trossos a tractar el preu de la collita amb els pagesos al servei d'algun majorista, i a canvi se'n quedava una petita porció del preu per quilo. Feina que existí fins ben bé a finals del segle XXI, quan ja tots els nous pagesos, esdevinguts empresaris, s'integraren en cooperatives i central agrícoles.

Joc de pesos i balança romana típica. 

1998. «El Pes de Rei», Vidal Vidal,

«La ciutat de l'oblit», Pagès Ed., Lleida.

A la gran i admirada enciclopèdia vidaliana, mai no prou llegida a sa pròpia terra, s'hi fa esment de l'indret denominat del Pes del Rei, que degué correspondre, en aquell llunyà ja segle XV de fundació de l'Hospital de Santa Maria, al lloc a on probablement hi havia l'oficina o botiga de l'oficial reial encarregat d'aquesta cabdal missió certificadora de pesos i balances. Potser no era sinó un menestral, artesà o botiguer que en feia les funcions, i no pas un funcionari en el sentit més modern del mot. Diria que també feia les funcions de bàscula pública, que amb el pas del segle XX ha esdevingut un servei municipal indispensable en els nostres pobles agrícoles.

El cas és que, com explana Vidal, aquest lloc, la plaça o esplanada del Pes del Rei, fou triat per a la construcció del gran hospital que la ciutat necessitava i que agruparia els serveis de set diferents edificis esbarriats per ací i per allà, dins i fora muralla. Davant per davant hi havia edificis, però encara no hi era aixecada la Catedral Nova divuitesca, i potser aquesta esplanada era ben grandeta.

L'article d'en Vidal, però, és dedicat in extenso a l'aixecament de l'Hospital, sense altres referències al Pes del Rei lleidatà. 

[2072] Los focs catalans de 1685 

[2226] Apotecari i metge (sogre i gendre) a la Granadella de 1885

 

1912. La Granadella (les Garrigues).

Postal adreçada a la mestra de la població al 26 d'octubre de 1912. Una amiga li escriu per donar-li ànims en la 'soledat' del seu destí professional. No era fàcil la vida de mestre, sovint mal pagats i sols en un poble a on no coneixien ningú. Sort que sempre hi trobaven alguna padrina d'ànima caritativa que els donava ous i verdures, oi? El mestre no hi pintava gran cosa en aquells temps al poble. Però l'apotecari i el metge, això ja era tota una altra cosa!

1885. La Granadella (les Garrigues).

«El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Una carta pública d'un redactor del diari al Sr. Gobernador (espanyol) de la província. S'hi exposa que el metge de la població hi tenia molta parròquia, repartida entre gent del mateix poble (sobre els 2.000 hab.) però també de Bovera (poc més de 1.000) i de Bellaguarda, llavors la Pobla de la Granadella (cap als 1.500). A més, esdevingué gendre del farmacèutic.

1885. La Granadella (les Garrigues).

«El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Però heus aquí la desgràcia, familiar i veïnal: la nova llei prohibia l'exercici al metge en aquest règim de monopoli sanitari quan tingués parentiu de primer grau amb l'apotecari. La situació fou posada en coneixement de les autoritats per l'alcalde. Però res no s'hi havia fet. Per això, un anònim veí del poble, escrigué a la redacció per tal que el cas fos denunciat públicament. No coneixem les intencions del denunciant. En primera instància, la pèrdua del metge o de l'apotecari sembla un mal negoci per al poble, pobles, que atenien. Però i si hi havia algun altre interessat per la plaça? 

1885. «El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Subtitulat «periodicucho guasón», o sia, de la broma, fou un de tants diaris més o menys efímers de caràcters satíric que es prodigaren a la ciutat antre la fi del segle XIX i l'inici del vintè. De fet, es tractava d'un setmanari, que prometia que «ladrará una vez cada semana», sempre amb permís de l'autoritat judicial, del fiscal. Guaita tu, ves per on, com ara, que tot a Catalunya ha de passar per l'entrecuix de la judicatura (espanyola) establerta a la colònia!

[1097] Granadella, capital de la Garriga

[2225] Samfaina poemària (vi)

1982. Maria Mercè Marçal, «Cançó de fer camí».

1982. Maria Mercè Marçal, «Cançó de fer camí».

1923. Josep M. de Sagarra, «Vinyes verdes vora mar».

1923. Joan Salvat-Papasseit, «Nocturn per a acordió».

1957. Josep M. de Sagarra, «Blau i Grana».

Segle XVI. Pierre de Ronsard, «Amiga, abraça'm».

1937. Pere Quart, «La vaca suïssa».

1963. Pere Quart, «Contrasonet del Camp Nou».

1932. Mary E. Frye, «Do not stand at my grave and weep».

1857. Charles Baudelaire, «Spleen».

1967. Hair, «The Age of Aquarius».

1997. W. Szymborska, «La ceba».

1922. Magí Morera, «L'aula del llorer».

1978. Ovidi Montllor, «La revolució».

1958. J.V. Foix, «Si jo fos marxant a Prades».

1982. Maria Mercè Marçal, 

«Veus, ara sí que soc mercè marçal».

Segle XV. Ausiàs March, «Colguen les gents amb alegria festes».

2008. Manel, «Al mar»

Segle XIII, Ramon Llull, «Llibre d'Amic e Amat».

1967. Lluís Llach, «El bandoler».

1971. John Lennon, «Imagine».

1923. Khalil Gibran, «On Children».

1973. J.V. Foix, «Tots hi serem al port amb la desconeguda».

1965. Salvador Espriu, «Inici de càntic en el temple».

19991. Enric Casasses, «Dels 14 anys».

1962. Jacques Brel, «El clar país, el meu».

[2206] Samfaina poemària (v)

[2224] La boira ageletiana

 

1928. Carrer de la Palma, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Vista castissa del carrer la Palma tal com era ara en fa gairebé cent anys. Així el descrivia Jaume Agelet i Garriga: 

Pujada de Sant Llorenç
sadolla de boires fresques
que s'estarrufen de nit
i es despleguen com senyeres!
Carreró que es torç humil
amb cases totes corpreses
i que fervorós estén
la carn bruna de ses pedres.
Cada llum és un cor fresc
que batega:
cada finestral tancat,
un caliu cobert de cendra.
Oh camí de Sant Llorenç
quan fa boira i quan vespreja!
Quina olor de pa moresc
i de palla de pessebre!
Al bell fons dels casals bruns
deu haver-hi llars enceses
i son flairosa d'infants
damunt les sines maternes.
Al davant de Sant Llorenç
sostén la Creu tota oberta
bategant
repenjada en la tenebra.
Carrer amunt
la boira és com una bresca.

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Entrevista al poeta Jaume Agelet i Garriga, «poeta lleidataníssim, puix que la seva inspiració és l'horta i els corriols, les places, els carrers i carrerons, la pluja, el sol, la boira, el ventijol, el cel asserenat, l'aigua llisquent que s'esmuny pels braçals, els edificis i el bategar ciutadà de la nostra urbs». Llavors el poeta, per mor de la seua carrera consular, s'estava poc a la ciutat. Més que torbar-lo a ell per la Lleida, «és el record i l'ambient de Lleida ço que alena en la poesia del caríssim poeta».

Aquell 1928, Agelet feia just 40 anys. Era destinat a Windsor, després d'haver estat primer a Viena (1920), després Mèxic (1921), encabat a Washington (1922) i França. Durant aquell febrer se li reté un homenatge de part d'«un nucli nombrós i escollit de gent representativa». El poeta rep l'entrevistador al despatx de casa seua, ple de llibres fins dalt. El llibre de poemes «La tarda oberta» havia sigut editat a Anglaterra: la seua poesia noucentista i carneriana l'hi devia fluir bé allà. 

Feia tres anys escassos havia tret «Domassos al sol» (1924), el seu primer poemari. La prosa no era pas del seu gust, però. Confessa que tenia una novel·la començada, «però no crec que l'acabi mai perquè no la sento jo la novel·la. Francament, no tinc gaire afecció per la prosa». 

Es refereix a la ciutat com «el nostre poble», i és que Lleida ha sigut un poble gran fins fa quatre dies, fins a la bufada urbanística dels anys 60-70 si més no. Després una ciutat petita i nou-rica, amb força amnèsia del passat i gran admiració per Cambrils i Baqueira. 

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Sobre la tècnica poètica, confessa que els poemes són fruit «de moltes impressions superposades i copsades en diferents moments», però que «en sentir el desig d'escriure ho tinc de fer amb una tal rapidesa que si no aprofito el moment, m'exposo a perdre la composició». Molt poques composicions «he fet al moment de copsar l'efecte». 

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

Els seus poemes no porten mai títol perquè «és una cosa absent del moment de l'emoció de produir i per consegüent tinc certa temença que s'hi veuria com cosa afegida». Reconeix que «el goig, per a mi, és el moment de produir», i un cop passat aquest moment, la tensió resta rebaixada a mínims. «No llegeixo a penes els meus llibres, puix una vegada impresos ja em semblen una cosa morta». Després del treball de les capes de record, la producció poètica té un cert regust de paraula viva maragalliana. En aquest cas, fora millor dir-ne paraula del record. I entre les lectures que l'acompanyen pel món, sí, hi ha en Maragall. 

Record dels dies de la infantesa, de la Lleida que havia conegut. En destaca, específicament, «una cosa que vostè no ha conegut: una boira espessa i plana». Això també ho diem nosaltres després de cent anys: la boira del record fa que la boira de quan érem petit fos més densa i inescrutable, amb permís del canvi climàtic. La boira, per a ell, «és essencialment animadora... si travesseu els carrers i els camps en boira veureu que tot vibra».

Fa un interessant exercici del que m'agrada/desagrada, entremig de les línies del qual entreveiem l'home de classe, ancorat més en el passat que en el present. Sobre Lleida, afirma preferències pels passejos per l'horta al peu de Gardeny i pel camí del Secà de Sant Pere, també pel camí de Picos, «on s'hi respira una dolça intimitat». Tots, evidentment, desapareguts avui sota l'asfalt i el soroll de la modernor, ja no són pas per passejar-hi.

1924. Jaume Agelet i Garriga, «La boira plana».

Poema en versos curts, de ressons populars, que li transfereixen una gran emotivitat i sensació de vida i moviment: la boira, la bòria lleidatana, és font de vitalitat. Un oxímoron entre la realitat, freda i glaçada, entelada, d'horitzó clos, i l'esperit obert i vivaç del poeta.

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

«Cap al tard dono voltes per la ciutat vella; els districtes baixos no són els meus preferits. La manca de riu em dona una pregona tristesa». En canvi, «a mesura que pugeu costa amunt, sigui on sigui, comença l'enlluernament; aquells carrerons que surten dels Porxos de Dalt. El carrer Cavallers i els barris de Sant Llorenç i Canyeret són admirables». 

1955. «Obra poètica», Jaume Agelet i Garriga.

Editorial Selecta, núm.167.

El recull dels poemaris principals a la Selecta de postguerra. 

1928. Jaume Agelet i Garriga, Lleida.

«Vida lleidatana», núm.44, de 15 de febrer (ARCA).

La baixada del Canyeret per la Llengua de Serp, un racó de la Lleida castissa en el record del poeta.

[2162] L'auca de l'«Auca del Senyor Esteve» rossinyolenca