QUINA LA FEM?

20160911

[1517] BCN, setge de 1697

1697. «Barcelone en Catalogne prise par l'Armée du Roy commandée pour Mr. le Duc de Vendosme le 10 Aoust 1697», «Les fins de la guerre. L'Assemblée des Plenipotentiaires à Riswick pour la Paix Générale... Almanach pour l'an de Grace M.DC.XCVIII», Jean de Montcornet (AHCB).
El segle XVII francès visqué l'eclosió dels almanacs o parenòstics, que eren calendaris acompanyats de dades astronòmiques, pronòstics sobre el temps, festes i fires anuals, etc. A França, sovint s'acompanyaran de fets històrics destacats, amb els seus protagonistes i remembrances de ses gestes.

L'almanac per al 1698, inclogué la vista general del setge Barcelona d'aquell any de 1697, l'esdeveniment més cabdal de la Guerra dels Nou Anys entre les potències europees del moment. El setge fou aconduït pel Duc de la Vendôme des del 5 de juny i fins a la capitulació de la ciutat al 10 d'agost. El Rei Sol, Lluís XIV, per mitjà del Duc, jurà de nou les Constitucions Catalanes i la ciutat restà en poder del Regne de França fins al Tractat de Pau de Rijswijk d'aquell any, que és el motiu principal de l'almanac.

1697. «Barcelone en Catalogne prise par l'Armée du Roy commandée pour Mr. le Duc de Vendosme le 10 Aoust 1697», «Les fins de la guerre. L'Assemblée des Plenipotentiaires à Riswick pour la Paix Générale... Almanach pour l'an de Grace M.DC.XCVIII», Jean de Montcornet.
En el detall de la vista, s'hi destaca el Castell de Montjuïc (20) amb sa torre de senyals, el Convent dels Caputxins (21), a mig aire de la muntanya. Al fons de tot a l'escaire, la silueta de la mola gegantina de Montserrat. El Baluard del Rei (22) guardava les antigues Drassanes Reials o port de les galeres (18), el bastió de Sant Francesc (24) i del Migdia (25) protegien la Muralla de Mar davant la platja del port. S'hi divisava molt clarament la Torre de les Puces (20), arrodonida o vuitavada, al final de l'esplanada de la muralla de la Rambla.

[1151] «Plan de Barcelone et de ses attaques», 1697

20160910

[1516] Les salines de Gerri i el barranc d'Enseu

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Panoràmica majestuosa del poblet pallarès de Gerri d'ara fa més de cent anys, amb les salines en primer terme, la col·legiata a tocar, el pont medieval sobre la Noguera Pallaresa, el poble escalonat fins al riu i el Congost d'Arboló al fons.

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Les antigues salines a l'esplanada d'entrada a la vila. S'hi veuen amb detall les piscinetes per al dessecament i els petits masos o casetes per guardar-hi la sal. Un muret de pedra evitava la inundació de les aigües de la Noguera. D'aquests quadres o divisions quadriculades se'n deia eres, i eren «fortament empedrats... de vint a trenta pams de costat».

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
El viatge de la reportera es va fer en l'auto de línia de Tàrrega fins a Sort. Al pas per la Conca de Tremp, «podem admirar les obres de les Companyies d'Electricitat, qui han tornar la vida a aquelles comarques ansioses d'activitat i de progrés». Era tan gran l'enlluernament del progrés que no se'n veien els pecats (naturals). Al pas pels Collegats, «ens deturem davant d'una obra meravellosa de la Naturalesa anomenada en la comarca l'Argenteria». Arribats a «lo pintoresc poblet de Gerri de la Sal», la primera llambregada és per al Monestir al peu del gran penyal, «joia hermosíssima del més pur estil bizantí [romànic]».

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Detalls del petit poblet de començament de segle XX. Com indicà el nostre savi etimòleg Joan Coromines, el topònim «prové de la base pre-romana bascoide AGIRR-, AGERR-... 'obert, exposat al vent'. Gerri significa, doncs, 'lloc obert exposat (als vents del nord i de llevant). Cal recordar que Gerri i el seu monestir es troben en l'únic trajecte pla i obert que la Noguera Pallaresa travessa des de la Vall d'Àneu fins a la Conca de Tremp». La primera documentació del nom és de l'any 806.

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
La reportera recull la llegenda de la pintura del cambril, «una antiquíssima pintura mural representant un Cavaller muntat en corser blanc en l'actitud de travessar un estany... El Comte de Pallars trobant-se un dia de gran nevada pels voltants de l'estany de Montcortès no pogué avençar entre la neu, en la qual s'havien encastat les potes del seu cavall i del corser patge que l'acompanyava...» La història es complica per l'incompliment de prometences de l'home més poderós del Pallars, fins que a la fi, retornat al bon camí, manà de fer construir el magnífic monestir per a la Mare de Déu.

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Una gran vista paisatgística de Gerri, que abasta des del monestir fins al poble, amb el pont romànic sobre la Noguera Pallaresa en el centre de la composició.

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Detall del poblet i del monestir, òbviament encara no restaurat, i que feia les funcions d'església parroquial. Els dies de guardar, doncs, a l'hora de missa major devia de fer goig de veure tots els gerriencs endiumenjats enfilant per damunt l'antic pont de pedra cap al monestir.

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
«Entre el temple i la vileta de Gerri, remoreja el riu Noguera, amb ses fresques aigües pirinenques». Irene Monroset, una de les diverses periodistes que formaven la redacció de la revista no només per a dones, sinó també de dones que fou «Feminal», contempla les famoses salines «que són la riquesa del país». Descriu breument el procés de treball des del brollador fins a la recol·lecció de la sal «en el temps de la calor». El gran magatzem on per mitjà de bèsties s'amuntegava tota la producció és una «antiga i vasta construcció qual teulada carrada s'ovira dominant les cases del poble, com un maisó feudal».

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
La primera recolzada de la carena de Collegats, amb els grans blocs de pedra que feien de tanca al primer camí.

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Obres al barranc d'Enseu, que es va canalitzar amb carreus de pedra en aquells anys. Segons Joan Coromines, Enseu, Useu i Buseu comparteixen terminació, del basc -ITZE evolucionat en català a -eu. En el cas d'Enseu, seria l'arrel basca ANTZ- (ovella) evolucionada en català a ens-, amb l'afegitó del sufix col·lectivitzador, amb la significació de 'lloc abundant d'ovelles'.

1845. Enseu (el Pallars Sobirà).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,

de Pascual Madoz.

A 26 hores de Lleida, 4 de Sort i 47 de Barcelona, amb carro. Tenia 16 cases, amb 6 veïns i 34 habitants (gairebé sis per casa, doncs), i una font «para surtido de sus vecinos; concurren a la escuela de Gerri 5 niños». Una ermiteta dedicada a Sant Esteve, «en la cual se celebra misa en varios dias festivos por el cura de la iglesia parroquial de Gerri».

En destaca l'autor les fonts del terme, amb aigua de molt bona qualitat, és clar, «y corre por el pie del pueblo el torrente o arroyo llamado de Enseu, que nace en las montañas de Mollet a 2h de distancia, y bañando a izquierda y derecha los términos de este pueblo, Gerri i Baén, desagua en el Noguera Pallaresa».

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Detall de les obres de canalització del desguàs del barranc d'Enseu poc més avall del monestir a la mateixa marge esquerra, sense maquinària, només a força de braços i de bestiar. Hi veien els operaires, però també un parell de dones, amb un gran cistell i potser un parell de sillons o càntirs, que els devien haver deixat el dinar.

Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Aquest destacat pioner de les arts gràfiques a Catalunya treballà a la primera època de la revista «La Ilustració Catalana», que també fou editora de la revista «Feminal». Suposem, per tant, que les imatges provenen dels seus treballs, i que han d'ésser de cap al primer decenni del segle.

«Fundà amb J. Serra i Pausas, H. Mariezcurrena i M. Joaritzi la Societat Heliogràfica Espanyola (1875), que introduí la fototípia a l’Estat espanyol en obres com l'Àlbum de l’Exposició Universal de Filadèlfia, il·lustrat, i l' Àlbum pintoresc monumental de Catalunya, editat per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. L’any 1877 estudià a París la tècnica del fotogravat al taller Gillot. Dissolta la Societat (1879), fundà el 1880 el seu establiment, amb domicili en un edifici propi al carrer de Mallorca de Barcelona fet per L. Domènech i Montaner. Fou un dels primers a adoptar al país l'autotípia. Es dedicà també al fotogravat en color (tricromia). Feu embolcalls, etiquetes, anelles, etc., per a empreses tabaqueres de l’Amèrica Llatina, però sobresortí en l’edició de llibres i revistes d’art com La Ilustració Catalana, Pèl & Ploma, Forma, Museum i la col·lecció de monografies El Arte en España. Reflectí de forma perfecta l’estètica modernista en la majoria dels seus treballs» (enciclopèdia.cat).

1914. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Revista «Feminal», núm. 82, 25 de gener (BdC).
Foto: Josep Thomas i Bigas (BCN, 1853 - Berna, 1910).
Capçalera i portada de la revista.

[1119] De Sort, Pallaresa amunt

20160909

[1515] «O parir o morir» (adagis valencians divuitescos)

1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed.
(enllaç llibre electrònic gratuït).
Portada de la tercera edició del tractat paremiològic de l'il·lustrat notari valencià Carles Ros (1703-1773). Amb aquesta i altres obres de divulgació ortogràfica i gramatical volgué defensar l'ús de la llengua pròpia entre els valencians, de la qual n'era testimoni del procés accelerat de substitució lingüística en els àmbits formals.

El seu contacte amb la gent de classe humil per mor de la seua professió notarial l'acostà al sentiment popular i a la llengua del país. Començà a fer-ne servir la llengua en els seus col·loquis i romanços, els quals assoliren gran èxit en el seu temps, com el «Raonament i col·loqui nou en lo qual un llaurador li declara son amor a una dama chispera, requebrant-la per molts camins per veure si pot lograr-la per muller i al mateix temps li proposa son saber, maña i habilitat / compost per un boticari de manegueta, barber de barber i doctor de secà», o també el «Col·loqui nou, curiós, i entretengut, on se referixen l'explicació de les Danses, Misteris, Àguiles, i altres coses exquisites, tocants a la gran Festa del Corpus que es fa en València» (1772).

Ressenya biogràfica:
«Notari de professió, fill i nét de notaris. Defensor i propagador apassionat de la llengua catalana, ha estat considerat precursor del renaixement literari valencià. És autor d’obres apologètiques com Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734), Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752); d’obres gramaticals com Práctica de ortografía para los idiomas castellano y valenciano (1732); de vocabularis com Breve diccionario valenciano castellano (1739) o el més extens Diccionario valenciano castellano (1764), interessant inventari del llenguatge popular i de veus antigues, així com el Tractat d’adagis i refrans (1733) i nombrosos col·loquis i romanços populars, en català i en castellà, rics d’expressions folklòriques i populars. Tingué cura, a més, de l’edició del Llibre de les dones de Jaume Roig (1735) i de la Rondalla de Rondalles de Lluís Galiana (1768), així com dos manuals de formularis notarials» (enciclopèdia.cat).