Però heus aquí que, a principis del XXI mai ja no concebem el mot per si sol sinó sempre dins d'un context, amb la qual cosa les confusions minven i resten sovint anorreades, fulminades. Si escrivim aquests dos mots solts: molt i molt, saber quin és l'adjectiu i quin és el participi és impossible. Però quan els escrivim en frase, que sempre és el que fa la llengua real: beu molt cafè o beu cafè molt, beu molt el cafè, la distinció és automàtica. I com més ampli és el context, menys probable és la confusió. En el cas que en quedés alguna (beu cafè, molt) resulta més fàcil repetir, sinonimar o reexpressar la idea altrament, que no pas la memorització de la llista fatídica dels diacrítics i almenys així demostraríem capacitat i destresa de recursos varis. I el destorb que provoca l'ús dels diacrítics en l'escriptura mecanitzada, de teclat, no és una qüestió menor tampoc.
A més, si en el seu moment ja no hi foren incorporades, afortunadament, nombroses parelles d'homògrafs i no les hem trobat pas a faltar en cent anys: rus, mos, pas, ric, moc..., la conclusió és que hem estat fent el préssec amb la quarantena de legislades, una seixantena amb les formes flexives, aprox. Si ja no hi eren totes, potser som no pas davant d'un cas d'envelliment de la norma sinó d'un cas en el qual la norma originària no era prou necessària ni justificada. També hem tingut fortuna amb unes quantes parelles de fet en l'ús actual de la llengua: cós, jóc, cóp, cóm, pórca, ròssa, sègle, que han passat a millor vida. En aquests casos que el desús cau sobre el diacriticat, tot això que ens estalviem. En els topònims de Cóll i Lés no teníem ja la majúscula del topònim com a signe diferencial? Els empadronats allà que hi diguin la seua.
Altres contradiccions: algú de sa juí pot justificar diacriticar un sol sòl quan en resten cinc més sense marca? Si tenim tres bé accentuats i un no accentuat, més que un avantatge el diacrític ha esdevingut ja una gran murga. Més greu encara: no ens oblidéssim dels derivats, que per marca del seu progenitor, paguen la pena sense motiu, sense haver de concórrer amb ningú: adéu, rodamón... Amb l'agreujant de mostrar irregularitat amb la norma general de l'accentuació: espereu, Ramon... per acabar d'embolicar la troca. En canvi, quina llauna quan el desusat o menys usat és el que no s'accentua! Llavors ens trobem el mot usual per tot arreu, i ens veiem en l'obligació, sota pena d'infracció ortogràfica i examinatòria, d'accentuar-los: sóc, són... tot i que la sintaxi ja ens els aclareix. Molts dels escrivents que no fan bé el diacrític de la parella es-és no tenen per això cap dificultat d'expressió relativa a l'ús d'aquests mots. Ho puc comprovar diàriament en els textos dels meus estudiants. Només tenen una inútil pena de presó ortogràfica.
Si estem d'acord que la llengua és un tot sistemàtic, per què donem marca de diferència a l'accent i no pas a la morfologia o la sintaxi; perquè qui confondrà en una frase els pronoms es, us amb les formes verbals? Ni tampoc ens embarbussarem pas amb l'obertura de les vocals (dona-dóna, ves-vés, venen-vénen, vens-véns), quan n'hi ha tantíssimes altres, la gran majoria, que no porten marca, i és per l'ús que els coneixem. Us remeto, finalment, a la veu (a la lletra) de Mestre Solà, en un dels seus breus, polits i clarividents articles (L'accent diacrític, Lingüística i normativa, Empúries, 1990). Sisplau, deixem-nos ja de romanços, que a les classes de llengua tenim molta altra feina a fer, i la que hauríem d'anar assumint, ja que tota la instrucció i educació en l'ús de les noves tecnologies de la informació i comunicació, des del moment que per si mateixes tenen a veure amb l'ús escrit o oral de la llengua i amb la discriminació i estructuració de la informació, no pot pas deixar-se en mans de tecnòlegs ni matemàtics, que prou feina tenen amb els sistemes i les xarxes físiques informàtiques. Sisplau, que algú engegui una ILP (iniciativa legislativa popular) de signatures per demanar la supressió dels diacrítics. Però com que tinc la certesa que de l'ortografia no se'n mourà ni un pèl almenys en els trenta anys vinents (perquè no tenim una nació nacional amb prou eines per tal que es pugui fer), demanem-ne almenys l'optativitat, ni que sigui amb signatures pel facebook!
