QUINA LA FEM?

20160813

[1494] Ciutats de l'Europa del Cinc-cents (ii)

1579. Edinburgh/ Edimburg, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).

«Edenburgum, Scotia metropolis»: Edimburg, la capital d'Escòcia. Plànol de la ciutat, tota emmurallada, als peus de l'antic castell, edificat sobre un gran rocam que domina tota la ciutat vella. L'avui anomenada Royal Mile, amb els principals carrers que travessen la ciutat antiga fins a l'eixample, és un dels grans centres comercials de l'Edimburg actual. Al damunt de la muralla, l'antic llac que tancava la ciutat, fa temps dessecat.

1579. Edinburgh/ Edimburg, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Bristol, ant. Brightstowe, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).
La ciutat del «pont sobre el riu», un dels ports anglesos més importants en aquell segle, car recollia el tràfec del comerç amb Irlanda, Islàndia i la costa atlàntica francesa. Amb el descobriment d'Amèrica i els viatges a través de l'Atlàntic, la ciutat portuària encara veié més crescuda la seua importància comercial. La ciutat medieval era encaixonada entre els rius Avon i Frome, i al gravat es pot apreciar bé el característic pont medieval construït de cases a tots dos costats.

1579. Bristol, ant. Brightstowe, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Norwich, ant. Nordovicum, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).
«La ciutat fou fundada pels anglosaxons cap al segle VII i esdevingué cap al segle XI la segona ciutat més gran d'Anglaterra després de Londres. Fins a la revolució industrial, fou la capital del comtat més poblat del país.

1579. Norwich, ant. Nordovicum, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Nameur /Namur, ant. Navurcum, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).
La capital valona era en en segle XVI una possessió dels Països Baixos sota dominació espanyola, emplaçada a la confluència dels rius Mosa i Sambre. S'aprecien els ponts i el fossat amb un portal llevadís en una de les portes de la ciutat, i el tràfec de barquetes al riu.

1579. Nameur /Namur, ant. Navurcum, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

1579. Nimes, ant. Nemeasus, «Famose città di tutto il mondo», Venècia.
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.) (Archive.org).
«Nemeasus, Nismes civitas Nabonensis Gallie, vetustissima civitas». Les famoses restes romanes de la ciutat són ben visibles en el gravat: l'aqüeducte a l'angle superior dret, l'amfiteatre a la banda esquerra de la població, una columna i fins i tot la Maison Carrée, a la part superior. La ciutat era al costat de la Via Domitia i al peu de la Torre Magna romana, que presidia tota la ciutat i des d'on baixava l'antiga muralla romana.

1579. Nimes, ant. Nemeasus, «Famose città di tutto il mondo», F.Valegio.

[1489] Ciutats de l'Europa

del Cinc-cents (i)

20160811

[1493] Les antigues eres de batre d'Alcoletge

1968. Alcoletge, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La vista aèria del meu poble a l'època que vaig nàixer, la dècada dels seixanta. Probablement, una de les primeres imatges captades des del cel, igual com la devien veure els pilots de les aterridores paves, o avions franquistes (espanyols) de bombardeig, durant la darrera Guerra.Les eres rodones dominen el sud i l'est de la vila. Allà, les garbes aixafades amb rodet per la somera o la mula havien deixat anar el gra, però calia extraure'l de la palla. Per a tal fi, calia si us plau per força la col·laboració indispensable de la marinada: A les quatre, agafa el ruc i vés a batre, deia la dita popular. És a dir, a les 6 de la tarda d'avui respecte del sol, llavors dos hores abans, arribaven els primers glops de vent per espolsar als quatre vents la palla i poder recollir el gra en sacs.

1968. Alcoletge, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

El nucli urbà del poble ja havia crescut a bastament des del segle XVIII. La vila vella, arraulida al peu del tossal, només ocupava el quadrant superior esquerre, tot ple d'estrets i costeruts carrerons. El carrer Major, que baixava des de l'extrem superior fins a la plaça, i el de Lleida marcaven la transició a la vila nova. D'allà per avall, tota la resta, poble de creixement. El carrer de les Eres, nom ben popular que fou inexplicablement substituït pel de Nta. Sra. del Carme, només tenia la meitat de les cases, ni tan sols els magatzems de la primera cooperativa estaven construïts i allà hi havia l'antic camp de futbol. La Carrerada, un altre nom ben popular que fou bandejat, baixava sense cases i només amb un parell de magatzems fins a la cruïlla de la carretera de Balaguer. Ni pensaments de la cooperativa nova que s'hi faria als peus, ben a tocar de la carretera. Allà només hi havia Cal Badejo, que lluïa a la paret un d'aquells esplèndids murals arrajolats dels Nitrats de Xile.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La fesomia urbana de l'antic poble, ja molt crescut després de cinquanta anys, i fins i tot diria, sense ofendre, que desgraciat i tot, després de l'última frenètica onada de la bombolla urbanística de començament d'aquest segle, quan es van arribar a pagar més de mil euros per metre quadrat pels terrenys: el preu de viure prop de la capital.

Descriu el nostre Homenot de les Garrigues: «La carretera de la diagonal superior és la de Lleida a Balaguer, i el Segre es pot distingir una mica més amunt. Bé, ja esteu situats, som a Alcoletge». En efecte, una gran filerada de xops marca la línia del riu, i ben a prop, per la marge esquerra, una altra línia d'arbres marcava la línia de la «secla» de Fontanet. Dic marcava, perquè justament aquest tros retratat en la imatge, ha estat el darrer que s'ha desgraciat del patrimoni natural dels nostres canals i sèquies, substituint la mil·lenària sèquia natural, ampla i plena de vegetació i vida animal, per una canalització asèptica i funcional, que ha desterrat per sempre les reminiscències de vida i de tradició de l'antic rec.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Una mica més avall, una altra filera d'arbres s'obre encara més cap a l'esquerra: és la «secleta» d'Alcoletge, construïda i pagada pel poble al segle XVIII per augmentar la superfície regable, i que travessa tot el terme fins a l'entrada del de Lleida. Just a la partió, l'edifici dels Astelladors [estelladors], on hi havia les pales que regulaven el cabal cap a l'una i l'altra, i on s'hi podien posar unes posts o taulons com a comportar per elevar-ne el nivell i permetre el reg de les terres de la marge esquerra. D'aquest rec a contranatura de la gravetat se'n deia a repèl, que era el nom que rebien també els trossos que es regaven d'aquesta manera, com el del meu pare a la Gavernera, just a tocar de la caseta.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Els tossals pelats del Segrià apareixen a l'esquerra, erosionats, amb les plataformes típiques que els coronen. Alcoletge està intensificant els seus regadius i es decanta cap al fruiter a ritme accelerat». Eren els temps dels primers prèssics, que els marxants valencians compraven i, en els primers anys, fins i tot s'encarregaven de pagar-ne la collita! De seguida vindria el boom de la blanquilla, aquells arbres colossals que havien de menester bancs de collir o escales de vuit i nou escalerons per poder arribar a les peres de les branques més celestials...

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Per això aquesta fotografia pot ésser considerada de transició, amb les abundant eres disposades contra serè, encarades al vent de ponent». És aquest un error perdonable: no s'encaraven al vent de ponent, sinó al de la marinada. S'observen bé les arrodonides eres, cadascuna amb el seu maset per a guardar-hi el gra i els estris de treball. Les eres varen desaparèixer, majoritàriament replanades i convertides en trossos de conreu. Les més properes als pobles, actualment ja són carrers.

A la foto, el final del carrer del Raval, l'Arrabal, després dit Miralbò. No hi havia ni consultori mèdic ni piscines. Ni tan sols encara les noves escoles de finals dels 60 o primers anys 70. Al carrer de Sant Jordi, llavors inexistent, com tampoc no hi existia encara la Villa Hermanas Pirla que hi va aixecar el Daniel, el maño d'Osso. Com que la casa es construí entre el 1966-67, la fotografia ha d'ésser, som a mínim, una mica anterior a l'any de l'edició del llibre. Però tampoc no s'hi aprecien ni el camp de futbol ni els dipòsits vells, que diria que foren excavats al tossal als anys 50. Per tant, la fotografia podria ben bé ésser molt més antiga que l'edició.

El carrer de Lluís Companys, en diagonal a la dreta, no tenia ni una sola edificació, i començava a la gran pica rodona que feia d'abeurador del bestiar. Al carrer que baixa de l'actual tanatori, tot eres, ni tan sol Cal Benet, que devia ésser una de les primeres cases a fer-s'hi. Per tots aquests topants jugàvem tot el sant dia a tirar-nos pedres al cap o bé hi rodàvem en bicicleta sense parar. Ara tot és del tot irreconeixible. Del tot passat. Del tot record. Del tot història.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Bona premonició de Vallverdú: «L'era és un assumpte a liquidar, perquè les màquines ara ho fan tot al tros. Però de l'immediat passat cerealístic d'Alcoletge, en tenim una esplèndida mostra en aquest document gràfic. La generació que ara va a l'escola [o sigui, nosaltres, els de cinquanta] ja no ha vist la batuda clàssica, l'estesa a l'era, la tanda tocada amb lentitud, cercle rere cercle, darrere el rodet i el trill, la ventada, l'afilerament dels colls, la porgada, l'ensacada... Ho hauran de llegir. Millor. Hem perdut una mica de tipisme, però hi hem guanyat temps, eficàcia i tranquil·litat».

Els recs de l'horta d'Alcoletge, a la banda del riu, li garantien la producció de gra, que se sumava a la producció dels trossos irrigats dels plans urgellencs de la banda oriental del poble. La gran gelada de la Candelera l'any 1956 matà les auliveres de les Garrigues, i el meu pare Josep amb el padrí Daniel del Soleràs, decidiren de fer-se mossos a l'estiu per batre a les eres alcoletgenques, enlloc d'enfilar cap a Terrassa, on anà a parar gairebé la meitat de la població del Soleràs. Van batre uns quants estius a l'era de Ca l'Espill, pel camí de la qual, durant aquells llargs i durs anys de la postguerra dictatorial (espanyola), transitava la professó del Calvari al matí del Divendres Sant. L'any 1958 es casava amb una cabalera de Cal Micaló, la Maria.

En part, doncs, sempre he tingut aquest deute amb les eres d'Alcoletge per mor de les meues arrels familiars. Sense les eres i la feina de batre, el Josep del Soleràs no hauria conegut la Maria Micalona i, per tant, la meua petita modesta corrent biografia no fóra ara vivent.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Meravellós detall de les eres de la població. Certament els canvis viscuts en un parell de generacions han estat increïbles. D'una agricultura de subsistència a una de professionalitzada, d'una ramaderia de corral a les grans explotacions de les granges a cada pam del terme, de les tristes bombetes elèctriques, cuines econòmiques de llenya i rentadores de turbina... a tota la inacabable abundància actual. Només manques dos coses: pair la riquesa que aquests canvis han aportat després d'unes dècades de fer de nous rics i gastar per aparentar, a veure qui podia fer la casa un pam més alta que la del veí (com a tots el pobles del Segrià) o comprar el tractor amb uns quants cavalls de més, i bescanviar el sistema polític de govern forà (monàrquic i espanyol) per una República pròpia feta de democràcia real al servei de la gent i del país.

[1492] La Lleida popular de Vallverdú i Sirera

20160810

[1492] La Lleida popular de Vallverdú i Sirera

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La magnífica vista del turó de la Seu Vella sobre la ciutat i el pla segrianenc. Escriu Vallverdú: «L'elogi de la fotografia com a obra d'art el fareu vosaltres, lectors. Aquí només ens cal insistir en el contrast, sempre magnífic i sempre creador, que la mola de la Seu Vella fa amb el pla circumveí... La ciutat s'estén avall, i pel costat del riu, que més enllà descriu un dels seus elegants i inacabables meandres, fins al límit del Segrià i les Garrigues».

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La mateixa foto, però en un suport més brillant i no tant acartronat com a la del llibre. «Hom no sabria dir si la ciutat fumeja d'activitat o està endormiscada en aquesta boirina de fumeroles».

Com a capital del Segrià, escriu l'Homenot garriguenc: «El centre de tot aquest eixam bullent d'activitat, el catalitzador comercial i la catapulta motora del fenomen de revigorització econòmica que es viu, és la ciutat de Lleida. Camperola i deixatada, rica i enèrgica, poc donada als fenòmens intel·lectuals, girada d'esquena a la literatura, però selecta en els seus autors i artistes, assimiladora d'aragonesos i hostatjadora de gent de pas, independent i tabalota, és la capital ideal per a un país que està fent el seu futur».

Com a segrianenc i lleidatà puc i vull dir-hi la meua sobre la ciutat dels últims tres o quatre decennis, en els quals ha predominat (també en altres latituds del país) l'actitud (anti)cultural anomenada de nou ric. I quan les butxaques s'omplen massa de pressa de diners i la mentalitat no evoluciona al mateix ritme, doncs es cau en les ridiculeses de voler fer el grande, i amagar el passat, la pagesia, els tocinos, la fruita (amb les comptades excepcions que calgui). Així gairebé hem tapat totes les sèquies que travessaven el terme, quan a tot Europa s'hi fan passejos vora l'aigua. Bona part dels lleidatans de la capital no han trepitjat un poble de sa comarca, si no és per anar-hi de restaurant. No s'enorgulleixen gens ni mica de la tradició agropecuària de la qual provenen, i només pensen a invertir les plusvàlues a Baqueira o Cambrils.

Excuseu-me la simplificació aquells qui no us hi sentiu retratats. No us ofengueu, car bé sabem que la ciutat ha fet esforços per posar-se guapa o per culturalitzar-se, però això no nega el fet que s'ha allunyat del seu entorn, del seu medi, de la seua pròpia arrel. I com bé diu l'adagi: Qui oblida lo passat, oblida a si mateix. Aquest és ara per ara, el gran problema dels lleidatans, des dels carrers fins a les càtedres universitàries (Ei, potser l'erro).

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La imatge aèria emula la sensació que té el visitant que gosa pujar els 232 graons de l'escala del campanar de la Seu: l'àmplia visió del pla lleidatà, amb el qual la ciutat ha conversat i dialogat durant segles. Al fons del fons, el tossal del Montmeneu assenyala els confins segrianencs.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La Seu Vella, fortificada i refortificada amb baluards des del segle XVI, malgrat la decadència de la Suda o castell reial. Per als lleidatans, l'ocupació militar (espanyola) des del 1707 la va convertir en «lo castell». Cinquanta anys de restauració interior i exterior, a la foto encara poc visible, intenten de fer-ho oblidar.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

L'enllustrador, figura ja desapareguda dels carrers de les ciutats. «L'escena degué atraure força atenció, perquè està centrada a la plaça de Sant Joan, com si diguéssim el rovell de l'ou de Lleida».

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«El Canyeret de Lleida... és un barri avui en vies de desaparició, situat en positura delicada al vessant de migjorn del tossal de la Seu Vella, on els immigrants i la pobretalla han viscut durant anys. Abans era un barri pagès, sorgit després de la destrucció sistemàtica de la ciutat per Felip V. Les barraques i habitatges humits foren fets, en un principi, amb canyes i fant, i per això se'n va dir el Canyeret. Abans de Felip V, tota la costa estava edificada i en aquest barri fins i tot hi vivien honrats funcionaris del comú, com ho certifiquen els noms d'alguns carrers: Carrer del Botxí...»

Els enderrocs del pla urbanístic aplicat han desfigurat el plànol de la ciutat vella i del Canyeret. Llei de vida, suposem. L'arribada del Parador Nacional a l'històric edifici del Roser li acabarà de donar l'estocada de mort al tipisme carrincló lleidatà.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La històrica botiga del «Baratillo» al carrer Major de Lleida. Llegim el que n'escriu en Vallverdú amb la seua sagaç mirada: «Aquesta botiga és insòlita... Tothora, tot temps de l'any, les penjarelles de joguines enormes ocupen de dalt baix la façana d'aquesta casa del carrer Major. Sovint l'empresa hi col·loca ninots mecànics, que atrauen, amb el dring de cascavells i tremolor sonor de tambor, l'atenció dels vianants... Els infants s'embadoquen davant l'aparador i accionen els pianos de manera diminuts que hi ha al carrer». Fins al punt que una vegada, amb set o vuit anyets, de tan atrafegada ma mare i de tan embadocat el nen, es van separar. Quan la meua mare se n'adonà, vinga córrer carrer Major amunt i avall, fins que em trobà a la portalada de la Paeria de la mà d'un urbà. Una petita aventureta.

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Els joguets penjants del «Baratillo». Així descriu el carrer Major de la ciutat el nostre gran autor: «Un carrer tot de botigues, que gairebé us amaguen les estretes entrades que menen als pisos. És un dels carrers comercials més importants del país, tancat al trànsit rodat, i tots els lleidatans han arrossegat els peus per les seves lloses, perquè, malgrat la seva estretor, és un lloc de passeig obligat. Soldats, mares amb fills, estudiants, homes fets, jaios i mainada, tothom passa una estona o altra pel carrer Major. Ja hi passaven els romans: per aquí discorria la via que anava a Caesaraugusta...»

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Pati del vell hospital medieval de Santa Maria, actualment seu de l'IEI, una de les principals institucions culturals de la ciutat. A principis del segle XX, quan es construí el nou hospital de Santa Maria als afores de la ciutat, a la carretera d'Osca, deixà de prestar les funcions assistencials a pobres i pelegrins. L'hospital, de data del 1453, tot i que «en principi fou pensat per a tota mena de malalts, no fou gaire utilitzat pels lleidatans rics, ni tan sols per la menestralia, i durant l'època renaixentista i fins a final del segle passat, tenia com a estadants més aviat la gent pobra o els visitants sense recursos que emmalaltien de pas per la ciutat».

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Les esplanades que hi ha vora la Catedral Vella, entre els panys de muralles a diferents nivells, són sempre concorregudes per la minyonada, que hi troba excel·lents camps per a la pràctica dels esports que no poden practicar al carrer, atapeït de cotxes... De moment, en aquestes esplanades hi ha lloc per a tothom qui hi vulgui jugar. Les pedres venerables no havien hagut de presenciar mai el que ara presencien...»

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Al turó de la Seu, en un indret més alt de nivell, vora el vessant que mira al nord, es drecen les tristes ruïnes de l'antic castell reial, anomenat la Suda. Fou fortalesa dels moros, i més tard Jaume I en substituí la seua silueta oriental per una altra d'aire romànic [Lladonosa]... L'esplanada que veieu al darrere de l'edifici ha estat netejada de runes, però antigament tot era edificació. Aquest magnífic alcàsser tenia una església capaç, segons el pare Finestres, d'acollir un poble de nodrit veïnatge».

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Solet de tardor. Barri pobre de Lleida. Ric de converses, però... A dins a les cases no hi ha ventilació. Però hom viu, i una llesca de pa amb arengada té totes les calories del món...»

[1490] Lo Segrià dels seixanta (o de quan érem ben petits)

20160809

[1491] Unes velles i polsegoses postals

Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.
L'estiu és sinònim, en el meu cas, de remenar pels calaixos dels mals endreços (de fet, unes estanteries i un antic armari arraconat), i de pols, molta pols amuntegada a base de cursos i d'anys sobre vells llibres, carpetes, retalls de diari... De tant en tant, però, una capsa inadvertida us crida l'atenció: ja no recordeu què hi ha a dins i us disposeu a descobrir-la... Premi: estampetes, sants (o sigui, cromos), dibuixets infantils i un parell de postals d'aquelles de la Gallarda, amb què escrivíem quatre ratlles de felicitació per Nadal o Pasqua, o bé pel sant d'alguna cosineta. Les comprava la meua mare; molt infantils i femenines, però molt simptomàtiques dels canvis socials que es desitjaven i que, a poc a poc, van canviar tota una generació. En busco unes quantes més per la xarxa: mira que eren boniques de debò!