Seguidors

20160704

[1460] Organyà del XIX al XX


1900 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Postal de Josep Claverol, d'aquelles que s'escrivien per davant encara, amb la vista de la població arribant pel camí de Coll de Nargó.
1845. Organyà (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
 L'antic Organyà de la primera meitat del segle XIX comptava 105 cases, entre 6 carrers i 2 places. A més de presó, tenia escola primària amb 60 nens. Se n'esmenta la Col·legiata de Santa Maria i, dins del terme, la «abundantísima fuente llamada Bordonera, que nace a 1/2 legua de la población y sirve para el consumo de los vecinos, y varias canteras de mármol negro y de piedra caliza».

Banyada per les aigües del Segre, «sobre el que cruzan los 3 puentes que forman el paso o garganta llamado en el país dels 3 Ponts, antes de llegar a la villa; y a media legua más abajo de ella se encuentra el puente de Espía, en los límites de este término con el de Nargó». Destaca la indústria de la fusta i l'ofici de raier: «muchos naturales se dedican al tráfico de maderas, que conducen desde los Pirineos por el Segre a Tortosa».

La situació geogràfica, entre el Pirineu i el Mig Segre afavoria la celebració de fires: «celebra dos ferias cada año, una por San Andrés, muy concurrida, de ganado lanar y vacuno, y otra el jueves lardero [dijous gras], de escasa importancia». Poble gran en aquells temps, amb 920 habitants, passarà del miler bona part del segle XX, però tornarà a descendir al començament de l'actual. A les dades de l'any 2014, hi constaven 841 h.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Postal d'ATV amb la plana d'Organyà a la ribera del Segre.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
L'entrada de la vila en un dia d'enterrament. El carro de morts al davant i tot el seguici del dol al darrere, acomiadant el difunt. 
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls de la vila a començament del passat segle. Sembla que el dol s'acomiadava al portal de l'antiga muralla, i el carro de difunts se n'anava cap al cementiri pont de la riera enllà. Una dona puja amb un cossi de fer la bugada, o potser ve de l'hort, i espera el pas del vehicle mortuori.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
La fira de mules de Sant Andreu. Esplèndida imatge des de dalt del terrat d'alguna casa. S'hi aprecia bé la vestimenta de l'època i l'ambient, barrejat d'hores, dones i bèsties, d'aquests dies d'aquests dies de fira. Llàstima que no ens arribi la sensació odorífica de la diada.



1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Revers d'una postal d'Àngel Toldrà Viazo, que marcava el lloc per a l'escrit (correspondència) i el de l'adreça al darrere, perquè ja no es permetia d'escriure les postals per davant, al costat de la fotografia. En castellà, és clar, única llengua permesa aleshores per graciosa imposició del nostre estimat Estat veí. 
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
El firal de bous, als afores dels carrers de la vila. Bruses, mantes al coll, barretines, bastó i cigarret a la boca, l'estampa típica de pagesos i tractants.
1900 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls dels personatges i de l'atmosfera general.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
La fira de bestiar de Sant Andreu. L'ambient i concurrència en senyalen l'anomenada.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls del carrer de la carretera on s'amuntegaven els animals i els tractants. La gentada era tan gran que costava de transitar-hi.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Les dones al mercat d'Organyà.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general de la ribera d'Organyà, amb el característic turó de Santa Fe al fons.

Segons que escriu Vallverdú, «Santa Fe és una bella i jove màrtir, venerada també al Rosselló, que morí lapidada. A la muntanya de Santa Fe, a l'ermita i per tot el camí de Montanissell, hi ha petits fòssils, cargolets molt bells, i hom diu que són les pedres amb què fou colpida la jove màrtir».

La Cançó de Santa Fe és un text del segle XI amb una llengua a mig camí entre l'occità i el català primitius que relata la vida de la màrtir a través de 593 versos octosíl·labs, agrupats en 49 sèries monorimes. L'obra fou publicada al 1902 i es conserva a la Bibliotes Universitària de Leiden (Holanda). 
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general des del Segre (edició Thomas).
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Un carrer de l'antiga vila closa.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Una dona i una nena al carrer, sense empedrar, agafant aigua del braçal que descendia pel carrer Major o al del Mig. Les portes i blancos, totes de fusta.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Malgrat la nova normativa, el costum feia que els escrivents continuessin posant lletra a la part de davant de les postal. En aquest detall, el portal de Sant Josep, a l'entrada de la vila pujant pel camí ral de la Seu d'Urgell.

1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
La font de la Bordonera, al camí de Montanissell (edició Labouche).
La font Bordonera d'Organyà és una font de cabal abundant que marca l'inici del riu de Fontanet, que més avall corre planer fins a desguassar al riu Segre. Està situada a una hora de camí, a peu, de la vila d'Organyà, però dins del terme municipal de Coll de Nargó, en el terme que fou de Montanissell.

Escrivia Josep Vallverdú l'any 1968: «País de llegendes. El comte de Sallent tenia una filla cega i féu vot, si la noia es guaria, de portar l'aigua a Organyà. Aquest fóra l'origen, mir miraculós, mig epicosentimental, de la Font Bordonera, atracció venerable d'Organyà» (Els rius de Lleida, Vallverdú/Sirera).
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general de la vila. 
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Una altra vista panoràmica.
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
La vila i el campanar entre els xops, i Santa Fe sempre al darrere. 
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Una vista des del sud, amb el congost al fons.
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
La Marededéu de la parròquia d'Organyà. Llegim que La parròquia d'Organyà ja s'esmenta en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell de l'any 839 pel bisbe Sissebut. Si tenim en compte que l'església de Santa Maria d'Urgell es va dedicar poc després de les incursions sarraïnes a aquestes valls pirinenques, hem de creure que les esglésies que cita l'acta ja existien abans de les incursions, per la qual cosa l'existència de la parròquia d'Organyà, la podem fer retrocedir fins a les primeres anyades de la història de la diòcesi. També en l'acta de consagració de Santa Maria d'Urgell feta per Eriball l'any 1040, que va succeir a sant Ermengol, figura la donació de l'església d'Organyà.


L'any 1904, es va trobar a la rectoria de la vila una de les proses més antigues escrites en català. El responsable d'aquesta troballa va ser l'historiador Joaquim Miret i Sans, les Homilies d'Organyà. Es tracta de sis sermons amb comentaris de diversos evangelis i epístoles. La seva datació, cal situar-la entre finals del segle XII i principis del XIII. Actualment, l'original del manuscrit es troba a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Malgrat tot, s'ha creat un espai expositiu amb informació referent a les Homilies on se'n pot veure la reproducció.




1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
El pont penjant del camí de Fígols sobre el Segre, d'una vuitantena de metres d'ample, amb el tauler de fusta i sostingut per cables gruixuts. 
1926. Organyà (l'Alt Urgell).
El pont de Fígols d'abans de la guerra espanyola.

1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls del congost de la Vansa, abans de desaiguar al Segre.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls del congost dels Tresponts, a l'entrada del petit meandre on hi hagué l'Hostal Nou, a la marge dreta en primer terme, i el monestir de Sant Andreu a la marge esquerra.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
El desguàs del riu de la Vansa al Segre, a la zona de l'antic monestir de Sant Andreu, al començament dels Tresponts. El record popular associa aquest mas amb les restes de l'antic cenobi que controlava el pas per l'estret.

«Així hem travessat el congost dels Tres Ponts, on encara hi ha restes prou clares d'aquestes tres construccions funcionals. Hom parla del pantà dels tres ponts, i fins i tot s'han fet els treballs de prospecció. És, doncs, en aquest indret ombrívol i romànticament decoratiu on, en tot cas, hom aixecaria la paret de la represa. Però si aquest embassament es duia a terme, les aigües retingudes del Segre inundarien tota la vall, de la Reula, de Noves, dels Hostalets de Tost, fins a Sant Tirs i Adrall, i serien aquestes darreres eminències que deturarien les aigües. Tota la subcomarca de la ribera, més de la meitat de l'Alt Urgell, desapareixeria com a entitat agrícola. La carretera, que pujaria per la dreta del riu, passaria, naturalment, a més altitud que no pas avui i deuria sortir per la parròquia d'Hortó, cap a la Seu». (Els rius de Lleida, Vallverdú/Sirera, 1968). A la fi, el pantà ofegaria tota la ribera d'Oliana, una mica més avall. 

20160703

[1459] Molières en blanc i negre

1900 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: autor anònim (MDC-AFCEC).

Una ascensió de fa més de cent anys al cim del Molières, encara amb molta neu. 
1900 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: autor anònim (MDC-AFCEC).

Detall de les pales de neu del circ glacial. A la foto, dos grups: els tres excursionistes d'una banda, i els dos pastors que els feies de guia una mica a la vora.  
1905 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Josep M. Armengol i Bas (MDC-AFCEC).

La breu ressenya biogràfica del fotògraf a l'arxiu del CEC no n'explica gaire cosa. Se sap que va formar part dels moviments artístics de la pintura catalana de principis del segle XX, donat que entre els anys 1920-1930 va exposar obres a diverses galeries de Barcelona, com la galeria Adrià, El Siglo, Galeries Laietanes i Syra Galeries d’art. Va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya en dos ocasions, primerament fou admès el 25 d’octubre de 1904 i per segon cop el 31 de gener de 1911. En les dues fitxes d’inscripció va indicar la seva afició per la fotografia.

La imatge mostra els Estanhots de Molières, al naixement de la Noguera Ribagorçana, encara amb restes gelades. Damunt de l'estany inferior s'hi construiria el refugi que actualment hi podem trobar. 
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Al cim del Mulleres amb el fotògraf Jean Rolland, llapis a la boca, i del capellà Jaume Oliveras i Brossa, el precursor de la marxa no competitiva de muntanya. 
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Detall dels personatges prenent notes i orientant-se dalt del cim.
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Retrat de Jaume Oliveres i Brossa dalt del Molières, amb el barret capellanesc però els mitjons de llana gruixuts. 
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Detall dels personatges contemplant el panorama i rebuscant entre mapes. Una bossa de cuiro al coll devia guardar-los de la humitat i la neu. 
1915 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (MDC-AFCEC).

Al fons, els tucs de Molières, imatge presa des del cim de l'Aneto.
1919. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986) (MDC-AFCEC).

Els alpinistes Giró, Canals, Estasen, i Badia dalt del cim del Molières. 
1919. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986) (MDC-AFCEC).

Detall dels personatges. L'ascensió és datada del sis d'agost. La fita començava a ser alterosa. Actualment marca l'avantcim, ja que l'Institut Cartogràfic ha col·locat el senyal geodèsic un pèl més enllà. 
1919. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986) (MDC-AFCEC).

Detall del gran Estanhot de Molières, a les fonts de la Noguera Ribagorçana.
1920 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MDC-AFCEC).

Una vista des de l'Aneto per avall, amb el Forcanada i el Molières tancant son circ glacial.
1922. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947) (MDC-AFCEC).

La vista inversa: la cresta, gelera i cim de l'Aneto al fons des del Molières.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La pala glacial de Molières, baixant just del coll de Coret. La mateixa ascensió que es fa encara avui, però aleshores sense grampons ni gore-tex, només amb bastó.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

El roquissar dalt del cim del Molières.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

Al cim del Molières, contemplant la llarga vall i l'hortizó de muntanyes.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

Els personatge de l'expedició, recuperant les forces. Un d'ells, assegut a la gran fita de pedres de l'avantcim. 
1930 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004) (MDC-AFCEC).

Al cim nevat del Molières. En primer terme, una aixada de gel, que es feia servir per entallar esgraons a la neu gelada.
1930 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004) (MDC-AFCEC).

Ascensió al Molières, amb tota el circ encara ben innivat.
1930 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004) (MDC-AFCEC).

El magne circ glacial tot blanc de neu, amb la silueta del Molières com a guia. 
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La segona cascada de la Ribagorça, on cal fer una petita grimpada a la marge esquerra per superar el balconet. 
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La gelera del Molières gairebé fosa, vista des del coll d'Alfred a la cresta. El Còth d'Alfred (2.870 m) és al nord del Cap deth Hòro de Molières.
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La gelera de l'Aneto i el Molières a l'esquerra. 
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).
La vall de Molìères, capçalera principal de la Noguera Ribagorça, s'obre a l'hortizaó des del port de Vielha. El Molières apunta a l'esquerra de tot, i el centre és ocupat pel massís maleït.
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).
Detall de l'hortizó i del pastor aranès amb son gos. Personatge tradicional ja passat al bagul de la història. De tant en tant, caldria (i només és una opinió i no cap lliçó) que els aranesos en revisessin les moltes imatges d'aquest bagul i les comparessin amb les actuals, perquè qui oblida lo passat, oblida a si mateix. Ço que és a dir: un país construït sobre el culte al diner del turista capitalista, pot ser pa per avui, però gana per demà. Ja només un decreixement controlat podria revertir la situació (ei, potser l'erro).