QUINA LA FEM?

20160609

[1437] Estampes lul·lianes (xii)

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-B adische Landesbibliothek).

Ramon, ja d'edat avançada, i el seu deixeble Le Myésier fan lliurament d'adaptacions de les obres lul·lianes a les règies protectores les reines de França i de Navarra, que n'hi finançaren l'edició: «Tomàs ofereix com a presents a les reines de Navarra i de França els promesos Breviculum, Electorium Medicum i Primum Electorium, compilats i ordenats segons la intenció de Ramon a partir dels seus cinquanta-cinc llibres».

Darrera estampa de l'edició en què Ramon Llull apareix recolzat sobre una mangala. A les seues belleses accepta l'edició resumida de part de la seua obra, que ofereix a ses reials mecenes.

Ramon assenteix a les paraules de Tomàs: «Com que ha servat el fi principal i no ha tergiversat el text, la tasca és excel·lent per facilitar l'estudi de les obres a tothom».

L'obra del Doctor Il·luminat, com se'l conegué en els darrers segles medievals i començament de l'Edat Moderna, tingué àmplia difusió en els cercles filosòfics, fins al seu màxim apogeu com a lectura admirada de Descartes i Leibniz.

Retrat de Ramon.

Detalls de mestre i deixeble. El Pare de la Literatura Catalana moriria als 84 anys deixant una vasta obra de tota mena de temàtiques i una llengua preparada per a tots els reptes d'una llengua escrita i de cultura. La seua obra llatina continua en edició per mitjà del Raimundus Lullius Institute, de Freiburg (Alemanya) i el reconeixement a l'autor és unànime al llarg i ample dels Països Catalans. L'Institut Ramon Llull de projecció exterior de la llengua catalana porta el seu nom en reconeixement de sa figura cabdal.

La Reina de França rep les obres lul·lianes vestida amb túnica brodada de flors de lis reials. L'escut de la reina és present a l'angle superior i el de Navarra, a l'inferior.

Detalls de la indumentària de la reina i ses serventes. Destaquen les flors de lis daurades sobre el fons atzur, colors de la casa reial francesa.

Detall heràldic.

Les enigmàtiques mirades estràbiques dels gravats de l'època encara ens fascinen. La bellesa de la reina és fora de dubte i la rossor dels cabells, immaculada.

[1436] Estampes lul·lianes (xi)

20160608

[1436] Estampes lul·lianes (xi)

El Senyal Reial de Catalunya i Aragó.

Ramon es dirigeix a la Barbaria en companyia d'un deixeble i del patró del vaixell. La seua activitat missionera, amb seixanta anys fets, volia demostrar l'encert de les tesis de l'Art i, potser alhora, denunciar la passivitat dels mandataris europeus de l'època.

Ramon es dirigeix a Tunis en el seu primer viatge missioner.

De la Cristiandat a la terra de la Mitja Lluna. Durant la travessa, Ramon s'escomana al seu Déu perquè li doni forces per assolir l'èxit de la gran empresa.

Detall del velam del vaixell rumb a Tunis.

Detall dels peixos de la mar. Les travesses marineres encara tenien en l'època tots els ingredients d'una autèntica aventura.

Detalls de Ramon pregant, i del seu deixeble i del capità.

Ramon no es trobarà mai sol: els mercaders catalans i balears esbarriats per tota la Mediterrània i reunits al voltant de les llotges dels Consolats de Mar li donaran consell i auxili.

Detall dels compatriotes que l'acolliren i avisaren de les dificultats de l'empresa: calia que tingués fe de debò davant la missió que estava a punt d'engegar per tal de convèncer els savis musulmans, en la seua llengua i a la seua terra, de convertir-se a la que Ramon creia la vera religió.

Al poema autobiogràfic que escrigué cap al 1300, hi veiem aquesta forta convicció en els seus ideals, en la tasca empresa (fundació de Miramar, redacció de l'Art), la desil·lusió amb els governants, poc entusiastes als seus precs missioners, però sempre amb cert repunt líric que deixa entreveure l'emoció pregona i vital del jo poètic.

CANT DE RAMON

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Entre la vinya e el fenollar
amor me pres, fe'm Déus amar,
entre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus espirat
de qui és santa Trinitat
tracté com fossen demonstrar.
Déus Fill, del cel és devallat,
de una Verge està nat,
Déu e home, Crist apel.lat.

Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors querre perdó.

Novell saber hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
sarraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors
a la Dona de pecadors
que d'ella m’aport gran socors.
Mon cor està casa d’amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.

Sóm hom vell, paubre, menyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emperat.
Gran res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Déu li gran senyor.
Qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta misatgés,
devots, scients e verdaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotsmès
prec que en infern no sia mès.

Laus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d’ell reeba resplandor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador
e són de llibres trobador.

On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixents,
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

El Senyal Reial, ja consolidat de quatre barres al segle XIV, llueix al Consolat de Mar de Tunis.

[1420] Estampes lul·lianes (x)

20160607

[1435] Rúbies del Montsec

1889-05-20. Rúbies del Montsec.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC).
Detall de l'antic llogaret de Rúbies, avui despoblat, al peu del pas de la Portella Blanca, sota la Roca Roja del Montsec, que no s'aprecia a la imatge, ja que quedaria més cap a la dreta. En canvi, veiem tot el foral del Congost dels Terradets, que deixa veure les serres pallareses i, intuïdes al fons, les serralades pirinenques.

1845. Rúbies (la Noguera d'Urgell).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,

de Pascual Madoz.

A mitjan segle XIX, el llogaret ja depenia del municipi de Fontllonga. Rúbies només tenia 8 cases i una capella dedicada a la Marededéu, dependent de la parròquia de Perauba. La Noguera Pallaresa n'era el límit natural per l'oest, on finia l'antic Marquesat de Camarasa. Del riu, escriu l'autor, en broten «varias fuentes potables de buena calidad». Sí, és clar, però a baix al Congost, com la de les Bagasses.

1889-05-20. Rúbies del Montsec.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC).
L'esplèndida imatge fou presa al mes de maig d'aquell any del segle XIX. En aquells temps, el poblet encara era habitat i les terres conreades. La vista és presa arribant per un camí de carro que venint de Santa Maria de Meià, a uns deu quilòmetres de camí de carro, travessava al peu dels espadats del Cinglo de la Cabroa, un pas estret a peu de roca.

1889-05-20. Rúbies del Montsec.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC).
Després de caminar llarga estona amb el Montsec a l'horitzó, arribats en aquest tombant de camí, s'obre la vista del poblet, des del qual s'observa tant la banda pallaresa com la vall d'Àger per la banda meridional.

1889-05-20. Rúbies del Montsec.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC).
Els camps verds de sembrats en ple mes de maig, al peu de les quatre cases agombolades al voltant de la vella església romànica que presideix el poblet.

1889-05-20. Rúbies del Montsec.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC).
La mateix vista, un pèl més oberta. Sens dubte, del mateix dia i autor, encara que a l'arxiu no hi consta.

[1278] El Priorat de Meià

20160606

[1434] BCN, 1891

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Imatges de la capital catalana del reconegut fotògraf francès de final del segle XIX. El port vuitcentista de la ciutat apareix ple de velers, mentre en primer terme veiem les barquetes dels pescadors.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Detalls dels molls amb els grans vaixells i les petites barques. Al fons, la catedral del mar, o Santa Maria del Mar a la Ribera.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
La Ciutadella sobresurt al fons. Són curioses les barcasses de càrrega, amuntegades de bótes fins dalt. En primer terme, detall d'una de les grues per pujar i baixar les barquetes de pescadors al moll.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
La façana de mar de la ciutat darrere el moll, un cop desapareguda l'antiga muralla de mar.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Detall del cimbori de la basílica de la Mercè i del campanar de la basílica del Pi. La plaça arbrada diria que és la del Duc de Medinaceli.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Detall del cimbori de la Mercè i del campanar de l'església dels Sants Just i Pastor.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Una esplèndida perspectiva del monument a Colom, aleshores amo i senyor de l'horitzó de la ciutat.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Detall de les barcasses per al transport de bótes, probablement de vi. Els vapors eren amarrats preferentment al moll de les Drassanes, al costat de Colom.

1891. Barcelona.
Fotògraf: Hubert Vaffier (1834-1897), (Gallica).
Detall dels velers amarrats i del monument a Colom davant les Drassanes encara amb els quarters adossats.