 |
| 1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet. «Destino», 20 de maig (ARCA). L'autor a 32 anys, assegut sota els porxos de la Plaça del Rei. |
 |
| 1975. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet (rtve) En una magnífica sèrie de gravacions teatrals de plató, en el blanc i negre de l'època, s'hi pogueren veure alguns dels nostres clàssics i algunes de les noves veus renovadores de l'escena teatral. Del programa se'n digué 'Lletres Catalanes'. Llavors jo n'era petitet, encara. Només tinc un vague record dels meus pares mirant aquella primera tv que tinguérem a casa, una Inter, que el meu pare havia comprat de les primeres del poble. Fins al Mundial de futbol del 78 no arribà la Grundig en color. Però, circumstàncies de la vida, als anys 90 vaig tindre accés a una àmplia selecció dels vídeos gravats. Aquesta producció fou estrenada al 25-N, només cinc dies després de la mort del dictador (espanyol), i comptà amb la interpretació de Margarida Minguillon, Aurora Garcia, Montserrat Carulla, Jordi Serrat, Ivan Tubau, Jordi Torras i Nadala Batiste, i adaptació del propi jove autor. |
 |
| 1976. «Supertot», de Josep M. Benet i Jornet. Si «Berenàveu a les fosques» fou publicada i guardonada al 1972, l'any següent sortiria el «Supertot», editada a «El Cangur» al 1976. Poso ací aquesta falca per descobrir la meua primera topada amb el dramaturg, el decés del qual s'acaba de produir aquest 6 d'abril de 2020. Fou l'any 1981, quan servidor estudiava 3BUP, i en l'assignatura d'EATP, d'ensenyaments més artístics, havia escollit de fer teatre. Jo era un xicotet de poble, callat, formal i creient, en aquells temps. Creient, vull dir, obedient. Vaig pensar que una mica de palica teatral no m'aniria malament. Al meu poble, Alcoletge, ja havia fet de Carquinyoli en uns Pastorets de Folch i Torres uns anys abans, potser cap allà als 13 o 14. Allà a l'institut de Lleida, llavors recentment batejat amb el nom del nostre poeta 'Màrius Torres', sota direcció de Rafel Molina, àlies Santapau, homenot de teatre fins al moll de l'os, vaig coincidir, per primer cop, amb el nostre celebrat i estimat dramaturg. |
 |
| 1975. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet (rtve). L'any 1972, Benet i Jornet veié premiada a Sabadell aquesta segona o tercera obra teatral que escrivia, just encetada la trentena. No era el primer premi que rebia: amb 24 anyets ja havia rebut el 'Josep M. de Sagarra' per «Una vella, coneguda olor» (1964). Era la gran promesa del teatre, que reprenia després de dècades d'impertorbable persecució cultural i repressió lingüística. Com és propi del nostre país, aquesta matinera celebritat generà més animadversions que no pas entusiasmes en la nostrada crosta cultural. Per sort, la personalitat de l'autor fou més forta i decidida per no arronsar-se i llançar-se a una destacada carrera dramatúrgica en què alternà la producció teatral amb els guions televisius, especialment als anys 90 i primera dècada del segle XXI. Qui no recorda 'Poblenou', 'Nissaga de poder', 'Laberint d'ombres', 'El Cor de la ciutat' o 'Ventdelplà'? «Berenàveu a les fosques», doncs, tingué admiradors i detractors. Era una obra segons els cànons que vivia la nostra literatura en aquells darrers deu o quinze anys, de realisme social, de recuperació literària del pols de la vida de la gent i del carrer. Així doncs, Benet i Jornet hi reviu de manera crua i sense embuts la realitat de la Catalunya de finals del 50, enmig de la grisa i dura postguerra, des del punt de vista de dos famílies veïnes, la pobra i la 'ricatxa', entrellaçades per una relació triangular inconfessable. La novetat era que les famílies, catalanes, s'havien acomodat el règim i abandonat tota bel·ligerància antifranquista, com la majoria de la societat. Moltes havien optat per l'ordre i la religió, com la seua mateixa. Només el mestre, amargant caràcter d'uns altres temps (republicans) ens recorda l'altre bàndol i el seu suïcidi n'esdevé el símbol de la derrota absoluta. Com en la realitat d'aquella postguerra en què la reeducació franquistacatolicista, a cops de fusell i de bastó, aconseguí de torbar l'enteniment de tota una generació. El cas, però, era la sorpresa que oferia el triangle amorós, que se'ns descobreix al final. La incorporació a l'escena de les relacions homosexuals, llavors perseguides encara, provava la valentia de l'autor. Quan ens n'adonem, comprenem que no era una simple obreta de marit enganya la pobra dona per la rica i guapa veïna malcasada. Sinó un drama, que com molts altres d'aquella postguerra, restava amagat a la superfície i s'havia de viure per dins i només a dins de cadascú. La presència de la veu adolescent de la Montserrateta, aporta aquell cru contrast entre la santa innocència dels joves i la hipocresia dels grans. Un apunt històric televisiu per als més joves: els dos rombes a la part superior dreta de la pantalla, què volien dir? Dons que el tema de l'obra només era apte per als majors d'edat, per als majors de 21 anys! |
 |
| 1973. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet. «Destino», 7 d'abril (ARCA). L'article assenyala els punts forts de l'obra, uns personatges humans i complexos, i, per tant, creïbles i amb força, i un diàleg viu i càlid, també prou realista, lluny de models antiquats. Sota la carcassa d'aparença modernitzadora, el règim (espanyol) i la moral imperant (talibana) negava l'expressió i realització pròpies de l'individu, com passa i passarà sempre en els règims totalitaris. Diu que l'obra «llega con un poco de retraso... Pero la buena calidad del producto hace olvidar pronto tal circunstancia». Home, com si hagués pogut viure com una cultura plena i normalitzada, la nostra! L'evocació de la quotidianitat de la primera meitat de la postguerra, la més dura i difícil de portar sota el racionament, la misèria (real i moral) i la repressió, era vista ja com a cosa passada en aquells tombants del canvi de règim polític a Espanya, quan el 'desarrollismo' econòmic havia fet prosperar una classe mitjana que ja no patia les angoixes de vint o trenta anys enrere. |
 |
| 1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet. «Destino», 20 de maig (ARCA). Entrevista a l'autor de Robert Saladrigas. La definició dels orígens familiars és molt precisa, i reconeix que a casa seua no hi hagué mai llibres en aquella postguerra. Només 'tebeos'. |
 |
| 1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet. «Destino», 20 de maig (ARCA). Fins i tot, a ell, a qui agradava llegir, quan a casa el veien amb un llibre el renyaven per no aprofitar el temps. Hi esmenta lectures primerenques, una novel·la a 17 anys rebutjada per Bruguera, estudis de 'Filosofía y Letras', el primer premi teatral, la decisió d'escriure en la pròpia llengua... Es defineix a si mateix com de dretes i catalanista, sobretot per reacció a tanta gent que es feia passar d'esquerres alegrement (com amb els anys es va poder comprovar en nombrosos compatriotes nostres), i també es considerava sospirant d'intel·lectual. El pis-estudi d'en Benet i Jornet era a la Plaça del Padró, a vell barri del Raval. L'havia arreglat al seu gust, és clar, amb el contrast d'unes parets nues i blanques amb portes i finestres de roig portent. El primer contacte amb el teatre fou al «cuadro escénico del Centro Católico de Nuestra Senyora del Carmen», a on feu d'actor en unes quantes obretes. Haver fet d'actor i pujat a l'escenari li donaria una formació pràctica i profitosa per al moment que es decidiria a fer-se dramaturg. |
 |
| 1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet. «Destino», 20 de maig (ARCA). Repassa breument les obres teatrals de joventut, escrites abans dels 30 anys, de caràcter molt narratiu, realista i brechtià. L'aplicació d'aquest estricte realisme als anys 40-50, propi de «Berenàveu a les fosques», li valgué certes crítiques, sobre les quals afirma que li importen un rave. La peça periodística, que mostrava la particularitat que l'autor respon les preguntes sense que s'hi anotin, en un llarg monòleg (com diu el títol), acaba amb el comentari interpretatiu de Saladrigas del context social, de la fesomia i de la introversió de l'autor, de l'esforç juvenil per superar els condicionants d'aquell present i per esdevindre persona i autor honestos. Benet i Jornet aconseguí de ser el referent del nou teatre contemporani al nostre país, i convertir-se en mestre de noves generacions d'autors teatrals i guionistes, que auguren un bon futur al teatre català almenys fins a la meitat del segle XXI. Si el ditxós coronavirus no ho envia tot a pastar fang. Com a ell mateix, mort de la pandèmia, després de cinc o sis anys darrers de lluita contra la malaltia de la desmemòria i la pèrdua del record. Descansi en pau, al Parnàs dels nostres grans autors! |
