[1408] Seu Vella, retrat primerenc

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
La Seu Vella no podia faltar en l'àlbum que els dos cunyats retratistes barcelonins van confegir per encàrrec de les autoritats lleidatanes (de la Diputació provincial), com a regal al nou rei Amadeu I, que aquell any visità la ciutat en la seua primera i darrera gira reial.

Malgrat l'ocupació militar espanyola de l'antiga catedral (i de tot el país), la Seu Vella s'anava imposant com a monument extraordinari, digne d'estudi artístic i cura arquitectònica. Igual que el país, que amb l'impuls lent però sostingut de la Renaixença anava recobrant el tremp nacional després d'alguns segles de viure esmaperdut i derrotat.

La Seu Vella havia estat retratada des de la ciutat des de la primera fotografia feta a Lleida deu anys abans. Però per primer cop se'n feia un reportatge gràfic tan de prop i que en ressaltava la magnificència artística, malgrat el deplorable ús al qual se l'havia condemnat per ordres de guerra.

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Adossats a la vella catedral, la militarada hi tenia alguns edificis; l'estat exterior de la pedra era lamentable, lacerada per tot arreu per causa de les bombardes d'artilleria dels setges passats, els arcs i finestres totes tapiades, i l'interior del tot desfet per l'aquarterament de les tropes i amb dos pisos que migpartien les naus. 

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall del llastimós estat de la pedra de les parets. L'absis lateral de la banda de ciutat era l'únic que subsistia, ja que el de l'altre cantó havia desaparegut per una explosió durant el setge del Francès. 

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
La Porta de les Núvies. Durant segles, batejos i bodes només podien celebrar-se a la Seu Vella. El Capítol catedralici s'assegurava així la supremacia de la catedral sobre tots els temples de la ciutat. La rosassa s'havia tapiat, amb una petita finestra per donar llum i airejar el pis de dalt, i s'havia obert un altra damunt mateix de la portalada. Les estàtues apareixen decapitades per causa de la punteria que hi feren els soldadets, cansats d'aguantar la mirada pètria de les figures santes vigilants.

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
L'artilleria de què disposava la ciutadella abaluardada de la Seu Vella. Per la gràcia fortuïta del destí, no s'arribà a enderrocar, tal i com proposaven alguns estrategs espanyols. Anava a escriure artilleria defensiva, però en realitat es tractava d'artilleria enemiga, destinada a la repressió per dissuasió de pagesos, menestrals, monges i capellans, que conformaven majorment la població de la ciutat en aquells segles XVIII i XIX. A la vora del canó, l'arcot amb les metxes i la pólvora. 

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
L'absis lateral de la banda de ciutat era l'únic que subsistia, ja que el de l'altre cantó havia desaparegut per una explosió durant el setge del Francès. Unes construccions adossades donaven accés a l'interior, on hi hagué, si no m'erro, la cuina del quarter. 

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
La Porta dels Apòstols, d'accés al claustre, amb un soldadet fent-hi la guàrdia corresponent. Les estàtues dels Apòstols havien estat foragitades i la gran porta tapiada. Només s'hi deixà una porta d'accés i s'hi obriren unes finestres per airejar el pis superior que, a l'igual que en les naus del temple, s'havien partit les ales del claustre. El Crist entronitzat de la porta, sembla que rebé l'indult i no fou destruït ni enretirat.

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall de les arquivoltes del magnífic arc gòtic de la portalada. Entre les petites finestres practicades, sembla que el Crist entronitzat rebé l'indult de l'autoritat militar i no fou ni destruït ni enretirat.

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
A l'angle inferior dret s'hi observa la signatura dels retratistes. L'ocupació espanyola havia aconseguit, amb la destrucció del barri universitari i l'abaluardament del recinte, que el turó s'assemblés més a una fortalesa militar, i que en fes totes les funcions, que no pas a l'acròpolis del poder civil i religiós que havia estat des del segle XIII. 

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Els diferents nivells de bastions i murs, les garites o torretes de sentinella, i la Suda, l'antic castell reial, ara reconvertit en polvorí, juntament amb la manca total de vegetació per motius de seguretat, li conferien un aspecte desolat i feréstec. Als vessants no s'hi veu ni una mata  d'herba seca, cosa que fa pensar en un manteniment exhaustiu a base de xapo i aixada per part de la soldadesca.

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall del pont de fusta llevadís de la Porta del Lleó, al recinte murallat més exterior, sense l'estàtua que li ha donat el nom, però amb el gran escut de la nova dinastia borbònica. Una garita i una torreta de guàrdia li afegeixen el toc inquietant o espaordidor amb què se la volia identificar. 

1871. Lleida. Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall ampliat de l'antic castell reial o Suda lleidatana, damunt la Roca Sobirana, dominadora de la ciutat i la plana lleidatanes des dels temps dels ilergetes. Al 1812, durant la guerra del Francès, una explosió del polvorí en destruí una bona part; algunes de les voltes gòtiques foren desmuntades l'any 1928 per perill d'esfondrament. Obra en va, ja que una nova explosió durant la Guerra d'Espanya, al 1936, tornà a malmetre gairebé definitivament les dependències de l'edifici.

[1399] Retrats de Lleida, segle XIX

[1407] Jaume I senyoreja València

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.
El Conqueridor, amb el drac alat a la cimera i damunt de son cavall, tornà a presidir des d'aquell Cap d'Any la ciutat de València després de poc més de 650 anys. 

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.
Portada de la publicació setmanal barcelonina, dirigida per Torquat Tasso i Serra, que fou continuació de «La Ilustración» (1880-1890), fins i tot en la numeració. L'escultura era obra d'Agapit Vallmitjana, un dels mestres, juntament amb son germà Venanci, de la tècnica naturalista en l'escultura catalana del segle XIX. Presenta el rei Jaume I en cota de malles de dalt a baix com a cap de son exèrcit, amb la quadribarrada al pit, damunt un esplèndid cavall, i amb el braç fermament estirat assenyalant la terra conquerida.

El cavall del Rei En Jaume

Miquel Costa i Llobera, Tradicions i Fantasies.

Pròleg de Josep Ma. Llompart, Ed. Moll. Col·lecció Biblioteca Bàsica de Mallorca

Des del penyal de les Bruixes

fins a l'esquerp Puig Major,

des del mur de Santueri

fins al castell d'Alaró,

mostra el pagès de Mallorca

les petjades que amb sos bots

marcà damunt roca viva

un cavall meravellós.

Cavall bo pel Rei en Jaume,

digne era de tal senyor,

flor de la cavalleria,

d'un cap a l'altre de món.

Així, torres escalava

o cingles tallats a plom,

i d'un salt a la planura

se llançava pels turons.

A perseguir la morisma

corria com un fibló:

si de sobte s'aturava,

obria en terra ample solc.

Son renill la mitja lluna

feia mudar de color,

mentre turbants i banderes

abatia dins la pols.

Monstre d'ales invisibles,

semblava volar i tot:

per son coratge semblava

esser germà de lleons.

Així el poble s'imagina

aquell cavall fabulós,

mostrant de sos peus la marca

com un segell de triomf.

I és que sobre el cor del poble

marcà petja de més fons

amb so gegant heroisme

En Jaume el Conqueridor.

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.
L'obra presenta una majestuositat i distinció supremes, d'acord amb l'honor degut a la figura del forjador de la pàtria, rei d'Aragó, comte de Barcelona, rei de Mallorca, rei de València i senyor de Montpeller, títols que delimiten l'abast de la nació, avui fragmentada.

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

L'estàtua es traslladà la nit del 31 de desembre des de la foneria de la Maquinista Valenciana. La tasca començà als tallers a les 9 de la nit i l'obra, estirada per una «locomóvil», arribà a la plaça del Parterre a la 1 de la matinada: «El espectáculo que ofrecía la operación era fantástico. Una multitud de curiosos lo presenció, y siguió en su marcha por la ronda de la ciudad  hasta llegar a la plaza de la Aduana, donde debía erigirse la estatua, cuyo peso es de 11.500 kg». 

La gentada era tan gran que ni «el alcalde y los tenientes de alcalde que le acompañaban, no consiguieron hacerla despejar por completo», fins al punt que hi hagué un atropellament amb ferides lleus del pobre peó caminaire Francesc Peris. «La aparición de la estatua en la plaza... fue recibida con aplausos y aclamaciones de júbilo. La multitud era muy numerosa en aquel sitio». No es mereixia menys el nostre heroic rei. 

Fins gairebé les dos de la matinada no s'acabaren els treballs de trasllat, que deixaren l'estàtua a punt per ésser col·locada damunt la peanya construïda per suportar-la, cosa que es degué fer en els dies posteriors. «La estatua mide 5,20 m. de altura, y permanecerá tapada hasta que el pedestal se halle terminado y se verifiquen la inauguración oficial y las fiestas proyectadas». 

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

L'acte de col·locació de l'estàtua sobre son suport. 

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

La bastida de bigues, torns i sirgues que calgué muntar per aixecar l'estàtua damunt del pedestal.  

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

L'estàtua, ben agafada de les sirgues, és desplaçada damunt de l'alta peanya, cosa que li conferirà encara més presència i domini de l'espai urbà.

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

L'estàtua ja col·locada damunt son pedestal mostra tota sa elegància.

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

Les autoritats contemplen l'escena des del costat de la gran estàtua, i la multitud des de la vorera, una mica més enretirada. 

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

Detalls de la noble planta de l'estàtua al bell mig de la plaça.

1891. Estàtua eqüestre de Jaume I a València.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, 8 de febrer.

Detalls de la façana del palau de Justícia, a la plaça dita avui d'Alfons el Magnànim, però tradicionalment anomenada del Parterre. Al 1850 s'hi havia construït un jardí o parterre sobre el solar de l'antiga duana, del qual encara en perviu un gegantí ficus, sobrevivent fins i tot de la riuada de 1957, i que malmeté tres dels quatres estanys de què disposava a cada extrem.

[1169] Els banys valencians

[1406] La València de Wyngaerde (i)

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

Vista d'ocell de la banda oriental de la ciutat valenciana, presa des del Nord, amb el riu Túria contornejant la ciutat, com ho faria fins a la desgràcia de l'avinguda de 1957, que portaria a una altra desgràcia, la del desviament (igual que ha passat p.ex. al delta del Llobregat). Ep, opinió personal. L'enjardinament de tota la llera, preciós, no pot amagar la ferida mortal del desmesurat canal de desguàs al sud de la capital. Als orígens, els humans s'assentaven a la vora dels rius per qüestions de subsistència, i ara o els foragitem o en colguem els cursos d'aigua. Tant de bo s'hagués pogut trobar una altra solució menys antinatural. 

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

La vista sencera de la ciutat tota emmurallada, amb el característic perfil arrodonit que servà durant més de cinc-cents anys. El riu feia funcions defensives, a manera de fossat, ja des de l'època romana. A l'esquerra (est), el grau o port de la ciutat; al sud, lleugerament visible abans de les serres de Cullera, l'Albufera.

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

Al fons, la gran badia valenciana, amb el port. En primer terme, el Túria meandrejant des del Pont de la Mar fins a la costa. Tot el que allarga la vista més enllà dels murs de la ciutat fins a l'Albufera, n'era l'horta sud, així conservada fins a l'enderrocament de la muralla al segle XIX.

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

La muralla de la ciutat davant del Pont del Real, amb l'alta porta emmerletada que hi donava accés. Més enllà, la Porta de Mar, que donava accés a l'esplanada que portava fins al Grau, anys després plantada d'àlbers i que comunicava amb una avinguda ben ombrívola la ciutat amb el mar, deixant al costat els meandres del Túria. 

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

El Grau fou el barri portuari que des del mateix moment de la conquesta els reis volgueren impulsar al servei de la gran capital valenciana. Des del segle XIV s'hi havien aixecat unes drassanes reials i la població va ésser fortificada. Disposava d'un moll de fusta per facilitar la càrrega de mercaderies a les naus. Poc després d'aquesta vista, al 1609, el port del Grau valencià fou un dels principals punts d'embarcament cap a Orà dels moriscos valencians expulsats per la corona (espanyola). 

1845. Vilanova del Grau (València). 

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», 

de Pascual Madoz.

El Grau depenia de la ciutat de València fins que al 1826 se'n reconegué la creació d'un municipi independent, després d'anys de litigis judicials per aconseguir-ho. Fou inclosa com a tal en el diccionari de Madoz, que hi anotava més de 500 cases, presó i escola per a nens, «a la que concurren sobre de 150, dotada con 6.000 reales, dos de niñas asistidas por 100 cada una, y 2.190 reales de dotación cada maestra». Un dels pocs pobles on no es feia realitat allò de patir més gana que un mestre d'escola. A la desembocadura «el terreno es llano, bañado por el rio Túria, en el que hay algunas barcas de pescadores para pasar a la orilla opuesta». 

Al segle XIX, el camí recte entre el Grau i València no era ja l'esplanada pelada del temps de Wyngaerde, sinó «una recta y magnífica alameda de 1/2 legua de extensión, con hermosos andenes a ambos lados, a los que una doble hilera de elevados chopos preserva de los ardientes rayos del sol, formando con sus ramages un espeso y continuado toldo sobre el camino del centro, destinado para carruages», conservat amb l'impost de circulació de l'època.

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

El desguàs al mar del riu Túria, amb algunes barquetes de vela llatina que devien poder pujar riu amunt per reposar sobre les arenoses ribes, lluny de l'onatge de la mar. Algunes feien la funció de passar els viatgers a l'altra banda de la riba. A l'altra banda de la llarga badia valenciana, la indicació de la ciutat de Dénia. 

Al bell mig de l'esplanada, l'antiga ermita de Mont-Olivet, que disposava d'una petita hostatgeria en què romanien en quarantena els mariners que arribaven de terres on hi havia hagut alguna epidèmia. Més tard, al segle XVIII, el llatzeret fou allunyat de la ciutat, riu avall per la marge dreta, on hi aniria creixent el poblet de Natzeret. L'antiga ermita fou enrunada a la segona meitat del segle XVIII i substituïda per una nova església.

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

La Porta de Mar era la que donava a l'esplanada que portava al Grau. En aquesta part, s'hi observa un doble pany de muralla, i extramurs l'antic convent del Remei, desaparegut al segle XIX, fundat sobre l'antiga ermita al començament d'aquell segle XVI. 

S'hi observa l'antic Pont de Mar fet de fustes, el que hi hagué anteriorment a l'actual, de pedra, aixecat a final del segle XVI després d'una de les recurrents riuades del Túria, i que avui és només d'ús per a vianants.

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

El Pont del Real tenia els pilars de carreus de pedra, però l'entarimat de fusta, amb barana protectora inclosa. A finals d'aquell segle, cansat de refer-lo, es decidí de completar-lo en pedra, cosa que sembla que ja era feta l'any 1599, data del casament de Felip III de Castella a la catedral de la ciutat, mesos després de la successió dinàstica a la mort de son pare, el rei Felip II.

La vista degué ésser presa d'estiu, ja que el Túria portava més aviat poca aigua. Res a veure amb el devastador riu en època de fortes pluges a la serralada ibèrica. També s'aprecia bé la solidesa dels murs de la ciutat, reforçats gairebé a tocar tocar per altes torres defensives. La muralla de València fou refeta al 1356, com tantes altres al llarg i ample del país, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. 

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

L'atapeïda trama urbana de la capital del regne valencià. Destaca el campanar de l'Església del Salvador, una de les 13 amb què Jaume I va dotar la ciutat, distribuïda en deu parròquies. Al fons, l'Església de Santa Caterina, en honor de la infanta filla del Conqueridor, probablement també aixecada sobre el solar d'una antiga mesquita.

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

El Convent dels Predicadors, o de Sant Domènec, fundat al 1239 pel propi Jaume I, casa de Vicent Ferrer al segle XV, i que disposava al davant d'una de les poques places de la ciutat. En l'època de llibertats republicanes del segle XX esdevindrà seu de la sobirania popular del País Valencià, quan s'hi instal·laren les Corts Valencianes restituïdes.  

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

El sobri i majestuós pont de pedra dit de la Reina o de la Trinitat, també anomenat dels catalans, datat del segle XV, però refet a començament del XVI per mor d'una enèsima avinguda de les aigües del Túria. En època de Jaume I era un pont de fusta encara, un dels dos de què disposava la València sarraïna. 

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

El Monestir de la Trinitat avançà en la seua construcció gràcies a l'impuls que li donà la priora escriptora Isabel de Villena, a final del segle XV, en què s'acabaren els claustres i els dormitoris. Hom no pot deixar de pensar en els cops que Jaume Roig, metge de les monges de la Trinitat, el degué creuar, i com l'aire de la marinada li envolava la inspiració en sortir de l'amuntegament ciutadà, i el travessava apressat per posar-se a escriure l'Espill en arribat a casa.

1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).

El Pont del Real es deia així perquè connectava la ciutat amb el Pla del Real, a on hi hagué el palau reial des de la conquesta de Jaume I, que s'emocionà en veure-hi la quadribarrada al capdamunt en senyal de rendició del rei sarraí al 1238: 

«E Nós fom en la rambla [Túria], entre el reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita» (cap. 282). 

Devia tractar-se d'una residència d'estiu dels governants musulmans, fora de l'aglomeració urbana, molt bellament enjardinada i regalada d'aigua (real deriva de l'àrab riyad, jardí). La bellesa degué ésser tan indescriptible, que el Conqueridor el preferí com a palau al de dins la ciutat. El detall ens mostra el castell fortificat, alts murs i almenys quatre grans torres, un gran pati posterior tancat i la sèquia d'on es proveïen d'aigua els jardins a tocar de la tanca, a manera de fossat. Més enllà, els llauraors treballen la terra en els rafals i alqueries.

[1075] Detalls de l'Albufera de Wyngaerde

[1641] La València de Wyngaerde (v)