[1401] Detalls de la Lleida divuitesca

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 
Francesc Llobet (Europeana).

La Porta de Sant Antoni (1) al costat del convent i l'església. Sortint del baluard, calia saltar amb un pont de fusta el rierol que baixava de la Mariola i que s'havia unit amb el que venia de Boters, i al costat del qual hi havia un gran hort, potser a tocar de les runes de l'antic convent dels Mercedaris de Santa Eulàlia.

Dins la muralla hi havia parcel·les sense edificar que restaven com a places. Cap a boters, els immensos jardins del nou Palau Episcopal, i més a la dreta els del Convent de Santa Clara (5). A sota d'aquests, l'església desapareguda de Santa Maria (44) al costat de la Catedral Nova (Z), «que se está construyendo», davant per davant de l'antic Hospital de Santa Maria (Y), del qual se'n veu bé el pati quadrat.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

La llegenda del mapa, amb indicació dels principals edificis, portals, esglésies de la ciutat, i dels punts per on s'efectuà la conducció d'aigua des de Pinyana a les fonts de la ciutat.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

La muralla que pujava fins a Boters es convertiria en la futura Rambla d'Aragó en enderrocar-se les muralles cap a mitjan segle XIX. Intramurs, hi havia el Palau Episcopal llavors recent construït amb una capella al costat, després que el bisbe fos foragitat per Felip V del seu antic palau adossat a la Seu Vella, quan el Borbó ocupant la transformà en caserna-ciutadella per al sotmetiment dels lleidatans. Els jardins i horts circumdants, tots dins la muralla, eren exuberants i arribaven fins al convents dels Carmelites Descalços (3), amb claustre i capella, i de les Carmelites Descalces (4), al davant de l'església gòtica de Sant Llorenç (3), en funcions de catedral durant gairebé tot el segle XVIII fins a la consagració de la nova al 1781. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

Detall de la porta de Boters (14), on hi hagué un rierol que entrava a la muralla una mica més amunt i en sortia just a tocar de la porta. En el pla entre aquesta porta i Sant Martí, dit Pla de Boters, a la banda de més tocant al Pla dels Gramàtics, s'hi féu el gran dipòsit d'aigües de la ciutat. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

El Pla dels Gramàtics tenia els quarters militars espanyols a la dret, el d'infanteria (T) i el de cavalleria (V), des d'on començava a baixar l'antic carrer de Cavallers. Al capdamunt del carrer de la Palma, la casa de Malet (33), la de Romeu (34) i la plaça de l'Aixeta (35), que continuava la plaça de l'Ereta al costat esquerre de la qual hi hagué l'església de l'Ensenyança (36). En aquesta plaça hi hagué la pila de distribució d'aigües cap a la plaça de la Palma (38) i la font dita de l'Ensenyança (39). 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

L'antic castell de la Suda (F), on es veu bé el pati i la capella amb què comunicava, a la part més alta del turó que domina la ciutat, convertida en polvorí de la guarnició ocupant espanyola. Les explosions durant la Guerra del Francès i en la darrera Guerra Civil, la danyaren profundament. A la dreta, el baluard de Louvigny. A mitja costa, tocant al camí, hi hagueren els dos pous de gel de la ciutat.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

La Seu Vella (E) amb el jardí del claustre, amb els baluards de l'Assumpció (B) davant el campanar i la Porta dels Apòstols, i de la Reina (C). A la dreta, el caminet, molt dret, tal com testimonien les giragonses pronunciades, que pujava des de darrere del carrer Magdalena.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

L'imponent baluard de la Llengua de Serp (G), construït per tal que els canons poguessin atemorir tots els racons de la ciutat. L'ampla costa del seu davant havia estat part del barri universitari de la ciutat, ple d'edificis i palauets, però que fou enderrocat pel rei espanyol en ocupar la ciutat al 1707, per tal de castigar l'honor dels derrotats lleidatans, donar seguretat a l'aquarterament i aprofitar els carreus per als baluards. A la banda dins de la Porta del Lleó, continuava la costa fins al peu del baluard, una costa actualment enjardinada i on els vehicles fan una forta corba ascendent per arribar fins dalt, a trobar l'antiga porta llevadissa que dóna accés ja al recinte superior.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

La conducció d'aigua baixava del ramal dret baixava per l'antic Col·legi Episcopal (49), davant del qual hi havia hagut l'església i casa dels Jesuïtes (9), ordenada pel rei espanyol Carles III al 1767. Darrere aquesta casa hi havia un important hort tancat, darrere del qual la conducció es tornava a partir, per una banda, entre la que baixava de dret pel carreró de Turull (50) i casa Lleonard (51) fins a la font de la plaça Sant Francesc (52), al costat mateix del Portal de la Barca, petita porta que s'obria al riu, i, per l'altra banda, la conducció que continuava cap a la plaça Sant Joan.

El llarg carrer Major (46), autèntic eix de la ciutat. Les cases de la part inferior tancaven ja al riu. A mig camí, el carrer Cavallers no tenia sortida fins baix, i moria davant la cantonada de la capella del Romeu. A l'esquerra de tot, s'afigura bé el pati de l'Hospital de Santa Maria, edifici que llavors tancava també al riu per darrere i tenia edificacions als costats, i no pas com ara, que apareix tot aïllat pels quatre cantons. Just a la cruïlla del carrer Almodí Vell i Caldereries, on comença el carrer de la Palma, allà hi hagué la font de la Catedral (42).

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

Detall del carrer Major arribant a l'escaire o queixal que feia la cantonada tot just arribar a l'edifici de la Paeria, on a la  banda superior ja hi havia els porxos de dalt, fins a l'alçada de l'Arc del Pont, tal i com encara avui es mantenen. La font de Sant Joan (56) era darrere del magatzem de l'antic Almodí, i no pas al mig, com la magnificent font de les Sirenes que ben aviat, cap al 1800, el Marquès de Blondel hi faria construir al mig amb els rajos d'aigua que manaven del mamellam de les quatre mitològiques dones-peix, i que tan va escandalitzar el bisbe de la ciutat.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

L'antiga església gòtica de Sant Joan (10), desapareguda amb la revolució Gloriosa espanyola de 1868. Tot al llarg de la part de baix del carrer Major no hi hagué mai cap carreró obert ni baixada que donés al riu. Només a mig carrer, per dins d'algun dels edificis de les adoberies, es pogué accedir a unes passeres de fusta extramurs que permetien salvar el Noguerola per dos cops, ajudats per l'areny que s'hi formava. El tuf derivat de les activitats dels adobers tampoc no hi devia faltar.

Més endavant, on el carrer es tanca (aprox a la banda est de l'actual plaça de la Sal), hi hagué la primitiva porta ferrissa de la ciutat, que ja als inicis dels segles baixmedievals deixà d'ésser operativa pel gran creixement del barri de la Magdalena. Just al costat hi hagué l'antic convent del Carme (11) amb els seus horts i jardins. Allà sí que hi hagué un portell que permetia baixar fins al Noguerola. S'aprecia com un ramal del riu surt per sota de la muralla a trobar-se amb el ramal exterior. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

L'angle que des de fa segles, més de mil anys, probablement ja en temps de la ciutat sarraïna de Larida, fan els carrers Magdalena, per dalt, i del Carme, per baix. En la placeta triangular, una línia detalla el rectangle que ocupaven els antics Porxos del Massot. 
El plànol permet apreciar a la perfecció l'encarament de la magnífica església gòtica de la Magdalena, que la Guerra del Francès s'emportà, ja que l'assalt a la ciutat tingué lloc per aquesta banda de la muralla. L'església tenia uns grans horts i jardins fins a la punxa del propi baluard. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

Detalls dels baluards del Carme i de la Magdalena, pràcticament als peus de la mateixa antiga església. Encara deixaven fins a la vella muralla una zona d'horts travessada per ramals del Noguerola, i on hi hagué l'antic convent dels Santjoanistes, aprox. on avui hi ha l'estació de trens de la ciutat. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

La porta de la Magdalena al capdamunt del carrer. D'allà, per la banda interior, s'agafava el costerut camí que pujava fins dalt la Seu. Fora del baluard, el camí continuava fins a la porta exterior de la Magdalena.

[1400] Aigua de Pinyana per a les fonts de Lleida

[1367] La construcció de Sant Miquel d'Alcoletge

[1400] Aigua de Pinyana per a les fonts de Lleida

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Plànol de la capital lleidatana sota el regnat del segon Borbó espanyol, Carles III (1759-1788). L'època del despotisme il·lustrat començava a arribar de ple a la ciutat. Francesc Llobet (1705-1785) era fill d'una família originària de Perpinyà. L'exili d'una certa classe dirigent rossellonesa després que el nord del país passés a mans dels Borbons francesos arran del Tractat dels Pirineus és un tema encara poc treballat. Estigué lligat sempre a la vida militar com a enginyer al servei dels Borbons espanyols. Al 1774 fou nomenat director d'enginyers del Principal, on romangué fins a la seua jubilació deu anys després.

En aquells temps, s'intentava ordenar el creixement urbanístic a les ciutats, construir en els espais lliures que hi quedaven, reordenar la ciutat vella, les muralles... Un dels primers que impulsà aquesta transformació urbana de la ciutat de Lleida fou Francesc Llobet, tasca continuada pel Marquès Lluís de Blondel, arribat a Lleida al 1786 com a corregidor. 
La pax borbònica, feta de persecució i anorreament, havia impulsat durant tot el segle XVIII la recuperació econòmica de Catalunya, que tornarà a veure's frenada per la Guerra del Francès. Aquesta represa social innegable anava acompanyada de la negació de la personalitat i l'autogovern seculars de la nació catalana. 

1985. La persecució política de la llengua catalana,
Francesc Ferrer i Gironès, Ed. 62.
No s'ha de confondre un període determinant de la història econòmica amb cap període de plenitud nacional, com fan alguns destacats (i premiats a Espanya) autors locals; de la mateixa manera que ningú gosa tampoc considerar els anys de pax franquista i de desarrollismo, de gran impacte en el desenvolupament socioeconòmic del país, com a etapa ni esplendorosa ni resplendent ni enyorada, ans tot al contrari. Qui ho fa, subtilment o no tant (cfr. Cataluña y el absolutismo borbónico, Roberto Fernández, 2014), sota preteses consideracions de neutralitat i puresa científicohistòriques, només pretén tapar (en ús legítim de sa llibertat de càtedra) una determinada presa de posició ideològica. Perquè la suposada manca de presa de posició només n'és una altra.

Perquè l'absolutisme borbònic no fou a Catalunya només un període autoritari de l'Àntic Règim com a Castella o Normandia. Igual que a la Catalunya del Nord, sota l'absolutisme borbònic francès, a la Catalunya del Sud, l'absolutisme borbònic fou, a més a més, absolutisme espanyol, és a dir, un període de supressió de les seculars institucions pròpies de govern, i de lingüicidi deliberat, dirigit per ments sàvies i il·lustrades, que sabien en tot moment ço que feien i els resultats que perseguien. Des del 13 de juny del 1715, quan el Consejo de Castilla establí:

 “Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminales ; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Catalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como también aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros impresos en lengua Catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado”

fins a la fi del segle XVIII, se succeïren almenys una dotzena de lleis i decrets contraris a l'ús de la llengua pròpia i mil·lenària de la terra. A Catalunya, doncs, l'absolutisme borbònic espanyol no es resumeix amb aquella cèlebre màxima de «todo para el pueblo, pero sin el pueblo», sinó que fou sobretot «contra el pueblo».

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
El coneixement del territori i la geografia esdevé determinant en aquest afany transformador del despotisme il·lustrat. En aquest plànol s'hi donen les explicacions del «proyecto para introducir las aguas de la Acequia Mayor» a la ciutat. La sèquia no queda dibuixada perquè «cae fuera del plano y dista del punto... 600 varas».

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Explicació dels punts per on passa el conducte «para fluir las aguas a las fuentes proyectadas», que són al carrer (plaça) de la Palma (col·locada al 1828 a la façana del convent de la Companyia de Maria i Ensenyança, a l'actual plaça de Sant Antoni Maria Claret), una altra als voltants de la Catedral Nova, a la plaça de Sant Francesc (traslladada al 1884 a la Costa del Jan i actualment base de la que hi ha a Ramon Berenguer IV) i a la de Sant Joan, que aleshores encara no era al mig de la plaça. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

La fortificació de Gardeny, on hi havia la «Iglesia que sirve de quartel» (H) i el magatzem de pólvora (I). S'hi senyala l'entrada principal al recinte (J) i el reducte occidental (K). Les estretes feixes del turó indiquen la prominència de l'esbalç.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

La partida de la Mariola, amb el camí que pujava cap a Gardeny. Just als peus del turó, baixava el rierol, que allà era regulat a l'anomenada pala dels Templers. Entre el turó i la ciutat, el molí que hi hagué fins a començament del segle, aprox allà on s'aixecà l'edifici modernista de l'Escorxador cap a l'any 1912. Degué començar com a molí fariner, però també funcionà com a molí d'oli, potser des d'aquests decennis del segle XVIII amb l'arribada de l'arbequina, tal com l'alta fumera que tenia el conjunt al tombant del segle XIX al XX testimoniava.

Una mica més avall un gran hort tancat probablement del bisbat, potser en la gran parcel·la on en el futur s'aixecarà l'Acadèmia Mariana. Un altre hort, ben regat i amb un petit molí, s'aprecia també cap al camí de Vallcalent.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

La muralla que pujava fins a la porta de Boters (14) i la gran esplanada que hi havia al darrere Una mica més amunt del Baluard de la Concepció (a), entraria el conducte d'aigües de Pinyana fins al Dipòsit (32), òbviament per mitjà d'un pou o mina (d). El Dipòsit d'Aigües és la magna construcció soterrada de mides imponents en el seu bosc d'arcs i 25 grans columnes clàssiques, que esdevindrà el primer dipòsit d'aigua potable de la ciutat. Sortosament, encara avui conservada i que forma part del Museu de l'Aigua.

A la dreta, el quarter militar espanyol de Sant Martí (T), el magatzem del Capítol catedralici (R) i l'antiga església de Sant Martí (T), a tocar tocar de la muralla, «que sirve de almacén para utensilios».

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

La conducció d'aigües surt de la muralla pel baluard de la Concepció, cap al nord. Després d'uns trams trencats, enfila de dret cap a la sèquia major de Pinyana. A la dreta, al trencant del camí de Montsó, aprox. a l'actual Hospital de Santa Maria, hi havia les runes de l'antic Convent de Sant Hilari, potser juntament amb algun gran mas o molí. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

El plànol de la ciutat antiga, allargassa al llarg del Segre al peu del turó de la Seu Vella, llavors portada a la profanació i ús com a quarter militar pels Borbons. De Sant Antoni, a l'oest, fins a l'altre extrem de la ciutat, al barri de la Magdalena i el baluard del Carme, la ciutat s'arraulia i arremolinava als peus del quarter, que feia les funcions de ciutadella per al control dels lleidatans per part dels ocupants. 

A la part de Boters era on la ciutat respirava de l'atapeïment constructiu medieval. Allà s'hi instal·là el Bisbe quan fou foragitat pel primer rei espanyol a Catalunya del Palau Episcopal a tocar de la Seu Vella al 1707.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

S'observa en el plànol com la conducció d'aigua desvia des de més amunt del Convent dels Dominics (Roser) cap al darrere del carrer Cavallers, on baixa per la Cuirassa fins a la font de la Plaça Sant Francesc, amb una desviació cap a la de Sant Joan damunt del carrer Major. En canvi, no sembla pas que la conducció primera arribés a la font del Roser.

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

Només un únic pont travessava el Segre, i així serà durant molt de temps més, fins als anys 1970, que es construí el pont dels instituts. D'aleshores ençà, un no parar de ponts i passarel·les han canviat el sentit i percepció de la mobilitat dels lleidatans, durant segles forçada a creuar només pel Pont Vell. El pont medieval de pedra tingué sis pilans i set arcades, i donava de dret a l'Arc del Pont o porta principal d'entrada a la ciutat, reformat en estil neoclàssic aquell segle XVIII. El Cappont no existia com a barri des del segle XVI, era només un gran baluard defensiu. El camí d'Albatàrrec marxava avall sense cap edifici encara, que començaran a reaparèixer cap a la primera meitat del segle XIX. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 
Francesc Llobet (Europeana).

La punxa del baluard del Carme, ocupada d'horts, amb la porta (16) de sortida de la ciutat. El Noguerola baixava per aquesta banda est de la muralla i la revoltava i seguia paral·lel a les adoberies gairebé fins al Pont Vell. Altres ramals es distribueixen pels horts de la zona, i fins i tot hi hagué una bassa. Algun dels ramals del Noguerola entrava dins la ciutat per dalt, per la banda de la muralla de l'actual carrer Salmeron. 

[1330] La Lleida de Felip V

[1399] Retrats de Lleida, segle XIX

1871. Lleida. Plaça Sant Joan i Seu Vella.

Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Fotografia dins l'àlbum fotogràfic encomanat per la Diputació de Lleida amb motiu de la visita a la ciutat del rei Amadeu I, després que la revolució de Setembre de 1868 fes fora els Borbons del tron de la metròpoli espanyola. Tots dos retratistes, que eren cunyats, s'havien establert a Barcelona des del 1856 i gaudien de gran reconeixement en la seua feina de retratistes, van ésser escollits per fer un reportatge gràfic dels principals punts d'interès de la ciutat per tal de fer-ne present al jove rei italià recentment escollit per les corts (espanyoles) com a substitut de la dinastia dels Borbons. 

Aquesta primera vista ens mostra de la Seu Vella des de la plaça Sant Joan. Després de les quatre primeres fotografies de la ciutat preses per Charles Clifford feia onze anys amb motiu de la presència a la ciutat de la reina borbona Isabell II, llavors ja defenestrada i exiliada, ara amb motiu d'una altra visita reial, la ciutat torna a ésser retratada per a un àlbum de regal a Sa Majestat: prova del prestigi de què gaudia aquesta nova art fotogràfica.

1871. Lleida. Plaça Sant Joan i Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
S'observa el buit deixat per l'antiga església gòtica de Sant Joan i per l'edifici que tenia al davant amb porxos i que feia escaire amb el que encara s'hi veu, enderrocada feia tant sols tres anys (1868). La plaça medieval, de perímetre irregular, es reurbanitzarà tota quadrangular, però en la imatge encara no s'observa la nova església neogòtica que suplirà la medieval, i que s'iniciarà al 1977 i acabarà al 1900. 

1871. Lleida. Plaça Sant Joan i Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
S'observen els antics porxos, tapiats, dels edificis de la banda de muntanya de la plaça. Els balcons tenen les característiques persianes enrotllables de corda passades per damunt les baranes. S'hi observa una portalada neoclàssica de quatre columnes i tres estàtues al capdamunt, que potser donaven a la primitiva font de la plaça. El gran edifici, restaurat de finals del XVIII o començament del XIX, era el vell Almodí medieval que havia fet funcions de magatzem de gra. 

1871. Lleida. Plaça Sant Joan i Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall ampliat de l'antic solar de l'església medieval de Sant Joan. Davant de l'església, la plaça feia escaire amb un altre edifici de porxos d'un planta, que també fou enderrocat. Diversos figurants, homes i dones, apareixen en la imatge, i també algunes tartanes.  

1871. Lleida. Plaça Sant Joan i Seu Vella.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall de la Seu Vella, amb els arcs tapiats i emblanquinats de calç, ocupada de la militarada espanyola des del 1707.  Al peu del turó, el vell i popular barri del Canyeret, amb les galeries de les cases obertes al sol de migdia. La posició estratègia de l'antiga catedral féu que el primer Borbó, usurpador de les nostres llibertats, la convertís en caserna, com si es tractés d'una ciutadella militar per a la submissió del poble lleidatà.

1871. Lleida. Seu Vella i Cappont.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Segona fotografia de l'àlbum preparat per aquests dos retratistes barcelonins per a la Diputació lleidatana com a regal al rei savoià. Una esplèndida perspectiva presa des dels altiplans entre de la Bordeta i la partida dels Mangraners. S'hi observa tot el Cappont, llavors una autèntica horta, plena d'horts, pallers i conreus. Al fons, la Seu Vella (i la Suda que trau el nas al seu damunt) amb tota sa dignitat i esplendor, malgrat la denigrant ocupació espanyola, amb la ciutat, blanca de la llum del sol estiuenc ponentí, ajaguda als peus del turó. 

1871. Lleida. Seu Vella i Cappont.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
La gran arbreda de plataners dels Camps Elisis de l'època de l'Alcalde Fuster és ben visible, i fa com de separació visual dels dos ambients de la imatge: a dalt, la ciutat i la Seu; a baix, els camps de conreu del Cappont, regats amb l'aigua de la sèquia de Fontanet i de Torres. Aquesta darrera és visible en el canyissar que en marca el curs tot al llarg dels Camps Elisis, a l'actual carrer de Santa Cecília, on actualment passa soterrada. Els masos i els típics pallers de l'època es distingeixen entremig d'alts conreus de panís. 

1871. Lleida. Seu Vella i Cappont.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Les cases de la banda de muntaya de la Rambla de Ferran, recent tombades les muralles, mostren innombrables balcons i galeries. Al seu damunt, les cases del barri del Canyeret, que havia sorgit al segle XVIII al voltant de la costa de Sant Joan amb motiu del reforç dels baluards de la Seu Vella. Era format per cases petites i senzilles, de tàpia, fang i canyes, i habitats per la classe més humil de la ciutat. Al 1971, a les acaballes del franquisme, se n'ordenà l'expropiació i enderroc de bona part dels carrers, en els quals havia sorgit el singular garrotín dels gitanos lleidatans. 

1871. Lleida. Seu Vella i Cappont.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall ampliat de l'entrada a la ciutat pel Pont Vell. Entaforada entre els alts edificis de les vores, es pot distingir l'antiga porta d'accés a la ciutat, renovada en estil neoclàssic a final del segle XVIII. Al seu davant, en primer terme i ja en el costat de Cappont, s'aixeca una característica fumera quadrada del molí que hi hagué a tocar del camí, la futura avinguda de les Garrigues que enllaça amb el Pont Vell. 

1871. Lleida. Seu Vella i Cappont.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Els camps de conreu del Cappont, plens d'arbres fruiters i de panís. La foto havia de ser de mig estiu, perquè en alguns trossos s'hi veuen els petits pallerets en què s'amuntegaven les garbes durant la sega, i en d'altres els grans, tradicionals i ancestrals pallers per guardar la palla per al bestiar després de batre el gra a les eres.

1871. Lleida. Seu Vella i Cappont.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Preciós detall ampliat del Canyeret als peus de la Seu Vella i de la banda més oriental de la ciutat, al barri de la Magdalena i del Carme, sota el poderós baluard de la Reina de la fortalesa lleidatana.

[21] La primera fotografia lleidatana