Seguidors

20230521

[2471] Lleidatans cap a Salou i Coma-ruga, 1910

 

1910. Lleidatans cap a Salou.
«Diario de Lérida», de 6 d'agost (FPIEI).
En aquells començaments de segle XX, el mercat lleidatà de classe alta era interessant: algun hotel de Salou s'anunciava a la premsa de Lleida. Les 6 pta. que valia l'estada no sabem per quants dies duraven. Això sí, llavors ja tenien clar que Salou era una de les millors platges de la costa catalana.

Anys 1910. Platja de Salou. Foto L. Roisin. 

1914. Lleidatans cap a Salou.
«El Correo de Lérida», de 16 de juliol (FPIEI).
Igual que es feien en els balnearis d'aigües de l'interior, les estades a la costa eren per fer-se banys,  però en aquest cas hom podia gaudir de l'aigua salada, del sol i del vent directament al mar. Un bon allotjament i una millor restauració eren part decisiva del reclam. 
 
1915. Lleidatans cap a Salou.
«El Ideal», de 16 de juliol (FPIEI).
 
 1916. Lleidatans cap a Salou.
«El Pallaresa», de 4 de juliol (FPIEI).
Ni la Guerra Europea trencava la tradició estiuenca. Ja es parlava d'estiuejants i de lloguers d'apartaments al «barrio marítimo» de Salou.

1910. Lleidatans cap a Salou.
«El Ideal», de 27 d'agost (FPIEI).
Òpera a l'arena de la platja salouenca. Els actuals festivals d'estiu també tenen antecedents.
 
1929. Lleidatans cap a Salou.
«Diario de Lérida», de 19 de juliol (FPIEI).

 1920. Lleidatans cap a Salou.
Revista bimensual «Urgell-Segarra», d'1 d'agost (FPIEI).
Cada estiu, diaris i revistes anunciaven l'anada (o la tornada) d'alguns acabalats, i senyores, a l'estiueig de Salou, a l'abast de molt pocs als pobles i viles lleidatanes. 
 
 1920. Lleidatans cap a Coma-ruga.
Revista bimensual «Urgell-Segarra», d'1 d'agost (FPIEI).
La platja del Vendrell, a Coma-ruga, també fou lloc de banys d'estiu. De fet, el barri marítim sorgí al voltant dels establiments balnearis i hotelers que s'hi establiren ja des de finals del segle XIX.

Anys 1910-11. Coma-ruga (Foto: ACAP). 
El Gran Hotel Balneari Oriental Miramar de Coma-ruga, a tocar (a l'esquerra) del balneari, davant l'estany amb barquetes. L'any 17 s'hi hostatjà en Picasso amb la ballarina russa Olga Khokhlova. 

 1916. Lleidatans cap a Coma-ruga.
«El Correo de Lérida», de 15 d'agost (FPIEI).
Palmeres i eucaliptus, platja plana apropiada a dones i xiquets, «poblado de chalets y afluencia de turistas».

Anys 1910-20. Coma-ruga.
Les primeres i inevitables promocions de xalets, llavors en estil modernista. 

 1917. Lleidatans cap a Coma-ruga.
«La Prensa», Lleida, 26 de juny (FPIEI).
Publicitat de xalets de lloguer a primera línia de mar.

 1917. Lleidatans cap a Coma-ruga.
«El Duende: semanario de la vida local», Lleida, 7 de juliol (FPIEI).
Publicitat del gran balneari coma-ruguenc. Calia transbordar a Picamoixons. A banda de l'hotel, també disposava de xalets de lloguer. El reclam sempre eren banys «medicinales y de oleaje».

1920. Lleidatans cap a Coma-ruga.
«El Ideal», Lleida, 10 de juliol (FPIEI).
Banys de mar i de pila, o sigui, d'interior en banyeres d'aigua salada, per als porucs que no gosessin entrar al mar.

 1934. Lleidatans cap a Salou.
Revista «Pla i muntanya», Balaguer, de 18 d'agost (FPIEI).
Fins i tot, si fa no fa ara en fa cent anys, s'iniciaren els primers autocars de banyistes a passar el dia a Tarragona i banyar-se a la famosa platja de Salou, com aquests balaguerins. Aquesta modalitat ja era a l'abast de butxaques més menestrals. 

1934. Lleidatans cap a Salou.
  «La Jornada», de 2 d'agost (FPIEI).
Amb aquest atapeïment d'activitats, potser sí que calia ser un bon excursionista, oi?

1933. Lleidatans cap a Salou.
«El Correo de Lérida», d'11 de març (FPIEI).
Els desplaçaments en tren facilitaren l'arribada de lleidatans a la que posteriorment es batejaria turísticament com a Costa Daurada. En aquells anys, ja calia reforçar el servei durant l'estiu, per tal que es pogués «anar a pendre banys a les platges de Salou i Tarragona».

1910. Caseta de banys del balneari de la platja del Miracle, 

20230519

[2470] El derbi barceloní, sempre més que un partit de futbol

 

1930. El derbi barceloní de futbol.
Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).
Ara que aquests dies es parla del mal comportament dels ultres periquitos en el darrer partit que va donar la lliga al Barça, cal recordar que això de la rivalitat dels seguidors d'aquests dos equips del nostre Cap i Casal ja ve de lluny. Fins i tot ha merescut una entrada a la Viquipèdia (enllaç). 
La tírria dels uns cap als altres ve des dels inicis mateixos d'aquest esport a la capital, i cap a la dècada dels vint del segle passat, ara en fa cent anys, esclatà amb virulència. De manera que, des de llavors, l'autoritat governativa (espanyola) es curava en salut: la portada de la revista, que feia una única foto, ens mostra tot el camp envoltat per una infinita filera de guardiacivils, amb fusell i tot, per evitar invasions de camp i aldarulls diversos.  
Això sí, ben assegudets i de cara al partit, amb entrada de franc! S'era als moments de descompte de les dictadures del Borbó d'aleshores, i al camp de les Corts no era la primera vegada que la força policial (espanyola) hi feia demostració de testosterona.

1930. El derbi barceloní de futbol.
Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).
La pàgina gràfica que resumeix el derbi amb què el Barça es proclamà campió de la Copa Catalunya d'aquell any, competició que fou la més important al nostre país fins a la guerra. 

1930. El derbi barceloní de futbol.
Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).
Les imatges futboleres d'aquells temps tenen alguna cosa d'hipnòtiques, una bellesa artística, que traspuen i transmeten la força física amb què es jugava el futbol d'aquells inicis. Cent anys després tot és tacticisme i filigranes. Ep, crec, perquè fa uns deu anys que no en veig cap partit. I això que fins aleshores no me'n podia perdre cap, sempre amb el so d'en Puyal —és clar!— des que l'any 85 va entrar a Catalunya Ràdio a fer les retransmissions dels partits del Barça. Ja no em fan córrer les passions identitàries, les futbolístiques vull dir: Messi? Piqué? Lewan-noséquè? Samarretes de coloraines per fer negoci? Això ens representa? Sempre ens quedaran les conferències de premsa d'en Guardiola, oi? 
La imatge retrata en Pep Samitier (samarreta fosca, la blaugrana), una de les grans estrelles del futbol català d'aquells anys juntament amb en Ricard Zamora, rematant de cap una pilota.

1930. El derbi barceloní de futbol.
Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).
D'esquerra a dreta (drets): Martí, Guzman, Samitier, Castillo, Mas, Zabalo, Sagi.
Agenollats: Diego, Arnau, Llorens i Goibaro.





20230517

[2469] La primera Clínica Montserrat lleidatana


1946. La Clínica Montserrat lleidatana.
Escut de l'empresa propietària de la clínica, «Alianza Médica Leridana». Desconec si el blasó corporatiu ja pervenia d'abans de la guerra. En tot cas, sempre en el castellà obligat d'aquells temps.

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.
«El Correo de Lérida», de 9 de setembre (FPIEI).
La Clínica Montserrat és una institució centenària de la nostra ciutat, encara que actualment en mans d'un gran grup inversor hospitalari. Als seus orígens, al setembre de l'any 17 del segle XX, fou impulsat per tres dels metges més reconeguts de la ciutat: els joves doctors Epifani Bellí, Francesc Biosca i Josep M. Porqueras. La primera ubicació del centre fou al carrer Acadèmia, una clínica «no ya con todos los modernos adelantos, más también con todas las exigencias de un confort plácido y risueño», de manera que al redactor «casi le venían ganas de sentirse enfermo y acostarse en una de aquellas mesas de operaciones». És obvi que la ciutat, amb aquesta nova instal·lació, millorava en grandíssima manera l'atenció mèdica... dels qui se la podien pagar. 

Fora bonic trobar alguna imatge d'aquell carrer Acadèmia amb vistes del primer edifici de la clínica Montserrat, oi?

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.
«El Pallaresa», de 29 de setembre (FPIEI).

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Diario de Lérida», de 22 de desmbre (FPIEI).
Anuncis de la clínica a la premsa. De les comoditats, se'n destaquen el quarto de bany i la calefacció elèctrica. També una sala de parteres. El servei d'infermeria encara era a càrrec del col·lectiu de monges «Religiosas Siervas de San José». L'arribada de personal laic com a infermeres va ser lenta, i encara més amb el triomf de la feixistada del 39. Només les monges, ai Senyor!, podien veure-us i procedir a les cures dels pacients (i de les pacients) del tot ben nuets i nuetes.

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.
«El Ideal», de 5 de desmbre (FPIEI).
Tractaments veneris al consultori de la clínica, emplaçada al núm. 13 del carrer Acadèmia, i amb el telèfon 325 de la ciutat.

1917. La Clínica Montserrat lleidatana.
«El Pallaresa», d'11 d'octubre (FPIEI).
Pràctiques d'alta cirurgia recollides com a notícia a la premsa. Signe de la importància ciutadana que tingué aquesta nova instal·lació mèdica. 

1918. La Clínica Montserrat lleidatana.
«El Ideal», de 8 de març (FPIEI).
El doctor Porqueras era metge al cos facultatiu de presons per oposició i director quirúrgic de la Clínica Montserrat, i tenia consulta pròpia a la Plaça Sant Joan. La pluriocupació, en el sector mèdic, és prou antiga, i la pràctica privada (complementària a la pública o principal?) continua sent àmpliament desitjada... Encara que de vegades (i tots en tenim experiències) el temps d'atenció és menor que al CAP o l'hospital, tots paguem ben contents, mentre denigrem els polítics i les inversions. 

1921. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Diario de Lérida», de 21 de juny (FPIEI).
Electroteràpia i rajos X. 

1925. La Clínica Montserrat lleidatana.
«L'Escut», Arbeca, de 31 de gener (FPIEI).
A la premsa comarcal també s'hi anunciava: els clients potencials (amb possibles) també eren als pobles. Aquest any, la clínica s'anuncia a la Plaça Sant Joan, amb tractaments contra el càncer i radioteràpia. El doctor Bellí ja no hi apareix com a titular. Aquells anys, havia sigut regidor conservador a la Paeria de l'any 18 al 22, i després tingué carrera política com a polític republicà fins a l'any 39, que fou represaliat per la dictadura entrant. 
Anys 1920-30. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida» (2010). 

El trasllat a la Plaça Sant Joan és ben anterior, de cap al 1925. La societat que constituïren els tres metges s'anomenà Aliança Mèdica Lleidatana. Als anys 30, potser aquell 1934, la clínica s'ubicà al casal dels Lamarca al carrer Canonge Gonzàlez, i allà esdevingué hospital de guerra durant el conflicte bèl·lic. Al 1947, se'n construí el nou edifici que actualment encara coneixem, una mica més amunt, a la cantonada amb Governador Montcada. 
La fundació de la clínica, a més dels tres metges sempre al·ludits, també comptà amb la participació dels doctors Francesc Serra, Francesc Bordalba, Francesc Montull i Jaume Balagueró.

1927. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Diario de Lérida», de 5 d'abril (FPIEI).
La clínica es troba instal·lada a la Plaça Sant Joan i només hi apareixen els dos propietaris. Han recuperat el telèfon habitual que tenien al carrer Acadèmia. A la clínica, s'hi feien operacions per a les quals, anteriorment, calia desplaçar-se a Barcelona, cosa a l'abast de molt pocs lleidatans. 

1935. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Butlletí Mèdic», Lleida, de gener (FPIEI).
Quadre mèdic dels anys 30 del segle XX.

1936. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Combat», de 27 de juliol (XAC).
Només començar la guerra, l'hospital ajudà en els esforços mèdics i, en algun moment, es convertí en hospital de guerra, o sia, que atenia combatents ferits. Observi's la redacció: els qui es prestin a donar la seva sang, amb abús de possessiu, absolutament superflu: de qui han de donar la sang, del veí?

1939. La Clínica Montserrat lleidatana.
«La Mañana», de 10 d'agost (XAC).
Represa de les activitats de l'«Alianza Médica Leridana S.A.» en acabada la guerra: calgué tornar a inscriure-s'hi a les oficines de la clínica Montserrat al núm. 1 del carrer Canonge Gonzàlez. El nou edifici encara trigaria set anys. Molts dels metges reprengueren també la labor: malgrat el catalanisme natural que havien abraçat i practicat, per classe social i per causa de la barbàrie anarquista que s'apoderà de la república els darrers anys foren empesos cap al nou ordre dictatorial (espanyol). 

1940. La Clínica Montserrat lleidatana.
«La Mañana», de 22 de maig (XAC).
Les activitats prengueren el nom d'«igualatorio», que segons el RAE és una «asociación de médicos y clientes en que estos, mediante iguala, reciben la asistencia de aquellos y, en ocasiones, otros servicios complementarios». La iguala fou el preu que es pagava pels serveis mèdics. Durant la postguerra, i ben avançada, fins i tot els metges públics la cobraven, sobretot als pobles. Deien que si no es pagava, el metge no t'atenia fora d'hores. Al meu poble, Alcoletge, es va cobrar iguala fins ben bé finals dels vuitanta, i els primers que deixaren de pagar-la sofriren la desconsideració del facultatiu a les visites. A poc a poc, la iguala s'abandonà a tot arreu.
A la ciutat d'abans de la guerra, hi hagué altres clíniques, com la del Dr. Vallory i alguna altra. 

1946. La Clínica Montserrat lleidatana.
Carnet d'abonat dels anys 40 del passat segle, amb la signatura amb tampó del metge fundador Francesc Biosca. Llavors, i encara per dècades, tot era fet a màquina d'escriure, una gran novetat. A la portada, hi trobem l'escut de l'empresa.
(Foto de portal col·leccionista d'internet). 

1952. La Clínica Montserrat lleidatana.
Participació de la loteria de Nadal.

1953. La Clínica Montserrat lleidatana.
«Pallars», revista mensual de maig (XAC).
Amb el nou edifici, l'expansió de la clínica fou exponencial, entre els anys 50 i 70. Molts pagesos del meu poble, com ara el meu pare, se'n feren clients. I així fou com servidor ja no nasqué a casa com mon germà, sinó, oh miracle!, en clínica de pagament, ahahaha...

1954. La Clínica Montserrat lleidatana.
«50 anys de sanitat a Lleida», CatSalut, 2012.
La imatge més antiga que trobo de la clínica, vista des de Governador Montcada, encara per asfaltar.

Anys 1910-20. Montepio de Lleida.
El primer Montepio (avui Delegació de Cultura de la Generalitat) s'aixecà a la Rambla d'Aragó al 1904, tocant al gran edifici de la Maternitat, avui Biblioteca, que podem veure al darrere. A la banda posterior, el Montepio gaudia d'un gran jardí tancat. Aquest espai fou venut als anys 40 a l'Alianza Médica Leridana, i allà s'hi va fer la Clínica Montserrat, paret amb paret, amb la consegüent desaparició de la façana i rellotge. 
La Clínica havia nascut al carrer Acadèmia, va passar als anys 20 a la plaça Sant Joan, als 30 a Canonge Gonzàlez, i des dels 40, ben a propet, a la ubicació definitiva que té encara als nostres temps.







 

20230513

[2468] Anglesolines del segle XX



Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
Vista del campanar, amb els carrers encara per asfaltar.

1908. Anglesola, l'Urgell.
«Anuario Riera» (BDH).
El resum de les dades de la vila, amb el nom dels representants del «estamento oficial» i dels diferents oficis que hi havia. Ja hi havia llum al 1908, i un parell de molins, d'oli i de farina. un parell de forns per coure el pa, i un parell de cafès, que no hi podien pas faltar. Bàsicament, llavors, als pobles, hi havia de tot. De tot el que calia per viure, bàsicament tot quilòmetre zero! Servei de carruatges (de cavalls, s'entén) a Balaguer, a Castellserà i a Tàrrega, tots cada dia, a la capital targarina dos vegades. Se n'indica el preu i tot. 

Anglesola, l'Urgell.
«Onomasticon Cataloniae», Joan Coromines.
L'explicació tècnica del nostre savi etimòleg de l'origen del topònim, 
del llatí ECLESIOLA>l'esglesieta.

1897. Anglesola, l'Urgell.
«Anuario Riera» (BDH).

1897. Anglesola, l'Urgell.
«Anuario Riera» (BDH).
El mestre Antoni Pàmies fou l'informador de les dades del poble a l'editor de l'anuari. Em crida l'atenció els tres magatzems de sal. Encara hi havia un boter, o sia, que feia botes de vi, i tres mecànics... de carros, és clar.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
Vista de la plaça de l'Església i de la façana. 

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
La plaça de l'Església.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
En tartana vora el canal d'Urgell. La banqueta plantada amb doble fila de plataners, que feien bona ombra als canalistes que l'havien de resseguir cada dia per controlar-ne l'estat, evitar les fuites... i les pales obertes quan no tocava.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
La creu gòtica de Santa Anna.

1891. Anglesola, l'Urgell.
«Lo Catalanista», núm. 198, de 3 de maig (ARCA).
Previsió d'arribada del telègraf a la població, car la línia anava seguint la fèrria.

1892. Anglesola, l'Urgell.
«La Campana de Gràcia», núm. 1197, de 30 d'abril (ARCA).
Assassinat en Dijous Sant i plena missa un dels mossens que oficiaven, mort a cop de tret i de matxetades. Lo rector va salvar-se'n perquè s'acotxà, però el tret matà una dona que era al darrere. Sembla que el mòbil fou una qüestió familiar: el capellà havia sigut nomenat marmessor de l'herència i s'havia fet inscriure les finques a nom seu, cosa que el fill, arribat al poble, es va cobrar. 
Dos refranys certificaven el cas: per a l'un, la cobdícia forada el sac; per a l'altre: qui perd lo seu, perd lo seny.
1904. Anglesola, l'Urgell.
«La Comarca de Vendrell», núm. 9, de 26 de novembre (ARCA).
 Avís contra l'«Abono Indiano», molt nociu per al bestiar. L'adob no era per als anglesolins, sinó per als Girona del Castell del Remei.

1909. Anglesola, l'Urgell.
«La Academia Calasancia», de 20 de novembre (ARCA).
Sembla que hi hagué un metge amb grans habilitats per guarir durícies i callositats.

1910. Anglesola, l'Urgell.
«La Campana de Gràcia», núm. 2168, de 26 de novembre (ARCA).
El setmanari satíric, republicà i anticlerical (totes tres coses m'encanten, oi?) airejava una discrepància entre el mossèn del poble, que volia canviar l'horari de l'escola per un novenari, i el mestre, que molt astutament va posar la decisió en mans dels alumnes. La decisió fou contrària als interessos clericals, amb llibertat de tria: «que qui volgués anar a sentir el sermó, que hi anés». Tota una lliçó, sí senyor!
 
1912. Anglesola, l'Urgell.
«La Cataluña, revista semanal», núm. 225, de 27 de gener (ARCA).
La creació d'una oficina d'una oficina de crèdit agrícola de la Caixa de Pensions certifica la bonança econòmica de l'Anglesola de començament de segle XX.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
L'antiga casa Peguera o del Marquès de Sentmenat.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
Contrallum des de sota dels porxos, amb la dona que ve amb la lletera de comprar la llet a la vaqueria. 

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.
Col·lecció Cuyàs (MdC).
Els magnífics porxos del Carrer Major.