[2494] Hostals lleidatans de 1802

 

2016. L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

(viquipèdia)

«L'Hostal les Soques és una obra de Bellpuig (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És un hostal que té origen a l'Edat Mitjana. Fou construït en una època quan la producció de vi i d'alcohol estava ben valorada, el comerç es desenvolupava i es feia necessari un hostal que donés servei als transportistes que passaven per Bellpuig. El 1787 es vengué un tros de terra del comú i fou encarregada la construcció d'un hostal que s'anomenà Hostal del Duc, el qual constarà com a Hostal Nou, situat a la carretera de Tàrrega a Lleida».

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 7 de setembre (ARCA).

La travessa del Clot del Dimoni urgellenc exigia una sòlida xarxa d'hostaleria. En temps de calor extrema, calia atendre no només les persones, ans els animals que estiraven els pesants carruatges. La recensió del viatge del rei (espanyol) Carles IV al principal (gairebé únic) diari de l'època fa èmfasi en aquest aspecte: el viatge és una successió d'hostals de camí ral, com actualment ho és d'àrees de servei quan anem amunt i avall per les autopistes del món. 

El diari publicà una primera versió reduïda de l'itinerari, que fou imprès l'any següent a:

 

BOADA DE LAS COSTAS, Pedro, Reimpresión y rectificación de los itinerarios que compuso D. Pedro Boada de las Costas para otros viajes que hicieron SS.MM. a Zaragoza, Barcelona, Valencia, Cartagena y Aranjuez, saliendo de Madrid el día 12 de agosto de 1802, Madrid, Oficina de García y Cía, 1803.

 En sortint de Lleida, direcció Cervera, hi trobem:

• L'Hostal del Garrut (aviat s'hi faria el cementiri a tocar).
• Poble dels Alamús, a la dreta del camí-ral (futura N-II, la vella d'avui, no l'autovia).
• Bell-lloc, pont sobre riera per arribar-hi, amb 55 veïns (cap a 300 habitants), amb fonda petita.
• Sidemunt (Sidamon), amb 25 veïns (cap a 130 hab.), sense hostal.
• Hostal de Fondarella, amb un gran hostal amb cotxera (aparcament) per a vuit cotxes.
• Fondarella, poble a l'esquerra de la ruta.
• Fonda de Mollerussa, també amb cotxera gran, fins a vuit carruatges. 
• Gomés (Golmés), de 90 veïns (cap a 500 hab.), sense parada ni fonda.
• Bellpuig, de 200 veïns (uns mil hab.), amb fonda justeta. 
• Hostal de les Soques (o potser de les Oques), en sortint de Bellpuig.
• Hostal del Sot de la Dona Morta, en arribant a Vilagrassa.
• Vilagrassa, de 90 veïns, com Golmés, sense fonda i molt envellit.
• Tàrrega, de 800 veïns (uns 4.000 hab.), bona vila, amb quatre fondes per anar passant. Hi havia quarters militars de cavalleria (espanyola).
• Fonda de Corobella.
• La Curullada. amb cinc cases, una de menjars, si fa no fa com avui.
• Fonda de la Curullada.
• Cervera, de 1.200 veïns (uns 6.000 hab.), ciutat important (i universitària), «capaz para todo», amb una gran fonda fora muralla. Lloc a on fer nit del seguici reial, després de deu llegües de camí. I lloc per a pendre's un dia de descans, que el cos quedava baldat dels sotracs dels carruatges al llarg dels sots del camí.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels lleidatans.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

Detall sobre la vestimenta dels lleidatans en aquell inici de segle XIX, més particularment sobre com se cobrien el cap, «llevando gorro encarnado casi todos los artesanos y labradores». D'això en fa dos-cents anys, i ara ens fa vergonya portar la barretina, a lleidatans i catalans en general...

L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

Encara conserva l'antiga tanca amb el portal d'entrada.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

S'hi proposa la identificació de l'Hostal del Sot de la Dona Morta, nom explícit d'algun fet perdut en la memòria que hi ocorregué en aquell sot o petita però fonda vallada, com a la Torre del Pagès.

La Torre del Pagès, al Fondo de la Dona Morta, Bellpuig.

Suposat antic Hostal de les Soques, als peus de la partida de Montperler, a on hi ha el circuit de motocròs.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

Per arribar a Lleida, el camí no era gens plaent: els Monegros eren terreny dur de travessar.

• En arribant a Fraga, una fonda amb estable per a 90 cavalleries i dos habitacions de dos llits cadascuna (la Fonda del Rei).
• Després del llarg descens cap al Cinca, travessa del magne pont de fusta fragatí. El seguici reial no en degué pagar el peatge...
• Fraga, amb 500 veïns (uns 2.000 hab.), amb fonda prou bona, «aunque mal distribuido, es casa de postas». L'endemà diumenge, descans dominical a la vila. 

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels fragatins.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

De Fraga a Lleida, cinc llegües, que, a gairebé set quilòmetres per cadascuna, en fan uns 35.

• Pujada al port de Fraga (i cap al Fondo de Llitera).
• Hostal de la Serra Pedregosa, amb Aitona i Soses  a la dreta.
• Alcarràs, amb 160 veïns (cap 800 hab.), amb fonda esquifida i casa de postes, que era l'establiment, regulat per la legislació, per efectuar-hi canvi de cavalleries, i assignació de postillons o mossos que podien acompanyar correus i viatgers.
• Ermita de Butsènit (Puigsenic, diu el text).
• Fonda del Batlle, a Montagut.
• Lleida, «ciudad que ofrece comodidad y abundancia para todo», amb cinc fondes «bastante regulares», que diria que vol dir passables. 

L'antiga Fonda de l'Estació de Mollerussa.

1925. La Fonda d'Orient, Mollerussa.

«L'Escut», Arbeca, de 15 de novembre (FPIEI).

L'obertura del ferrocarril, aquella mena de camí ral de ferro, també comportà l'obertura de nous establiments de parada i fonda, com la Fonda de l'Estació o d'Orient a Mollerussa.

 

1914. «Fonda España», Tàrrega.

190. «Fonda o Posada de l'Univers», Tàrrega.

Quan els hostals de les viles i ciutats s'anaren fent més refinats, la paraula fonda substituí l'antiga denominació, sobretot en els establiments urbans (veg. De l'hostal a la fonda). 

En molts pobles, se'ls donà nom del nostre estimat país veí, per allò de fer contents als hostes, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX. Sempre hem tingut tirada a ser internacionals, els catalans. Altres preferien estar oberts a tota mena i condició de viatgers...

2017. Antic Convent del Roser, Parador de Lleida.

L'antic convent dominic, fossar dels patriotes lleidatans al 1707, reconvertit en Parador Nacional (espanyol). Sembla que han millorat molt els estàndards de les fondes lleidatanes de fa dos-cents anys...

[2448] Lo «Calaix de Sastre» targarí del Baró de Maldà, 1794

Quinalafem.blogspot.com

[2493] La font del Governador o de Gardeny, 1789

 

2017. La font del Governador o de Gardeny, Lleida.

Aquarel·la de Marçal Abella (enllaç).

Una visió artística de l'antiga font de Gardeny ara ubicada a la Baixada de la Trinitat.

1789. La font del Governador o de Gardeny.

Josep Rabasa Fontseré, Francesc Rabasa Reimat, 

«El suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», 

Ilerda, XLIV, 1983 (FPIEI).

No fou perquè sí que el governador (espanyol) de Lleida feu fer aquesta font als peus de Gardeny, per la banda de la Mariola. El lloc era frescal i hi corria l'aigua, la que feia anar el molí que hi havia si fa no fa allà a on després s'hi feu l'escorxador. Probablement, doncs, també hi havia arbredes i, de vegades, hi arribava la marinada. Diuen que era lloc per anar-hi a menjar-s'hi la mona des de temps immemorials, i en aquella segona meitat de segle XVIII es convertí en lloc de passeig i d'esbarjo de les classes benestants, que bé que havien d'omplir les hores del dia, oi?

El governador Blondel, en aquells anys en què s'entestà a fontificar la ciutat, si se'm permet el mot, pensà que una fonteta podia agençar l'indret, que no calia que aquelles senyoretes i senyorets s'embrutessin les sabatetes de fang, i en una deu existent «que brotaba en la colina de Gardeny, cerca de su base y en su ladera oriental» va empedrar la canella amb una font ornamental de senzill gust neoclàssic. 

L'any que a París començaren a tallar-los el coll, a Lleida l'alta societat comentava, tot refrescant-se a la font nova de trinca, quina mala sort tenien aquells aristòcrates gavatxos. Sabem pel viatger Fco. de Zamora, que va passar per Lleida a l'octubre de 1789, que la font era de recent inauguració.

Al cap de gairebé cent anys, l'indret era descurat i calia que la Paeria el fes agençar. Quan la font complia cent anys justos, se li afegí un escut de pedra i un parell de cornises que s'havien desprès dels enderrocs de la muralla de Boters i del safareig que hi hagué porta enllà. 

Al llarg del segle XX, l'indret anà caient en abandó, i al 1974 o 75, la font fou traslladada i emplaçada al seu lloc actual, la Baixada de la Trinitat, com a element ornamental.

1965. La font del Governador o de Gardeny.

«La Mañana», de 3 d'abril (XAC).

Un primer trasllat de poca importància de la font: només quinze metres, per poder agençar «el primer rellano de la escalinata de acceso al Castillo de Templarios».

1970. La font del Governador o de Gardeny,

«La Mañana», de 4 de novembre (XAC).

A la segona anà la vençuda: la urbanització del sector sud de la ciutat amb l'obertura del Passeig de Ronda al peu de Gardeny per conformar la cruïlla semafòrica (actualment amb una rotondassa) amb l'Avinguda de Madrid i, més tard, continuar fins al nou pont de la variant (que es faria a tocar de l'únic institut de secundària llavors, futur INS Màrius Torres), obligà al tall i desmunt de part del tossal gardenyenc: justament la font n'haurà de ser desmantellada i ubicada en altra part de la ciutat. Dels afores de la ciutat, lloc plàcid, verdal i de trobades, potser algunes furtives i fervorosament enamorades, en els seus inicis, al bell mig de la ciutat, a la Baixada de la Trinitat, indret urbà, atrafegat i sorollós. 

Quin canvi tan radical, oi?

La font del Governador o de Gardeny.

1927. La font del Governador o de Gardeny,

«Lleida. Revista d'informacions», (FPIEI).

Dibuix de Sanabria de l'antiga la Font de Gardeny

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

[2492] La Casa Antiga dels 'frares espitalers' lleidatans

 

1563. La Casa Antiga hospitalera de Lleida.

Gravat d'A. Wyngaerde. 

La caza antigue en perfecta pronúncia lleidatana.

2007. Josep Lladonosa i Pujol,  

«Els carrers i places de Lleida a través de la història»,

p. 713 (trad. d'ed. cast. 1978). 

La Casa Antiga fou la primera comanda hospitalera lleidatana, ja al 1150, just al moment de la conquesta urgellenca i barcelonina de la ciutat de Lleida. L'edifici es trobava emplaçat a tocar del Noguerola, davant les muralles de la Magdalena, allà a on avui hi ha si fa no fa el carrer Anselm Clavé, i com pot deduir-se del gravat de Wyngaerde de començament del Cinc-cents.  

 

1949. Josep Lladonosa i Pujol, «Los Hospitalarios de San Juan de Jerusalén 

en el primer siglo después de la reconquista de Lérida», 

dins Revista «Ciudad» (FPIEI).

El cavaller Guillem Obilot (o Ibilot) rebé en el repartiment de terres de la Lleida conquerida als àrabs, molins, albergs, corrals i la peixera del Noguerola. L'organització de la comanda anà avançant en aquells primers anys sovint amb freqüents conflictes amb la gran comanda templera de Gardeny. En aquesta primera possessió dels cavallers de Malta a la nostra ciutat, no hi faltà una petita església, probablement romànica. 

1563. La Casa Antiga hospitalera de Lleida.

Gravat d'A. Wyngaerde. 

La Casa Antiga amb els horts i albergs al darrere, davant de l'antiga muralla del Carme. El primer convent i església carmins, fora vila, també s'identifica allà al darrere. 

[2425] L'illa de Mallorca lleidatana: lo Cappont

[2491] El llibre de la vella llibreria Guimet lleidatana

 

1951. Llibreria Guimet, Lleida.

Revista «Ciudad», vol. III, quadern VII (FPIEI).

Anunci de la llibreria a la premsa de l'època. La llibreria i impremta fou fundada per Pau Guimet i Prats (1906—1988). Havia començat a aprendre l'ofici als 12 anys, a la impremta Sol, més tard també a Balaguer. Fins que al 1928, amb 22 anys, obrí a Blondel 28 les Arts Gràfiques Ilerda, que aquell setembre ja editava la revista Vida Lleidatana. Com que la guerra es decantà del costat dels dolents, el negoci d'impressor li fou tancat i barrat, per català. «Però malgrat tot, en surten publicades obres de Lladonosa, Tarragó... L'any 1947 recupera la impremta i es trasllada a plaça Paeria, núm. 6, ampliant el negoci a llibreria i objectes de regal. L'any 1950 ven llibres prohibits editats a París per Proa. La llibreria s'especialitzà en llibre català. L'any 1976 el seu fill trasllada la impremta i la seva dona Maria Perenya continua la llibreria ajudada per Sebastià Gràcia perquè ell fa alls que està malalt. Malauradament, l'any 1993 la llibreria va tancar» (El blog del Senyor i). En Sebastià Gràcia (1927—2011), que era qui portava la veu cantant a la llibreria que servidor va conèixer als anys 80, fou un gran dinamitzador cultural de la ciutat i destacat sardanista.

M'ha fet gran il·lusió haver topat amb aquesta imatge perquè realment la botiga sempre mantingué la mateixa estètica, a l'ombra dels Porxos de Dalt. A diferència d'altres llibreries lleidatanes, com la Dilagro de l'Av. Catalunya, molt petiteta, o la Deisa de l'Av. Madrid, sempre sobreeixint d'estudiants fent-hi cua, tenia una atmosfera diferent, atemporal, a on podies anar triant i remenant sense atrafegaments. Allà hi vaig trobar el meu primer mapa dels Països Catalans, l'històric mapa comarcal d'en Ballester de 1971. Això devia ser cap allà a començaments dels 80, quan servidor feia 3r de BUP, i ja s'havia decantat cap a les lletres pures. 

2015. «Pau Guimet. El compromís amb la cultura»,

de Meritxell Guimet i Perenya, Pagès Ed.

La biografia d'un home de cultura i patriota, escrita per la seua filla i pròleg de Josep Vallverdú. Va compartir sanatori, actituds i emocions amb Màrius Torres des de la llunyania de Lleida.

Per conèixer què se n'ha fet del local de la llibreria i impremta (que ja fou traslladada anys abans del tancament), per veure'n el sorprenent i enamoradís desenllaç, feu clic en aquesta altra entrada La impremta (del Blog del Senyor i, un imprescindible dels blogs lleidatans). Mireu-ho, de debò que no us en penedireu!

«1938 - 2009. Crònica del Comerç de Lleida a través de 'la Mañana'»

d'Antoni Jové Montanyola.

Al canviar el rètol a la llengua del país, se'n canviaren també els reclams, que passaren a ser: Papereria, Llibreria, Regals. La impremta ja no era el centre del negoci. Però el famós neó Guimet original hi continuava dempeus. Com el seu mestratge cívic i cultural. Potser li podríem dedicar un carrer, a Lleida, per recordar com la nostra lluita per la llibertat no és només cosa de grans personalitats intel·lectuals o polítiques, sinó que és també fruit de vides com la de Pau Guimet, «d'origen humil i autodidacta, és representativa d'una generació que va ser capaç de sobrevolar els límits d'un ofici i d'una educació minsa i que, amb molt de treball, amb coherència i amb passió, va tirar endavant projectes culturals diversos per fer de Lleida una ciutat més culta i més moderna en el primer terç del segle i en l'etapa fosca de la llarga postguerra».

[2408] Els fascicles del Diccionari Fabra, 1931

[2490] 'Los hòmens morts' o dels Miquelets del Pallars, 1730

 

Recreació dels Miquelets desfilant sota la bandera de Sant Jordi.

Les milícies catalanes de la Guerra dels Segadors, que diuen que reberen el nom a partir d'un dels primers caps que tingueren, foren un cos militar de suport al pretendent austriacista durant la Guerra de Successió. Amb la derrota soferta, algunes partides continuaren la lluita pel seu compte. Com fou la que hi hagué a la Conca de Tremp, a on els partidaris de l'Arxiduc de la ciutat trempolina i els filipistes de Talarn se les tenien jurades. 

1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.

«Los hòmens morts», Joaquim M. de Moner.

«El Eco de Pallás», de 27 de febrer (XAC), 1887.

«Los Hòmens Morts» és el nom d'un dels túnels que travessa el tren de la Pobla en el seu trajecte pallarès. Sempre havia cregut que el nom honorava algun accident mortal en els anys de la construcció de la línia. Però heus ací que la nostra manifesta ignorància ha quedat retratada: en el paratge o lloc de 'los hòmens morts' hi hagué un túmul de pedres amuntegades que han cobert des d'aleshores les despulles de la partida de miquelets que, acabada la guerra, mantingueren la lluita contra el primer Borbó. 

Aquelles partides aprofitaven la muntanya com a amagatall, mentre que (en aquest cas) la plana trempolina els fornia els objectius. Per la banda oriental de la Conca, la «serra dels lladres» era també territori dels miquelets, combatuts per les forces borbòniques des de la guarnició d'Isona. Efectivament, des de la Nova Planta política imposada per les armes, aquells antics combatents havien esdevingut per a les noves autoritats, simplement, lladres. Cosa que em recorda, mutatis mutandis, el judici al mosso patriota escorta del President exiliat.

Cap a aquell 1720-30, després d'alguna topada entre els uns i els altres, entre Salàs i Talarn, alguns dels companys sobrevivents, o qui sap si gent de la terra, o tots plegats, van començar a alinear i amuntegar pedres damunt dels cadàvers, seguint la tradició ancestral de colgar els cossos difunts: «Como los migueletes tenian sus amigos en el país no se quiso quedara oculta su memoria». 

L'article no s'escriu per exalçar, enaltir o glorificar aquells anònims soldadets, com sí que m'ha cridat a mi l'atenció, i per això li he renovat la publicitat, sinó per exemplificar la necessitat de no fer malbé aquests monuments populars, perquè els considera «monumentos históricos y por tanto datos apreciabilisimos de la historia del país donde se encuentran» i que cal preservar.

 

1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.

Antoni Mir, «Excursiones por la región baja de los antiguos condados de Pallars i de Eril», dins «El Eco de Pallás», de 20 de febrer (XAC), 1887.

Un altre testimoni de l'«enorme montón de piedras cononcido dede tiempo inmemorial con el nombre de 'Los hòmnes morts'». L'autor en desconeixia la causa i la remunta a temps immemorials. Sembla que el pedregar amuntegat era destacable, però que havia quedat «barrido para aprovechar sus materials en la construcción del afirmado», o sia, del ferm de la carretera llavors en construcció al Pallars, que per aquelles dates ja estava a punt de jubilar el vell camí de ferradura de Collegats cap al Sobirà.

No n'he trobat cap imatge. Desconec si amb el túnel de la línia de la Pobla s'acabaren de fer malbé el lloc i el monument. Hi haurem d'anar a fer un tomb. 

2014. «Miquelets», 

Quaderns Dalmau, 2, 20 pàg.

(veg. miquelet, viquipèdia).

[2235] «Principessa Mafalda»: l'emigració pallaresa a Amèrica de fa (més de) cent anys

[2489] De Lleida a la presa de Pinyana pels pobles del Segrià, 1789

 

1915. Lo Congost de Pinyana.

Postal de Catalana de Gas y electricidad, amb data de publicació de 20 de febrer, amb vista cap al sud, des del terme de Tragó. Encara faltaven dècades per tal que les aigües cobrissin la vall que desembocava a les penyes de Pinyana (com el mateix nom diu) i el poble. La Noguera Ribagorçana torçava cap a l'esquerra en direcció a Corbins, i deixava tot l'antic pla del Segrià (al nord-oest de la ciutat de Lleida) orfe d'aigua, fins que al segle XII, en Pere Cavasèquia hi posà remei amb lo Canal o Sèquia Major (els drets de la qual passaren a la Paeria per compra als hereus del constructor a començament del segle XIII). 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

«Diario de los viajes hechos en Cataluña

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

En el seu viatge per Catalunya i durant l'estada que feu a Lleida, aquest viatger i escriptor (espanyol) va voler fer una escapada a la mina de Pinyana, és a dir, a la presa del canal. Deixa testimoniat l'avanç econòmic de la plana lleidatana en aquell Set-cents gràcies a l'estabilitat social del país, sotmès a la Nova Planta borbònica des de l'inici del segle XVIII: els molins d'oli s'havien multiplicat per 10! La introducció de l'arbequina també hi tingué molt a veure. 

Pel camí, travessen Torre-serona, llavors un despoblat per causa de la darrera guerra, probablement. Entrelluquen Rosselló i Benavent, a on s'hi cultivava l'arròs.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Troba que l'Església de Benavent era molt gran per a la població que tenien, i és que tots aquells pobles sofriren les conseqüències demogràfiques negatives de la batalla d'Almenar (1710) de la Guerra de Successió. Continuen camí per Vilanova de Segrià i Torrefarrera, «en que hay un molino de papel con el agua de la azequia». Continuen vers la Portella i fins al pont d'Albesa, de quatre ulls, i d'allà fins a Alguaire. 

L'antic convent alguairenc de les monges santjoanistes era situat dalt del tossal, amb el poble als peus. En testimoni l'augment demogràfic i econòmic, del poble, i tenia llavors l'església en construcció. S'hi cita la capella de Nta. Sra. del Merli «cuyo altar mayor y del Rosario son buenos» i fa referència a la pintura que recull «ridiculamente» el miracle de l'encegament del comte Ermengol (pas Berenguer, com cita el viatger) en travessar el pont per atacar la comunitat femenina hospitalera.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

La vista des de dalt del tossal és vastíssima, més que des de dalt del campanar de la Seu Vella, segons l'autor, perquè s'hi albira bona part de la Llitera. El convent o castell fortificat ja era enrunat. Des d'allà dalt estant, «estuve viendo con la imaginación» els moviments dels exèrcits austriacista i borbònic a l'agost de 1710, amb el pont d'Alfarràs com a epicentre cobejat de la lluita. Que s'acabà als "Abrevadores de Almenar en donde saltó el Rey a la acequia después de derrotado el exército» borbònic. La vista cap a l'hortizó septentrional permet de veure «la montaña Maleidas y otras de los Pirineos». Arriben al final de la plana segrianenca a Ivars de Noguera. En aquesta part, encara hi eren visibles «varios montones de piedras y señales de haver estado allí el exército, encontrándose balas».

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Almenar era poble gran, de 360 veïns (i, per tant, gairebé 2.000 habitants). En destaca l'església, i la qualitat del blat, encara que els troba, als veïns, «poco aplicados» quan podrien traure'n més profit, d'aquest blat. Després ja a Alfarràs, en cita el gran pont i el molí fariner, el «mejor y más concurrido de la parte de Aragón y Cataluña que se conoce». Andaní disposava de 18 cases «miserables por falta de aplicación». 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El dia 23 van fer el reconeixement de la presa de Pinyana, «presa hecha de grandes peñascos que han hecho caer de las montañas inmediatas con tiros de pólvora cerrando de este modo el río y para sacar el agua al llano han taladrado la montaña por una mina de mucha extensión digna de verse, como lo es la Azequia». Entenc que quan tanquen la comporta d'entrada tancada, l'aigua salta al riu i llavors poden netejar la mina i l'inici del canal en quedar sec. La Casa de Lleida, a terme de Castellonroi, era la propietat des de la qual es vigilava la presa i era propietat secular de la Paeria. 

Notem, doncs, el testimoni fefaent de l'autor de com la presa del canal era feta, a final del segle XVIII i probablement des dels seus inicis medievals, per mitjà de l'esfondrament de grans roques i penyes, molt més fàcil de reconstruir o renovar des de l'aplicació de barrines de pólvora. La presa semicircular, doncs, i encara actual (encara que refeta), hagué de ser aixecada al segle XIX. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El viatge i escriptor s'atansa fins a Almacelles i fins a les envistes de Tamarit i Albelda, «que parece tienen proyectado el riego de estas grandes llanuras», com pertoca a aquells temps il·lustrats. Se'n lamenta del despoblament «hasta el Cinca». D'Almacelles, se'n diu que el poble fou construït només feia 15 anys, i «consta en una calle» amb l'església en construcció en l'un costat i la casa del noble i senyor del lloc davant per davant. L'antic poble havia quedat destruït durant la Guerra dels Segadors i havia passat a propietat reial. En època de Carles III fou posat a la venda i anà a parar a les mans de Melcior de Guàrdia des de 1773. «Beben el agua de balsa, aunque el Señor ha echo un pozo... En las eras hacen sichas [sitges] para guardar el trigo... Se han plantado muchas olivas, todas a calles [a rengs ben afilerats], que hacen grande efecto desde el pueblo... y se está construyeno un molino, lo mismo sucede con las viñas. Hay ya unas 38 casas», cap als 200 habitants. Existia també al terme una Almacelletes, «para acudir mejor al cultivo», i a on hi havia un hostal perquè hi passava la carretera de Montsó cap a Lleida. Es tractava del novament repoblat antic llogaret de la Saira. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

De retorn cap a Lleida passen a les envistes del Castell de Raïmat, lloc llavors despoblat. Finalment, el darrer poble per on passà. Vilanova del Picat, que «es de Lérida». L'autor acaba el resum d'aquella jornada, molt probablement feta a cavall, amb una preciosa imatge: que des de dalt el castell o convent d'Alguaire «quando hay niebla en el llano de Lérida se descubren las torres y castillos en medio de ella, que parece un navío en alta mar». 

Simplement esplèndid, oi? Esperem que algun bon fotògraf la pugui encara captar, abans que el canvi climàtic acabi amb les boires.

Lo Canal de Pinyana.

[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia

[2488] La quarta conjugació verbal: els verbs irregulars de la segona conjugació

 

Descarregar Graella

Quadre de la conjugació dels verbs irregulars 

de la segona conjugació

La conjugació dels verbs irregulars ha sigut sempre un cavall de batalla en l'ensenyament de la morfologia. No és menys cert, però, que les irregularitats del radical, arrel o lexema verbal segueixen un patró prou regularitzat. Malgrat que en els parlars dialectals, hi ha una variació gairebé infinita, sobre la qual els nostres pares normativitzadors van haver de navegar, sense ofegar-se, per oferir-nos un paradigma prou endreçat. 

Els verbs irregulars de la 2 conjugació

Per tal que sigui d'ajut a qui convingui, sobre aquest paradigma hi hem posat color:

un per a cadascun dels tres radicals amb què normalment es conjuguen aquests irregulars. 

Tots s'han de considerar, per poc o per molt, de la segona conjugació, predominantment acabats en —RE, i que són tots els acabats en 

• —NDRE, 
• —LDRE,—LER, 
• —ÈIXER (sense merèixer) i 
• —URE. 

Altres verbs també s'hi han d'afegir completament o amb particularitats pròpies:

• tenir o venir (que fan tindre i vindre en certs dialectes),
• voler/voldre i poder,
• caler/caldre, soler/soldre,
• dir i dur,
• estar,
• córrer,
• haver/heure,
• saber/caber (molt parcialment),
• ser (en certs temps, o en tots en certes conjugacions dialectals),
• fer (amb variants molt pròpies),
• néixer, créixer, péixer, merèixer (conjugació antiga)...
• anar (amb variants molt pròpies),
• i suposo que algun altre que, quan em vindrà, l'hi aniré afegint.

Variants pròpies les presenten també verbs que d'entrada haurien de complir la norma, com ara veure, viure, escriure, etc. Però un cop entesa la conjugació regular dels irregulars, si se'm permet l'expressió, aquestes particularitats són més comprensibles i fàcils de recordar. Els verbs més salvatges, per qüestions etimològiques i històriques, són, sens dubte, els verbs fer i anar. 

Recordem ací que els verbs derivats es conjuguen com els respectius primitius i que són nombrosíssims. Un bon exercici auxiliar és donar als alumnes un verb primitiu (fondre, tendre, conèixer, parèixer, plaure, cloure, caure, etc. i que en busquin tants derivats com puguin, amb llurs significats).

Radical velaritzat

[2487] Oiats què us fan saber los magnífics paers de la ciutat de Lleida, 1531

 

Barber medieval 

(imatge de xarxes socials).

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

Com m'agradaria que els diaris d'avui s'atrevissin a publicar textos en llengua medieval! Això ja no passarà mai més, atès que d'ara endavant tot ens ho filtrarà la IA. Però no em digueu que no és un goig de llegir aquesta prosa renaixentista, de llargs (més que llargs, llarguíssims) períodes oracionals entrelligats de subordinacions i coordinacions com una malla indesxifrable que et fa perdre l'oremus i t'embolcalla en les seues trampes fins que trobem el punt i seguit salvador. 

És evident que aquest secretari de la Paeria havia begut dels models humanístics del segle anterior, que encara persistien en aquell començament de l'Edat Moderna. Ara, ta també és obvi que no tothom podia arribar als nivells de Bernat Metge.

L'ordinació o ban municipal, guardat a l'Arxiu Municipal, té data del 25 de gener de 1531 i comença com un pregó: «Oiats què us fan saber los magnífics de Cort i Veguer i Paers de la ciutat de Lleida». S'aclareix que hi ha la intenció de lluitar contra tota mena de pecadors, «com que sien... en augment de pecats e obstinació», i pel fet que per causa seua «la majestat divina evidentment tramet diverses plagues e pestilències sobre la terra entre les gents». Això es fa amb el consentiment del bisbe lleidatà i el consell «d'altres notables i religioses persones».

Em fixo en el mot intervinints (llatinisme culte) al costat gairebé de la forma entrevindre (forma popular), per opinar sobre la gran interferència que el llatí humanístic tingué sobre la llengua diguem-ne evolutiva i hereditària. No només va servir per introduir nous mots, connectors, renovar la morfologia, ampliar la sintaxi oracional, etc., sinó també (i això encara s'ha d'estudiar en profunditat) per substituir-ne d'altres que ja existien, com en aquest mot tan preciós, fins arribar al punt que entrevindre ja sonava poc mudat i calgué anar-lo reemplaçant pel llatinisme. Amb la llengua humanística, certament, es construí el camí cap a la llengua moderna, però s'estroncà l'evolució natural de la llengua medieval i s'allunyà l'escrit de la parla.

Quan aquests models cultes s'afebliren al llarg d'aquells segles, el pas de la llengua parlada a l'escrita fou dificultós i, a més, amb la interferència (obligació legal en textos oficials des de la nova planta de 1716) constant del castellà. Aquest distanciament el podem mesurar amb la dificultat de normativització durant el segle XIX i inicis del XX, fluctuant entre el retorn als models clàssics o amb la llengua que ara es parla, pugna de la qual en sortí guanyadora (amb excepcions) la llengua moderna. Contràriament, avui, cent anys després, la manca de reformació, simplificació i posada al dia de la llengua normativa, ens està abocant lentament els models escrits cap a estadis arcaïtzants. 

Tornem, però, al reglament municipal lleidatà per veure què ens proposaven els paers en nom de la religió per al control social ferri dels lleidatans, que la religió no és gaire més que això, una manera d'ordenar, aconduir i encaminar el ramat, sempre sofrent en aquesta vall de llàgrimes: qui en decideix el camí?

1. Als qui blasfemin, reneguin o maldiguin pel déu dels catòlics o per sa mare, «que aital persona correhue [corregue, subjuntiu] la ciutat amb grans assots (no se n'hi indica cap total; per tant, tants com es vulgui) i amb un garfi en la llengua sens tota mercè». 

2. Als qui perjurin pels membres (vol dir parts del cos) dels capdavanters d'aquesta religió oficial (déu i sa mare, però verge), rebran multa de 20 sous o, si no pot pagar (que no podien), càstig de 20 assots, «los quals hage [hagi, subjuntiu] a pendre públicament en la plaça», com ara perjurar amb una flastomia tan popular com me cago amb los collons de Cristo, de les quals el meu pare en tenia una selecta col·lecció.

3. Igualment si es fa sobre la cort celestial de sants i santes, però només 12 sous. Que bé s'ho devien passar discutint si tants o tants diners! Això sí, en ambdós casos «per quiscuna vegada que hi pecara» [imperfet subjuntiu en -ra com encara en valencià, antic condicional], o sia, no per cada ocasió en què se t'escapés tres vegades de renerat, sinó per cadascuna de les vegades que ho hagués dit: si en una situació se renegués cinc vegades... compteu el total d'assots! (o de sous a pagar). Segurament aquest còmput també degué sotmès a fort debat. En tot cas, aclarim que los paers lleidatans no foren en açò originals, car de reglaments com aquests en pul·lulaven a centenars per tota l'Europa catòlica.

4. A tothom qui «oira [oís, imperfet subjuntiu en -ra] dir blasfèmies o mal dels personatges divins, sie tenguda de denunciar-ho... e no ho tingui celat en ninguna manera», o li cauran 50 assots, més que als mateixos renegadors! Imaginem-nos un renegaire en plena plaça de Sant Joan en un dia de mercat, quina destrucció massiva... Ara, els oficials del municipi mai no podran desvelar el nom dels informaires. 

5. Arribem a un tema gros: als (homes) qui tinguin muller o amiga alhora (o si són dones, marit i amic), tant si és manifestament com amagada, tindran quinze dies per separar-se d'aquest «pecat mortal», però quinze dies des de la publicació del reglament, perquè després serà automàtic l'ingrés de la parelleta «en la presó comuna per espai d'un any, sens esperança de remissió ni gràcia alguna». Sens perdó.

6. Si no són maridats o esposats, aquests soluts i solutes [dissoluts] caldrà que es demanin «contracte de verdader matrimoni», o bé, si s'ho estimen més, sis mesos de presó. Per separat, és clar.

7. Encara s'ordena que si «nenguna fembra [dona] que face lletgesa de son cos notòriament» (o sia, fembres meretrius), «que no pugue aturar ni estar en ninguna part de la ciutat», ans romandre tancades en bordell, son lloc de treball. Cas que no ho fessin, doncs que «correguen la vila amb molts assots en los llocs acostumants de la ciutat e bandejades e foragitades d'aquella». 

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

 És obvi que tots aquests càstigs no podien pas aplicar-se diàriament: no haurien donat l'abast. Però només que, de tant en tant, els regents de la ciutat, de totes les ciutats d'aquells temps, decidissin d'exposar-hi algú, doncs la cosa ja tenia la seua repercussió censora, coercitiva i constrenyedora que portava a l'autocensura individual de les bones gents. Seguim:

8. Qui exerceixi de proxeneta (el pinxo sotmetidor) de«fembra pública, lo qual vulgarment és dit alcavot d'aquella» tindrà «tres jorns per abuidar la ciutat», o sia, marxar-ne; en cas contrari, cops de bastó o fuet. 

9. Els hostalers i hostaleres també foren blanc de les ordinacions, car els negocis que regentaven eren ideals per tindre-hi furtives trobades relacionals. Per tant, no havien de «consentir en son hostal» que ni «homes ni fembres... fasen [facin, subjuntiu] adulteri ni fornicació de llurs cossos amb los hostes», sota pena de cent sous (carai!) i assots sense límit... només per a la fembra pecadriu! 

Fasen és subjuntiu, facin: per tant, el típic subjuntiu lleidatà en -o: faços, fàçon o encara no havia nascut o no era considerat per a la llengua escrita. Tema interessant per a una altra ocasió.

10. El joc era també una plaga en la societat medieval, i de tots els segles, i fins avui, oi? Els regidors lleidatans també en volen multar els aviciats: «que nenguna persona de qualsevol estament o condició sie, no juc [jugui] ni gos [gosi] jugar a negun joc de daus, bitlles ne naïps [cartes] palesament ne amagada", és a dir, ni en públic ni en privat. La pena s'estableix en 60 sous per als qui apostin als primers d'aquests jocs, i de 20 per als jugadors de cartes. I si no poden pagar, doncs a «rebre consemblants assots en la plaça sens tota mercè». Per al joc de la pilota als trinquets, 50 sous. Sabem, doncs, que entre els lleidatans de començament del segle XVI, triomfaven daus, bitlles, cartes i trinquets. Així se jugaven los quartos!

11. Als qui consentiran la tafureria, les apostes de joc, també han de ser perseguits per la llei. Ni «en sa casa ne hort ne altre lloc amagadament ni manifesta», que a Lleida devia ser costum anar a jugar als horts, reguardats amb canyissars o en els petits masos o cabanes que hi tinguessin. Punició de 60. 

12. L'església (catòlica) i el comerç no varen ser mai gaire amics. Vendre pels portals de les cases els diumenges i festes de guardar «per la sancta mare església manades» no és cosa de bona gent, «mas de gent qui és fora la cristiana fe». Només se poden vendre averies (aviram) els «dies de fira i de mercat» i qui contrafarà la llei, 20 sous de penalització.

13. Treballar en diumenge «faent manualment e corporal faena» i «trencant lo manament divinal e de la sancta mare Església», 20 sous o assots en la plaça.

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

Més encara:

13. Absentar-se de la ciutat en diumenge per fer negocis no era pas possible i aquells qui «ensellen i albarden llurs bèsties» en lloc d'anar a missa a rebre la corresponent ració setmanal d'adoctrinament cristià, i se'n van «en los llocs cumveïns e tornen lo dia mateix al vespre en la ciutat, o lo dilluns al dematí per no perdre ses faenes e guanys de la setmana», 12 sous o assots, per passar-se de llestos.

14. El zel moral dels nostres antics legisladors municipals requeia de la mateixa manera sobre els deixats i descurats: diumenges tothom s'havia d'haver afaitat, però n'hi havia que s'esperaven a darrera hora al dissabte a la nit. Doncs no: «com açò parteix d'indústria de diable com evidentment los dissabtes sien tres o quatre hores de la nit que encara estan los obradors [barberies] oberts e la gent afaitant», s'ordena que «nengun barber no pugue ni gos [gosi] los dissabtes amb llum afaitar-ne nengun... del sol post avant», ni tampoc «amb llum artificial obrar (treballar, amb espelmes, és clar), ni encara los barbés [barbers, ja amb la r muda] en llurs pròpies cases afaitar», sota càstig de 10 sous.

15. Tornant a les fembres públiques de bordell, que no puguin menjar ni beure fora de l'establiment. I 20 sous o assots per incompliment.

16. Una de molt interessant sobre els costums del moment: «algunes persones en les tenebres de la nit, en les quals lo diable les fa anar desordenament» van pels carrers «faent brames e dient paraules detractives e vituperoses a moltes gents, e faent altres deshonestedats... anant encara amb les cares boçades [amb boç, morrió, com els gossos, o com una mena de màscara] e disfressats», doncs aquests que van nocturnament «tals brames ni coses no degudes faent» rebran 10 assots o bé un mes «consuma» [consumeixi] en presó.

17. Finalment, alcavots i alcavotes (ep, atenció, que eren els tínder d'aquella època!), aquells «que alcavotegen e fan tracte del pecat de la carn entre hòmens i dones» no s'escaparen de la persecució de la Paeria: tothom «qui serà trobat alcavotejar ni tals damnats tractes de pecats de carn entre hòmens e dones fer ni parlar», assots sens parar per tota la ciutat. No s'especifica com corrien la ciutat: si a peu o be dalt de carretes per millor ser vistos del públic amunegat a la ruta, probablement a Lleida prou previsible: de la Magdalena a Sant Antoni, tot l'actual eix comercial i, potser també, carrer Cavallers amunt.

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

L'agutzil de la Paeria, Jaume Bosc, «corredor públic de la ciutat de Leyda» és l'encarregat de donar publicitat al ban ordinador «per los llocs acostumats de la ciutat», suposem que per escrit però també de veu, per tal com la gent analfabeta, la gran majoria, tinguessin coneixement del reglament i poguessin endreçar els costums morals (no s'hi menciona cap fet criminal) a allò que l'autoritat, civil i eclesiàstica, els requeria. Encara faltaven alguns segles per desempallegar-nos d'aquesta censura vigilant i coercitiva. Tot i que no n'estic segur, de si ho hem aconseguit del tot.

Meretrius medievals. 

Les meretrius són uns dels col·lectius destinataris de les admonicions dels paers lleidatans. Meretriu: prostituta, puta, meuca, bagassa, barjaula, bandarra, marcolfa, marfanta, matxurranga.

(imatge de xarxes socials).

[719] Detalls de la City de Londres, 1572