1710. Fragment de la ceràmica «La xocolatada»,
Alella (el Maresme).
El plafó ceràmic de dues-centes peces era emplaçat a la masia que la família de Francesc d'Amat i de Planella, comte de Castellar, posseïa a Alella des del 1709. Els experts afirmen que l'escena que s'hi dibuixa era una mica anterior: de cap a mitjan segle XVII. Aquesta bellíssima ceràmica, actualment al Museu del Disseny de Barcelona, i juntament amb altres de què la masia disposava, en Francesc d'Amat, reputat austriacista, les hauria encarregat en adquirir la propietat i per tal de decorar-la (enllaç).
Aquest petit noble barceloní fou l'oncle d'en Rafel d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, el nostre prolífic escriptor neoclassicista, que en gairebé 60 volums deixà testimoni de la vida quotidiana de la Barcelona aristocràtica entre 1769 i 1819 (any en què finà), o sia, durant gairebé mig segle sense interrupció. En aquells segles decadents literàriament parlant, amb prohibició borbònica d'ús oficial de la llengua des dels Decrets de Nova Planta posteriors a la desfeta catalana de la Guerra de Successió, que l'home gosés retratar la realitat que vivia en llengua catalana, diu molt del seu geni i de la intenció verídica (des del seu punt de vista de classe) amb què escriví. És clar que si volia ser fidel a les escenes de costums que descrivia, calia que ho fes en la llengua amb què vivia i es relacionava, excepte en els escrits i ocasions més formals, quan se solia canviar a la llengua de prestigi, el castellà, en una inacabable situació de diglòssia omnipresent al nostre país d'aleshores i fins avui. Del seu dietari, ell mateix en digué Calaix de Sastre, com a indret per deixar-hi (escrits) episodis i successos diversos, igual que en un calaix desordenat, variat i heterogeni d'un sastrinyol.
El cas és que el nostre escriptor pogué ben bé conèixer i apreciar la magna ceràmica de son oncle. Sí que és ben segur, i del tot, que en Rafel d'Amat era un addicte a la xocolata. De fet, ho era la majoria d'aquella petita aristocràcia catalana, que havia de pendre-se-la, cada tarda tant sí com sí: fins i tot anant de viatge, com descriu ara i adés el mateix autor, s'havien d'aturar a degustar la xocolata calenta desfeta, sovint sucada amb pa o bescuit.
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Pugem al carro, mai tan ben dit, del viatge del baró a Jorba, just arribant a la Panadella. De seguida ens sorprèn el detallisme costumista de comentaris i descripcions. Els viatges no eren pas plens de comoditats. Tampoc les fondes i hostals: «férem alto en un hostalot de mala mort, casa d'en Castellví, a on prenguérem xocolate». Eren cap a les cinc o quarts de sis de la tarda. L'aturada per a la xocolata desfeta, tot i anant justos de temps per arribar a la Panadella, no hi podia faltar. Fixeu-vos en la genuïnitat de l'expressió lingüística, malgrat els castellanismes ací i allà, com p.ex. en l'ús verbal del passat simple, sempre elegant, pas del perifràstic.
%20(1).jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Passem alguns paràgrafs endavant. L'11 de setembre d'aquell any, doncs, es trobava el noble a la Panadella, lloc de parada i fonda immemorial, i ben servit, segons que confessa. No sabem si ja hi feien aquells pans de pessic que a casa els pares hi solien comprar quan anàvem a Barcelona. D'allà s'atansà a Montmaneu, passà a les envistes del Convent de Sant Ramon Nonat, patró de les parteres, i del poble de la Manresana, travessen Vicfred, veuen Guissona des del camí: «era deliciós tot aquell tros de terreno de Segarra, que se veia amb algunes muntanyes lluny, puigs i planes, pobles i masies». Finalment, fan parada al castell de la Morana, «descans de dos dies, en mon castell», terme actual de Torrefeta i Florejacs.
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Divendres, 12 de setembre.
«En la tarda, después de la xacolatòria a la xicra i pa (que Déu nos do), a quarts de sis hem arribat passejant a la vila de Guissona». Altre cop, la xocolata de la tarda infal·lible. Amb pa, que a la Morana no tenien melindros, ahaha...
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Dissabte, 13 de setembre.
Partença cap a Tàrrega passant per Conill, Gra i Concabella. La tarda fou moguda «amb impetuós vent i pluja amb algun tro».
1668-69. Tàrrega, l'Urgell.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
La ciutat de Tàrrega tancada per la muralla i al peu del castell, avui desaparegut. El pont sobre l'Ondara donava a la porta de Sant Agutí. El nostre autor va entrar a la vila per la part de Cervera, que era el camí ral. Diguem que urbanísticament la ciutat no era gaire diferent més de segle i mig després, en temps de la visita del Baró de Maldà.
(Proveu de clicar la foto, a veure si se us fa gran i podeu observar-la amb més detall).
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Al vespre nit d'aquell 13 arriba el noble hoste a Tàrrega, pel portal de Cervera, molt ben allotjats a casa del Dr. Cisteró.
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
La primera nit a Tàrrega, lo senyor no pogué dormir. El zumzeig de mosquits i els tocs de campanes el mantingueren desvetllat: la dita lo Bou tocava les hores, una de les més grosses juntament amb la dita lo Cinc Nou, i una més petita, dita l'Esquellot. De bon matí, a les sis, la professó (mot ben arrelat) a Sant Eloi «ha estat molt pobra per causa de la guerra». La Guerra del Rosselló del regne espanyol contra els republicanots gavatxos postrevolucionaris.
Aquest dia 14, que era diumenge, la xocolata de l'esmorzar sí que fou celestial, presa «amb coques de Tàrrega, docetes, símils a les de Cervera, i antes algunes figues molt saonades i dolces, amb bons gots —después de les figues i del xocolate— d'aigua fresca de bassa...»
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Visita a l'església de la Mare de Déu de l'Alba, patrona de Tàrrega i passeig per la vila durant el matí. Àngelus de 12 a la parròquia i a dinar, «abundant en gran manera, un hom n'eixia de taula amb un ventre com un tinter». Tarda dedicada a diversions vàries, «no havent-nos olvidats de prendre xocolate more solito». Costum habitual, habitud, diu. Se'n tornen a pujar a Sant Eloi, amb la «ullera grossa», de llarga vista s'entén, però la posta de sol ja queia sobre la plana urgellenca.
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Al vespre d'aquell diumenge, «después d'haver-me divertit un rato en l'escriptura de la corrent història», una estona de tocar la viola, que li han anat a manllevar al senyor notari.
Dilluns, 15 de setembre.
Com tots els dilluns des de temps medievals, toca mercat. que l'autor va descrivint. Cada mena de producte en un lloc reservat de la vila. Hi havia de tot: sacs de blat, verdura i fruita, «amb grossa cantitat de cebes». A més, «peces de robes, cintes, mocadors, etc, en les portes de les botigues. I aixís en los dijous igualment que en los dilluns de la setmana, amb lo que hi havia prou concurrència en los dos sexos de gent de l'Urgell a comprar i vendre».
Després del passeig pel mercat, visites a cases acomodades, com a casa Sanou, a on pujaren fins a la nova torratxa, «que té prou bona vista». La torratxa era l'extensió que es feien les cases amb possible per aixecar cap amunt la casa, i tindre més vistes, però sobretot ventilació. Per arribar a Barbens calia una hora i mitja des de Tàrrega, amb carro.
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Com que es dinava ben d'hora, a migdia tocat, la tarda era llarga i donava per fer diverses activititats. Retornats de Barbens, trobada de salonet, amb jocs de cartes, «lo trentau i l'ase» i... endevineu!... xocolate. No fallava mai: era un element de distinció més que d'alimentació, com l'anglosaxó costum de pendre el te de les cinc, aquells qui no havien de treballar, és clar.
Xocolate: el mot el trobem sempre escrit amb e, com si fos, i segurament ho era, pronunciat a la castellana manera. Com ho hem dit en lleidatà tota la vida, vaja (vage, que diem al pla). Recordo la padrina del Soleràs, que sempre que l'anàvem a veure, m'oferia una presa de xicolate. Recorro al mestre Coromines, i què m'hi trobo només començar a llegir? «La xocolata desfeta era la dèria del Baró de Maldà, que almenys en part fa masculí». Afegeix que durant una època fou usual el masculí per al sòlid i femení pèr a la desfeta, règim de gènere que no era encara usat pel nostre Baró.
Retornats d'un passeig pel reguer targarí, reprenen la vida de salonet. Lo Baró explicita: «jo escriguí una estona, i lo tinterot de banya se m'escapà de la taula i caigué a terra». Problemes quotidians dels estris d'escriptura d'aquell moment. A l'hora d'anar a dormir, una de les facècies típiques del moment, que recull: «a Sant Colgat del Vallès, o al llit a arronsar-s'hi i estirar-s'hi bé, no rumiant en altra cosa que dormir, com ho he lograt en tota la nit, a Déu gràcies».
Xocolate, xacolata, xicolate, xecolata, totes aquestes formes i en tots dos gèneres en cada cas, són recollits per Coromines al llarg de la geografia nacional. O sia, amb totes les vocals possibles en la síl·laba inicial. En donà la primera documentació catalana del mot al 1690, un segle abans del «Calaix de Sastre», ço que vol dir que aquell segle XVII se'n degué començar a expandir el consum entre la classe dirigent, tal com deixà retratat per a la posteritat la ceràmica d'Alella. En aquells temps, els americanismes que s'agafaven per via del castellà (que l'importà de l'asteca i l'expandí a totes les llengües europees) se solien adaptar molt dialectalitzats en la nostra llengua quan es popularitzaven, que ja no disposava com en temps medievals d'autoritats lingüístiques compartides, com el model de llengua unificada que difongué la Cancelleria Reial durant segles. Igualment passà amb mots com tomata.
.jpg)
Tinter de banya.
Atès que l'autor l'anomena tinterot, no devia set tan fi com aquest.
.jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Dimarts, 16 de setembre.
Servei religiós (l'altra addicció de l'època!) a la parròquia i la xocolata matinera a continuació. Fet l'esmorzar, surten a passeig i entren a l'antiga església de Sant Antoni, dita de Sant Anton per ell, com ho devia sentir dir. D'allà a l'església de Sant Agustí. Acabatr aquest tour, visites a cases de bona anomenada de la ciutat per saludar-ne els estadants, cap a dinar, que ja s'havien fet gana. Abundant i generós, de tal manera que es veu «engreixant-nos de dia en dia los aliments de bona carn i verdures que hi ha en Tàrrega, amb l'abundància no menos de perdius, conills, colomins, etc., que cada dia n'eixien a taula».
Acabats de dinar, cap a les quatre de la tarda se'n van a pujar al campanar. S'havia avisat el campaner perquè netegés les escales i portaven atxes enceses per veures-s'hi en els primers graons. «Anàvem pujant per l'escala de caragol com catúfols de sínia, assegurant les mans amb la paret del caragol». No escriu cargol, a la barcelonina, ho devia trobar encara poc elegant. Paren a fer visita a la maquinària del rellotge.
%20(1).jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Arribats a dalt, descriu les vuit campanes targarines. De la més grossa se'n deia Maria Miquela, però la gent en deia lo Bou. Foren fetes al 1689. «Vistes les campanes, nos en pujàrem a la balustrada i boles del campanar, que són peces i terra prou ample». Pecat que no ens en descrigui la vista urgellenca! Acabada l'excursioneta, cap a casa a berenar, no endevinaríeu mai què... sí, xocolata!
A quarts de set munten una serenata amb alguns pocs músics locals, amb l'escriptor a la viola. De públic, les dames habituals de les bones cases targarines. Per veure-s'hi al faristol calia encendre alguns ciris, és clar. Sembla que la música només fou passable.
Campanar de Tàrrega.
%20(1).jpg)
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Dimecres, 17 de setembre.
Després de tota missa diària en pic s'alçava de dormir, avui tocava visita a l'església parroquial per veure-hi i venerar-hi «les dos santes espines de Cristo», amb referència a la llegena del peregrí que les hi deixà, segons se deia. La parafarnàlia religiosa en la vida quotidiana del targarins era inacabable. Per no dir de l'estendard del sometent, quina carregamenta d'exaltació catolicoide!
Finalment, arribat el dijous 18, dia del gran mercat targarí setmanal, després de poc més d'una setmana d'estada a la ciutat, parteixen en direcció a Maldà.
1954. Alexandre Galí, «Rafael d'Amat, Baró de Maldà».
Editorial Aedos, col·lecció 'Biblioteca bibliogràfica catalana', núm. 6.
«Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 1746 — Barcelona, 1819), va ser un escriptor català, popularment conegut com a Baró de Maldà. Aquest era un títol nobiliari que li fou concedit per Carles III el 1766, ja que era hereu per la branca materna del títol de senyor de la Baronia de Maldà i Maldanell. Així doncs, era un membre de la petita noblesa catalana en una època en la qual els títols eren tan importants per la categoria social que representaven com per les rendes que aportaven.
«El baró va néixer i va viure tota la vida al carrer del Pi de Barcelona, a prop de l’església de Santa Maria del Pi, a l’anomenat Palau Maldà, que correspon a les actuals Galeries Maldà; també tenia casa a Esplugues de Llobregat i al seu lloc patrimonial de Maldà. Mai va participar en política ni va destacar en res que no fossin les soirées que organitzaven els de la seva categoria.
«Ha passat a la posteritat per haver escrit un diari personal en 52 volums, anomenat Calaix de Sastre. El títol complet és: “Calaix de sastre, en què s'explicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de l'autor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres”. Aquest títol fa referència a la frase popular “calaix d’un sastre”, que era on es guardaven les coses més diverses.
«El va començar quan tenia 23 anys, el 1769, i el continuà, dia a dia, fins al 1819, l’any de la seva mort. Escrivia tot el que feia al llarg de la jornada, i també la forma de vida de la seva família i la dels altres nobles que freqüentava, a més d’afegir-hi notícies i xafarderies de la crònica social de cada dia. Descrivia amb molt detall les diferents festes i manifestacions culturals on anava i es fixava molt en l'aparença física i el vestuari i també acostumava a detallar tots els plats i llaminadures del menú, així com la presentació, les estovalles, els coberts i tot el que feia referència al boato» (enllaç).
