Recreació dels Miquelets desfilant sota la bandera de Sant Jordi.
Les milícies catalanes de la Guerra dels Segadors, que diuen que reberen el nom a partir d'un dels primers caps que tingueren, foren un cos militar de suport al pretendent austriacista durant la Guerra de Successió. Amb la derrota soferta, algunes partides continuaren la lluita pel seu compte. Com fou la que hi hagué a la Conca de Tremp, a on els partidaris de l'Arxiduc de la ciutat trempolina i els filipistes de Talarn se les tenien jurades.
.jpg)
1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.
«Los hòmens morts», Joaquim M. de Moner.
«El Eco de Pallás», de 27 de febrer (XAC), 1887.
«Los Hòmens Morts» és el nom d'un dels túnels que travessa el tren de la Pobla en el seu trajecte pallarès. Sempre havia cregut que el nom honorava algun accident mortal en els anys de la construcció de la línia. Però heus ací que la nostra manifesta ignorància ha quedat retratada: en el paratge o lloc de 'los hòmens morts' hi hagué un túmul de pedres amuntegades que han cobert des d'aleshores les despulles de la partida de miquelets que, acabada la guerra, mantingueren la lluita contra el primer Borbó.
Aquelles partides aprofitaven la muntanya com a amagatall, mentre que (en aquest cas) la plana trempolina els fornia els objectius. Per la banda oriental de la Conca, la «serra dels lladres» era també territori dels miquelets, combatuts per les forces borbòniques des de la guarnició d'Isona. Efectivament, des de la Nova Planta política imposada per les armes, aquells antics combatents havien esdevingut per a les noves autoritats, simplement, lladres. Cosa que em recorda, mutatis mutandis, el judici al mosso patriota escorta del President exiliat.
Cap a aquell 1720-30, després d'alguna topada entre els uns i els altres, entre Salàs i Talarn, alguns dels companys sobrevivents, o qui sap si gent de la terra, o tots plegats, van començar a alinear i amuntegar pedres damunt dels cadàvers, seguint la tradició ancestral de colgar els cossos difunts: «Como los migueletes tenian sus amigos en el país no se quiso quedara oculta su memoria».
L'article no s'escriu per exalçar, enaltir o glorificar aquells anònims soldadets, com sí que m'ha cridat a mi l'atenció, i per això li he renovat la publicitat, sinó per exemplificar la necessitat de no fer malbé aquests monuments populars, perquè els considera «monumentos históricos y por tanto datos apreciabilisimos de la historia del país donde se encuentran» i que cal preservar.
1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.
Antoni Mir, «Excursiones por la región baja de los antiguos condados de Pallars i de Eril», dins «El Eco de Pallás», de 20 de febrer (XAC), 1887.
Un altre testimoni de l'«enorme montón de piedras cononcido dede tiempo inmemorial con el nombre de 'Los hòmnes morts'». L'autor en desconeixia la causa i la remunta a temps immemorials. Sembla que el pedregar amuntegat era destacable, però que havia quedat «barrido para aprovechar sus materials en la construcción del afirmado», o sia, del ferm de la carretera llavors en construcció al Pallars, que per aquelles dates ja estava a punt de jubilar el vell camí de ferradura de Collegats cap al Sobirà.
No n'he trobat cap imatge. Desconec si amb el túnel de la línia de la Pobla s'acabaren de fer malbé el lloc i el monument. Hi haurem d'anar a fer un tomb.
[2235] «Principessa Mafalda»: l'emigració pallaresa a Amèrica de fa (més de) cent anys
