Seguidors

20250616

[2675] Demografia dinovesca dels pobles lleidatans, 1858

 

1858. Demografia dels pobles lleidatans. 
«Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Balaguer.
Habitants de pobles, llogarets, alqueries, caserius i parròquies lleidatanes cap a la fi del segle XIX. Los topònims hi són castellanitzats per les lleis de l'Estat espanyol.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Balaguer.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Balaguer.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Balaguer.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Cervera.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Cervera.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Cervera.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Lleida.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Lleida.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Lleida.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Lleida.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de la Seu d'Urgell.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de la Seu d'Urgell.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de la Seu d'Urgell.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de la Seu d'Urgell.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Solsona.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Solsona.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Solsona.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Solsona.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Sort.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Sort.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Sort.

1888. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Tremp.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Tremp.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Tremp.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Tremp.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Vielha.

1858. Demografia dels pobles lleidatans. «Nomenclàtor...» (BDH).
Pobles del partit judicial de Vielha.
Resum general: la població total dels diferents partits judicials de la província lleidatana sumava tot just poc més de tres-cents mil habitants. Al cap d'uns cent trenta anys, ja al primer quart del segle XXI, l'hem augmentada en un 50%, fins als voltants de 450.000. 

1858. Habitants dels pobles lleidatans. 
«Nomenclàtor de los pueblos de España» (BDH).

Partit JudicialMunicipisPoblació aproximada
Lleida65237.979
Balaguer4166.143
Cervera3650.941
Tremp3225.840
La Seu d’Urgell2223.172
Solsona2622.032
Vielha e Mijaran910.295
Total província231436.402
Dades segons lo darrer padró de 2009, que és la darrera font agregada per partits judicials que trobo. Lo partit judicial de Sort va integrar-se al de Tremp al 1968. L'únic territori amb augment notable de població és lo de la plana lleidatana, especialment del partit judicial de la capital, mentre que és molt poc significatiu als de Balaguer i Cervera. En canvi, als partits judicials pirinencs, la davallada demogràfica ha sigut brutal durant los darrers cents anys i passo, amb l'única excepció de la Val d'Aran.  Per veure-hi algun angle positiu, potser això ha ajudat a mantindre los valors naturals del territori. 

2015. «El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J. R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons.
No per menys sabut, deixa de ser impactant, oi? A més, aquesta redefinició demogràfica s'ha fet amb població forana no catalanoparlant. Això sí, diuen que ara som més rics, i que amb lo nou aeroport (de Barcelona, és clar), encara ho serem més...




Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , , , , ,

20250615

[2674] «El disc de la mort», de Mark Twain

 

1934. El disc de la mort, Mark Twain (trad. de Josep Colom).
«Quaderns literaris. Novel·les i Novel·listes», núm. 21.
La història està ambientada a Anglaterra al segle XVII, durant una època de persecució religiosa. Està basada en fets reals: el cas del coronel Richard Overton, condemnat a mort per conviccions religioses al 1649.  La narració comença amb una nena petita i innocent, de manera similar a un conte de fades, que juga al costat de son pare, un dissident religiós protestant. L’ambient és tranquil però amb una tensió latent. Un dia, la nena i sa mare acompanyen el pare a un tribunal, pensant que simplement ha estat citat per una qüestió menor. Allà, en un procés sumari i sense garanties, l’home és acusat d’heretgia per haver escrit i difós idees contràries a l’Església oficial. Lo jutge, fred i implacable, lo condemna a mort. Mentrestant, en una escena aparentment inofensiva, la filla de l’acusat juga amb un objecte: un disc negre, similar a una fitxa o moneda. Aquest disc resulta ser el símbol que identifica els condemnats a mort, i la tria per part de la nena (sense saber-ho) és premonició de l'execució del pare.

Lo contrast entre la innocència infantil i la brutalitat del sistema judicial crea una poderosa metàfora del cinisme i la inhumanitat del poder. El disc de la mort és un conte breu però profundament colpidor, que condensa molts dels temes més importants de Mark Twain: la crítica a la hipocresia religiosa i com la religió pot convertir-se en un instrument de repressió quan va de bracet del poder polític, i el contrast entre innocència i autoritat. Lo narrador objectiu, gairebé impassible, reforça la fredor tràgica de la història.

1901. Death Disk Mark Twain.
Portada de l'edició original.
La narració curta The Death Disk de Mark Twain es va publicar per primera vegada al número de desembre de 1901 de la revista Harper’s Magazine, com a conte nadalenc. Aquesta versió incloïa un final miraculós, adaptat per a l’ocasió festiva. Posteriorment, la història es va representar com una obra teatral d’un acte, titulada Little Lady and Lord Cromwell, el 8 de febrer de 1902 al Children’s Theatre del Carnegie Hall de Nova York. El 1913, se'n va publicar una edició separada del conte per l’editor Edgar S. Werner a Nova York, en format de fulletó de cinc pàgines. A més, el 1909, la història va ser adaptada al cinema com a curtmetratge mut d'11 minuts titulat The Death Disc: A Story of the Cromwellian Period, dirigit per D. W. Griffith. (Viquipèdia). L'obreta, doncs, va tindre una certa rellevància i impacte en la societat americana del seu temps.

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).
Lo traductor: «Àngel Ferran va néixer a Palafrugell el 1892. Als anys vint i trenta va treballar a Barcelona com a redactor a La Publicitat, va ser l’ànima d’El Be Negre i va col·laborar a Mirador i D’Ací i D’Allà, entre altres publicacions. Després de la guerra es va exiliar i va morir a Tolosa el 1971. Per l’anonimat de molts dels seus escrits i pel fet que només va publicar un llibre en vida, Josep Maria Cadena l’anomena l’humorista desconegut» (enllaç).

«Aquesta novel·leta porta el lector als temps d'Oliver Cromwell, el Protector d'Anglaterra, home d'una severitat extraordinària, i acara el general purità amb una deliciosa criatureta; i no volem dir qui dels dos venç perquè no volem privar els honrats lectors d'uns moments d'angoixa, molt saludables de tant en tant». 

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 
«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).


1934. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).
«D'ací d'allà: magazine mensual», núm. 272, de setembre (ARCA).
Deu anys més tard del conte traduït, en sortí una edició als Quaderns literaris de Josep Janés i Olivé, signada per Josep Colom. Pareix que ja havien sigut publicats també al diari AVUI, lo de preguerra, sota les sigles S. S. i F., «inicials que corresponen a un escriptor que coneixem prou bé». La meua poca sapiència, però, no m'ha permès d'identificar-lo, encara. També caldria comparar la primera edició del conte de 1924 amb l'editada una dècada després.

The Death Disk, by Mark Twain (audiobook).



[2664] «El cas singular del Dr. Jekyll i el senyor Hyde», traducció de Josep Carner (i)


Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: ,

20250614

[2673] Lo Castell dels Entremesos del Corpus lleidatà, segle XV

 

Entremesos religiosos medievals (viqui).
Representació de la passió sobre un carruatge (1825), que imita una processó medieval.
Aquesta setmana és la setmana de la festivitat del Corpus catòlic. Una festa cabdal per a aquesta doctrina ideològica: no és una festa que celebri cap acte o miracle del fill del seu déu, profetes o sants. L'Església la instituí per exalçar-se a si mateixa, per glorificar lo misteri (de fe, que no pas físic) eucarístic, base de la supervivència de la institució: sense missa ni eucaristia, sense intermediaris eclesiàstics, la religió passa a ser tota una altra cosa. Quan la vivim cap endins nostre, llavors no ens en cal cap, d'Església: totes les sectes ens són sobreres. 

1469. Lo Corpus de Lleida al segle XV.
«La procesión de Corpus Christi en 1469», Josep Lladonosa.
«Ciudad», de juny (FPIEI).
La instauració de la festivitat de Corpus a la nostra ciutat devia remuntar-se al segle XIV, poc després que s'instaurés a la capital del país. Però aquell any 1469, los paers i lo capítol catedralici decidiren de fer festa grossa. La guerra de Catalunya contra son rei era a punt de finir, i la grandiosa processó general tingué caràcter rogatiu per la pau.
La processó solia sortir, és clar, des de la Seu Vella. Eixint per la porta dels Apòstols, baixava per l'escalinata o grades majors, en direcció al carrer (després desaparegut) dels ardiaques de la catedral, seguint cap al carrer Tallada fins a l'antic Col·legi de l'Ensenyança, a la plaça de l'Ereta.
Los lleidatans correspongueren a la festa amb grans domassos als balcons, amb los carrers encatifats de flors, «donde el clavel, la rosa y la dorada hiniesta perfumaban el ambiente impregnado de luz». Lo costum de fer catifes florals, però, és molt més tardà i modern.

Tampoc no hi consta lo costum d'acompanyar la processó de comparses de gegants i capgrossos, molt característic, tradicional i antic del Corpus barceloní. En canvi, hi ha constància de la representació d'entremesos. Cada any hi concorria lo Castell dels Entremesos, a càrrec del gremi de sabaters. Les representacions no eren pas fetes per mitjà de grups escultòrics, sinó de persones vivents. S'acompanyaven de músics i cors, i en fila de dos, desfilaven los caps de família, confraries, gremis... seguint un ordre preestablert, fet que sovint originava fortes disputes.
La Custòdia, que era l'element escultòric a on s'hi guardava l'hòstia o santa forma, que segons la fe cristiana representava veritablement lo cos del seu guia Jesús, era argentina (d'argent), una preciosa joia que desaparegué en l'incendi de 1490 de la sagristia de la Seu. Aquell any era portada pel nebot del papa Calixt III. Los paers eren los portadors del pal·li, sota el qual desfilava la sagrada hòstia dels catòlics.

1469. Lo Corpus de Lleida al segle XV.
«La procesión de Corpus Christi en 1469», Josep Lladonosa.
«Ciudad», de juny (FPIEI).
A la processó de 1469, la màxima autoritat civil fou lo governador general de Catalunya, Gerald de Requesens. Lo seguici continuà descendint des de l'assoc fins a l'antic Hospital de Santa Maria (que s'estava aixecant) i pel carrer Major i Arcada de Castro passava per davant la Paeria, plaça de Sant Joan i de la Sal i fins a l'antiga església de la Magdalena. La processó ascendia de nou a la Seu després de passar per la Sabateria Sobirana, o carrer del gremi de sabaters (carrer de Lamarca). Per la redola i portal de Sant Andreu, i carrer de Montcada s'arribava de nou a la nostra vella catedral.
Lo campanar de la Seu era il·luminat des de dalt de tot de «borra [rebuig o pelussa de fibra tèxtil] i cànem untat amb oli» cremant, i de finestrals i espitlleres en sortien coets voladors (focs d'artifici) amb tot lo seu acompanyament acústic que feia les delícies dels fidels.

Entremesos religiosos medievals (viqui).
Detall d'un castell d'entremesos. Podia ser fix, sobre un cadafal, però per anar en processó calia que fos portat a les espatlles, com la resta de passos. 
 Al segle XX, lo Corpus fou durant quaranta anys de dictadura (espanyola), una de les tres festes anuals que «relucen más que el sol». N'havia sentit la cantarella infinitat de vegades, dita per ma mare, crescuda i adoctrinada en aquella miserable època. La doctrina nazionalcatolicista (espanyolista) feu molt de mal a la societat catalana i de tots los nostres països, però s'abraonà de manera selectiva i ferotge sobre les dones. 
Segons Joan Amades, a Catalunya no hi hagué tant costum d'entremesos com als territoris veïns castellans, i se decantà, en canvi, per integrar les representacions festives populars, com les dels gegants, capgrossos i bestiari. A Lleida, però, seu de la universitat compartida de tots los territoris de la Corona, hi arribaven i s'hi mesclaven costums varis i llengües diverses. 

Segle XV. Los entremesos de Corpus.
«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).
L'estudiós bellputxenc, notable expert en la investigació de la nostra cultura popular, ens ofereix en aquest article les dades històriques de les arrels i evolució dels jocs i drames litúrgics en la nostra llengua i geografia. 
1. Origen de l'entremès en el fast reial.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.
«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).
2. A cavall entre el fast i la processó de Corpus.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.
«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).
3. Connexió amb el joc i entitat teatral.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.
«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).
4. Confluència de camins entre l'entremès i el misteri.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.
«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).
3. L'evolució posterior de l'entremès.


Segle XV. Los entremesos de Corpus.
«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).

2024. Catàleg de l'exposició 'Corpus.700 anys de festa a Catalunya' 
a la Casa dels Entremesos a Barcelona.






 

Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)